«Aleshores, què faig?» Llegir, connectar, sintetitzar i compartir

Per simplificar-ho, pots dir-me sintetitzador

M’han preguntat moltes vegades què faig. I, des de fa un temps, acostumo a donar una resposta relativament simple: soc un sintetitzador. De fet, si has llegit alguna publicació de CALMM, probablement ja has vist aquesta paraula al petit text que apareix al final de cada article. Allà em defineixo com un cercador de coneixement, un integrador independent i interdisciplinari, algú que intenta unir disciplines aparentment separades per descobrir patrons comuns.

És una descripció que em representa, però també sé que es queda curta. Sintetitzar no és simplement resumir informació, i connectar disciplines no consisteix a acumular idees de psicologia, filosofia, espiritualitat, sociologia o ciència i posar-les una al costat de l’altra. El que faig és un procés una mica més difícil d’explicar.

Amb els anys he acabat reconeixent cinc moviments que es repeteixen gairebé sempre en la meva manera de treballar: exploro, connecto, sintetitzo, integro i comparteixo. No és un mètode que dissenyés conscientment des del principi. Més aviat és una manera de treballar que he anat descobrint en mi mateix i que segueixo tant quan preparo una intervenció en consultoria com quan investigo una qüestió que m’inquieta o escric una publicació, un conte o un resum de llibre per a CALMM.

Primer llegeixo. Després penso sobre allò que he llegit. I finalment escric. Però, entre aquests tres gestos aparentment simples, passen moltes coses. Aquesta publicació és un intent d’explicar-les, no tant perquè necessiti trobar una etiqueta professional més precisa, sinó perquè crec que entendre com treballem amb el coneixement també ens ajuda a entendre com construïm la nostra manera de veure el món.

1. Explorar: la curiositat com a sistema de treball

Tot comença gairebé sempre amb una pregunta. De vegades neix d’un llibre. D’altres, d’una conversa amb un client o amb un amic, d’una frase que he subratllat, d’una experiència personal o d’alguna cosa que simplement no acabo d’entendre. La pregunta pot semblar molt concreta: per què estem sempre ocupats? Què és realment el jo narratiu? Per què algunes persones troben sentit a la seva vida i d’altres no? Què passarà amb el treball quan la intel·ligència artificial sigui capaç de fer en minuts una part del que avui ens ocupa hores?

El problema —o potser la sort— és que una pregunta gairebé mai no es queda sola. Començo llegint sobre psicologia i acabo en una tradició contemplativa. Entro en la història del treball i apareixen l’economia, la sociologia i la relació que tenim amb el temps. Investigo la intel·ligència artificial i, inevitablement, arribo a l’ètica, la guerra, la consciència i el futur de l’ésser humà.

Aquesta manera de seguir les preguntes s’acosta molt al que el psicòleg Scott Barry Kaufman anomena exploració cognitiva. A Transcend, Kaufman la descriu com una curiositat general per la informació i una tendència a buscar complexitat i flexibilitat en la manera de processar-la. Aquesta disposició ens permet acostar-nos a situacions confuses sense necessitar una resposta immediata i augmenta la possibilitat de trobar nous significats en allò que, inicialment, sembla incomprensible.

La definició em va interessar perquè descriu bastant bé una cosa que reconec en la meva manera de treballar. No busco únicament informació que confirmi una idea que ja tinc. Sovint m’interessa especialment allò que la complica: una contradicció, una perspectiva que no encaixa, dos autors que arriben a conclusions oposades, com sovint passa a la filosofia, o una tradició espiritual que descriu amb un llenguatge completament diferent una experiència que la psicologia intenta explicar des d’un altre lloc.

És aquí on acostuma a començar la part més interessant.

Kaufman observa també que les persones creatives capaces d’autorealització es mouen amb certa flexibilitat entre formes de pensament que sovint presentem com a oposades: el racional i l’intuïtiu, l’emocional i el lògic, l’imaginatiu i l’abstracte. Aquesta idea m’interessa especialment perquè durant molt de temps hem après a separar: ciència o espiritualitat, raó o intuïció, pensament o emoció, teoria o experiència. Però la vida real rarament respecta aquestes fronteres amb tanta disciplina.

Una part important de la meva exploració consisteix precisament a no decidir massa aviat des de quin lloc s’ha d’entendre una pregunta. Primer intento mirar-la amb amplitud, deixar que les diferents perspectives apareguin i veure què passa quan conviuen durant una estona sense obligar-les a encaixar immediatament.

Aprendre com una manera de viure

Amb el temps també vaig descobrir que hi havia una altra expressió que descrivia bastant bé aquesta disposició: aprenentatge permanent. La definició habitual és senzilla. L’aprenentatge permanent és la recerca contínua, voluntària i automotivada de coneixement al llarg de la vida, per raons personals o professionals.

Però, per a mi, és alguna cosa més. No és continuar estudiant després d’haver acabat la formació reglada, sinó assumir que mai no arribem a una versió definitiva de la nostra manera d’entendre el món. Llegim una idea als trenta anys i significa una cosa. La tornem a trobar als cinquanta i la llegim des d’una altra experiència. Un llibre que en un moment ens sembla irrellevant pot adquirir una profunditat inesperada una dècada després.

El coneixement no entra en una ment buida. Arriba a un sistema que ja conté experiències, prejudicis, models mentals, records i altres idees. Aprendre significa, moltes vegades, permetre que alguna cosa nova reorganitzi parcialment tot aquest sistema. Per això la metacognició —la capacitat d’observar com pensem i com aprenem— és tan important.

No n’hi ha prou amb preguntar-nos què sabem. També hauríem de preguntar-nos com hem arribat a saber-ho, què podria fer-nos canviar d’opinió i quines parts de la realitat estem deixant fora del nostre camp de visió. A CALMM he utilitzat moltes vegades la idea d’aprenentatge permanent perquè és una de les bases de tot el projecte, però no m’interessa acumular coneixement. La informació acumulada pot arribar a convertir-se en una altra forma de soroll.

M’interessa el coneixement que modifica la mirada, el que introdueix una pregunta nova, el que ens obliga a revisar una certesa i el que, amb el temps, acaba canviant discretament la manera com vivim.

El que és essencial no sempre és nou

Hi ha una altra idea educativa que sempre m’ha resultat atractiva: el perennialisme. Robert Hutchins i Mortimer Adler van defensar que una part de l’educació hauria de centrar-se en qüestions i principis que continuen sent rellevants més enllà del moment històric concret.

La pregunta no és només què està passant avui. També és quines preguntes fa segles que ens acompanyen. Què és una vida bona? Què significa ser lliure? Com hauríem de conviure? Què podem conèixer? Qui som? Quina relació tenim amb el patiment, el desig, la mort o el sentit?

La tecnologia canvia, les estructures socials canvien i el llenguatge canvia. Però hi ha preguntes que reapareixen una vegada i una altra. I quan llegeixes prou, comences a adonar-te que moltes de les converses que considerem extraordinàriament contemporànies ja tenen una història molt llarga.

Bertrand Russell escrivia sobre treball i oci el 1932. Sèneca es queixava de la pressa fa gairebé dos mil anys. Les tradicions contemplatives fa segles que investiguen la relació entre pensament, identitat i consciència. Això no significa que ja estigui tot dit. Significa que no comencem de zero.

Entrar en la Gran Conversa

Mortimer Adler va utilitzar l’expressió Gran Conversa per descriure el procés continu en què escriptors i pensadors escolten, qüestionen i refinen les idees dels qui els han precedit.

• «El que vincula els autors dins d’una comunitat intel·lectual és la gran conversa que comparteixen. En les obres posteriors, veiem autors que escolten atentament el que els seus predecessors han dit sobre una idea o un tema determinat. Però no es limiten a escoltar: hi dialoguen, hi responen i ho matisen de maneres diverses al llarg del temps.» — Mortimer Adler

  
  

Aquesta idea m’ha ajudat molt a entendre què faig. Quan llegeixo un autor, intento escoltar-lo, però després apareixen altres veus: algú que hi està d’acord, algú que el contradiu, una investigació posterior que matisa la seva idea o una tradició molt anterior que sembla haver arribat a una intuïció semblant per un camí completament diferent.

I, finalment, apareix la meva pròpia experiència. No per situar-la per damunt de les altres, sinó per preguntar-me: què he vist jo? Després de dècades treballant amb persones, equips i organitzacions, aquesta idea em resulta reconeixible? Què la confirma? Què em genera dubtes? Quina part no acabo de veure clara?

És en aquest diàleg on el coneixement deixa de ser només informació llegida i comença a convertir-se en alguna cosa pròpia. No perquè jo hagi inventat les idees —probablement gairebé cap idea important neix completament sola—, sinó perquè, en passar per una experiència concreta, unes preguntes concretes i una determinada manera de mirar, les connexions adopten una forma nova.

Filòmata: estimar el procés d’aprendre

Fa temps vaig trobar una paraula que desconeixia: filòmata. Un filòmata és, simplement, un amant de l’aprenentatge i de l’estudi. La paraula s’assembla a filòsof, però hi ha un matís interessant. Mentre que la filosofia remet a l’amor per la saviesa, la filomatia posa l’accent en el procés d’aprendre. No tant en allò que ja saps, sinó en el moviment cap al coneixement.

Per això no és exactament el mateix que ser un polímata. Un polímata ha desenvolupat coneixement profund en diverses disciplines. Un filòmata potser no aspira a dominar-les totes. Simplement no pot evitar continuar explorant. Em reconec bastant en aquesta descripció.

Aquesta paraula em representa millor del que m’hauria imaginat. No tinc cap interès especial a semblar algú que sap moltes coses. De fet, com més aprenc, més conscient soc de la immensitat del que desconec. Però sí que reconec una curiositat persistent: una pregunta porta a una altra, un autor obre una porta i una disciplina il·lumina una cosa que una altra havia deixat en ombra.

Així, gairebé sense adonar-me’n, el mapa es va ampliant. Però arriba un moment en què explorar ja no és suficient. Pots haver llegit cent llibres, guardat mil notes i acumulat una quantitat extraordinària d’informació i, malgrat tot, continuar sense veure-hi clar.

Perquè el coneixement dispers encara necessita una altra cosa: necessita connexions.

2. Connectar: quan les disciplines deixen de viure separades

Explorar és només el principi. Arriba un moment en què la pregunta ja no és què més puc llegir, mirar o escoltar, sinó què tenen a veure totes aquestes coses entre elles. És aquí on entra la interdisciplinarietat.

• La definició acadèmica és bastant clara: la interdisciplinarietat combina coneixements, mètodes o perspectives de dues o més disciplines per estudiar una mateixa qüestió. Però, en la pràctica, és molt més interessant del que sembla. Significa acceptar que alguns problemes no es deixen entendre bé si els obliguem a quedar-se dins d’una única frontera.

Quan escric sobre la vida atrafegada, per exemple, no em serveix mirar només la gestió del temps. Hi apareixen la història del treball, l’economia, la sociologia, la psicologia i, inevitablement, la meva experiència treballant amb equips de persones.

Si intento entendre el jo narratiu, acabo passant per la psicologia, la neurociència, la filosofia i les tradicions contemplatives. I quan investigo la intel·ligència artificial, la qüestió em porta de la productivitat a l’ocupació, de l’economia a l’ètica, de la guerra a la consciència i, finalment, a una pregunta molt humana: què passarà amb la nostra manera de pensar?

No reuneixo disciplines perquè sí. Deixo que una pregunta complexa reclami totes les mirades que necessita.

Això és, per a mi, la interdisciplinarietat en acció. Durant molt de temps, el coneixement s’ha anat especialitzant, i aquesta especialització ha estat extraordinàriament útil. Ens ha permès aprofundir, afinar mètodes i desenvolupar una precisió que difícilment hauríem assolit d’una altra manera. Però també té un risc: podem acabar sabent molt sobre una part cada vegada més petita de la realitat i perdre de vista les connexions amb la resta.

No és una crítica als especialistes. Els necessitem. Jo mateix recorro constantment a la feina de persones que han dedicat dècades a estudiar un camp concret. El que m’interessa és una altra funció: la d’apropar coneixements que habitualment viuen separats i preguntar què podem veure quan els posem en relació.

Molts dels problemes que més m’interessen exigeixen precisament aquesta mirada. El benestar no és només psicologia. La longevitat no és només medicina. El propòsit vital no és només filosofia. La vida lenta no és només una qüestió d’organització personal. I la consciència difícilment es deixa tancar en una sola disciplina sense que alguna part del problema quedi fora.

De creuar disciplines a mirar més enllà

Hi ha un concepte encara més ambiciós: la transdisciplinarietat. Jean Piaget va utilitzar aquest terme el 1970 per referir-se a una manera de treballar que no només combina disciplines, sinó que intenta anar més enllà de les seves fronteres i buscar allò que les connecta.

• La diferència pot semblar subtil, però és important. La interdisciplinarietat posa diverses disciplines a conversar sobre un mateix problema. La transdisciplinarietat es pregunta si, darrere d’aquestes mirades separades, hi ha una estructura més àmplia que encara no sabem veure del tot.

Aquesta idea m’atrau especialment perquè una part important del meu treball consisteix a buscar patrons comuns. No perquè assumeixi que totes les disciplines diuen el mateix, ni perquè vulgui forçar una unitat artificial, sinó perquè de vegades apareixen ressonàncies difícils d’ignorar.

Una tradició contemplativa pot descriure la disminució de la identificació amb els pensaments. La psicologia pot parlar de descentrament o de metacognició. La neurociència pot estudiar determinats patrons d’activitat cerebral associats a aquests processos. Són llenguatges diferents i no hauríem de confondre’ls. Però tampoc hauríem d’ignorar que, de vegades, semblen acostar-se a una mateixa zona del mapa des de camins diferents.

Respectar les diferències mentre busquem les connexions.

Aquesta tensió m’interessa molt. Connectar no significa afirmar equivalències fàcils. El zen no és neurociència. La mística no és psicologia. Una metàfora espiritual no és una dada experimental.

Quan barregem llenguatges sense criteri, podem fabricar síntesis molt atractives i completament falses.

Per això, una part del treball consisteix també a preservar les particularitats mentre busquem patrons compartits. Com podem mirar el conjunt sense esborrar les diferències? Com podem integrar perspectives sense reduir-les a una teoria única? Com podem construir una visió més àmplia sense convertir-la en una mena de sopa conceptual on tot acaba semblant el mateix?

No tinc una fórmula definitiva, però sí una regla que intento seguir: les connexions han d’aclarir, no impressionar. Si relacionar dues disciplines ens ajuda a veure millor un problema, la connexió és útil. Si només serveix per fer el discurs més sofisticat, probablement sobra.

El valor de veure patrons

Amb els anys he descobert que aquesta manera de treballar apareix tant en la consultoria com en CALMM. En una organització, rarament un problema és només de lideratge, només d’estratègia o només de cultura. Sovint és una combinació de decisions, incentius, estructures, hàbits, pors i relacions que s’han anat reforçant mútuament.

El mateix passa amb una persona. Quan algú diu que no té temps, potser realment té una agenda impossible. Però també pot haver-hi una identitat construïda al voltant de la feina, una dificultat per posar límits, por de decebre, necessitat de reconeixement o una manera d’evitar preguntes més incòmodes. La superfície diu una cosa. El patró pot ser més ampli.

Una disciplina ens pot donar una resposta correcta i, alhora, insuficient.

Una segona perspectiva pot mostrar-nos allò que la primera no podia veure. I una tercera pot obligar-nos a revisar completament la pregunta inicial.

Aquest moviment és una part central de la meva feina. Llegeixo una idea en un lloc, en trobo una ressonància en un altre i començo a seguir el fil. De vegades, la connexió desapareix quan l’examino amb més cura. Altres vegades, es fa més forta. I, en alguns casos, apareix una estructura que em permet entendre una qüestió d’una manera que abans no havia vist.

Però connectar encara no és sintetitzar. Pots tenir un mapa ple de línies, autors, disciplines i idees relacionades i continuar davant d’una enorme complexitat. El següent pas és decidir què és essencial, què és secundari i quina forma pot tenir tot plegat.

És aquí on comença, realment, la síntesi.

3. Sintetitzar no és resumir

Durant temps vaig utilitzar la paraula resumir per explicar una part del que feia. No era del tot incorrecte, però tampoc era prou precís. Resumir consisteix a reduir un contingut i conservar-ne les idees principals. Sintetitzar implica alguna cosa més exigent: reunir fonts, perspectives i experiències diferents, identificar què tenen en comú, veure on entren en conflicte i construir una estructura nova que permeti comprendre millor el conjunt.

Resumir és reduir. Sintetitzar és reconstruir.

Un resum intenta explicar, amb menys paraules, què diu un text. Una síntesi pot començar amb deu llibres, tres disciplines, diverses investigacions, una conversa, una experiència professional i una pregunta personal. El resultat no és una versió més curta de cap de les fonts. És una nova organització de tot aquell material.

• La definició acadèmica parla de síntesi intel·lectual per referir-se als esforços destinats a reunir una gran quantitat d’informació en un cos de coneixement coherent i integrat. L’objectiu és arribar a una comprensió més completa i, de vegades, obrir la porta a noves perspectives, interpretacions o teories.

Aquesta definició s’acosta molt al que intento fer. Quan preparo una publicació, normalment arriba un moment en què tinc massa informació. Notes subratllades, fragments de llibres, estudis, autors que coincideixen parcialment, altres que es contradiuen i idees meves escampades en llocs diferents. Sovint, la part més fàcil ja està feta: he trobat informació. El problema és decidir què significa tot plegat.

Trobar l’estructura que encara no veus

Aquí entra el que podríem anomenar pensament sintètic: la capacitat de combinar idees i veure-les com a parts d’un conjunt més ampli.

Per a mi, aquesta fase és molt visual. No necessàriament perquè dibuixi sempre un esquema, sinó perquè tinc la sensació d’estar davant d’un mapa encara desordenat. Hi ha conceptes propers que estan separats. Idees que semblaven centrals i que, quan les comparo amb altres fonts, perden importància. Fragments aparentment secundaris que comencen a repetir-se des de llocs diferents.

A poc a poc, alguna cosa es reorganitza. Quan vaig treballar les publicacions sobre la vida atrafegada, per exemple, vaig començar amb una pregunta molt general: per què estem tan ocupats? Però la recerca em va anar mostrant que no hi havia una sola causa. Hi havia una història del treball, una moral de la productivitat, una economia del coneixement, una dimensió d’estatus, por de perdre’ns experiències i, en alguns casos, una forma d’evasió personal. Cap d’aquests elements explicava el problema complet. La síntesi va consistir a veure com s’alimentaven entre ells.

Una síntesi útil no acumula més peces. Mostra la relació entre les peces que ja tenim.

Això també explica per què les meves publicacions sovint canvien mentre les escric. Puc començar convençut que el tema central és un i acabar descobrint que la pregunta real era una altra. No considero això una desviació del procés. És, precisament, el procés.

Si la conclusió ja estava decidida abans de llegir, probablement no estava investigant. Estava buscant arguments. I és precisament aquesta incertesa del procés el que més m’agrada. No saber exactament on em portarà una pregunta és una de les coses que em continua motivant a llegir i a publicar.

Mirar el conjunt sense perdre els detalls

Hi ha una expressió que m’agrada especialment: visió sinòptica. Fa referència a la capacitat de «veure-ho tot junt», d’intentar comprendre un conjunt sense quedar atrapat exclusivament en una de les seves parts.

És una aspiració difícil. Com més ampliem el mapa, més fàcil és simplificar massa. Però, si ens concentrem únicament en els detalls, podem perdre completament la forma general.

Aquí hi ha una tensió permanent en la meva manera de treballar. Necessito baixar al detall suficient per no deformar una idea, però després he de tornar a pujar i preguntar-me què aporta aquella idea al conjunt.

Necessito tornar a pujar i preguntar-me què és central, què és només un exemple, què és una excepció, què es repeteix i què contradiu el patró. I, sobretot, quina és la pregunta que estic intentant respondre realment?

La síntesi no apareix quan ja no queda informació per llegir. Gairebé sempre quedaria alguna cosa més. Apareix quan començo a distingir una estructura prou coherent per explicar el tema sense trair-ne excessivament la complexitat.

Això és important: sintetitzar no és convertir una realitat complexa en una resposta simple. És intentar trobar la forma més clara possible que encara respecti la complexitat del problema.

No totes les idees han d’encaixar

Quan treballes amb moltes disciplines i tradicions, hi ha una temptació molt gran: voler demostrar que, en el fons, tothom diu el mateix. No és cert.

• El sincretisme intenta combinar o fusionar tradicions diferents, sovint buscant una unitat subjacent. L’eclecticisme, en canvi, adopta idees de diferents teories o escoles sense comprometre’s necessàriament amb un únic sistema.

  
  

Reconec una certa tendència eclèctica en la meva manera de treballar. De fet, em sento còmode en aquest lloc. No sento la necessitat d’acceptar completament una escola de pensament per trobar-hi una idea valuosa. Puc aprendre d’un estoic sense convertir-me en estoic, llegir psicologia humanista sense assumir-ne totes les premisses o trobar una intuïció extraordinària en una tradició contemplativa sense adoptar tot el seu marc metafísic. Però aquí també cal prudència.

Integrar no és forçar l’acord.

De vegades, dues perspectives són incompatibles. Altres vegades utilitzen les mateixes paraules per parlar de coses diferents. I també passa el contrari: disciplines separades poden utilitzar llenguatges completament diferents per descriure fenòmens que, almenys parcialment, semblen relacionats.

La feina consisteix a mantenir aquesta tensió el temps suficient. No decidir massa aviat que tot encaixa. Però tampoc decidir massa aviat que les fronteres són infranquejables.

A vegades, la síntesi més honesta no produeix una conclusió definitiva. Només permet formular una pregunta millor. I això ja és molt.

Donar una forma nova al coneixement

Quan finalment començo a escriure una publicació, no intento reproduir el recorregut complet de la recerca. Si ho fes, probablement el lector hauria de passar per les mateixes desenes d’hores de lectura, dubtes i desviacions que jo. La meva feina és una altra.

Intento identificar l’estructura essencial, ordenar-la i donar-li una forma que pugui ser recorreguda per una altra persona.

Això implica eliminar molt. I sovint em costa, perquè una part de mi voldria, ingènuament, dir-ho tot.

Idees interessants que no serveixen la pregunta central. Cites excel·lents que repeteixen una cosa ja dita. Conceptes que m’han ajudat a entendre el tema però que el lector no necessita per comprendre’l.

Aquesta és una de les parts més difícils de sintetitzar. Després d’haver dedicat hores a una idea, costa acceptar que potser no ha d’aparèixer en el text final. Però la quantitat de recerca no hauria de ser visible en la quantitat de contingut.

Una bona síntesi no mostra tot el que has llegit. Mostra que has sabut decidir què era essencial.

Potser per això em sento còmode amb la paraula sintetitzador. No perquè cregui que produeixo una mena de coneixement definitiu, sinó perquè intento prendre una realitat dispersa, mirar-la des de diferents angles i donar-li una forma més coherent.

Però encara falta una part fonamental. Puc connectar i sintetitzar idees amb certa precisió i, malgrat tot, mantenir-les a una certa distància de mi.

El coneixement es transforma d’una altra manera quan entra en contacte amb l’experiència.

Aquí comença la integració.

4. Integrar: quan el coneixement es troba amb l’experiència

Sintetitzar permet donar forma a una gran quantitat d’informació. Integrar és una cosa diferent. És el moment en què una idea nova entra en contacte amb tot allò que ja sabem, amb la nostra experiència i amb la manera com fins ara havíem interpretat el món.

• La integració del coneixement s’ha definit com el procés d’incorporar nova informació a un conjunt de coneixements existents i determinar com interactuen entre ells. Això implica dues possibilitats: de vegades, el que ja sabíem ha de modificar-se per donar cabuda a una idea nova; d’altres, és la nova informació la que necessita ser matisada a la llum del que ja coneixem.

Integrar no és afegir una idea nova al que ja sabem. És permetre que el coneixement nou reorganitzi, matisi o qüestioni allò que ja crèiem saber.

Aquesta diferència és important perquè podem llegir molt, sintetitzar molt i, malgrat tot, continuar sent essencialment els mateixos. El coneixement pot quedar-se en una capa superficial, disponible per ser citat o explicat, però sense haver modificat realment la nostra mirada.

Quan una idea s’integra, passa alguna cosa diferent. Comencem a veure el mateix problema d’una altra manera. Detectem patrons que abans ignoràvem. Canvia una decisió, una prioritat o fins i tot la manera com formulem una pregunta.

Per a mi, aquí és on el coneixement comença a adquirir profunditat. I quan passa a la pràctica quotidiana, pot començar a convertir-se en alguna cosa més propera a la saviesa.

Quan la teoria es troba amb el que has viscut

Després de dècades treballant amb persones, equips i organitzacions, em costa llegir determinades idees de manera completament abstracta. Quan un autor parla de lideratge, resistència al canvi, pressa, identitat professional o necessitat de reconeixement, inevitablement apareixen situacions que he vist moltes vegades.

Això no converteix la meva experiència en una prova científica. I intento recordar-m’ho sovint. Una experiència personal pot ser esbiaixada, parcial o excepcional. Però també pot funcionar com un lloc de contrast.

Quan llegeixo una teoria, em pregunto si reconec aquell patró. En quines condicions apareix? Què el reforça? Quan deixa de funcionar? Quines excepcions he vist?

El mateix passa amb la meva pròpia vida. Algunes idees no les entenc igual avui que fa vint anys, no perquè hagin canviat, sinó perquè jo he acumulat experiències que modifiquen la manera com les llegeixo.

El coneixement canvia quan travessa una vida concreta.

Això és una part important del que intento fer a CALMM. No em limito a traslladar una teoria o resumir un llibre. Intento posar aquella idea en conversa amb altres coneixements i també amb el que he observat, viscut o après al llarg dels anys.

És una operació delicada. L’experiència no hauria de deformar la teoria fins que només confirmi el que ja pensem. Però tampoc crec que hàgim de fingir que podem llegir des d’un lloc completament neutral.

Tots llegim des d’algun lloc. La qüestió és ser-ne conscients.

Aprendre establint connexions

L’aprenentatge integratiu parteix d’una idea semblant: aprenem millor quan som capaços d’establir connexions entre coneixements que inicialment apareixen separats. Aquesta idea em sembla especialment rellevant perquè durant molts anys l’educació ha dividit el saber en assignatures, departaments i especialitats. Aquesta organització és útil, però la realitat no arriba ordenada en carpetes.

• Una decisió professional pot implicar economia, psicologia, identitat, família i por.

• Una crisi vital pot tenir dimensions físiques, emocionals, socials i espirituals.

• Una pregunta sobre el sentit de la vida pot començar en la filosofia i acabar afectant la manera com organitzem l’agenda del dilluns.

  
  

Integrar consisteix a permetre que aquests coneixements es trobin. No necessàriament per construir una gran teoria que ho expliqui tot. He llegit amb interès propostes com la teoria integral, que aspiren a reunir el coneixement i l’experiència humans en marcs amplis i sistemàtics.

També em resulten atractius models que intenten cartografiar les relacions entre matèria, vida, ment i cultura, com l’Arbre del Coneixement.

Aquest tipus de propostes m’interessen perquè intenten recuperar una mirada de conjunt.

Però també em generen prudència. Com més gran és el mapa, més fàcil és confondre’l amb el territori. Per això em sento més còmode parlant d’un procés d’integració que no pas d’una teoria definitiva de tot.

Quan diferents fonts comencen a convergir

Hi ha un altre concepte que m’ha ajudat a entendre aquesta manera de treballar: la consiliència.

La paraula va ser utilitzada per William Whewell al segle XIX per descriure una mena de «salt conjunt» del coneixement. Més endavant, E. O. Wilson la va popularitzar per parlar de la unitat del saber.

• En ciència i història, la consiliència fa referència a la convergència de proves procedents de fonts independents. Quan diferents línies d’evidència apunten cap a una mateixa conclusió, la nostra confiança pot augmentar, fins i tot si cada font, observada per separat, és limitada.

La idea m’interessa més enllà del seu ús estrictament científic. De vegades llegeixo una determinada intuïció en un autor. Temps després, apareix una idea semblant en una disciplina diferent. Més endavant, una experiència professional em fa tornar-hi. No significa automàticament que la conclusió sigui certa, però la convergència mereix atenció.

Quan idees independents comencen a apuntar en una direcció semblant, no tenim necessàriament una resposta. Però potser tenim una pregunta que val la pena seguir.

Aquest és un dels motius pels quals guardo tantes notes. Una frase que avui sembla aïllada pot adquirir sentit anys després, quan es troba amb altres peces. De vegades, la connexió és immediata. Altres vegades, necessita temps. Tot sovint, m’adono que no hi havia cap connexió.

Donar sentit al nostre propi món

• La gestió del coneixement personal, sovint coneguda per les sigles PKM, descriu els processos que cadascú construeix per donar sentit a la informació, treballar millor i convertir el que aprèn en coneixement útil.

M’interessa especialment una idea associada a aquest camp: el pas de l’aprenent al creador de sentit i, finalment, al compartidor de coneixement. Crec que aquesta seqüència explica molt bé una part del meu recorregut.

Durant anys he acumulat llibres, notes, subratllats, idees i experiències. Però acumular no era suficient. Necessitava crear una estructura que em permetés relacionar-ho, recuperar-ho i pensar-hi. És aquí on el coneixement personal deixa de ser un arxiu. Comença a convertir-se en un sistema.

Un sistema viu, perquè cada idea nova pot modificar les connexions anteriors. Una publicació sobre la vida ocupada pot fer-me rellegir una nota antiga sobre identitat. Un llibre sobre consciència pot modificar la manera com entenc una experiència de fa vint anys. Una conversa amb un client o amb un amic, pot donar un significat nou a una idea que havia guardat sense saber gaire per què.

Però un sistema de coneixement personal pot arribar a ser extraordinàriament ric i continuar tancat sobre si mateix. En el meu cas, hi ha un últim moviment que dona sentit a tot el procés: escriure i compartir.

5. Compartir: tornar alguna cosa a la Gran Conversa

Quan em pregunto per què escric, la resposta és bastant clara: escric, en primer lloc, per a mi.

Escriure forma part del meu procés d'aprenentatge. Em serveix per ordenar idees, detectar buits, veure contradiccions i donar una certa coherència a una manera de mirar el món que s'ha anat construint amb els anys. Moltes vegades no sé exactament què penso sobre una qüestió fins que intento escriure-la.

La lectura em proporciona matèria primera. El pensament posa aquesta informació en contacte amb altres idees i amb el que he viscut. Però l'escriptura m'obliga a fer una cosa diferent: donar forma al que encara és dispers.

És aquí on moltes peces comencen a encaixar. No sempre perquè aparegui una resposta definitiva, sinó perquè aconsegueixo formular millor la pregunta, distingir què és central i donar una mica més de cohesió al conjunt.

Escriure és una manera de consolidar la meva forma de veure el món.

Amb el temps, gairebé sense adonar-me'n, he anat construint un sistema al voltant d'aquest procés. Llibres, notes, subratllats, converses, experiències, idees guardades durant anys i preguntes que reapareixen quan menys m'ho espero. No el vaig dissenyar des del principi. Ha anat prenent cos a mesura que jo mateix anava canviant.

La part més pràctica d'aquest flux de treball —com llegeixo, on guardo les idees, com integro Evernote, les Notes del Mac, les Moleskine, Goodnotes i, cada vegada més, la intel·ligència artificial— l'he explicada amb més detall en la publicació «La IA no pensa. El problema és si deixarem de pensar nosaltres». Allà explico també com la IA ha anat modificant les eines que utilitzo sense alterar la seqüència essencial del procés.

Continuo llegint, pensant i escrivint. El que ha canviat és tot el que passa al voltant.

Per això CALMM no neix, almenys en el seu origen més íntim, de la idea d’escriure per als altres. Neix de la meva necessitat de continuar aprenent, d'intentar entendre millor i d'ordenar una part del que vaig descobrint.

I després passa una cosa molt senzilla.

Si una idea m'ha ajudat a veure-hi més clar, si una lectura m'ha fet revisar una certesa o si una síntesi m'ha permès entendre millor una qüestió important, penso que potser també pot ser útil a una altra persona. I llavors la comparteixo.

No escric primer per ensenyar. Escric per aprendre. Comparteixo perquè allò que m'ajuda a créixer potser també ajudarà algú altre.

I si has llegit fins aquí, probablement ets una mica dels meus. Dels que tenen curiositat, dels que necessiten entendre i dels que saben que una bona pregunta sovint és més valuosa que una resposta ràpida. Potser per això el que faig té, com a mínim, algun ressò en tu.

Gràcies per llegir-me. I gràcies, també, per ajudar-me a créixer.

També et posen interessar aquestes publicacions mes personals :

• El que penso avui sobre el món que estem construint. (El resultat del meu ikigai 2026)

• La IA no pensa. El problema és si deixarem de pensar nosaltres

Pots seguir CALMM  per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a  Substack, Facebook, i Instagram.