El jo narratiu 2 - Com es construeix el teu “jo”
- Àlex Estebanell
- 15 hours ago
- 4 min de lectura
Aquest text forma part de L’art de despertar, un assaig que vaig escriure fa un parell d’anys a partir d’investigació i experiència personal, i que ara comparteixo en format de sèrie. En aquest capítol explorem el jo narratiu: la veu interior amb què sovint ens identifiquem. Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí. |
Si la veu que escoltes dins del teu cap no ets tu, la pregunta és inevitable: d’on surt, doncs?
Ningú sap amb exactitud en quin moment comença a formar-se el que anomenem “jo narratiu”. Però moltes investigacions apunten cap als primers anys de vida, aproximadament entre els dos i els tres anys, quan la consciència comença a organitzar l’experiència en fragments que anomenem records. És en aquesta etapa quan es construeix la memòria autobiogràfica i, amb ella, una primera forma de relat.
Sense adonar-nos-en, comencem a donar sentit al que vivim. A connectar esdeveniments. A construir una història.
Amb el temps, aquesta narració es va fent més sofisticada, més coherent, més creïble. I la veu que l’acompanya —aquesta presència constant, familiar— queda tan íntimament entrellaçada amb la nostra percepció que acabem assumint que forma part essencial del que som.
En les primeres etapes de la vida, aquest mecanisme no és un problema. De fet, és extraordinàriament útil.
El que anomeno jo narratiu actua, en part, com un solucionador de problemes sorprenentment eficaç. Ens ajuda a entendre què funciona i què no, a establir límits entre el cos i el món, a anticipar conseqüències i a adaptar-nos a l’entorn. Durant la infància, aquest “controlador silenciós” ens impulsa a repetir comportaments que funcionen i evitar els que no. Ens ajuda a buscar afecte, a obtenir atenció, a garantir seguretat.
Aquests primers encerts, modestos però fonamentals, consoliden la seva funció. Li donen pes. Li donen autoritat. I, abans que ens n’adonem, s’instal·la al centre mateix del que creiem ser.
Hi ha un element clau que explica per què aquest sistema es reforça tant amb el temps. El cervell humà està dissenyat per evitar el dolor i buscar el plaer. Cada vegada que creiem que hem resolt un problema o que avancem en la direcció correcta, es produeix una petita recompensa interna.
Una descàrrega química —principalment dopamina— que genera una sensació de satisfacció.
No cal ni tan sols resoldre el problema. N’hi ha prou amb la sensació d’estar-hi avançant.
Amb els anys, aquesta dinàmica es torna cada vegada més automàtica. I, en certa manera, addictiva.
El “controlador silenciós” evoluciona. Ja no es limita a respondre a problemes reals. Es torna més actiu, més inquiet, més exigent. En molts casos, comença a buscar problemes allà on no n’hi ha. O, fins i tot, a crear-los.
Necessita alguna cosa a resoldre. Alguna cosa a millorar. Alguna cosa a perseguir.
Això explica una experiència molt comuna: fins i tot quan tot sembla anar bé, hi ha una part de tu que no acaba d’estar en pau. Sempre hi ha alguna cosa a optimitzar, alguna cosa a corregir, alguna cosa que no acaba d’encaixar del tot.
Aquesta sensació subtil —però persistent— que no n’hi ha prou.
Aquest mecanisme connecta amb un fenomen àmpliament estudiat en psicologia: l’adaptació hedònica. Després d’un gran èxit o fins i tot d’una pèrdua important, la majoria de persones tendeixen a tornar, amb el temps, a un nivell similar de benestar. El canvi extern no transforma l’experiència de fons.
Perquè el mecanisme intern continua actiu.
El solucionador de problemes no desapareix. Simplement troba nous objectius. Nous motius per seguir funcionant. El cicle es manté.
Però el jo narratiu no és només un buscador de problemes. També és un narrador.
Un fabulador constant que organitza la realitat —tant la interna com l’externa— dins d’un relat en què tu sempre ocupes el centre. De vegades actua com el teu defensor: minimitza errors, justifica decisions, protegeix la teva imatge. En altres moments, fa el contrari: es torna crític, exigent, i posa el focus en tot allò que falta, en tot allò que no has aconseguit.
Ambdues dinàmiques formen part del mateix sistema.
Una narrativa de fons que es revisa constantment. Que s’ajusta, es modifica i es reforça amb cada nova experiència. El jo narratiu no només explica la teva vida. La reinterpreta contínuament.
I aquí és on apareix un dels aspectes més desconcertants de tot plegat.
La neurociència ha demostrat que els records no es guarden com fotografies fixes. No són còpies exactes del que ha passat. Són reconstruccions. Versions filtrades per emocions, creences i interpretacions.
I cada vegada que recordes alguna cosa, la modifiques. La reescrius. I la tornes a guardar en aquesta nova versió.
Amb el temps, els fets i la interpretació es barregen. La història es torna cada cop més mal.leable, més imprecisa, més allunyada del que realment va passar. Però la continues creient.
I aquí hi ha el punt clau.
No només no ets aquesta veu… és que aquesta veu està condicionada, filtrada i en constant reescriptura.
No recordes la teva vida. Recordes la història que expliques sobre ella.
I aquesta història —repetida una vegada i una altra— acaba definint com et veus, com decideixes i com vius.
Amb els anys, totes aquestes funcions —el solucionador de problemes, el narrador, el sistema de recompensa— es combinen i formen una estructura coherent. Una identitat. El que perceps com a “jo”.
No és que aquest “jo” sigui una entitat fixa i immutable. És un procés. Una construcció. Un sistema que s’ha anat consolidant amb el temps.
I precisament per això sembla tan real.
Però entendre això no és només una idea interessant. És un punt d’inflexió.
Perquè si el “jo” es construeix… també pot deixar de construir-se.
I si això és així, la pregunta ja no és qui ets.
Sinó què queda quan aquesta història deixa de parlar.
Explora els altres articles de la sèrie :
Comentaris