Tota la teva vida és només l'1% de la història registrada

«Impermanència» és una paraula que sento que em persegueix últimament. Per molt que no ens agradi pensar-hi, en el fons tots sabem que algun dia marxarem.

Però fins aleshores, aquí estem! Ens hem despertat aquest mati! Quant de temps ens queda?

Hi ha moltes maneres diferents de mesurar el temps i la durada de la vida. Podem fixar-nos en les unitats de temps que trobem més sovint i amb les quals estem més familiaritzats: segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys.

O bé, podem allunyar la imatge i adoptar una visió macro: dècades, segles, mil·lennis. Aquesta visió més àmplia ofereix una perspectiva interessant sobre la teva vida aquí, a la Terra. Tan interessant que l’he inclòs com una de les 18 estadístiques poc comunes per posar en perspectiva el teu 2025.

Si vius el temps mig de la vida dels humans en l'actualitat, seràs aquí durant l’1% de la història registrada.

Analitzem-ho.

Quan va començar la història escrita?

• «Hi ha desacord sobre quan exactament la prehistòria esdevé història i quan la protoescriptura es va convertir en “veritable escriptura”. Tanmateix, la invenció dels primers sistemes d’escriptura és aproximadament contemporània de l’inici de l’edat del bronze, a finals del neolític, a finals del IV mil·lenni aC. L’escriptura cuneïforme arcaica sumèria i els jeroglífics egipcis es consideren generalment els primers sistemes d’escriptura, tots dos sorgits dels seus sistemes ancestrals de símbols protoliteraris, entre el 3400 i el 3200 aC.»

  
  

Quina és la mitjana de vida avui dia?

L’esperança de vida mitjana avui dia és d’uns 79 ó 80 anys, és a dir, homes i dones combinats als països desenvolupats, si s'els pot dir així.

Nota: Vols viure més temps? Aquí tens alguns consells de persones de les Zones Blaves que viuen fins als 100 anys o més.

A partir d’aquí, és un problema matemàtic ràpid:

• 3.400 aC (fa 5.418 anys) / 79 anys (l’esperança de vida mitjana) = 1,46%

  
  

O, si ara mateix tens 40 anys i la mitjana de vida és de 79, aleshores:

• Hauran passat 5.457 anys / 79 anys = 1,45%

A mesura que passa el temps, mantenint la mitjana de vida constant, el percentatge continuarà disminuint. També és la mitjana, cosa que significa que molts de nosaltres no arribarem tan lluny. O més lluny, també es veritat. No fa gaire, en una reunió d’estratègia, mentre planificàvem un pla d’acció a uns quants anys vista, un client va deixar anar una frase que va canviar el to de la conversa: «Planifiquem a deu anys, però ningú sap si li queden deu anys». Aquell silenci posterior deia més que qualsevol gràfic.

Mmm... D’acord. I ara què?

Aquesta publicació no pretén ser terrible ni morbosa. Ben al contrari! De fet, trobo que això em treu un pes de sobre. Veure la meva vida com a 1% la situa en el context de tota la història registrada. Per a mi, això inspira una lleugeresa vital que em costa trobar de moltes altres maneres. Em fa pensar que tots som insignificants, cosa que al seu torn em proporciona llibertat davant la por per fer alguna cosa significativa.

És com aquella altra expressió que he sentit no poques vegades quan algú es molesta perquè pensa que una altra persona li fa la guitza: «Tranquil, potser no ets tan important perquè els altres dediquin tanta energia a molestar-te. Ets una sola persona entre més de 7.000 milions d’habitants del planeta».

Al cap i a la fi, fins i tot un dels discursos de graduació més vistos, el de Steve Jobs diu:

"Recordar que aviat moriré és l’eina més important que he trobat mai per ajudar-me a prendre les grans decisions de la meva vida. Gairebé tot —totes les expectatives externes, tot l’orgull, tota la por a la vergonya o al fracàs— simplement desapareix davant la mort, deixant només allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que conec d’evitar el parany de pensar que tens alguna cosa a perdre... La mort és molt probablement el millor invent de la vida." — Steve Jobs

Aquesta idea, que Steve Jobs va formular amb tanta força, no és nova. Molt abans que la cultura contemporània convertís la mort en un tema incòmode o gairebé invisible, els estoics ja la situaven al centre de la vida. No per quedar atrapats en una visió fosca de l’existència, sinó per viure amb més lucidesa. La seva expressió era breu i contundent: memento mori, recorda que moriràs.

Per als estoics, recordar la mort no era una forma de tristesa, sinó una pràctica d’orientació. Una manera de posar cada cosa al seu lloc. Quan prens consciència que el temps és finit, moltes preocupacions perden autoritat. L’opinió dels altres, la por a equivocar-te, la necessitat d’agradar, l’orgull ferit, la comparació constant o aquella urgència absurda per controlar-ho tot comencen a afluixar.

No desapareixen per art de màgia, però deixen de semblar tan absolutes.

El memento mori no diu “moriràs” per espantar-te, sinó per despertar-te. Et recorda que la vida no és un assaig general. Que no hi ha un altre moment més adequat, més segur o més perfecte per començar a viure amb una mica més de veritat. Per això, quan Jobs diu que recordar la mort l’ajudava a prendre les grans decisions de la seva vida, està expressant, amb paraules contemporànies, una intuïció molt antiga: només quan acceptem el final podem començar a preguntar-nos què val realment la pena. I si ho estem fent be, per viure una vida que realment valgui la pena viure.

Vas pel camí que vols seguir? Estàs dissenyant la vida que vols dia a dia? Si no ès el cas, què pots fer per assegurar-te que l’1% del teu temps aquí estigui ben aprofitat?

L’obra de teatre continua, i tu hi pots contribuir amb un vers. — Walt Whitman

La vida continua.