5 idees d’Elogi de l’ociositat, de Bertrand Russell (Resum de l'assaig)

Bertrand Russell va ser un dels grans pensadors britànics del segle XX. Filòsof, lògic, matemàtic, escriptor i crític social, va rebre el Premi Nobel de Literatura i va dedicar bona part de la seva obra a qüestionar algunes de les idees més profundament arrelades de la seva època.

El 1932, quan tenia seixanta anys, va escriure Elogi de l’ociositat. L’assaig es pot llegir íntegrament a la revista Harper’s i també es troba disponible en PDF.

Després de llegir-lo, tinc la sensació que un títol més precís hauria estat Elogi del lleure savi. Russell no defensa la mandra entesa com a apatia o desinterès. El que qüestiona és una idea molt més profunda: la creença que treballar molt és, per si mateix, una virtut.

Gairebé un segle després, la pregunta continua sent incòmodament actual. I jo no puc evitar afegir-ne una altra: és el treball del coneixement d’avui l’equivalent, en certa manera, al treball manual de l’època de Russell?

5 idees d’Elogi de l’ociositat, de Bertrand Russell

Abans d’entrar en els cinc grans temes de l’assaig, val la pena veure com Russell defineix el treball. Ho fa amb la ironia que travessa bona part del text:

• «En primer lloc, què és el treball? El treball és de dos tipus. Primer, alterar la posició de la matèria a la superfície terrestre, o a prop seu, en relació amb altres matèries similars. Segon, dir a altres persones que ho facin. El primer tipus és desagradable i mal pagat. El segon és agradable i ben pagat.»

  
  

A partir d’aquí, Russell recorre l’evolució històrica del treball i observa com, durant bona part de la història humana, l’esforç necessari per sobreviure ocupava gairebé tota la vida.

• «Des del començament de la civilització fins a la Revolució Industrial, un home podia, per regla general, produir amb un treball dur poc més del que necessitaven ell i la seva família per subsistir, tot i que la seva dona treballava almenys tant com ell i els fills aportaven la seva força de treball tan bon punt tenien edat per fer-ho. El petit excedent per damunt de les necessitats bàsiques no quedava en mans dels qui el produïen, sinó que era apropiat pels sacerdots i els guerrers.»

  
  

La seva pregunta de fons és senzilla: què passa quan la tecnologia permet produir molt més amb molt menys esforç?

En principi, podríem pensar que la resposta és evident. Si necessitem menys hores per produir allò que abans ens exigia jornades senceres, hauríem de recuperar temps.Però Russell observa que no és això el que acostuma a passar. I aquí comença realment el seu elogi de l’oci.

• «A Occident tenim diverses maneres d’abordar aquest problema. No intentem assolir la justícia econòmica, de manera que una gran proporció de la producció total va a parar a una petita minoria de la població, molts dels membres de la qual no treballen en absolut. A causa de l’absència de qualsevol control central sobre la producció, produïm una gran quantitat de coses que ningú no desitja. Mantenim inactiva una gran part de la població treballadora perquè podem prescindir de la seva mà d’obra fent que els altres treballin massa. Quan tots aquests mètodes resulten insuficients, tenim una guerra: fem que unes persones fabriquin explosius d’alta potència i que unes altres els facin esclatar, com si fóssim nens que acabessin de descobrir els focs artificials. Mitjançant una combinació de tots aquests mecanismes aconseguim, tot i que amb dificultat, mantenir viva la idea que una gran quantitat de treball manual ha de ser el destí de l’home mitjà.»

• «Gran part del que donem per fet sobre la conveniència del treball deriva d’aquest sistema i, com que és preindustrial, no està adaptat al món modern. La tècnica moderna ha fet possible que l’oci, dins d’uns certs límits, no sigui una prerrogativa de petites classes privilegiades, sinó un dret distribuït de manera uniforme entre tota la comunitat. La moral del treball és la moral dels esclaus, i el món modern no necessita l’esclavitud.»

  
  

Russell també posa el focus en una qüestió més profunda: fins a quin punt aquesta manera d’entendre el treball ha quedat arrelada en la nostra consciència.

• «Com la majoria de la meva generació, em van educar amb la dita que “Satanàs sempre troba alguna malifeta perquè la facin les mans ocioses”. Com que era un nen molt virtuós, vaig creure tot el que em deien i vaig adquirir una consciència que m’ha mantingut treballant de valent fins al moment present. Però, tot i que la meva consciència ha controlat les meves accions, les meves opinions han experimentat una revolució.»

• «Si preguntes a un treballador què considera la millor part de la seva vida, probablement no et dirà: “M’agrada el treball manual perquè em fa sentir que estic complint la tasca més noble de l’home i perquè m’agrada pensar fins a quin punt l’ésser humà pot transformar el seu planeta. És cert que el meu cos exigeix períodes de descans, que he d’omplir tan bé com pugui, però mai no soc tan feliç com quan arriba el matí i puc tornar a la feina de la qual neix la meva satisfacció”.»

• «Els treballadors consideren la feina, com s’hauria de considerar, un mitjà necessari per a la subsistència, i és de les seves hores d’oci que obtenen tota la felicitat de què poden gaudir.»

Ara, anem a parlar dels cinc temes…

1. Quan convertim el treball en una virtut

Russell comença atacant una idea molt arrelada: la creença que treballar és, en si mateix, una virtut. Per a ell, el problema no és el treball necessari, sinó la tendència a elevar-lo a categoria moral i a considerar gairebé sospitós tot allò que s’allunya de l’esforç constant.

• «El fet és que moure la matèria, tot i que una certa quantitat és necessària per a la nostra existència, no és, en absolut, un dels fins de la vida humana.»

• «Crec que es fa massa feina al món, que la creença que el treball és virtuós causa un dany immens i que el que cal predicar als països industrialitzats moderns és força diferent del que sempre s’ha predicat.»

• «Vull dir, amb tota serietat, que la creença en la virtut del treball està causant molt de mal al món modern i que el camí cap a la felicitat i la prosperitat passa per una reducció organitzada del treball.»

Llegit avui, el plantejament continua sent provocador. Encara associem fàcilment la disciplina amb la quantitat d’hores, el compromís amb la disponibilitat i la dignitat personal amb la productivitat.

Russell ens obliga a separar dues coses que sovint confonem: el valor del treball i la moralització del treball. Treballar pot ser necessari, útil i fins i tot profundament satisfactori. Però això no significa que com més treballem, millors persones siguem.

2. Si produïm més, per què no treballem menys?

La segona idea de Russell és gairebé matemàtica. Si la tecnologia ens permet produir més en menys temps, el resultat lògic hauria de ser una reducció del treball necessari.

• «Què passarà quan s’arribi al punt en què tothom pugui viure còmodament sense treballar moltes hores?»

• «La tècnica moderna ha permès disminuir enormement la quantitat de treball necessària per produir els béns de primera necessitat per a tothom.»

  
  

Per explicar-ho, Russell imagina una fàbrica d’agulles.

• «Suposem que, en un moment determinat, un cert nombre de persones es dediquen a fabricar agulles. Produeixen totes les que el món necessita treballant, per exemple, vuit hores al dia. Algú inventa una màquina que permet que el mateix nombre de persones fabriqui el doble d’agulles. Però el món no necessita el doble d’agulles.

En un món sensat, tothom treballaria quatre hores en lloc de vuit i tot continuaria com abans. Però, en el món real, això es consideraria desmoralitzador. Els homes continuen treballant vuit hores, es produeixen massa agulles, alguns empresaris fan fallida i la meitat dels treballadors perden la feina.

Al final hi ha exactament tant d’oci com en l’altre model, però la meitat dels homes estan completament inactius mentre que l’altra meitat continua sobrecarregada de feina. D’aquesta manera, aconseguim que l’oci inevitable provoqui misèria en lloc de convertir-se en una font universal de felicitat. Es pot imaginar res més absurd?»

L’exemple té gairebé un segle i parla d’agulles, però la pregunta és sorprenentment actual. Cada nova tecnologia promet estalviar-nos temps. Les màquines, els ordinadors, internet, l’automatització i ara la intel·ligència artificial ens permeten fer en minuts tasques que abans exigien hores o dies.

I, tanmateix, la sensació general no és que ens sobri temps.

Potser el gran fracàs de la productivitat moderna és aquest: hem utilitzat gairebé cada guany d’eficiència per produir més, no per recuperar vida.

3. Quatre hores de feina i una vida per davant

Russell porta la seva argumentació fins a una proposta concreta: una jornada laboral de quatre hores.

• «Si l’assalariat mitjà treballés quatre hores al dia, hi hauria prou per a tothom i no hi hauria atur, suposant una quantitat molt moderada d’organització sensata.»

• Però la seva proposta no consisteix simplement a treballar menys per passar la resta del dia sense fer res.

• «Quan suggereixo que les hores de treball s’haurien de reduir a quatre, no vull dir que tot el temps restant s’hagi de passar necessàriament en pura frivolitat. Vull dir que quatre hores de treball al dia haurien de donar dret a una persona a les necessitats i comoditats elementals de la vida, i que la resta del seu temps hauria de ser seu per utilitzar-lo com consideri oportú.»

  
  

Aquí apareix una de les idees més interessants de l’assaig. Tenir temps lliure no significa saber què fer-ne.

Russell considera que l’educació també hauria de preparar-nos per al lleure. No només per treballar, competir o guanyar-nos la vida, sinó per desenvolupar interessos, curiositat i capacitat de gaudir d’activitats que no necessiten justificar-se per la seva utilitat.

• «És una part essencial de qualsevol sistema social d’aquest tipus que l’educació vagi més enllà del que és habitual i que tingui, entre els seus objectius, proporcionar gustos que permetin utilitzar l’oci de manera intel·ligent.»

  
  

I encara va més lluny:

• «Es dirà que, si bé una mica d’oci és agradable, els homes no sabrien com omplir els seus dies si només haguessin de treballar quatre hores de cada vint-i-quatre. En la mesura que això sigui cert en el món modern, és una condemna de la nostra civilització.

• Abans hi havia una capacitat per al lleure i el joc que ha estat inhibida, en certa manera, pel culte a l’eficiència. L’home modern pensa que tot s’ha de fer per aconseguir alguna altra cosa, i mai simplement per si mateix.»

  
  

Aquesta última frase em sembla especialment actual.

Ens costa caminar sense comptar passos. Llegir sense voler aprendre alguna cosa. Fer esport sense registrar-lo. Descansar sense sentir que ens estem preparant per tornar a rendir.

Fins i tot l’oci ha acabat absorbit per la lògica de la utilitat. I potser Russell tenia raó: una civilització que no sap què fer amb el temps lliure potser no té un problema de temps, sinó d’imaginació.

4. Aprendre a utilitzar bé el temps lliure

Russell és conscient que disposar de més temps no garanteix, per si sol, una vida millor. Una persona que ha passat dècades treballant moltes hores pot sentir-se perduda si, de sobte, deixa de tenir una agenda plena. No perquè l’oci sigui dolent, sinó perquè potser mai no ha après a habitar-lo.

• «Una persona que ha treballat moltes hores durant tota la vida s’avorrirà si, de sobte, queda inactiva. Però sense una quantitat considerable d’oci, queda privada de moltes de les millors coses.»

  
  

Per això Russell insisteix que l’ús savi del temps lliure també s’aprèn.

• «Cal admetre que l’ús savi de l’oci és producte de la civilització i de l’educació.»

• La idea és important. Si tota la nostra educació ens prepara per treballar, competir, complir objectius i respondre a exigències, no és estrany que després ens costi saber què fer quan ningú ens demana res.

• Russell imagina una societat on el temps alliberat permetria que la curiositat, la creativitat i els interessos personals trobessin més espai.

• «En un món on ningú no estigués obligat a treballar més de quatre hores al dia, tota persona amb curiositat científica podria satisfer-la, i tot pintor podria pintar sense passar gana, per excel·lents que fossin els seus quadres. Els joves escriptors no estarien obligats a cridar l’atenció amb obres sensacionalistes per aconseguir la independència econòmica necessària per escriure obres més ambicioses, quan potser, en arribar aquell moment, ja haurien perdut el gust i la capacitat per fer-ho.»

Aquí Russell no està idealitzant l’oci com una mena d’estat permanent de descans. Parla del temps necessari perquè alguna cosa que no produeix resultats immediats pugui madurar.

Llegir per curiositat. Aprendre sense una finalitat professional. Pintar sense haver de vendre. Escriure sense pensar en l’algoritme. Investigar una pregunta simplement perquè ens interessa.

Moltes de les coses que donen profunditat a una vida necessiten temps sense una utilitat immediata.

I potser aquest és un dels grans problemes de viure permanentment ocupats. No només ens cansem. També deixem sense espai tot allò que necessita lentitud per aparèixer.

5. Una societat menys cansada podria ser una societat més humana

La darrera idea de Russell és, probablement, la més optimista de l’assaig. Imagina què podria passar si les persones no arribessin al seu temps lliure completament esgotades.

• «Sobretot, hi hauria felicitat i alegria de viure, en lloc de nervis esgotats, cansament i tensio. El treball exigit seria suficient per fer que l’oci fos agradable, però no tant com per provocar esgotament. Com que les persones no estarien cansades durant el seu temps lliure, no exigirien únicament diversions passives i insípides.»

  
  

La intuïció és molt actual. Quan arribem al final del dia mentalment saturats, sovint no tenim energia per a activitats que exigeixen curiositat, atenció o iniciativa. Busquem alguna cosa fàcil. Una pantalla. Un contingut que no demani gaire. Una estona en què no hàgim de decidir res.

Russell imagina que, amb més temps i menys esgotament, una part de les persones podria dedicar-se a activitats creatives, científiques o d’interès públic sense haver de convertir-les necessàriament en una professió.

Però la seva tesi va encara més lluny.

• «Els homes i les dones corrents, si tinguessin l’oportunitat d’una vida feliç, es tornarien més amables, menys inclinats a perseguir els altres i menys propensos a mirar-los amb sospita. La bondat és, de totes les qualitats morals, la que el món més necessita, i la bondat és resultat de la facilitat i la seguretat, no d’una vida de lluita constant.»

  
  

És una afirmació atrevida. Russell sembla suggerir que una part de la nostra duresa, de la sospita i fins i tot de l’hostilitat pot tenir alguna relació amb la manera com vivim quan estem cansats, insegurs i sotmesos a una pressió constant.

No sé si la relació és tan directa com ell imagina. Però la pregunta em sembla vàlida: quin tipus de persones ens convertim quan vivim permanentment esgotats?

I també la contrària: què podria aparèixer en nosaltres si disposéssim de més temps, més seguretat i una mica menys de lluita?

Russell va escriure aquestes paraules el 1932. Gairebé un segle després, tenim màquines, ordinadors, automatització i sistemes que ell difícilment hauria pogut imaginar. Ara, amb la intel·ligència artificial, tornem a sentir que moltes tasques que avui ocupen hores podrien arribar a fer-se en minuts.

I, tanmateix, continuem parlant de cansament, falta de temps i jornades que sembla que no s’acabin mai.

Potser la pregunta ja no és si podem treballar menys.

Potser la pregunta és per què encara ens costa tant imaginar que una vida plena pugui necessitar menys feina.

Pots seguir CALMM  per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a  Substack, Facebook, i Instagram.