La IA no pensa. El problema és si deixarem de pensar nosaltres
- Àlex Estebanell
- Nov 15, 2025
- 9 min de lectura
Actualitzat: 4 hours ago
Després de tantes publicacions sobre la vida atrafegada, la productivitat, el temps i el futur del treball, em semblaria estrany no parlar d’intel·ligència artificial.
Durant els últims mesos he llegit molt sobre el tema. Potser massa. Informes econòmics, estudis, entrevistes i prediccions dels grans protagonistes d’aquesta revolució. I tinc la sensació que, com passa sovint amb els fenòmens que avancen molt de pressa, les posicions més extremes són també les que fan més soroll. Per a uns, la intel·ligència artificial resoldrà gairebé tots els problemes de la humanitat. Per a d’altres, és el principi del final.
Jo no em trobo còmode en cap dels dos extrems.
Recordo quan van començar a generalitzar-se els processadors de text, especialment Microsoft Word. També llavors sentíem que deixaríem de saber escriure, que les màquines pensarien per nosaltres i que tot plegat representava un retrocés. Alguns ho dèiem gairebé amb la mateixa seguretat amb què avui es fan prediccions sobre la IA.
Els anys han passat. I el processador de textos no ha destruït l’escriptura. Ha eliminat moltes friccions, ha accelerat processos i ha permès revisar, corregir i construir textos d’una manera que abans era molt més lenta.
No dic que la comparació sigui exacta. La intel·ligència artificial és una tecnologia molt més transversal i potencialment molt més transformadora. Però reconec el patró humà: davant d’una nova eina, primer hi projectem les nostres pors i esperances. Després, lentament, aprenem què pot fer, què no hauríem de deixar-li fer i com volem conviure-hi.
Una eina extraordinària que no pensa com nosaltres
Crec que aquí cal començar per una distinció important.
La IA actual pot escriure, programar, analitzar imatges, ordenar enormes volums d’informació i resoldre problemes cada vegada més complexos. Però d’això no se’n desprèn que tingui una experiència interior semblant a la nostra.
Investigadors de Google DeepMind han plantejat precisament la necessitat de distingir entre una màquina capaç de simular conductes que associem a la consciència i l’existència real d’una experiència subjectiva. El debat científic continua obert, però no tenim una base sòlida per afirmar que els sistemes actuals sentin, pateixin o siguin conscients de si mateixos. (Google DeepMind)
Quan una IA escriu «ho entenc», no hauríem de donar per fet que ha experimentat comprensió com tu. Quan parla de tristesa, no està trista. Quan descriu l’amor, no està enamorada.
I, tanmateix, aquí apareix una de les paradoxes que més m’interessen: una eina que no pensa com nosaltres pot ajudar-nos a pensar millor.
Però només si nosaltres continuem pensant.
El que ja està canviant a la feina
En el meu treball de consultoria, la utilitat és molt concreta. Puc investigar més ràpid, ordenar grans volums d’informació, contrastar perspectives, preparar materials i proporcionar al client una feina més àgil i, sovint, de més qualitat.
No perquè la IA substitueixi el criteri professional. Precisament perquè em permet dedicar més temps al criteri.
Aquí mateix, a CALMM, passa una cosa semblant. La IA no decideix què penso. No ha viscut la meva vida, no ha treballat amb els meus clients ni ha passat per les meves crisis, intuïcions o canvis de mirada. Però pot ajudar-me a ordenar un material immens, detectar incoherències i revisar un text amb una profunditat que abans m’exigia molt més temps.
Segons l’AI Index 2026 de Stanford, els guanys de productivitat derivats de la IA ja són visibles especialment en feines estructurades i mesurables. El mateix informe, però, adverteix que els resultats són més desiguals quan les tasques exigeixen raonament profund i que la dependència excessiva pot tenir costos d’aprenentatge. (hai.stanford.edu)
Aquesta última idea em sembla essencial. Fer una feina més ràpid no és el mateix que comprendre-la millor.
Nota personal |
El meu procés o flux de treball és bastant semblant tant quan faig consultoria com quan escric una publicació, un conte o un resum de llibre per a CALMM. Primer llegeixo. Després escric sobre allò que he llegit. I, entremig, penso. Sembla una seqüència molt simple, però és probablement la part més important del procés. La lectura, o poques vegades l'escolta d'un podcast o vídeo, em proporciona matèria primera. El pensament la contrasta amb l’experiència, amb altres idees i amb allò que ja sé. I l’escriptura m’obliga a ordenar-ho tot fins que soc capaç d’explicar-ho amb una certa claredat. La intel·ligència artificial no ha canviat aquesta seqüència. Continuo llegint, pensant i escrivint. El que ha canviat és tot el que passa al voltant.
El patró es repeteix en tots quatre casos. La IA no ha substituït les meves eines. Ha canviat el lloc que ocupen dins del procés. I, sobretot, m’ha permès dedicar menys temps a algunes feines intermèdies i més temps a allò que, per a mi, continua sent essencial: llegir, pensar i decidir què vull dir abans d’escriure-ho.
|
Desapareixeran feines. I en canviaran moltes més
No crec que tingui sentit negar-ho. Hi haurà llocs de treball que desapareixeran.
Però dir simplement que «la IA eliminarà la feina» em sembla una manera massa pobra d’entendre el fenomen.
L’Organització Internacional del Treball estima que aproximadament un de cada quatre llocs de treball del món presenta algun grau d’exposició a la IA generativa. La seva conclusió principal és que, en molts casos, és més probable una transformació profunda de les ocupacions que no pas una substitució completa. (ilo.org)
El Fons Monetari Internacional calcula que prop del 40% dels llocs de treball del món estan exposats d’alguna manera al canvi impulsat per la IA. També alerta que els beneficis poden repartir-se de manera molt desigual entre treballadors i països. (IMF)
Per això, la pregunta que jo em faria avui com a professional no és només «la IA em substituirà?».
En faria una altra.
Quina part de la meva feina consisteix en tasques que una màquina podrà fer millor i què queda, aleshores, com a aportació genuïnament meva?
Potser incomoda. Però també pot ser una de les preguntes professionals més importants dels pròxims anys.
Una nova infraestructura de la intel·ligència
Sam Altman i OpenAI sostenien ja el 2025 que ...
... el cost d’utilitzar un mateix nivell de capacitat d’IA estava caient aproximadament deu vegades cada dotze mesos. És una estimació de la mateixa empresa i cal llegir-la com a tal, però reflecteix bé la velocitat amb què s’està abaratint l’accés a aquestes capacitats. (cdn.openai.com)
Jensen Huang, fundador i CEO de NVIDIA, ho expressava d’una manera encara més directa el 2026:
«La IA ja no és una sola innovació o aplicació. És infraestructura essencial.» És la seva visió empresarial, evidentment, però crec que descriu bé la direcció del canvi. La IA pot acabar assemblant-se menys a una aplicació concreta i més a una capa present en gairebé totes les activitats. (NVIDIA Newsroom)
L’impacte econòmic pot ser enorme. Però la gran qüestió no serà només quant valor crearà la IA.
Serà qui se’n quedarà els beneficis.
Quan la IA entra en una guerra
Hi ha un terreny on resulta especialment difícil parlar d’intel·ligència artificial amb ingenuïtat: la guerra.
Els sistemes d’IA ja s’integren en conflictes contemporanis per analitzar informació, donar suport a la planificació i intervenir en processos vinculats a la identificació i selecció d’objectius. El Comitè Internacional de la Creu Roja assenyala que aquestes eines ja formen part dels processos previs a l’ús de la força i adverteix dels riscos que poden representar per a la població civil. (blogs.icrc.org)
La promesa és fàcil d’entendre. Una anàlisi més ràpida i precisa podria ajudar a distingir millor objectius, descartar errors i reduir determinats danys col·laterals. Però la mateixa capacitat pot funcionar en la direcció contrària.
Quan una màquina redueix a segons una anàlisi que abans exigia hores, també pot accelerar extraordinàriament el ritme amb què es prenen decisions sobre la vida i la mort. La Creu Roja alerta del risc de biaixos, de la confiança excessiva en aquests sistemes i de l’erosió del judici humà en la selecció d’objectius militars. (International Review of the Red Cross)
Una tecnologia capaç d’ajudar-nos a atacar amb més precisió també pot ajudar-nos a atacar més de pressa. I no és el mateix. La IA pot detectar un patró. Pot estimar una probabilitat. Pot processar milers d’imatges. Però no sent el pes moral d’una decisió. La responsabilitat continua sent humana.
L’ètica no pot arribar després
La IA tampoc viu en un núvol immaterial.
El National Institute of Standards and Technology dels Estats Units, NIST, identifica entre els riscos específics de la IA generativa els errors o confabulacions, els biaixos, els problemes de privacitat, la integritat de la informació, la seguretat i l’impacte ambiental. El seu plantejament és clar: aquests riscos s’han de gestionar durant tot el cicle de vida dels sistemes. (nvlpubs.nist.gov)
La Unió Europea també ha optat per una regulació basada en nivells de risc. La Llei d’Intel·ligència Artificial europeaja introdueix obligacions específiques per als models d’ús general i desplega progressivament noves exigències per als sistemes considerats d’alt risc. (EUR-Lex)
I hi ha una altra realitat menys visible. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, els centres de dades representaven aproximadament l’1,5% del consum mundial d’electricitat el 2024. L’organisme preveu que el seu consum pugui superar els 900 TWh el 2030, amb la IA com un dels principals motors del creixement. (IEA)
La IA té servidors, minerals, energia, empreses i propietaris. Parlar d’ètica significa parlar també de tot això.
La IA davant les quatre etapes de CALMM
M’he preguntat com encaixa aquesta tecnologia en les quatre etapes de CALMM.
En el disseny d’estil de vida, la IA pot eliminar friccions, simplificar tasques i retornar-nos temps. Però ja sabem que estalviar temps no significa necessàriament viure amb més calma. També podem utilitzar cada minut recuperat per fer encara més coses.
En el propòsit vital, pot ajudar-nos a explorar opcions, ordenar valors i formular preguntes. Però no pot decidir què dona sentit a la nostra vida. Aquesta responsabilitat continua sent incòmodament humana.
En el domini mental, el potencial és extraordinari. Podem demanar a una IA que qüestioni els nostres arguments, detecti contradiccions, presenti contraarguments i ens obligui a mirar un problema des d’un altre angle.
Però també podem utilitzar-la perquè pensi per nosaltres. I aquí hi ha, per a mi, un dels riscos més profunds. No perdre una feina. Perdre lentament la capacitat de construir un pensament propi.
Finalment, en la visió espiritual, seria especialment prudent. Una IA pot conèixer milers de textos sobre zen, advaita, sufisme o mística cristiana. Pot comparar Dōgen amb Ibn Arabi i explicar la no-dualitat amb una precisió conceptual sorprenent. Però descriure el silenci no és estar en silenci. Una biblioteca infinita sobre el despertar no desperta. Aquí, potser més que enlloc, el mapa continua sense ser el territori.
El futur que m’interessa
Demis Hassabis, cofundador i CEO de Google DeepMind, ha defensat reiteradament el potencial de la IA com una de les tecnologies més transformadores per a la ciència i la humanitat.
Jensen Huang parla d’infraestructura essencial. Sam Altman imagina una intel·ligència cada vegada més abundant i barata. Són protagonistes directes d’aquesta indústria i, per tant, les seves prediccions també s’han de llegir amb criteri. (cdn.openai.com)
Jo crec que la IA pot ajudar-nos enormement. També pot ampliar desigualtats, concentrar poder, accelerar guerres, inundar-nos de contingut mediocre i deteriorar algunes de les capacitats que preteníem potenciar.
Les dues coses poden ser certes alhora. Per això no em preocupa tant decidir si la intel·ligència artificial és bona o dolenta. El processador de text va canviar la manera d’escriure. Internet va canviar la manera d’accedir al coneixement. El telèfon intel·ligent va canviar la manera d’ocupar la nostra atenció. La IA pot canviar la manera de pensar.
Podem utilitzar-la perquè ens doni respostes o perquè ens ajudi a formular preguntes millors. Podem convertir-la en una màquina de produir més, més ràpid, o en una eina que ens retorni temps per fer allò que cap màquina pot decidir per nosaltres.
Gairebé un segle després de Bertrand Russell, tornem a tenir davant una tecnologia que promet alliberar-nos de part del treball. Potser aquesta vegada la pregunta no és què serà capaç de fer la intel·ligència artificial. La pregunta és què farem nosaltres amb el temps, la capacitat i la llibertat que ens pugui retornar.
També et posen interessar aquestes publicacions mes personals :
Pots seguir CALMM per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a Substack, Facebook, i Instagram.
Comentaris