Desfer la confusió espiritual. El sentit real de les paraules
- Àlex Estebanell
- Nov 26, 2025
- 7 min de lectura
L’altre dia, després de la meditació zen que fem els dimecres amb les amigues i els amics del grup de Banyoles, vam celebrar el col·loqui mensual sobre temes relacionats amb l'espiritualitat, sempre amb la meditació com a fil conductor.
Durant la conversa, un dels companys va compartir que li havia ressonat profundament el concepte de ment-cor, tan present en els escrits clàssics del zen. Aquell comentari va activar la meva part més racional, que sovint s’inquieta quan apareixen termes que no sé aterrar del tot en la nostra cultura actual: altament simbòlics, inescrutables i provinents de tradicions antigues que, en el seu moment, només disposaven d’un llenguatge limitat per descriure experiències interiors profundes.
Penso que avui tenim la responsabilitat —i també la possibilitat— de traduir aquests conceptes a un llenguatge comprensible i empíric, fidel al que sabem sobre la ment i la consciència. Només així podem donar-los el sentit adequat i saber de què estem parlant realment quan fem servir paraules que, per a molts, continuen sent una mena de misteri.
Hi ha un punt en el camí de tota persona que busca una vida conscient en què, de sobte, les paraules ja no semblen ajudar. Es parla del cor, però no és el cor físic. Es parla de la ment, però no és la ment que coneixem des de la psicologia moderna. Es parla de l’ànima, de l’esperit, de la naturalesa de Buda, de la ment-cor… i cada mestre, cada tradició, cada text, sembla dibuixar un mapa diferent.
Per algun motiu, els termes que haurien d’il·luminar l’experiència acaben convertint-se en obstacles. I és aleshores quan el buscador honest —tu, jo, qualsevol que hagi arribat fins aquí— sent un cansament subtil: “Per què han de ser les coses tan confuses? Per què ningú parla clar?”
Aquest article vol ser un pont: una manera de desfer l’embolic conceptual que arrosseguen les tradicions mil·lenàries. I, sobretot, vol restituir la claredat profunda que sempre ha estat al centre del camí contemplatiu.
M'agradaria poder compartir una mirada clara i diàfana. Un retorn al bàsic. Un llenguatge senzill, humà, científicament compatible i, alhora, fidel a l’essència del que els mestres van voler transmetre.
Quan les paraules divideixen el que és u
Les grans tradicions espirituals van sorgir en èpoques en què no existia la psicologia cognitiva, ni la neurociència, ni tan sols un vocabulari que distingís amb precisió entre emoció, pensament, identitat i consciència.
Els mestres parlaven en metàfores perquè no tenien cap altra eina. I ho feien així, també, perquè buscaven traspassar la ment racional, no seduir-la.
Això explica part del problema. Però no del tot.
La veritable arrel de la confusió és que, quan llegim aquests textos avui, ho fem des d’una estructura mental totalment diferent. Nosaltres —tu, jo, qualsevol persona occidental del segle XXI— pensem en termes de xarxes neuronals, processos cognitius, emocions, cos i cervell. Ells pensaven en termes de Qi, cor, ment, ànima, esperit.
Cada paraula antiga abraçava diversos significats; cada paraula moderna en delimita només un. Així, quan llegim que un mestre diu “allibera la ment”, interpretem “para els pensaments”. Però el mestre no parlava d’això: parlava d’alliberar la consciència que observa.
I quan un text diu “torna al cor”, no parla d’un sentiment tendre ni d’una emoció concreta. Parla d’un nucli viu de percepció que els antics situaven simbòlicament al centre del pit, sense cap relació amb l’òrgan físic.
La clau per recuperar la claredat és entendre això: els mestres parlaven d’experiències, no de coses.Nosaltres intentem entendre “coses”, no experiències.
D’aquí neix l’embolic.
El mapa modern que ho ordena tot
Si deixem de banda la simbologia i ens fixem en l’experiència directa, podem descriure la vida interior en quatre capes concretes. Un mapa senzill, compatible amb la ciència i sorprenentment fidel a l’experiència contemplativa.
Capa 1: el cos
Sensacions físiques, impulsos, respiració, la intel·ligència del sistema nerviós. No té misteri, però té profunditat.
Capa 2: la ment psicològica
Pensaments, judicis, memòria, anticipació, identitat narrativa. El “jo” funcional que converteix impulsos i informació en respostes útils per a la vida quotidiana.
Capa 3: les emocions
Moviments interns que no són paraules ni idees, sinó tendències, pressions subtils i estats d'anim que condicionen com percebem el món.
Capa 4: la consciència
La presència. L’espai en què tot això apareix. El fet d’adonar-se. No és mental ni emocional. És el lloc des d’on tot és vist, el teatre on tot s’esdevé.
Aquestes quatre capes les experimentem constantment, encara que no en siguem conscients. Cada persona, en funció del seu nivell de consciencia, les pot percebre mes, o menys. N'hi ha que viuen absolutament absents, perduts en la xerrameca del seu "jo" narratiu, i d'altres, que observen aquests estats, amb afinada claredat i transparència.
Quan els mestres antics parlaven de “ment”, “cor”, “ànima” o “esperit”, sovint es referien a una, dues o diverses d’aquestes capes alhora. D’aquí la confusió.
Què volien dir realment quan parlaven de “la ment”?
Als textos antics —zen, sufí, cristià místic, advaita— “ment” podia voler dir:
els pensaments (capa 2)
la consciència (capa 4)
la il·luminació (“la ment original”)
la confusió (“la ment errant”)
Un sol terme per a aspectes molt diferents.
Per això, la frase zen “observar la ment” en realitat significa:descobrir la consciència darrere dels pensaments.
I quan Dōgen parla de “la ment il·luminada”, no es refereix a un estat mental, sinó a la claredat de la consciència no fragmentada.
Traducció moderna:
MENT (antic) = pensament + consciènciaMENT (modern) = pensament
Aquesta distinció desfà gairebé totes les confusions.
Què volien dir quan parlaven del “cor”?
El “cor” espiritual mai és l’òrgan que batega. A totes les tradicions, el cor és el centre interior on sentim, intuïm i percebem abans que apareguin les paraules.
És a dir:
emoció profunda (capa 3)
consciència viva que abraça l’experiència (capa 4)
Els xinesos ho sintetitzaven amb 心 (xin). Els japonesos amb kokoro o shin. Els sufís parlen de qalb. Els cristians del “cor pur”.
Tots apuntaven al mateix: la percepció immediata.
Quan un mestre diu “torna al cor”, vol dir:
torna a la percepció directa
torna al lloc on la vida es mostra sense filtres
torna a la consciència intacta
En català, quan diem “m’ho diu el cor”, parlem d’intuïció: una certesa preconceptual que cal revisar amb la raó, però no descartar mai.
No és esotèric. És radicalment simple.
I l’ànima? Què és això que sona tan metafísic?
La paraula “ànima” descriu sobretot la sensació de continuïtat interior. L’eix profund del “jo”. El testimoni que ha vist passar tota la teva vida.
Quan diem “jo”, quan sentim la pròpia existència abans de pensar-la, això és el que els antics anomenaven “ànima”.
En models moderns: consciència + identitat essencial.
Esperit, naturalesa de Buda, Atman: diferents noms, una mateixa experiència
Quan la consciència deixa de confondre’s amb la ment i l’emoció, apareix una qualitat d’obertura i quietud que les tradicions han anomenat de moltes maneres: Esperit, Naturalesa de Buda, Atman, Ruah, Pneuma, Presència, Regne interior…
Són noms diferents per a una sola experiència:la consciència pura, la claredat que observa, el fet de ser.
Què és realment la ment-cor?
Ara que el mapa està clar, podem definir-la amb precisió.
La ment-cor és la consciència viva (capa 4) manifestant-se com sensibilitat profunda (capa 3).
El lloc d’on sorgeixen:
la percepció
la intuïció
el sentit d’estar present
la capacitat d’estimar
la llum d’adonar-se
És el nucli interior que experimentem com “estar vius” abans de pensar.
Per això els mestres zen insisteixen a “veure la ment-cor”. No veure els pensaments, sinó reconèixer la consciència que els veu.
Per què les tradicions ho expliquen tot plegat de manera tan complicada?
Per tres motius principals:
No tenien llenguatge científic. Sense psicologia ni neurociència, utilitzaven metàfores.
El camí espiritual no és conceptual. Si la ment ho entén massa aviat, ho converteix en idea. L’objectiu no és entendre-ho, sinó veure-ho.
El llenguatge poètic trenca la rigidesa mental. Koans, paradoxes i imatges obren esquerdes en la ment conceptual.
Cada cultura projectava els seus símbols. Xina, cor.Índia, atman. Occident, ànima-. Zen japonès, ment original. La realitat era la mateixa; les formes canviaven.
Com parlar avui amb claredat sense perdre profunditat?
Crec que és essencial per a una nova espiritualitat d’aquest mil·lenni.
Usar llenguatge modern per parlar de processos humans. Cos, ment, emoció i consciència.
Recuperar el llenguatge simbòlic quan aporti valor. Metàfores sí, però integrades en un mapa clar.
Unificar experiències en lloc de multiplicar conceptes. La pràctica és simple: veure qui som abans del pensament.
Fer pedagogia radical. Parlar des de l’experiència, no des de la teoria.
Una nova manera d’entendre el camí interior
Quan s’ordena el llenguatge, la cerca espiritual esdevé sorprenentment simple:
el cos és la porta d’entrada
la ment conceptual és un instrument, no el pilot
l’emoció profunda és el clima interior
la consciència és la casa
I tots els termes antics apunten a aquesta experiència.
Tot és una dansa entre percebre, sentir i ser.
Una invitació final
Sense malentesos lingüístics, el camí interior deixa de ser un laberint i es converteix en un retorn.
Retorn a la claredat. Retorn a l’experiència viva.Retorn a l’espai interior que sempre ha estat aquí.
El llenguatge pot evolucionar, es pot fer més net, més precís i més útil. I pot ajudar-nos, honestament i lúcidament, a viure una vida amb més profunditat, serenor i sentit.
Conclusió
Ment, cor, ànima, esperit, ment-cor. Diferents paraules per a un mateix moviment interior. Quan entenem que totes descriuen una experiència única —la consciència viva darrere del pensament—, la confusió s’esvaeix.
Llavors, la terminologia perd pes. La pràctica guanya profunditat. I la consciència que ho abraça tot pot emergir amb naturalitat.
Comentaris