Tradicions no duals: quan el jo deixa de ser el centre

Una aproximació a l’advaita vedānta, el zen i el sufisme a través de la dissolució del jo separat.

Aquest és un text exigent. No perquè sigui especialment complex des d’un punt de vista intel·lectual, sinó perquè apunta a un territori que sovint només es comprèn del tot quan alguna cosa dins teu ja n’ha tingut una intuïció directa.

Durant anys, he explorat diferents tradicions contemplatives amb una mateixa pregunta de fons: qui som realment quan deixem de confondre’ns amb la nostra ment, els nostres pensaments, les nostres emocions o la nostra història personal?

Amb llenguatges molt diferents, diverses tradicions han apuntat cap a una intuïció sorprenentment similar: que la identitat personal, tal com habitualment la vivim, no és la realitat última del que som. L’Advaita Vedānta ho formula amb una precisió metafísica extraordinària. El zen ho talla de soca-rel a través de la pràctica directa i el silenci. El sufisme, en la seva dimensió més interior, ho transforma en una experiència de dissolució amorosa. No dic que siguin exactament el mateix. Seria una simplificació excessiva. Però sí que, en un cert nivell profund, sembla que assenyalen cap a una mateixa direcció.

Des de l’Advaita, la idea és clara: el jo separat és una identificació provisional de la consciència amb el cos, la ment i el contingut canviant de l’experiència. El patiment neix precisament d’aquesta confusió. No perquè el món sigui necessàriament fals, sinó perquè prenem com a identitat allò que és transitori.

El zen, especialment en les seves formes més exigents, acostuma a desconfiar de l’excés d’elaboració conceptual. La pregunta no és tant què és real, sinó què queda quan cau tota construcció mental. No es tracta tant d’entendre com de veure. De veure realment.

I el sufisme, almenys tal com jo l’he viscut, formula aquest mateix misteri amb una intensitat molt particular. En certes etapes de tarbiya —el procés de refinament interior— arriba un moment en què el mestre deixa d’explicar i comença a desmuntar. Ja no et transmet idees; et confronta. Et pregunta. Et pressiona, no per obtenir una resposta intel·lectual, sinó perquè alguna estructura interna cedeixi.

Preguntes aparentment simples poden acabar desmuntant algunes de les certeses més profundes sobre qui som i sobre què considerem real. On ets? La ment respon immediatament: “aquí”. Però la pregunta real és una altra: on pots ser, si no hi ha res fora de Déu? O una altra encara més desconcertant: quantes fulles té aquell arbre? La ment comença a comptar. Però la qüestió profunda no és quantitativa, sinó ontològica: què és exactament aquest arbre com a entitat separada?

Aquí entrem en un territori delicat, perquè aquestes afirmacions poden sonar absurdes, poètiques o directament nihilistes si es llegeixen des de la ment ordinària. Però no es tracta de negar el món físic ni d’afirmar que “res existeix”. Es tracta de qüestionar la independència última del que percebem.

La formulació sufí clàssica és radical: Lā ilāha illā Allāh —no hi ha sinó Déu. I també: Ell és el Primer i l’Últim, el Manifest i l’Ocult. Si això es pren seriosament, no només com a formulació religiosa sinó com a afirmació metafísica, la implicació és contundent: si només la Realitat absoluta és, res no pot existir independentment d’ella.

Aquí el concepte de tajallī, la manifestació, esdevé fonamental. No som “altres” davant del Real. Som formes transitòries de la seva manifestació. Expressions, aparicions, configuracions temporals. Igual que una ona no és separable de l’oceà, encara que aparentment tingui forma pròpia.

Per això el fanā no és una destrucció literal, sinó la dissolució de la il·lusió de separació.

En aquest punt, René Guénon apareix gairebé inevitablement. No només per la seva trajectòria biogràfica, que el porta des de la metafísica tradicional fins al sufisme, sinó perquè tota la seva obra sembla girar entorn d’aquesta intuïció: que les grans tradicions espirituals no necessàriament descriuen realitats diferents, sinó que poden expressar principis universals a través de llenguatges simbòlics diferents. Potser aquí hi ha una clau important. Potser no estem davant de doctrines contradictòries, sinó davant de gramàtiques diferents intentant apuntar cap a una realitat que, per definició, desborda qualsevol formulació conceptual.

El Vedānta en diu Brahman. El sufisme en diu al-Haqq. El zen, sovint, prefereix callar. Però tots semblen topar amb el mateix límit: el moment en què el subjecte que busca comença a dissoldre’s.

I aquí apareix la gran paradoxa. Si el jo separat és una construcció provisional, qui desperta exactament? Des d’algunes escoles zen es dirà que cal pràctica, disciplina, voluntat i verificació directa. Des del Vedānta, es dirà que no hi ha ningú que arribi enlloc; només reconeixement. Des del sufisme, potser es diria que el caminant camina fins que descobreix que mai no hi havia ningú separat fent el camí.

Potser aquestes perspectives no s’exclouen. Potser descriuen accents diferents, pedagogies diferents o moments diferents del procés interior. El que sembla clar és que totes coincideixen en un punt essencial: el jo que habitualment defensem amb tanta intensitat no és el centre últim del que som.

Com més temps passes estudiant aquestes tres tradicions i aprofundint en la pràctica contemplativa, menys t’interessen les etiquetes i més t’impressiona la convergència. No perquè tot sigui el mateix. No perquè les diferències no importin. Sinó perquè, quan el llenguatge es refina prou, algunes intuïcions comencen a mirar-se entre elles amb una familiaritat inquietant.

I potser, al final, la pregunta espiritual més honesta no és: Com puc despertar? Potser la pregunta real és molt més incòmoda, molt més directa i molt més transformadora:

Qui és exactament aquest “jo” que diu voler despertar?

Pots seguir CALMM  per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a  Substack, Facebook, i Instagram.