El jo narratiu 3 - El silenci i el que hi ha darrere

Aquest text forma part de L’art de despertar, un assaig que vaig escriure fa un parell d’anys a partir d’investigació i experiència personal, i que ara comparteixo en format de sèrie.

En aquest capítol explorem el jo narratiu: la veu interior amb què sovint ens identifiquem.

Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí.

Una de les històries més profundes que ha teixit aquesta veu interna —aquesta entitat narrativa que organitza i comenta la teva vida— és que està aquí per protegir-te.

Es presenta com la teva cuidadora indispensable, la que vetlla per la teva seguretat, el teu progrés i, en última instància, la teva supervivència. Amb el temps, aquesta idea arrela amb tanta força que acaba instal·lant-se al centre mateix de la teva identitat.

Sorgeix així una creença silenciosa però persistent: que aquesta veu orientadora, vigilant i crítica és essencial, i que sense ella no sabries viure.

Des de la seva pròpia lògica, no està complicant la teva vida amb un flux constant de pensaments i emocions. Al contrari, es percep com la teva millor aliada. La teva brúixola. La teva defensa davant la incertesa. I no és estrany que ho sembli. Ha estat present des dels primers anys, intervenint en decisions, anticipant conseqüències, intentant protegir-te del dolor.

Amb el temps, però, aquesta funció es transforma. El que inicialment era una eina es converteix en una estructura més complexa. El fabulador interior, el buscador de problemes i aquesta funció protectora s’entrellacen i formen un nucli operatiu que dona lloc a la sensació de ser “algú”. Aquesta és la veu que escoltes, i aquesta és també la sensació d’identitat que acompanya la teva experiència quotidiana.

El resultat és una percepció molt concreta: que aquesta veu ets tu.

Aquesta identificació és tan profunda que deixar anar el jo narratiu no es percep com un alliberament, sinó com una amenaça. Com si desaparegués alguna cosa essencial. Com si perdessis el control. Però aquesta por forma part del mateix sistema que intenta sostenir-se.

Amb tot, el que mostren moltes experiències de despertar és que aquest mecanisme es pot atenuar, i fins i tot silenciar. I quan això passa, el que emergeix no és el buit que sovint imaginem, sinó una forma diferent d’experiència.

El silenci.

No un silenci com a absència de so, sinó com una experiència directa, sense relat. Una presència sense comentari. Sense judici. Sense la necessitat constant d’interpretar el que està passant.

Amb el temps, algunes persones comencen a reconèixer aquest espai amb més claredat. I el que descobreixen és una manera d’estar al món més estable, més oberta, més real. No depèn de les circumstàncies, ni de les històries que expliquen sobre elles mateixes.

He conegut persones que descriuen aquest canvi en termes religiosos, com una unió íntima amb el diví. D’altres, des de tradicions contemplatives, el descriuen com un buit silenciós, sense centre però ple de consciència. I també hi ha qui ho viu sense cap marc espiritual, com una connexió profunda amb la natura, amb el moment present, amb la vida tal com és.

Les formes canvien. El llenguatge varia. Però hi ha un element comú: la transformació en la manera de percebre el món.

Quan el jo narratiu perd força, la realitat deixa d’estar filtrada de la mateixa manera.

Des de la meva experiència, el jo narratiu actua com unes ulleres brutes, que distorsionen la teva percepció de la realitat. Ulleres que portem des de fa tant de temps que ja no sabem que hi són. Tot el que veiem —les emocions, els records, les relacions, el present— passa a través d’aquest filtre de judicis, creences i interpretacions.

Ens acostumem a mirar així. I oblidem que hi ha una altra manera de veure. I confonem aquesta visió, o aquesta mirada, amb la realitat. Res mes lluny de la veritat. Estem vivint en una mena de caverna de Plató, on nomes veiem les ombres.

Però quan aquestes ulleres es netegen, encara que sigui per un instant, apareix una claredat diferent. Una percepció que no depèn del relat. Una senzillesa que no necessita justificació.

Moltes persones que han viscut aquest canvi expliquen també que deixen de sentir-se identificades amb la seva història personal. No perquè la rebutgin, ni perquè l’oblidin, sinó perquè deixa de definir-les.

La seva vida es converteix en una narració més. Una història que poden explicar, però que ja no senten com el centre del que són.

En alguns casos, aquesta desidentificació és tan profunda que la pròpia idea d’identitat es transforma. Hi ha qui sent que el seu nom, la seva història o la seva manera d’explicar-se ja no reflecteixen del tot el que són.

No perquè la seva vida desaparegui, sinó perquè desapareix la identificació amb el relat.

Durant molt de temps vaig pensar que aquest canvi en el sentit del “jo” era l’únic element comú en totes aquestes experiències. Però amb el temps, escoltant i observant, vaig començar a percebre un patró més ampli.

Una mena de mapa.

Una estructura que, sense eliminar la diversitat de formes, apunta cap a una mateixa direcció: una manera de viure amb menys soroll intern, amb més presència i amb una percepció més clara de la realitat.

És en aquest context que apareix el model Satori21 que tractare en artícles posteriors. No com una teoria més, sinó com una cartografia del procés. Una manera d’entendre el camí que va des de la identificació amb el jo narratiu fins a aquesta experiència de silenci.

Hi entrarem en els següents textos. Però abans, potser val la pena quedar-se amb una idea.

Quan el soroll es redueix, no queda el buit.

Queda una altra manera d’experimentar.

Hi ha una part de tu que mai ha parlat… perquè sempre ha estat observant.

Explora els altres articles de la sèrie :

• L'art de despertar: El Jo narratiu 1 - La veu interior que no ets tu

• L'art de despertar: El jo narratiu 2 - Com es construeix el teu “jo”