Vida atrafegada 1: per què estem tan ocupats en la vida moderna? 7 hipòtesis

Àlex Estebanell
2 hours ago
14 min de lectura

Aquesta és la primera publicació d'aquesta sèrie de 3 parts sobre la vida atrafegada. Pots anar a les dues publicacions següents aquí:

Vida atrafegada 2: Una breu història del treball i l'ocupació a Amèrica
Vida atrafegada 3: El futur de l'OCUPACIÓ, el treball i l'oci

No fa pas tant, “estar a l’altura dels altres” volia dir tenir una casa més gran, un cotxe millor o roba de marca. L’estatus es mostrava sobretot a través de les coses.

I no ens enganyem: el materialisme i la inflació de l’estil de vida continuen ben presents. Però, en els darrers anys, hi ha un altre símbol que ha anat guanyant força. Un símbol menys visible, però igualment poderós: el temps.

O, més ben dit, la falta de temps.

Durant una etapa de la meva vida professional vaig viure una situació d’ocupació extrema. Jornades llargues, agenda plena, sensació constant d’anar tard i aquella impressió que, fes el que fes, mai no arribava del tot. En aquell moment vaig intentar entendre què m’estava passant. Volia diagnosticar la causa d’aquella vida saturada mentre encara hi era immers. Però, mirant-ho ara amb una mica de distància, crec que aleshores no vaig arribar mai a veure’n l’arrel.

Va ser mesos després de deixar aquella feina que la pregunta va tornar amb més força. Per què estem tan ocupats? Per què tanta gent viu amb la sensació que no té temps? I per què, fins i tot quan objectivament disposem de més comoditats que mai, continuem sentint que la vida no ens deixa espai?

Si ja has passat una estona per aquest espai web, potser has llegit la sèrie de tres publicacions sobre la vida lenta. Aquesta nova sèrie sobre la vida atrafegada pot entendre’s, en certa manera, com una preqüela d’aquella. Abans de parlar de vida lenta, potser cal mirar amb honestedat què ens ha portat a viure tan de pressa.

Al capdavall, una guia pràctica sobre la vida lenta només pot ser útil si abans entenem d’on neix la tensió. Per això he volgut investigar, llegir i ordenar algunes idees sobre el passat, el present i el futur d’aquesta sensació d’ocupació permanent. No només per saber si realment estem més ocupats que abans, sinó també per entendre per què ens sentim així en el món modern.

Una introducció a la vida atrafegada

Potser has sentit expressions com fam de temps, escassetat de temps, pobresa temporal, pressió del temps, manca d’oci, culte a l’ocupació, cultura de l’excés de feina o vida sobreprogramada.

També diem sovint que anem “curts de temps”, que “el dia no té prou hores” o que “no arribem a tot”. Són frases tan habituals que gairebé han deixat de sorprendre’ns. Formen part del llenguatge quotidià de la vida moderna.

Però hi ha una paradoxa interessant. La quantitat de temps no ha canviat. Continuem tenint vint-i-quatre hores cada dia. A més, moltes comoditats modernes —la rentadora, l’assecadora, el rentaplats i tants altres aparells— han reduït de manera significativa les hores dedicades a moltes tasques domèstiques. I, com veurem més endavant, la mitjana d’hores que dediquem a treballar cada setmana no ha augmentat necessàriament en les darreres dècades. Si això et sorprèn, a mi també em va sorprendre.

Aleshores, què està passant realment? Estem més ocupats que mai o simplement ens sentim més ocupats? Ha canviat la nostra càrrega objectiva o ha canviat la nostra relació amb el temps?

Sé què vol dir estar ocupat. I també sé què vol dir sentir-se ocupat, que no sempre és exactament el mateix. El que no vaig veure al principi, enmig de la meva pròpia vida atrafegada, és que aquesta sensació pot tenir moltes causes alhora. No sempre hi ha un únic motiu. Sovint és una suma de factors culturals, laborals, psicològics i tecnològics que es reforcen entre ells.

A partir de la meva recerca, he ordenat aquestes causes en set hipòtesis.

Set hipòtesis sobre per què estem tan ocupats avui

La primera és l’ocupació com a insígnia d’honor. En una societat accelerada, estar ocupat pot funcionar com un símbol d’estatus. Dir que no tenim temps pot convertir-se, gairebé sense adonar-nos-en, en una manera de mostrar importància, valor o utilitat. Com si una agenda plena demostrés que la nostra vida compta.
La segona és l’ocupació com a seguretat laboral. En molts entorns professionals, estar sempre disponible, respondre ràpid i semblar permanentment actiu pot ser interpretat com un signe de productivitat, compromís i lleialtat a l’empresa. No sempre importa només el que fem, sinó també la imatge d’estar fent molt.
La tercera és l’ocupació com a FOMO, la por de perdre’ns alguna cosa. En una cultura que ha passat de voler “tenir-ho tot” a voler “viure-ho tot”, omplim els calendaris d’experiències, plans, escapades, activitats i moments que després sovint també volem mostrar. Ja no només consumim objectes. També consumim experiències.
La quarta és l’ocupació com a subproducte de l’era digital. La connexió permanent ha desdibuixat la frontera entre feina i vida personal. El telèfon, el correu, les notificacions i les plataformes ens mantenen disponibles gairebé a qualsevol hora. La multitasca s’ha normalitzat, i la possibilitat d’apagar del tot sembla cada vegada més llunyana.
La cinquena és l’ocupació com a manera d’omplir el temps. Vivim envoltats d’opcions. Sempre hi ha alguna cosa per mirar, escoltar, llegir, comprar, respondre, aprendre o planificar. En lloc de deixar espais buits que ens restaurin, sovint els omplim automàticament. El temps mort ha deixat de semblar un descans i ha començat a semblar una pèrdua.
La sisena és l’ocupació com a necessitat. No tota vida atrafegada és una elecció ni un estil de vida. Moltes persones treballen en més d’una feina, sostenen càrregues familiars intenses, cuiden fills o persones dependents i intenten arribar a final de mes en un context econòmic exigent. Aquesta dimensió és important, perquè no podem convertir la calma en un privilegi ni jutjar de la mateixa manera totes les formes d’ocupació.
La setena és l’ocupació com a escapisme. De vegades, estar sempre fent coses ens evita haver d’aturar-nos. Ens protegeix del silenci, de la incomoditat, del cansament acumulat o de preguntes que no són fàcils de respondre. Què estic evitant sentir? Cap on va realment la meva vida? Quin sentit té tot això? Què passa quan deixo de córrer?

Aquestes set hipòtesis no s’exclouen entre elles. De fet, sovint conviuen. Podem estar ocupats per necessitat i, alhora, haver incorporat la idea que descansar és perdre el temps. Podem sentir pressió laboral i, alhora, omplir cada espai lliure amb estímuls digitals. Podem voler viure més lentament i, al mateix temps, tenir por del buit que apareix quan finalment parem.

Potser per això la vida atrafegada és tan difícil de desfer. No és només una qüestió d’agenda. És una manera de relacionar-nos amb el temps, amb el valor personal, amb la feina, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Crec que totes aquestes hipòtesis són certes fins a un cert punt. Segons la història personal de cadascú, n’hi haurà algunes que ressonaran més que altres. Potser algú s’hi reconeixerà sobretot en la pressió laboral. Algú altre, en la connexió digital permanent. I potser algú descobrirà que el seu problema no és tant la feina com la dificultat de deixar espais buits.

En el meu cas, el meu còctel personal de vida atrafegada combinava sobretot la segona hipòtesi, la quarta, la cinquena i una mica de la primera. És a dir: ocupació com a seguretat laboral, ocupació digital permanent, ocupació com a manera d’omplir el temps i, en menor mesura, ocupació com a símbol d’estatus.

I tu? Quin és el teu còctel de vida atrafegada?

Pel que fa a mi, sempre he volgut fer la meva millor feina. I, durant molt de temps, vaig estar disposat a sacrificar massa vida per aconseguir-ho. Feia jornades absurdes perquè, en el fons, hi havia una part de mi que no sabia deixar anar. Volia fer-ho tot bé, arribar a tot, controlar-ho tot i evitar qualsevol possibilitat de fracàs o decepció.

El més curiós és que, alhora, jo mateix era crític amb aquesta cultura de l’ocupació permanent. Em molestava la glorificació de l’anar sempre a tope, veia els seus efectes i intentava frenar aquella bogeria. Però també hi participava. La denunciava i, al mateix temps, l’alimentava amb els meus propis hàbits.

Una contradicció força humana.

Una mirada més profunda a cada hipòtesi sobre la vida atrafegada

Què passa realment quan estudies la recerca publicada i les tendències al llarg del temps? Algunes d’aquestes hipòtesis són més certes que d’altres?

Treballar en la recerca ha estat fascinant i revelador. En aquesta part intentaré recollir-ne els aspectes més destacats, perquè puguis prendre consciència de la teva pròpia vida atrafegada, entendre’n algunes causes de fons i, si ho sents necessari, començar a fer canvis concrets.

1. L’ocupació com a insígnia d’honor i símbol d’estatus

1. L’ocupació com a insígnia d’honor i símbol d’estatus i de moda, —o la glorificació d'anar de bòlid— com una manera de mostrar la nostra importància, el nostre valor o fins i tot la nostra autoestima en una societat accelerada.

«El problema de la roda de hàmster, és que, fins i tot si guanyes, continues sent una rata.» — Lily Tomlin

Començo amb aquesta hipòtesi perquè està avalada per una recerca que ja he resumit anteriorment en aquestes dues publicacions:

Per què l’ocupació és el símbol d’estatus actual, segons la recerca
Consum ostentós de temps: quan l’ocupació i la manca de temps lliure es converteixen en un símbol d’estatus.

La conclusió principal de la recerca és aquesta: «Un estil de vida atrafegat i sobrecarregat de feina, en lloc d’un estil de vida pausat, s’ha convertit en un símbol d’estatus aspiracional als països desenvolupats».

Aquesta recerca també ha estat tractada en diverses publicacions importants, que aporten context i matisos interessants:

«A mesura que competim per ser productius, estar ocupat és tant un símbol d’estatus com qualsevol altra cosa.» — Johns Hopkins
«Així doncs, si l’oci va ser una vegada un símbol d’honor entre els benestants del segle XIX..., aleshores l’activitat —i fins i tot la sensació estressant de manca de temps— s’ha convertit ara en aquest símbol.» — Le Monde
«En la nostra pressa per guanyar més diners i perseguir el somni americà tal com ens l’han definit, hem acabat desaprofitant l’oportunitat de tenir més temps. Qualsevol sistema social vol mantenir-se, sigui una religió o un sistema econòmic, i sota el capitalisme corporatiu estem obligats a conservar certes creences. És important treballar dur, demostrar èxit i guanyar diners. No només hi ha una manca de lleis que donin suport a les vacances i als permisos familiars, sinó que també hi ha un missatge constant que anima la gent a treballar dur i gastar més. Interioritzem aquests missatges, i estar ocupat es converteix en una insígnia d’honor.» — Johns Hopkins
«Què ha canviat tan dràsticament en un segle? Creiem que el pas de l’oci com a estatus a l’ocupació com a estatus pot estar vinculat al desenvolupament d’economies intensives en coneixement. En aquestes economies, s’espera que les persones que posseeixen les característiques de capital humà que empresaris o clients valoren —per exemple, competència i ambició— tinguin una alta demanda i siguin escasses al mercat laboral. Per tant, quan diem als altres que estem ocupats i que treballem tota l’estona, suggerim implícitament que som persones sol·licitades, cosa que millora el nostre estatus percebut.» — Harvard Business Review
«Les cultures individualistes, que posen l’accent en l’èxit per damunt de l’afiliació, ajuden a cultivar aquesta mentalitat del temps és diners... Quan la gent veu el seu temps en termes de diners, sovint es torna avara amb el primer per maximitzar el segon.» — IESE Bussines S.
«A Europa i a EEUU, les conseqüències de no estar al capdamunt són tan dramàtiques que l'efecte roda de hàmster s’agreuja», diu Joseph Stiglitz, economista guanyador del Premi Nobel. «En una societat on el guanyador s’ho emporta tot, és previsible aquesta crisi del temps.» — Expansión

Si t’hi fixes, probablement no et sorprendrà gaire. Però la qüestió va encara més enllà quan observes la nostra actitud envers la feina i fins a quin punt aquesta ocupa un lloc central en la identitat que projectem, especialment als Estats Units.

«A Amèrica, ens definim pel que fem. Les nostres carreres. El que produïm. És la primera pregunta que ens fan a les festes, i sovint la primera informació que compartim amb desconeguts. La implicació és que, si no estic ocupat fent alguna cosa, d’alguna manera sóc inferior. No valc prou. O, si més no, valc menys que aquells que produeixen alguna cosa... Així que omplo el meu feed de Facebook i el meu calendari amb una feina ostentosa per evitar, simplement, ser.» — Huffington Post
«A la societat moderna, la gent no només vol participar, sinó que també vol ser vista com a productiva. Per això no només ens dediquem a converses, trencaclosques o aficions, sinó que treballem i fem activitats que tenen un objectiu... Aquesta orientació cultural sorgeix de la creença que allò que aconsegueixes és un senyal del teu valor.» — La Vanguardia

2. Estar ocupat com a seguretat laboral: un signe extern de productivitat i lleialtat a l’empresa

«Només perquè estiguis fent molt més no vol dir que estiguis aconseguint molt més. No confonguis moviment amb progrés.» — Denzel Washington

És avui la feina massa subjectiva? En el cas del treball del coneixement, diria que sí. Quan no hi ha mesures objectives clares, malauradament, la percepció acaba convertint-se en realitat.

«Com que els treballadors del coneixement tenen poques mètriques de producció, el temps que la gent passa als seus escriptoris sovint es veu com un signe de productivitat i lleialtat.» — The Economist
«Estar ocupat com a indicador de productivitat: davant la manca d’indicadors clars sobre què significa ser productiu i valuós en la pròpia feina, molts treballadors del coneixement tornen a un indicador industrial de productivitat: fer moltes coses de manera visible.» — Cal Newport

3. Estar ocupat com a FOMO —la por de perdre’s alguna cosa—: la despesa passa de comprar coses («tenir-ho tot») a acumular experiències («fer-ho tot»), omplint els nostres calendaris i les xarxes socials de «moments destacats de la vida»

«La vida és allò que ens passa mentre estem ocupats fent altres plans.» — Allen Saunders

Aquesta hipòtesi és probablement una de les més visibles i debatudes: la preferència per les experiències en lloc de les coses i l’intent constant de fer-ho tot, inclosos tots aquells trucs i estratègies que prometen ajudar-nos a aprofitar més la vida.

«Keynes va predir que l’era de l’abundància ens faria relaxar a tots, perquè seria més fàcil aconseguir tot el que necessitem, com ara menjar, roba i entreteniment. Però potser saber que hi ha deu grans sèries de televisió que hauries de veure, nou llibres importants per llegir, vuit habilitats burgeses que el teu fill encara no domina, set maneres en què estàs fent exercici malament, sis maneres en què no has aprofitat prou la ciutat, etc., fomenta una mena de paradoxa de l’elecció descontrolada, una FOMO permanent. Saber exactament què ens estem perdent ens fa sentir culpables o ansiosos davant els límits del nostre temps i de la nostra capacitat per utilitzar-lo de manera efectiva.» — Le Monde

4. Estar ocupat com a subproducte de l’era digital: la nostra cultura connectada les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, desdibuixa la línia entre la vida i la feina, promou la multitasca i fa que mai no acabem de desconnectar

«Quan tot sembla urgent i important, tot sembla igual. Ens tornem actius i ocupats, però això no ens acosta necessàriament a l’èxit. L’activitat sovint no està relacionada amb la productivitat, i estar ocupat poques vegades resol els assumptes importants.» — Gary Keller

La tecnologia ens hauria de retornar temps, no fer-nos-el perdre. No és estrany que cada vegada més persones comencin a buscar respostes en la neteja digital i el minimalisme digital.

«Les noves tecnologies, com el correu electrònic i els telèfons intel·ligents, agreugen aquesta impaciència i aquesta ansietat. L’etiqueta del correu electrònic sovint exigeix una resposta en un termini de 24 hores, amb la idea generalitzada que, com més aviat, millor. Gestionar aquesta demanda constant i creixent sovint implica canviar contínuament de tasca o fer diverses coses alhora, i la feina mai no sembla del tot acabada... Fer diverses tasques alhora és el que ens fa sentir permanentment pressionats per la falta de temps.» — 5 Días
«La idea que la feina comença i acaba a l’oficina és intuïtivament errònia. Riem mirant fotos d’animals als ordinadors de la feina i responem correus electrònics des del sofà, davant del televisor. D’una banda, la flexibilitat és agradable. De l’altra, barrejar feina i oci crea una expectativa constant que dificulta que els treballadors administratius escapin de l’ombra de les responsabilitats laborals.» — The Atlantic
«Si la feina és la teva vida, com desconnectes? Si et costa deixar-la anar fins i tot quan “no ets a la feina”, potser ha arribat el moment d’explorar per què.» — SmartBrief
«Les raons per no desconnectar importen... La teva incapacitat per desconnectar està alimentada per la necessitat d’obtenir els subproductes de la teva ocupació: poder i control, diners i estatus social?» — SmartBrief

5. Estar ocupat com una manera d’omplir el temps: en l’era de l’abundància d’opcions, tenim infinites maneres d’ocupar cada moment —en línia i fora de línia— en lloc de deixar espais buits que ens ajudin a recuperar-nos

«La majoria de la gent passa la major part del seu temps treballant per viure, i la poca llibertat que els queda els omple de tanta por que busquen tots els mitjans per desfer-se’n.» — Goethe

Aquesta hipòtesi pot ser una de les més senzilles, però també una de les més ignorades quan pensem en els efectes de la vida moderna. De fet, crec que pot ser una de les principals raons per les quals avui ens sentim permanentment ocupats. Mai no havíem viscut en una època amb tanta abundància d’opcions. I, en lloc d’utilitzar el temps lliure d’una manera reparadora, sovint l’omplim amb activitats que continuen esgotant la nostra energia, formes d’oci passiu i poc significatiu que no ens ajuden realment a recuperar-nos.

«Pensem que no tenim temps lliure quan, en realitat, sí que en tenim. Simplement el malgastem en formes poc significatives d’oci passiu que no experimentem com a restauradores. Segons la darrera enquesta sobre l’ús del temps, l’adult mitjà passa gairebé tres hores al dia mirant la televisió.» — Johns Hopkins
«Avui consumiràs l’equivalent a 174 diaris de contingut, cinc vegades més del que hauries consumit el 1986.» — Personnel Today

6. Estar ocupat per necessitat: treballar en diverses feines per arribar a final de mes i, alhora, cuidar els fills a casa

«Les persones que viuen molt per sota de les seves possibilitats gaudeixen d’una llibertat que les persones ocupades millorant el seu estil de vida no poden imaginar.» — Naval Ravalnik

Aquesta hipòtesi em va obrir els ulls. Per a la majoria de nosaltres, el temps d’oci ha augmentat. En comparació amb altres moments de la història, vivim en una era d’«abundància de temps».

«I, tot i que podem sentir-nos legítimament ocupats, les hores de treball dels habitanst del paisos desenvolupats, han disminuït de manera constant durant les últimes set dècades. El 1948, quan el govern va començar a fer-ne un seguiment, els nord-americans treballaven una mitjana de 42,8 hores a la setmana. Avui, la mitjana és de 38,7 hores, segons l’Enquesta de Població Actual de l’Oficina d’Estadístiques Laborals.» — NBC
Un estudi de Gallup mostra que les persones que realment disposen de menys temps —les que estan veritablement ocupades— són les que treballen en diverses feines i, alhora, cuiden els fills a casa. Les persones amb més recursos econòmics, en canvi, sovint intercanvien voluntàriament el seu temps per obtenir encara més diners, cosa que també les porta a sentir-se ocupades.
«Com més rics en diners són els treballadors nord-americans, més pobres de temps se senten, i els adults que treballen i diuen que disposen de poc temps estan menys satisfets amb la seva vida personal.» — Gallup

Després d’aquesta sèrie faré una publicació de seguiment sobre la diferència entre estar ocupat i sentir-se ocupat, en què aprofundiré una mica més en aquesta investigació.

7. Estar ocupat com a evasió: evitar la quietud i la desacceleració per no afrontar les preguntes difícils de la vida, ja sigui un dolor emocional del passat o qüestions més profundes com «Quin és el sentit de la vida?» o «Quin és el meu propòsit?»

«Estem tan ocupats que la veritat de les nostres vides no ens pot atrapar.» — Brené Brown

Després de molts anys treballant amb equips directius i organitzacions, em costa recordar una empresa on no hagi aparegut, en algun moment, el mateix patró. És gairebé un mantra col·lectiu, una cançó que es repeteix amb paraules molt semblants: «No puc més», «anem a tope», «no tinc temps per pensar», «estic massa ocupat per ocupar-me de les qüestions estratègiques», «acabo cada dia tard». Canvien les persones, els sectors i les empreses, però el relat és sorprenentment repetitiu.

No dic que la càrrega de feina no sigui real. Moltes vegades ho és. Però, amb el temps, he après a escoltar què pot haver-hi també darrere d’aquest discurs. Perquè estar permanentment ocupat no només ens esgota. De vegades també ens protegeix. Mentre correm d’una reunió a una altra, responem correus i apaguem focs, no cal aturar-nos a preguntar-nos si estem treballant en allò que realment importa, si estem evitant una decisió difícil o si la manera com vivim encara té sentit per a nosaltres.

L’activitat constant pot convertir-se en una forma d’evasió extraordinàriament acceptada socialment. Ningú qüestiona una persona molt ocupada. Al contrari, sovint l’admirem. I potser per això és tan fàcil amagar-nos-hi.

«Estar ocupat es converteix en la nostra píndola de consol existencial, en un refugi davant l’angoixa existencial.» — Thrive Global
«Ens llancem a una activitat frenètica i ens donem l’excusa perfecta per no afrontar projectes importants. Estar ocupats ens fa sentir productius mentre procrastinem!» — Personnel Today

Continua llegint les publicacions següents de la sèrie:

Ocupació 2: Una breu història del treball i de la vida ocupada als Estats Units
Ocupació 3: El futur de la vida ocupada, el treball i l’oci

També he ampliat aquesta sèrie sobre la cultura de l’enrenou amb altres publicacions que potser et poden interessar:

L’espectre de la vida ocupada —alta ocupació—: què cal saber sobre el treballisme i la pornografia de l’enrenou
L’espectre de la vida ocupada —baixa ocupació—: què cal saber sobre les feines de merda i l’ocupació performativa

Pots seguir CALMM per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a Substack, Facebook, i Instagram.