top of page

Quaderns de pensament: 1. És la responsabilitat moral última un mite?

Actualitzat: Jan 11



Benvinguts a la sèrie Calmm Premium Quaderns de pensament. Fidel al seu nom, aquestes publicacions seran més de pensament i escriptura lliures:


  • Quines són les idees o conceptes que semblen sorgir repetidament?

  • Com podem pensar en les preguntes profundes que semblen no tenir resposta?

  • Quines són les paradoxes que cal tenir en compte per a la vida quotidiana?


Anem a submergir-nos-hi.





És la responsabilitat moral última un mite?


Guia de lectura :


  • Tot el contingut entre cometes prové directament dels autors originals.

  • Tot el contingut està organitzat en els meus propis temes.

  • S'ha afegit èmfasi en  negreta  per facilitar la lectura/lectura.



Contingut de la publicació:

  • Una nota ràpida

  • Experiment mental i la cosa més estranya

  • Autocreació i Autocanvi

  • Naixement i cervells

  • Inqüestionable i qüestionable

  • Responsabilitat i desmentiment de mites

  • Sort, crèdit i culpa

  • Atribució (mala) d'agència i lliure albir

  • Compassió i Convergència




Una nota ràpida


Aquesta publicació serà MOLT difícil de rumiar i pair per molts lectors i lectores (tant pel que fa al contingut com a la seva extensió ). Per aquest motiu, l'he estructurada en dues parts. Aquesta és la primera. No hi ha un ordre perfecte i lògic per presentar-ho tot, així que no dubtis a utilitzar la taula de continguts de dalt per anar-hi. Som-hi!


Aquí teniu un vídeo curt amb Raoul Martinez per escalfar motors:





Experiment mental i la cosa més estranya


Pot ser útil començar amb alguns experiments mentals i les conclusions que en sorgeixen, i deixar que el seu significat es vagi desplegant a mesura que avances en la resta de la publicació.


Experiment mental:

Pregunta't: pots identificar un moment en què un ésser humà és responsable?

  • Imagina que ets un nadó acabat de néixer, dotat d’una herència genètica que no has demanat i exposat a un món en la creació del qual no has participat. Suposa que, el dia del teu desè aniversari, decideixes reflexionar sobre el teu caràcter i introduir canvis positius a la teva vida. Les úniques maneres en què podràs canviar continuaran depenent de com ja ets, a causa dels teus gens i de la teva experiència. Has de treballar amb els ingredients i materials que t’ha llegat el teu condicionament previ i la teva història biològica.


    Ara pensa en el teu vintè aniversari. I després en el trentè, el quarantè, el cinquantè, el seixantè. Encara ets una amalgama de tot el que t'ha configurat en el passat, i continues operant a partir de causes prèvies. Sovint es pensa que, a mesura que ens desenvolupem i madurem, ha d’aparèixer alguna forma de responsabilitat. Però qualsevol punt del nostre desenvolupament està condicionat pels que l’han precedit.


    Aleshores, en quin moment un ésser humà esdevé veritablement responsable?


O bé, pensa-ho així:


  • «Imagineu dos enemics en un camp de batalla... Suposem que poguéssim tornar enrere en el temps i intercanviar-los en néixer, de manera que cadascun es criés en la cultura de l'altre.  Amb el temps, no acabaria cadascun lluitant per l'altre bàndol: una bandera diferent, una religió diferent, una ideologia diferent?... Aquest resultat no sorprendria ningú. Sembla de sentit comú. Però les implicacions són significatives.  Admetem fàcilment que les conviccions més profundes d'aquests dos individus són, en cert sentit, arbitràries.» — Raoul Martínez


La cosa més estranya:

Pregunta't: quan vas esdevenir tu mateix?

Pregunta’t: quan vas esdevenir tu mateix?


Potser la gran revelació de comprendre la loteria del naixement és aquesta: adonar-te que la responsabilitat última és un mite. Abans ja m’hi he referit amb el nom de “la cosa més estranya”. Però què vol dir, exactament?


D’alguna manera, estem convençuts que hem d’assumir la responsabilitat d’això: la fusió total del “jo” —cos, ment, esperit, i qualsevol altra capa que hi vulguis afegir. I, tanmateix, em dius que no hem tingut cap elecció ni cap control sobre res: ni sobre la natura ni sobre la criança, ni sobre el cervell ni sobre la ment. Però tot i així… ens fem responsables de tot. És el més estrany. No té cap sentit.


Pensa-ho així: tenim un 0% de control sobre la nostra naturalesa i la nostra educació —és a dir, sobre tot allò que dona forma al cervell i a la ment des del naixement fins a la infància. I, de cop, als 16, 18 o 21 anys (segons el país), la societat decreta que ja som “adults” i que ara som responsables al 100% de tot el que fem amb un cervell i una ment que no hem triat ni configurat. Veus el problema? Del 0% al 100% de responsabilitat, així, d’una tacada… i tot plegat abans que el cervell acabi de madurar biològicament, ben entrats els vint-i-escaig.


Atura’t un moment i mira-t’ho de prop: aquí ets “tu”, assumint propietat plena i responsabilitat exclusiva de la combinació de “tu” i de les decisions que “tu” prens; decisions preses amb un cervell i una ment que “tu” no has triat. I alhora tens la sensació del teu lliure albir, com si realment estiguessis vivint “la teva” vida. Quan, exactament, vas assumir aquesta responsabilitat exclusiva sobre la ment que et va tocar a la loteria del naixement? Controles de debò el teu camí vital?


Quan t’adones d’això, tot comença a desfer-se. Perquè, si el “jo” no ha tingut absolutament res a veure amb qui el “jo” és, per què hauria d’assumir la responsabilitat de qui és? No hauries de fer-ho. Pensa què passaria si haguessis perdut la loteria del naixement: no només no hauries d’assumir aquesta responsabilitat, sinó que probablement ni tan sols voldries. I si no he triat ni he controlat res del que ara anomeno “jo”… qui soc “jo”, aleshores? Ni tan sols vaig tenir veu en la fabricació d’aquest “jo”. Per què continuar defensant-lo, ofendre’m quan el critiquen o atribuir-me’n el mèrit? No és el “jo” qui viu la vida: és la vida qui viu el “jo”.


I, si ho mirem bé, “la cosa més estranya” sembla menys un producte de la naturalesa humana que no pas de la socialització humana —sobretot en cultures individualistes occidentals (en contrast amb cultures més col·lectivistes). Nora Bateson parla de qüestionar l’epistemologia occidental en què tants occidentals viuen atrapats sense adonar-se’n: la majoria ni tan sols veu l’aigua on neda.



Autocreació i autocanvi

«Ets una cosa feta, no en última instància per tu mateix.» — Galen Strawson

El problema de l’autocreació

Pregunta’t: si no t’has creat a tu mateix, ets responsable?

Punt de partida, autoorigen o causa sui (llatí: ‘autocausat’):


  • «Perquè algú sigui veritablement o en última instància responsable de com és, de manera que pugui ser veritablement responsable del que fa, ha de ser veritat quelcom impossible: ha d'haver-hi, un punt de partida en la sèrie d'actes per aconseguir que hom tingui una determinada naturalesa; un punt de partida que constitueixi un acte d'autoorigen últim.» — Galen Strawson

  • «Res pot ser causa sui —res pot ser la causa de si mateix. Per ser veritablement o en última instància moralment responsable de les pròpies accions, hom hauria de ser causa sui, almenys en certs aspectes mentals crucials. Per tant, ningú pot ser veritablement o en última instància moralment responsable.» — Galen Strawson

«La causa sui és la millor autocontradicció que s'ha concebut mai: una mena de violació lògica, una antinaturalitat. Però l’orgull extravagant de l’ésser humà ha aconseguit embolicar-se profundament i esgarrifosament amb aquesta mateixa bogeria. El desig de “llibertat de voluntat” en el sentit superlatiu i metafísic —tal com encara preval, malauradament, en les ments dels semieducats—, el desig de suportar la responsabilitat completa i última de les pròpies accions, i d’absoldre’n Déu, el món, els avantpassats, l’atzar i la societat, no implica res menys que voler ser precisament això: causa sui; i, amb més atreviment que el baró de Münchhausen, arrencar-se a l’existència pels propis cabells, del fang del no-res.» — Nietzsche


Regressió infinita

  • «No pots ser el responsable últim de com ets perquè, per configurar-te, ja hauries d’haver-hi estat; i això conduiria a una regressió infinita.» — Galen Strawson

  • «No pots “tornar enrere” de manera que et facis responsable de la mena de persona que ets.» — Galen Strawson

  • «Si algú ha de ser veritablement —o en última instància— responsable de com actua, ha de ser, en última instància, responsable de com és, mentalment parlant, almenys en certs aspectes. I per ser responsable de com és en qualsevol aspecte mental, cal haver provocat que sigui com és en aquest aspecte. I no només això: també cal haver escollit conscientment i explícitament ser com és en aquest aspecte, i haver aconseguit efectivament arribar a ser-ho.» — Galen Strawson


Determinisme i indeterminisme, natura i criança


  • «Tant si el nostre univers és determinista com si no, els conceptes d’autocreació i de responsabilitat última continuen sent incoherents. Una elecció forma part d’una cadena ininterrompuda de causa i efecte… o bé és producte de l’atzar. I cap de les dues opcions deixa espai per a la responsabilitat última. Si cada efecte té una causa, una explicació completa de qualsevol acció ens porta fins al naixement de l’univers. I fins i tot si la cadena que uneix una elecció amb la seva causa —i aquesta causa amb una altra de precedent— es trenca, això no ens fa més responsables: un esdeveniment arbitrari i sense causa és aleatori, i un element aleatori dins el nostre procés de decisió no és compatible amb cap noció significativa de responsabilitat. Si un succés aleatori al cervell fa que se’t mogui el braç, és evident que el moviment no era intencionat.» — Raoul Martínez

  • «El debat sobre natura/criança tampoc no afecta la qüestió de la responsabilitat última. El que compta és que som creats i modelats per forces de les quals no som responsables, no pas la combinació o l’origen exacte d’aquestes forces. Sabem que la nostra espècie ha estat modelada, modificada i “afinada”, i que els nostres gens han estat dividits, combinats i recombinats per afrontar els reptes de supervivència dels nostres avantpassats. En què podem arribar a convertir-nos ve determinat per aquest procés evolutiu; i en què ens convertim realment, per la interacció amb l’entorn que trobem a partir d’aquí.» — Raoul Martinez

  • «La qüestió de la responsabilitat última no depèn de l’abast ni dels límits del nostre potencial biològic. Tant si creiem que les persones neixen com una “pissarra en blanc” i són modelades gairebé del tot pel seu entorn, com si creiem en el determinisme genètic —que emfatitza la influència dels gens—, o en alguna combinació de tots dos (l’única posició plausible), el resultat és el mateix: som el producte de forces fora del nostre control. No ens creem a nosaltres mateixos.» — Raoul Martínez



El problema de la transformació personal

Pregunta’t: d’on et ve el desig de canviar?


Vols canviar la teva forma de ser ?



  • «És innegable que la manera com ets inicialment és el resultat de la teva herència genètica i de les teves primeres experiències. És igualment innegable que d’això no se’t pot fer responsable de cap manera, ni moralment ni de cap altra. Però no pots esperar, en cap etapa posterior de la vida, adquirir una responsabilitat moral veritable o última sobre la manera com ets intentant canviar la manera com ja ets, quan aquesta manera de ser és el resultat de l’herència genètica i de l’experiència prèvia. Per què no? Perquè tant les formes concretes amb què intentes canviar-te a tu mateix com el grau d’èxit que aconsegueixes en fer-ho estan determinats per com ja ets, com a resultat de la teva herència genètica i de l’experiència prèvia. I qualsevol canvi addicional que puguis assolir després d’haver provocat certs canvis inicials estarà determinat, al seu torn, a través d’aquests canvis inicials, per la mateixa herència genètica i experiència prèvia.» — Galen Strawson


Vols rebel·lar-te contra el teu condicionament?


  • «El problema és que, quan desenvolupem la intel·ligència necessària per contemplar la nostra pròpia identitat, ja en tenim una. La manera com pensem sobre nosaltres mateixos i sobre el món que ens envolta ja està emmarcada pel condicionament que hem rebut fins a aquell moment. Aquest condicionament influeix en qualsevol decisió que prenguem, fins i tot en la decisió de rebel·lar-nos contra alguns dels seus aspectes. Encara és possible que noves influències, trobades per atzar, tinguin un impacte profund en el que pensem i fem; però no som responsables del que trobem per casualitat, i les influències que busquem conscientment les busquem perquè ja som qui som.» — Raoul Martínez


Desitjes coses noves?


  • «Suposem que vols adquirir un desig que no tens. La pregunta és: d’on va sorgir el primer desig, el desig d’un desig? Sembla que simplement hi era; era un fet, no pas quelcom que haguessis triat o dissenyat. Simplement hi era, com la majoria de les teves preferències. I la pregunta torna a aparèixer: d’on va sorgir aquest desig? Evidentment, no pots continuar així indefinidament. En algun punt, els teus desitjos han de ser simplement donats. Són producte de la teva herència genètica i de la teva educació, àmbits en què no has tingut veu. En altres paraules, hi ha un sentit fonamental en que no et vas fer —ni pots fer— a tu mateix tal com ets.» — Galen Strawson


I què passa amb el caràcter, la competència, la intenció, els talents, les actituds, les inclinacions, les oportunitats, la disciplina, la perseverança, la paciència, la concentració, l’ètica del treball, l’autocontrol, els objectius, l’esforç i la força de voluntat?


  • «Com que no ens creem a nosaltres mateixos, no som responsables ni del nostre caràcter ni de la nostra competència. Per ser moralment responsable, no n’hi ha prou amb establir la intenció d’algú: caldria demostrar que és, en última instància, responsable d’aquesta intenció. I això és impossible.» — Raoul Martínez

  • «Els nostres talents, actituds, inclinacions i oportunitats són producte de forces que no controlem.» — Raoul Martinez

  • «La nostra capacitat per ser autodisciplinats, per perseverar i per concentrar-nos forma part de la nostra herència genètica i ambiental tant com qualsevol altra capacitat. El tracte que rebem de petits —i el fet de ser més o menys propensos a la hiperactivitat, a les dificultats d’atenció, a la manca de confiança o autoestima, o a patir depressió, entre moltes altres coses— pot afectar profundament la nostra capacitat de canalitzar l’energia de manera productiva. Tant la inclinació com la capacitat per treballar dur reflecteixen la nostra manera de ser i, per això, no en som responsables.» — Raoul Martinez

  • «La confiança és clau per aprofitar les oportunitats, per emprendre tasques ambicioses o per mostrar resiliència davant els contratemps i el fracàs. Tanmateix, els nostres nivells d’autoconfiança són extremadament sensibles al tracte rebut durant la infància, i no en som responsables. Ja sigui paciència, innovació, concentració, creativitat, perseverança o autocontrol, cap capacitat no està distribuïda equitativament entre la població. Entreu a qualsevol aula i hi trobareu alguns nens capaços d’estar asseguts durant hores estudiant i d’altres per als quals això és insuportable; alguns plens d’autoconfiança i d’altres minats pels dubtes sobre si mateixos.» — Raoul Martinez

  • «La racionalitat i altres formes de competència augmenten sens dubte la nostra capacitat per assolir objectius i comprendre les conseqüències de les nostres accions, però no ens fan responsables dels objectius que decidim perseguir; això depèn de com som, i per això no en som responsables.» — Raoul Martínez

  • «Ser més capaços pot fer-nos més eficaços a l’hora d’assolir els nostres objectius, però no ens fa més responsables dels objectius que decidim perseguir.» — Raoul Martinez

  • «La força de voluntat és, en si mateixa, un fenomen biològic. Pots canviar la teva vida —i a tu mateix— mitjançant l’esforç i la disciplina, però només disposes de la capacitat d’esforç i disciplina que tens en aquest moment, ni més ni menys. O tens sort en aquest aspecte, o no; i no pots crear la teva pròpia sort.» — Sam Harris



Naixement i cervell

«Les implicacions de la neurociència són clares: la biologia no es pot separar del comportament, i no escollim la nostra biologia. Cap comportament no es produeix de manera aïllada. Cada elecció és el resultat de l’herència, l’experiència i l’oportunitat.» — Raoul Martinez


Naixement i nadons

«El multimilionari Warren Buffett reconeix amb més claredat que la majoria el paper decisiu de la sort: “La majoria dels set mil milions de persones del món van veure el seu destí determinat en gran mesura en el moment del naixement… Perquè, literalment, per a milers de milions de persones, el lloc on neixen i qui els dona a llum, juntament amb el seu gènere i el seu intel·lecte innat, determinen en gran mesura la vida que experimentaran”.» — Raoul Martinez


(Nota: vegeu la «loteria ovàrica» de Warren Buffett, la seva interpretació de l’experiment mental de la «posició original» o el «vel de la ignorància» de John Rawls.)


  • «Quan una persona actua amb actituds que ens molesten, preferim pensar que és malvada i ens resistim a afrontar el fet que el seu comportament és el resultat de causes antecedents que… ens porten molt més enllà del moment del seu naixement: esdeveniments dels quals no se la pot fer responsable.» — Bertrand Russell

  • «Penseu en un nadó acabat de néixer, dotat d’una herència genètica que no ha demanat i exposat a un món en la creació del qual no ha participat. En quin moment es converteix en un ésser veritablement responsable, digne de crèdit i de culpa?» — Raoul Martínez

  • «Com a nounats, no som responsables de la nostra pròpia naturalesa: estem dotats de gens que no hem demanat.» — Raoul Martínez

  • «Des de la perspectiva de la teva consciència, no ets responsable del següent pensament —i, per tant, del que fas— com del fet mateix d’haver nascut en aquest món.» — Sam Harris


Cervell i neurones

«L’acte de prendre una decisió no confereix gaire responsabilitat. La raó és simple: prenem decisions amb un cervell que no hem triat.» — Raoul Martínez

  • «Cervells diferents tenen capacitats diferents i, com sabem, ningú no tria el seu propi cervell.» — Raoul Martinez

  • «Quan tenim en compte la influència de la genètica; de les toxines ambientals; del tracte rebut per part de pares, professors, amics i enemics; dels models a seguir als quals tenim accés; de les opcions de vida disponibles, entre molts altres factors rellevants, queda clar que la maquinària amb què prenem les decisions s’ha construït mitjançant un procés que escapa àmpliament al nostre control. Col·lectivament, aquestes influències determinen la composició química del cervell: l’equilibri hormonal, el funcionament dels neurotransmissors, l’arquitectura dels circuits neuronals. Tot això és fonamental per als processos de decisió que donen lloc a les decisions que prenem. La confusió sobre la responsabilitat sorgeix perquè l’acte mateix de decidir ens cega davant la relació causal que uneix una elecció amb un cervell, i un cervell amb el conjunt de forces que l’han configurat.» — Raoul Martinez

  • «Potser hauríem de veure aquest comportament no com el producte d’una elecció o d’una responsabilitat individual, sinó com el producte de la neurologia de la persona.» — Simon Baron-Cohen, professor de psicopatologia del desenvolupament i investigador destacat en el desenvolupament de l’empatia

  • «Sembla clar que no podem decidir què pensar o què sentir, de la mateixa manera que no podem decidir què veure o què escoltar. Una convergència extremadament complexa de factors i esdeveniments passats —incloent-hi els nostres gens, la nostra història vital personal, l’entorn immediat i l’estat del cervell— és responsable de cada pensament següent.» — Annaka Harris

  • «Com podem donar sentit a aquestes gradacions de responsabilitat moral quan el cervell i les seves influències de fons són, en tots els casos i exactament en el mateix grau, la causa real? Un trastorn neurològic sembla ser només un cas particular d’esdeveniments físics que donen lloc a pensaments i accions. Per tant, comprendre la neurofisiologia del cervell seria tan exculpatori com trobar-hi un tumor.» — Sam Harris

  • «La llibertat que presumim per a nosaltres mateixos i que atribuïm amb facilitat als altres sembla escapar-se de la influència de causes de fons impersonals. I en el moment que reconeixem que aquestes causes són plenament efectives —com revelaria qualsevol explicació detallada de la neurofisiologia del pensament i del comportament humans—, ja no podem trobar cap punt plausible del qual penjar les nostres nocions convencionals de responsabilitat personal.» — Sam Harris

  • «Encara que creguis que les persones tenen ànima, ningú no ha triat la seva ànima. No hi ha cap psicòpata que vagi pel món amb una ànima psicopàtica i sigui responsable d’haver-la fet així. Simplement no ha tingut sort. Si les ànimes existeixen, va tenir una mala ànima; si no existeixen, va tenir mals gens, un entorn advers i una neurologia desafortunada. I fins i tot si creus que tot ésser humà alberga una ànima immortal, el problema de la responsabilitat persisteix: no puc atribuir-me el mèrit del fet de no tenir l’ànima d’un psicòpata.» — Sam Harris

  • «Tot i que potser mai no s’aconseguirà del tot, una comprensió completa del cervell eradicaria completament la idea de responsabilitat individual. Però no cal esperar avenços futurs de la ciència per entendre que, si algú es comporta de manera diferent de nosaltres en una situació determinada, és perquè és diferent de nosaltres. Potser encara no tenim la tecnologia per identificar quina és la diferència rellevant en els seus neurocircuits, però l’evidència d’aquesta diferència es manifesta en el comportament. Si tinguéssim exactament el mateix estat cerebral i ens trobàssim en la mateixa situació, en igualtat de condicions, ens comportaríem exactament de la mateixa manera. Aquest principi és vàlid tant per explicar els dons intel·lectuals extraordinaris d’Einstein —que, per cert, el van portar a rebutjar el mite de la responsabilitat— com els errors morals igualment extraordinaris de Stalin.» — Raoul Martínez


Si ara et preguntes què va dir Einstein:


«Pel que fa a la llibertat humana en el sentit filosòfic, sóc decididament un incrèdul. Tothom actua no només sota coaccions externes, sinó també d’acord amb una necessitat interna. La dita de Schopenhauer que diu que una persona pot fer el que vol, però no pot decidir què vol.” ha estat per a mi una font d’inspiració des de la joventut, així com un consol continu i una font inesgotable de paciència davant les dificultats de la vida, tant la meva com la dels altres. Aquest sentiment mitiga misericordiosament el pes de la responsabilitat, que tan fàcilment esdevé paralitzant, i ens impedeix prendre’ns a nosaltres mateixos i als altres massa seriosament; condueix a una visió de la vida en què l’humor, sobretot, hi té el seu lloc.» — Albert Einstein (El món tal com el veig, 1931)



Inqüestionable i qüestionable


«Per explicar per què algunes coses pugen i d’altres baixen, Aristòtil parlava del fet que els “cossos” es mouen cap al seu “lloc natural”: les pomes cauen perquè és en la seva naturalesa caure; el vapor puja perquè és en la seva naturalesa pujar. Aquests jocs de paraules només serveixen per ocultar la nostra ignorància. De la mateixa manera, així com amb les pomes que cauen i el vapor que puja, també hi ha raons per les quals les persones es comporten com ho fan —raons que ens porten molt més enllà de la voluntat de l’individu.» — Raoul Martinez


Orígens, mites i il·lusions inqüestionables

«La idea de la responsabilitat última està profundament arrelada en els fonaments de les nostres tradicions religioses, ideologies polítiques i sistemes legals; s’assumeix implícitament, però poques vegades s’expressa de manera explícita.» — Raoul Martínez

Mite sagrat i manifestacions modernes

  • «No som —ni mai podrem ser— lliures de les forces que ens formen. El tipus de responsabilitat que ens faria mereixedors de càstig o recompensa, de crèdit o de culpa, és una il·lusió: un mite sagrat que es transmet d’una generació a la següent sense cap base racional. La impossibilitat de la responsabilitat última es dona per descomptada quan parlem de qualsevol altre element del món natural —taurons, arbres, simis o amebes—, però, per alguna raó, assumim que els humans sí que la posseïm. Alguns aspectes de la nostra cultura delaten una certa consciència dels límits de la nostra llibertat (pensa en el proverbi: “Allà, però per la gràcia de Déu, hi vaig”), però, en general, vivim les nostres vides, formem les nostres opinions, eduquem els nostres fills i organitzem la societat segons el mite de la responsabilitat.» — Raoul Martínez

  • «Si el “mite sagrat” de la responsabilitat individual fos rebutjat de manera generalitzada, la societat necessitaria una autèntica revolució conceptual per adaptar-se a les seves implicacions. Comprendre els límits de la nostra llibertat té el potencial —igual que la teoria de l’evolució— d’oferir una perspectiva “transformada però millorada” sobre allò que realment importa a les nostres vides. El mateix Darwin va rebutjar el mite de la responsabilitat i creia que “aquesta visió hauria d’ensenyar una profunda humilitat: que no es mereix cap crèdit ni culpa per res” i que “tampoc s’hauria de culpar els altres”.» — Raoul Martínez

  • «Una manifestació secular moderna del mite de la responsabilitat es troba en la promesa del “somni americà”: que qualsevol persona pot fer-se rica i que els qui ho aconsegueixen s’ho mereixen, mentre que els qui no ho fan només poden culpar-se a si mateixos.» — Raoul Martínez


Una creença basada en el sofriment, la retribució i el càstig


  • «La idea que les persones que fan coses dolentes mereixen patir està profundament arrelada a la nostra cultura.» — Raoul Martínez

  • «La creença que les persones són culpables no troba suport ni en la ciència ni en la lògica, i ignora les veritats més bàsiques sobre els éssers humans. És un anacronisme sostingut per l’instint, la tradició i la por.» — Raoul Martínez

  • «La creença en un sistema diví de retribució i càstig —segons el qual els pecadors impenitents mereixen patir eternament a l’infern— continua sent un principi fonamental per a una gran part de la humanitat. Fent ressò de la doctrina religiosa, filòsofs, jutges i líders polítics han afirmat durant mil·lennis que el propòsit principal del càstig és la retribució, en què el sofriment de l’autor esdevé un fi en si mateix.» — Raoul Martínez

  • «La creença —tàcita o explícita— en la responsabilitat última, comporta els seus propis perills. S’ha utilitzat per justificar els actes més cruels, donant una credibilitat falsa a nocions com el pecat, la retribució i els “mèrits justos”. Legitima els sentiments de dret i reforça l’impuls de culpar i castigar.» — Raoul Martínez

  • «Un nombre creixent d’investigacions empíriques suggereix de manera contundent que, a mesura que s’enforteix la nostra creença en aquest mite, també ho fa la nostra tendència a culpar les víctimes, a defensar càstigs més durs, a sotmetre’ns a l’autoritat i a percebre la desigualtat econòmica extrema com a justa i legítima. Potser és la promoció del mite —més que no pas el seu rebuig— el que posa en risc el retorn del “gulag”.» — Raoul Martínez


És una il·lusió

  • «La mena de llibertat que ens faria veritablement responsables de les nostres accions —veritablement mereixedors de crèdit o de culpa— és una il·lusió perillosa, que distorsiona el nostre pensament sobre els problemes econòmics, polítics i morals més urgents del nostre temps. Tot i això, és una il·lusió central en les nostres vides.» — Raoul Martínez

  • «Per a moltes persones, l’experiència psicològica de prendre decisions sembla incompatible amb la idea que no som realment responsables. Per molt que reflexionis sobre els arguments filosòfics i les troballes científiques, potser no serà possible superar del tot aquesta sensació. La il·lusió de la responsabilitat persisteix —com una il·lusió òptica— fins i tot quan ha perdut credibilitat intel·lectual.» — Raoul Martínez

  • «L’experiència d’una il·lusió pot persistir, però les nostres creences sobre ella poden canviar, i la nostra resposta també es pot modificar en conseqüència. Com va dir Bertrand Russell: “Una al·lucinació és un fet, no un error; el que és erroni és el judici que se’n deriva”. Això s’aplica a la il·lusió cognitiva de la responsabilitat última. El debat persistent sobre l’existència o no de la “llibertat de voluntat” s’alimenta d’aquesta il·lusió cognitiva que prenem decisions lliures. El fet que la noció d’una elecció veritablement lliure mai no s’hagi formulat de manera coherent ha tingut poc impacte en la força d’aquest debat. Tot i que potser mai no podrem dissoldre completament la il·lusió, sí que podem aprendre a respondre-hi d’una altra manera, desenvolupant una comprensió més sòlida de la llibertat i la responsabilitat. En les qüestions que realment importen, pots fonamentar els teus judicis en una perspectiva més defensable intel·lectualment i moralment, que tingui en compte el fet que la teva voluntat està condicionada, no és lliure. Les arrels del comportament van molt més enllà de la voluntat individual i s’estenen fins a les condicions econòmiques, polítiques, familiars i culturals de les quals emergeix.» — Raoul Martínez


Qüestionant i exposant el mite/la il·lusió

«Només cal una lògica elemental per exposar el mite de la responsabilitat última, perquè la idea, en si mateixa, és incoherent, confusa i contradictòria.» — Raoul Martínez

Qüestionar el mite / la il·lusió


  • «Hi ha un altre benefici d’exposar el mite de la responsabilitat: fer-ho posa de manifest la importància fonamental de qüestionar.» — Raoul Martínez

  • «Si no som responsables de com som, si no som els autors de la nostra pròpia identitat, qui —o què— ho és? Ser conscients de fins a quin punt som susceptibles a forces que escapen al nostre control ens dona una raó de pes per investigar aquestes forces i, si cal, transcendir-ne la influència. Això és important. Si la democràcia ha de tenir algun sentit i es volen evitar els perills del control centralitzat, és essencial disposar d’una ciutadania que qüestioni.» — Raoul Martínez

  • «Quan es tracta de natura i criança, el punt clau és que no tries cap de les dues. Cadascun de nosaltres es construeix a partir d’un pla genètic i neix en un món de circumstàncies sobre les quals no té cap opció durant els seus anys més formatius. Les interaccions complexes entre gens i entorn fan que els ciutadans d’una mateixa societat tinguin perspectives diferents, personalitats diferents i capacitats diverses per prendre decisions. Aquestes no són eleccions de lliure albir; són les cartes que se’ns reparteixen. Com que no vam triar els factors que van influir en la formació i l’estructura del nostre cervell, els conceptes de lliure albir i de responsabilitat personal comencen, inevitablement, a quedar sota sospita.» — David Eagleman


Desxifrar el mite/la il·lusió


  • «Negar que siguem realment responsables no és negar la possibilitat d’un comportament ètic i basat en principis. No cal atribuir responsabilitat a una persona per un tret admirable per poder valorar-lo. Valorem el color viu, la forma elegant i la bellesa d’una rosa sense imputar-li cap responsabilitat. El mateix passa amb tota la natura, en la seva complexitat i magnificència, inclosos els éssers humans. Descobrir el mite de la responsabilitat no és negar l’existència d’atributs humans inspiradors i admirables; és simplement veure’ls com a regals de la natura, de la mateixa manera que contemplem l’esplendor d’una posta de sol. Aquesta bellesa és significativa i edificant en si mateixa.» — Raoul Martínez

  • «No hi ha cap raó per pensar que exposar la il·lusió de la responsabilitat soscavarà la determinació de satisfer les nostres necessitats o d’assolir els nostres objectius. No disminueix l’estima pels éssers estimats, ni la set d’aprendre, ni la indignació davant la injustícia. És en la recerca, la creació i l’experiència del que realment valorem on descobrim la nostra llibertat més profunda.» — Raoul Martinez

  • «Examinar aquest mite —aquesta il·lusió— deixa al descobert com a falses moltes de les suposicions que es troben al cor de la nostra cultura: idees sobre càstig, recompensa, culpa i dret. I exigeix una revolució en la manera com organitzem la societat i com pensem sobre nosaltres mateixos i sobre els altres.» — Raoul Martínez



Responsabilitat i desmentiment de mites


«Com podríem canviar si ens deixem portar intensament per la idea que la responsabilitat última és impossible?» — Galen Strawson


Definició de responsabilitat

Distinció entre diferents sentits del terme...

Responsabilitat com a fiabilitat, capacitat o confiança


  • «Què volem dir quan parlem de “responsabilitat”? Es pot dir que, amb poques excepcions, els adults són més responsables que els nens. En aquest sentit, la paraula “responsable” és sinònim de “fiable”, “capaç” o “de confiança”; per exemple: “Deixa que se n’encarregui ella, és una adulta responsable”.» — Raoul Martínez


Responsabilitat moral última


  • «Cal distingir aquest significat del tipus de responsabilitat que ens faria mereixedors de culpa, càstig, crèdit o recompensa —allò que podríem anomenar responsabilitat “veritable” o “última”. Per pensar amb claredat sobre la responsabilitat, és essencial tenir present aquesta distinció.» — Raoul Martínez


Ajuntant-ho tot


  • «En general, els adults són més fiables, racionals i capaços que els nens, però això no els fa més responsables de la seva manera de ser ni de les accions que se’n deriven. Ser més capaços pot fer-nos més eficaços a l’hora d’assolir objectius, però no ens fa més responsables dels objectius que decidim perseguir. L’educació, el desenvolupament cognitiu i la llibertat política augmenten el poder que tenim per actuar sobre el nostre entorn, però això no ens fa més responsables del que fem amb aquest poder. El que fem en una situació determinada està determinat per la nostra manera de ser, i per això no en som responsables.» — Raoul Martínez


Desmuntant el mite de la responsabilitat moral última

«La maquinària amb què prenem decisions s’ha construït mitjançant un procés que escapa en gran mesura al nostre control. Aquest procés determina l’arquitectura dels nostres circuits neuronals —la manera com estan connectats els nostres cervells— i, en última instància, ho determina tot sobre nosaltres. Si no creem el nostre propi cervell, no podem ser realment responsables de les decisions que se’n deriven. La idea que sí que ho som és el que m’agrada anomenar el mite de la responsabilitat.» — Raoul Martínez


L’argument bàsic contra la responsabilitat moral última


  • «Fas el que fas —en les circumstàncies en què et trobes— per com ets en aquell moment. Per tant, si has de ser el responsable últim del que fas, hauràs de ser el responsable últim de com ets, almenys en certs aspectes mentals. Però no pots ser el responsable últim de com ets en cap aspecte. Per tant, no pots ser el responsable últim del que fas.» — Galen Strawson

  • «Ningú és responsable d’existir, de ser com és o d’estar situat en aquestes circumstàncies i en aquest entorn. El destí individual no es pot desvincular del destí de tot el que hi ha hagut en el passat i del que hi haurà en el futur… Formem part del tot; existim dins del tot. No hi ha res que pugui jutjar, mesurar, comparar o condemnar el nostre ésser, perquè això seria jutjar, mesurar i condemnar el tot. Però no hi ha res fora del tot. Aquesta és la gran emancipació: que ningú ja no sigui responsable.» — Friedrich Nietzsche

  • «El debat sobre la importància relativa dels factors biològics i ambientals continua sent intens, però el mite de la responsabilitat ha estat desmentit i, amb ell, les nocions de mèrit i de culpa. Pot resultar intuïtivament convincent, afalagador per als afortunats i convenient per als poderosos, però la responsabilitat última és un mite: un dogma irracional que causa un gran dany a molta gent.» — Raoul Martínez


Aleshores, quan ens tornem responsables?


  • «En quin moment ens tornem responsables de qui som? La resposta és: en cap. Quan tenim l’edat suficient per contemplar la nostra pròpia identitat, ja en tenim una. I, a partir d’aquí, la manera com veus el món està emmarcada pel teu condicionament previ, que influeix en totes les decisions que prens, fins i tot en la decisió de rebel·lar-te contra aquest condicionament. En resum: molt abans que puguis donar forma al món, el món ja t’ha donat forma a tu.» — Raoul Martínez

  • «Les implicacions són profundes: si no ens creem a nosaltres mateixos, com podríem ser responsables de com som? I si no som responsables de com som, com podríem ser responsables del que fem? La resposta és clara: no podem.» — Raoul Martínez

  • «Un individu no pot ser considerat responsable ni dels seus gens ni del seu entorn. D’aquesta simple anàlisi se’n desprèn que les persones no poden ser considerades, lògicament, responsables del seu comportament.» — Anthony Cashmore

  • «La responsabilitat moral última és impossible, perquè requereix la responsabilitat última de com és un mateix.» — Galen Strawson

  • «La idea que nosaltres, com a éssers conscients, som profundament responsables del caràcter de les nostres vides mentals i del comportament que se’n deriva és simplement impossible de traduir en la realitat.» — Sam Harris


Cap a una definició millor de “responsabilitat”


  • «Reconèixer que, en última instància, no som responsables és el més a prop que estem d’assumir responsabilitat. Com més entens l’efecte que el món ha tingut sobre tu, més capacitat tens per influir en l’efecte que tens sobre el món.» — Raoul Martínez

  • «Qui és responsable de la programació? No tu. No has decidit ni tan sols aspectes bàsics com els teus desitjos, les teves necessitats, els teus valors, els teus gustos o les teves actituds. Han estat els teus pares, la teva societat, la teva cultura, la teva religió i les teves experiències passades els qui han introduït les instruccions d’ús al teu “ordinador”. Cal assumir la responsabilitat amb prudència. No és maduresa culpar-te quan no en tens la culpa. No ho fas deliberadament: això prové de la teva programació. No estàs culpant la teva programació; l’estàs entenent.

    Quan et trobes amb la realitat, hi ha un dolor que sorgeix dins teu. Aquest dolor no és causat per la realitat, sinó per alguna cosa que està passant dins teu. No ho estàs produint deliberadament. Qui voldria causar-se dolor de manera conscient? Ara cal entendre què és aquest “quelcom”. Per què en algunes persones aquest procés no continua —o s’hi alliberen— mentre que en altres no? Això és responsabilitat: entendre. I, com a resultat de la comprensió, alliberar-se’n.» — Anthony de Mello


  • 25 biaixos cognitius que cal dominar per pensar millor

  • Una introducció als conceptes generals del pensament: "Els grans models mentals, volum 1", de Farnam Street (resum del llibre)

  • «Super Thinking» de Gabriel Weinberg i Lauren McCann: Resum del llibre + 🔒 Resum premium

  • “L'art de pensar amb claredat” de Rolf Dobelli: Resum del llibre + Resum premium

  • L'enginy i la saviesa de Charlie Munger: "L'almanac del pobre Charlie" (resum del llibre)

  • 25 tendències psicològiques de "La psicologia del judici erroni humà" de Charlie Munger (resum del discurs)






Comentaris

bottom of page