Per què estar ocupat és el símbol d'estatus actual (segons la investigació)

A la publicació anterior vam veure una idea especialment interessant de la recerca sobre la vida ocupada: estar permanentment ocupat i disposar de poc temps lliure pot funcionar, en determinats entorns, com un símbol d’estatus.

La investigació, titulada Consum ostentós de temps: quan estar ocupat i la manca de temps lliure es converteixen en un símbol d’estatus, ajuda a entendre una cosa que potser tots hem observat alguna vegada. No sempre expliquem que estem ocupats només per descriure com ens sentim. De vegades, sense ser-ne del tot conscients, també estem comunicant alguna cosa sobre el nostre valor, la nostra importància o el grau en què els altres necessiten el nostre temps.

En aquesta publicació vull aprofundir una mica més en aquesta idea i recuperar algunes reflexions de Silvia Bellezza, professora de Columbia Business School i una de les autores de la investigació.

Perquè reconèixer que estem ocupats és una cosa. Entendre per què necessitem estar-ho —o per què necessitem que els altres ho vegin— ens porta una mica més a prop de l’arrel del problema.

Per què estar ocupat s’ha convertit en un símbol d’estatus?

Quins països aconsegueixen conciliar millor la feina i la vida?

L’estudi original es va centrar en la comparació entre nord-americans i italians. Però una de les conclusions més interessants de Bellezza és que, probablement, cap dels dos models no ha trobat del tot l’equilibri.

• «De fet, crec que cap de les dues cultures que vam triar encerta realment la fórmula a l’hora de combinar la felicitat amb una economia que funcioni bé. Treballar constantment, com passa als Estats Units, és disfuncional, i convertir-se en una societat addicta a la feina no és saludable. D’altra banda, també és cert que, si observes la seriositat amb què els italians es prenen les vacances, el país queda pràcticament paralitzat durant dos mesos... Tampoc crec que això sigui saludable. A mesura que treballava en aquest article, em vaig convèncer cada vegada més que els països que probablement han trobat una fórmula més encertada per equilibrar la feina i l’oci són Dinamarca o els Països Baixos. Tenen molts dies de vacances remunerades i les persones donen molta importància a què fan i on van a l’estiu, però, al mateix temps, la seva productivitat per hora és molt elevada. Probablement és una combinació d’un sistema legal que protegeix el dret a les vacances i d’una actitud molt saludable envers la feina.»

La qüestió em sembla especialment interessant perquè obliga a sortir d’una falsa dicotomia que apareix sovint en aquestes converses. No hem de triar necessàriament entre treballar molt i viure bé. Tampoc entre productivitat i descans.

Potser la pregunta més útil és una altra: és possible construir una cultura del treball en què el compromís no es mesuri per les hores, la disponibilitat permanent o el cansament visible?

Dinamarca i els Països Baixos apareixen sovint com a casos interessants quan es parla d’equilibri entre feina i vida personal. Més que copiar un model concret o idealitzar un país, m’interessa entendre quines actituds, normes i formes d’organització poden ajudar-nos a relacionar-nos d’una manera més saludable amb la feina i amb el nostre temps.

Al capdavall, la geografia importa. La cultura també. Però potser hi ha alguns principis que podem començar a aplicar allà on siguem.

Com hem passat de mostrar l’estatus amb les coses a mostrar-lo amb el temps?

Silvia Bellezza ho explica així:

• «Quan dic que estic ocupada, no transmeto estatus a través del que porto posat, sinó indicant que jo mateixa soc un recurs escàs. Comunico que tinc un estatus elevat pel meu valor intrínsec i pel meu capital humà. És una estratègia més sofisticada i matisada que transmetre estatus a través dels productes. Té a veure amb la nostra intel·ligència i amb les nostres característiques internes.»

  
  

La idea és interessant perquè canvia completament el tipus de missatge que enviem. Una bossa, un cotxe o un rellotge mostren allò que podem comprar. Una agenda impossible pot transmetre una altra cosa: el meu temps és escàs perquè jo soc valuós, necessari o molt sol·licitat.

A mesura que una part de la població s’ha enriquit i els béns de luxe s’han fet més accessibles, alguns d’aquests objectes han perdut part de la seva capacitat de diferenciar socialment.

• «Thorstein Veblen, el 1899, va ser el primer a plantejar que gastar molts diners en productes podia funcionar com un senyal d’estatus. Però crec que la raó per la qual avui observem l’augment de senyals alternatius té a veure, d’una banda, amb el fet que la població és més rica i, per tant, té més accés als béns de luxe. De l’altra, aquests béns es produeixen massivament. En comparació amb l’època de Veblen, molta més gent pot accedir, per exemple, a bosses de Louis Vuitton o rellotges Rolex. Aquest accés més ampli fa que aquests senyals d’estatus ja no funcionin amb la mateixa força que en el passat. Per tant, ha d’aparèixer alguna cosa nova que es converteixi en un senyal diferent. La pregunta que m’interessa és precisament aquesta: què és això nou que està sorgint?»

  
  

Potser una de les respostes és el temps. O, més exactament, la falta visible de temps.

Si estar ocupat és avui un símbol d’estatus, quin serà el següent?

La vida ocupada com a símbol d’estatus ja no afecta només la feina. També ha entrat en el temps lliure.

Ho podem veure en el pas de les possessions a les experiències. Viatjar més, veure més llocs, provar més restaurants, fer més activitats, assistir a més esdeveniments. La FOMO —la por de perdre’ns alguna cosa— pot convertir fins i tot l’oci en una nova forma d’acumulació.

• «El consum de temps lliure està cada vegada més “assetjat” i es caracteritza per una acceleració del ritme amb què es gaudeix de l’oci.»

  
  

És una contradicció curiosa. Busquem experiències perquè volem viure més intensament, però podem acabar sotmetent el temps lliure a la mateixa lògica de productivitat que governa la feina. També l’oci s’ha d’aprofitar. També el cap de setmana ha de ser memorable. També les vacances han d’estar plenes de coses per explicar.

Al mateix temps, els efectes d’una cultura de treball i disponibilitat permanent comencen a ser difícils d’ignorar.

• «És interessant que les persones considerin tan aspiracional l’estil de vida atrafegat i l’associïn amb l’estatus, tenint en compte que els inconvenients d’aquesta manera de viure són àmpliament reconeguts i debatuts, com ara l’impacte negatiu sobre la felicitat, el benestar i la salut.»

  
  

És possible que la glorificació d’estar ocupats perdi força simplement perquè aquesta manera de viure esdevingui massa habitual. Els símbols d’estatus només funcionen mentre aconsegueixen diferenciar-nos.

• «Per descomptat, com més persones presumeixen de com d’ocupades estan, més habitual esdevé. I, a mesura que això passa, sobretot en cultures dominades per l’addicció al treball, és probable que els símbols d’estatus canviïn, igual que canvien les modes... Es converteix en una cosa generalitzada. Perquè els senyals d’estatus funcionin, han de ser visibles i costosos. I la seva capacitat de diferenciar queda compromesa quan tothom fa el mateix.»

• «A Silicon Valley, pel que sembla, ja no està gaire ben vist mostrar que treballes tot el temps, encara que realment ho facis. Potser perquè, en un entorn d’emprenedors que treballen constantment, això ja es dona per fet. En canvi, tenir temps per anar d’excursió o sortir amb bicicleta pot transmetre més estatus.»

  
  

Podríem pensar, per tant, que el següent símbol d’estatus serà disposar de temps. Viure més lentament. Tenir una agenda amb espais buits. Poder dir que no tens pressa.

Però aquí apareix una pregunta que em sembla encara més interessant.

Què passa si convertim també la calma, la simplicitat i la vida lenta en una nova manera de demostrar als altres que som especials?

Potser el problema no és quin símbol d’estatus triem. Potser el problema és la necessitat constant de convertir la manera com vivim en un senyal del nostre valor.

La vida lenta no hauria de ser una nova insígnia. Ni una fotografia perfecta d’un cafè tranquil, ni una agenda buida exhibida amb orgull, ni una altra identitat que hàgim de defensar.

Potser es tracta d’una cosa molt més discreta: deixar de necessitar que el nostre temps demostri res.

Pots seguir CALMM  per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a  Substack, Facebook, i Instagram.