3. “La Tarbiya. El foc del coneixement” El viatge interior cap a Fana, la gran obertura espiritual
- Àlex Estebanell
- Nov 10, 2025
- 11 min de lectura
Actualitzat: Jan 24
Cerimònia sufí de Zhikr, el record col·lectiu de Déu, símbol del viatge interior que inspira aquesta trilogia.
Aquest darrer capítol aborda l’experiència de la il·luminació, entesa com el procés de dissolució del subjecte individual i l’emergència d’un estat de consciència contínua caracteritzat per una pau profunda i lluminosa.
La Tarbiya: el foc del coneixement
La Tarbiya té com a finalitat que el sufí conegui què és Déu, tingui l’experiència de la il·luminació i ajudar-lo baixar després a la normalitat per l’arc del descens, anomenat baqa.
El procés de l’educació espiritual descriu un moviment d’ascens i descens, un recorregut que condueix el deixeble a experimentar la correspondència entre el microcosmos de la ment i el macrocosmos de la divinitat. Aquesta concepció, present ja en l’hermetisme d’Hermes Trismegist —segons el principi de correspondència «com és a dalt, és a baix»—, troba en el sufisme una expressió interioritzada i viva. En el punt culminant del camí, la ment s’extingeix en Déu en els estats de fanā i fanā’ fī llāh, fins a arribar a l’instant revelador conegut com al-fatḥ, la “obertura” o il·luminació espiritual.
Nota complementària: Aquest principi apareix en el segon dels set principis hermètics, recollits en el Kybalion (un text modern, però basat en la tradició hermètica antiga). Tot i que el Kybalion és del segle XX, la idea ja es troba present als textos hermètics grecoegipcis del segle II o III dC, especialment en el Corpus Hermeticum i en la Taula Esmeraldina. Aquesta doctrina expressa la idea que l’univers (el macrocosmos) i l’ésser humà (el microcosmos) són imatges reflectides d’una mateixa realitat —un principi que posteriorment influí profundament en la filosofia neoplatònica, l’alquímia, la càbala i, més endavant, en el sufisme i el pensament renaixentista.
Aquest procés de Tarbiya, pot ser més o menys ràpid i depèn del nivell d’interacció mental de l’aprenent. Vull dir amb això que, com més mental i racional ets, més pots tardar a fer el "clic". Els africans, que són amb els que he treballat més aquest tema, són molt més permeables que els occidentals, i en ells el procés va més de pressa. En el meu cas, van ser quasi sis mesos d’esgotador treball.
L’inici del procés
El procés comença amb unes recitacions o zikrs que es fan des del cor, en silenci o en veu alta, amb unes cadències específiques, a unes hores concretes i amb uns números de recitacions i tipus determinats. En aquest cas, molt més elevats que a l’estat normal de pràctica i amb més activitat entre les 2 i les 4.30 hores de la nit, per raons que no venen al cas ara mateix.
El mestre et comença a fer unes preguntes molt específiques i tu has d’anar buscant les respostes mentre fas els exercicis de la pràctica, i, en funció de les respostes que dones, vas avançant. Els exercicis s’intensifiquen i es compliquen per cansar la ment i que, per cansament, s’aparti i comencis a aparèixer tu mateix.
Així cauen els vels i així observes amb desferrament el teu propi model mental en un procés meravellós, segons la meva experiència. Un procés d’autoconeixement, de solitud, d’empoderament i de profunda introspecció i recolliment. És com estar apartat del món en un retir espiritual, però present al mateix temps. És molt difícil d'explicar.
Els exercicis de recitació es fan amb un rosari i, en el cas de la meva escola, té 100 boles distribuïdes en dos grups de 12, dos de 18 i dos de 20. Depenent del mètode de cada escola, varien les cadències numèriques del rosari. Els trams corresponen al nombre de repeticions de les recitacions, que combinen amb el nivell de vibració dels mots que les formen i la seva ressonància interna i externa. La practica, en totes les escoles i sense distinció, es en àrab clàssic (al-fuṣḥā, الفصحى).
L’arc de l’ascens
Vas passant per diverses etapes. Es diu l’arc de l’ascens, que explicaré a continuació en la mida que ho puc fer, que és molt bàsica. Has d’anar de baix a dalt (microcosmos i macrocosmos) i després tornar a baixar a la realitat quotidiana. Vas descobrint i comprenent diversos arquetips.
L’arc de l’ascens té una etapa, al principi, on van caient els vels de la visió il·lusòria de la vida. Un darrere l'altre. Es comencen a obrir les portes de la percepció d’una forma que m’atreviria a dir increïble. I vas pujant, durant els dies i les setmanes, per l’arc i per les maqamats, que són els estats interns que transites.
Abans no els veies i ara els comences a percebre'ls. Al principi, molt subtilment, però poc a poc amb més claredat. I quan te n’adones, comences a avançar amb seguretat i força de la mà del teu mestre. Ell t’acompanya en el viatge perquè, en aquestes etapes, veu molt millor que tu quines estàs vivint. De vegades li has de preguntar on ets, perquè no ho saps exactament. Aquesta és una de les funcions del mestre. Una introspecció afinadíssima i lluminosa es va desenvolupant amb la pràctica.
El misteri dels noms
Lentament, et vas acostant cap a dalt de l’arc, després de superar les cinc etapes de refinament de l'ego i experimentes la revelació del misteri dels noms i dels símbols. El que us diré ara és només la meva experiència i ho diré tal com ho vaig viure. I us dono la meva honesta paraula que és així com va anar.
De forma similar que a la càbala jueva, cada lletra de l’alfabet àrab correspon a un número. Segurament alguns haureu sentit alguna vegada parlar dels 99 noms d’Allah, i que són noms dels seus atributs. Però, en realitat, un sufí sap que n’hi ha 100, perquè un d’ells és secret, roman ocult a la mirada normal.
Aquest nom només pot aparèixer per revelació i el mestre t’indica com l’has de buscar dins de la Fatiha al-Kitab, que és el text de la introducció en la primera pàgina de l’Alcorà. Ell et dona una combinació de números i la seva traducció en lletres t’ha de proporcionar un Nom que està ocult dins el text. Les possibilitats matemàtiques de combinacions són infinites i segurament abans et tocaria la loteria que no pas el trobaries per prova i error.
La combinació de la recerca, la concentració, la contemplació a través de la meditació i l’observació dels moviment que es produeixen dins de la teva ment, fa que vagin apareixent diverses possibilitats, i tu els hi vas dient al mestre, que els va refusant fins que apareix el Nom.
Quan apareix, és un signe inequívoc que vas pel bon camí i que la possibilitat de la il·luminació és real. Molts iniciats acaben el viatge aquí, perquè no els és donat el Nom, cosa que vol dir que no era el seu moment, segons la tradició.
En el meu cas, després de més d’un mes de treball esgotador, un dia, quan baixava d’Andorra amb la meva família, vaig parar a la gasolinera de Sant Joan de les Abadesses a omplir el dipòsit del cotxe. Mentre ho feia, estava mirant les xifres dels preus i dels litres del sortidor, ben distret, i de cop, com si fos un raig de llum o una enrampada, em va aparèixer amb tota claredat un nom.
Vaig tenir la certesa que era aquest i vaig trucar immediatament al mestre per preguntar-li si era aquest, i em va dir:—Sí, ara ja el tens. Continuem.
Durant els mesos següents, em vaig anar debilitant per la fatiga, però vaig rebre els altres tres noms, que reps amb el mateix mètode. Sentia que m’acostava a l’anhelat moment. Continuava amb els exercicis i les visites al mestre, que m’anava guiant cap a un lloc concret d’una forma difícil d’explicar.
Narrar aquestes coses amb paraules és una ximpleria. És com explicar a un cec de naixement com és el color vermell, o a una persona que no hagi tingut mai el sentit del gust com és el gust dolç o àcid. En el sufisme hi ha un terme que es diu Dath, que vol dir “assaborir”, i no fa referència al gust, sinó als estats interns. A un increïblement fi procés de presència en un mateix, de submersió en la mateixa consciència i en l’observació dels fenòmens que hi operen.
Durant el procés, desapareixen les fronteres de la percepció ordinària tal com la coneixem habitualment i apareixen paisatges absolutament increïbles. Pertanyen a altres realitats que estan dins de nosaltres mateixos i que, de forma normal, desgraciadament no podem percebre.
Silenci, mestre i preparació del Fathu
Vaig continuar el procés de la tarbiya, patint molt, confós, envoltat de dubtes i inseguretats, però amb una increïble determinació i força interna que em feien avançar cap al final del viatge amb un bon guia al costat.
Les converses amb el meu mestre anaven canviant de forma i les preguntes eren molt especials, com per exemple:—Veus l’arbre aquell que hi ha al davant?—Sí, el veig.—Quantes fulles té?
El procés de comunicació anava canviant. Ja m’ho havia avisat al principi. Em va dir:—Cada día habrá menos palabras entre nosotros y pronto empezarán a hablar los corazones.
I així va ser. Ens comunicàvem, durant la part final des del cor. No sabria explicar ben bé com, però sabíem tant ell com jo el que volíem dir parlant ben poc.
La sensació temporal va anar desapareixent. Les hores, els minuts i els dies, el dia i la nit, es diluïen en un present perpetu en què la cadència de la respiració mantenia la ment domesticada i al meu servei, dòcil i tranquil·la i, al mateix temps, convertia el present en consciència permanent.
Les preguntes continuaven - Mira a terra, què veus? On ets? Qui ets?
I, com la lava d’un volcà que vol explotar, la tensió interna combinada amb l’esgotament físic de dormir poc i, a més, fer la vida normal, anava baixant les defenses i propiciant l’arribada del Fathu.
Ho intuïa, però no em volia enganyar. Ho dubtava al mateix temps.
Però en aquest procés intervenen altres eines de gestió diferents de les que estem habituats. Com en l’univers oníric d’en Miquel Barceló, projectes visions internes, sobretot quan somies, que inicialment no tenen sentit, però a poc a poc es van consolidant en expressions senzilles i intel·ligibles que determinen un significat precís i donen sentit als estats interiors pels que estas passant.
I, com les petites onades després de la tempesta que avisen de la serenitat i la calma infinita que arribarà més tard, tu mateix, el teu propi jo, et vas diluint i difuminant fins a deixar d’existir, incorporant-te a quelcom més global i misteriós.
L’esquema es llegeix com una esfera de rellotge: a les sis comença l’arc de l’ascens (قوس العروج – Qaws al-‘Urūj), el camí de la purificació interior; a les dotze, s’arriba a l’estat de fana-i fanā’i ( l’aniquilació en Déu); i, des d’allà, s’inicia el descens o tanāsulāt (التناسلات – at-Tanāsulāt), el retorn conscient al món, portant amb un mateix la llum del coneixement adquirit.
El Fathu
Finalment, un dia que havia portat el meu fill al bàsquet, mentre esperava que acabés el partit, vaig sortir a fora del pavelló per esbargir-me. Recordo nítidament com em sentia. Vaig trucar a en Txerno Yaya, que és el nom del meu mestre, d’origen senegalès i que viu a Girona.
Li vaig trucar perquè em sentia sol, perdut, dèbil i vulnerable. Ple de dubtes i contradiccions. Com l’intermitent d’un cotxe vell que es va apagant i que els seus batecs no només ja no tenen la força inicial sinó que han perdut també la intensitat. Ombres grises cobrien el cel i el meu estat d’ànim era indescriptiblement trist i melangiós.
Reprodueixo a continuació la conversa telefònica que recordo amb força nitidesa: (ho escric en castellà, ja que era la llengua en què ens comunicàvem i reflecteix amb més precisió els meus records i les notes que conservo).
—As-salamu aleikum, Txerno, ¿cómo estás?—Bien, alhamdulillah, Ahmed Tijan. (Ahmad Tijan és el meu nom sufí.)—¿Avanzas?—No. Estoy estancado, no avanzo.—Te lo parece a ti, es una trampa, va dir.—Gracias, pero estoy triste y decepcionado. Estoy muy cansado, Txerno.—¿Dónde estás, Ahmed?—No lo sé, Txerno.—Estás al final ya. Vas a romper la barrera muy pronto. ¿Qué ves?, va dir.—Veo las paredes del pabellón, la carretera de Cornellà.—¿Y qué más? ¿Qué es lo que ves?—Cosas, personas que caminan, bicicletas…—¿Qué ves? Mira arriba.—Veo el cielo y las nubes.—¿Qué ves? ¿Dónde estás? —m’anava pressionant…
—Ahmed, mira al suelo, ¿qué ves?
Vaig mirar a terra i vaig veure les meves sabates, el sauló de color marró del terra, petites herbes i unes formigues que caminaven tranquil·lament fent les seves feines.
Vaig començar a tenir una sensació d’alentiment, com de càmera lenta, i em vaig adonar que la meva activitat mental s’anava reduint. Tanmateix, la cadència de la meva pròpia respiració esdevenia omnipresent.
—¿Que es lo que ves?
No vaig respondre.
I en aquell moment, com si fos una enrampada, com un petit raig de llum intern, em va venir el Fathu. Ho vaig entendre tot en una fracció de segon. I li vaig donar la resposta a la seva pregunta. A l’última i a les anteriors.
Amb el cor a cent per hora, en un instant, vaig realitzar i comprendre el que havia buscat durant tants anys. Vaig passar de la nit boirosa, freda i trista a una albada plena de color, càlida i acollidora.
—Ya lo tienes, Ahmed —em va dir—. Ya eres un ‘Arif bi-Llah (que vol dir “coneixedor de Déu”), hermano. - Has conseguido la ma‘rifa, que es la gnosis divina. Ahora serénate, cálmate y, si me necesitas, ven a casa que estaré a tu lado.
I així va ser el meu procés de despertar i coneixement del Gran Misteri.
Després del Fathu
Aquesta experiència, no és el final del camí. És com si tinguessis una gàbia al cor que s’obre i surt de dins un ocell volant, lliure en la immensitat de la consciència i de l’univers.
Però després, en el sufisme, la cosa continua. Tens tres opcions. Pots triar entre les tres. La primera es diu Wilaya, que vol dir el camí de la santedat. El camí de l’Azrar, que vol dir “el camí dels secrets”, n’és el segon. I el tercer és el que vaig triar jo, i es diu el camí del “no passa res i tot està bé”.
I així, instal·lat en la consciència infinita i en la gran serenitat interior que vaig rebre, en la divertida i precisa observació dels fenòmens que acoloreixen la nostra vida quotidiana, el món de Dunia, que és com es diu en àrab el món d’aquí, el que habitem diàriament.
Dunia és el món de les il·lusions efímeres que comprèn tots els colors i les formes. Comprèn també les olors, sons, impressions, sentiments, sensacions, estats d’ànim, dubtes, desitjos, preocupacions, planificacions, somnis, imaginacions, passions i anhels. Absolutament totes les experiències que són percebudes per la consciència.
I veus aquests fenòmens ben posats al seu lloc, dins del Primer i l’Últim, d’Allò aparent i d’Allò ocult, d’Allò manifestat i d’Allò no manifestat. Ben ordenadament, sense temps ni espai. Amb les seves causes i efectes.
Els Fills de l’Instant que ens vam realitzar en aquella època, vivim plens de joia, en calma i serenitat, dedicant el nostre temps a ajudar els altres i a lluitar per deixar el món una mica millor del que vam trobar en arribar, per a les generacions venidores. Un món més sostenible, més divers, més compassiu, més intel·ligent i, sobretot, més humà.
Epíleg: El cercle que es tanca
Amb aquest tercer capítol es completa la trilogia dedicada al sufisme —una exploració del camí interior que comença amb la curiositat, continua amb la pràctica i culmina en l’experiència.
En aquest darrer text he alterat lleugerament la forma narrativa respecte als anteriors. He deixat que la veu fos més íntima i propera, perquè el lector pogués acostar-se no només al concepte, sinó també a la vivència. El relat, en aquest cas, vol despertar empatia més que transmetre teoria. He volgut compartir l’experiència directa del procés espiritual que el sufisme anomena Tarbiya.
Així, el cercle es tanca. Allò que al primer capítol era advertència i misteri, i al segon camí i mètode, aquí es converteix en experiència viscuda —una mirada que, després d’anar cap endins, torna al món transformada.
El viatge no s’acaba aquí. Només canvia de forma. Perquè el coneixement veritable, com el sufisme mateix, és una flama que continua cremant en silenci dins del cor.
Si tens dubtes o preguntes, fes-les al mateix article i te les contestaré en breu.
També et pot interessar :
Comentaris