Una immersió profunda en el minimalisme: “Adeu, coses” de Fumio Sasaki (Resum del llibre)
- Àlex Estebanell
- Aug 12
- 15 min de lectura
Actualitzat: 2 days ago
Introducció
Des de fa molts anys m’ha interessat especialment el minimalisme. No sabria dir ben bé per què. Potser té a veure amb una certa manera meva de pensar: tendeixo a ordenar, estructurar, sintetitzar i intentar separar allò que considero important del que és accessori.
Hi ha una frase que em va quedar instal·lada al cap fa molts anys i que, amb el temps, he anat entenent cada vegada millor. És la coneguda màxima associada a Ludwig Mies van der Rohe: «menys és més». El minimalisme comença quan deixem de preguntar-nos què més podem afegir i comencem a preguntar-nos què podem treure encara. «Menys és més» no significa viure amb poc per principi, sinó arribar a un punt en què ja no sobra res.
Al principi, per a mi, aquesta idea tenia sobretot una dimensió estètica i pràctica. Sempre m’han atret els espais nets, proporcionats, sense excés. L’arquitectura austera d’algunes esglésies i monestirs m’ha inspirat molt, i encara avui em crida especialment l’atenció aquesta arquitectura contemporània que alguns anomenen arquitectura del silenci: espais on la llum, els materials i el buit semblen tenir tanta importància com allò que s’hi construeix.
Però quan vaig començar a aprofundir en el zen i, sobretot, a practicar meditació amb regularitat, aquella idea de minimalisme es va anar transformant. Ja no tenia tant a veure amb tenir una casa més buida o envoltar-se de menys objectes. Va començar a semblar-me una manera més general de viure: reduir soroll, simplificar, deixar anar allò que no aporta gaire i reservar més espai per al que realment importa.
Amb els anys també he anat reconeixent aquesta mateixa sensibilitat en altres àmbits. En la música, per exemple. Soc un bon aficionat al jazz, i Bill Evans és un dels músics que més admiro. Sempre m’ha impressionat la seva capacitat de dir molt sense necessitat d’omplir tots els espais. Personalment, el considero un dels músics més minimalistes que he escoltat, fins i tot més que alguns autors explícitament vinculats al minimalisme, com Wim Mertens o Paul Nyman.
Potser per això, quan vaig arribar a Adéu, coses, de Fumio Sasaki, no vaig sentir que estigués llegint simplement un llibre sobre com tenir menys possessions.
A la publicació anterior parlàvem d’endreçar la casa, reduir el soroll visual i recuperar una mica d’espai. Però quan comences a aprofundir en el minimalisme arriba un moment en què la pregunta deixa de ser simplement què podem eliminar i passa a ser una altra de més incòmoda: per què necessitem tenir tantes coses?
Aquí és on Adéu, coses em sembla especialment interessant. Sasaki no escriu com un mestre espiritual, ni com un gurú de la productivitat, ni tan sols com algú que consideri haver resolt especialment bé la seva vida. Quan va escriure el llibre tenia trenta-cinc anys, vivia sol a Tòquio i es presentava d’una manera sorprenentment poc grandiloqüent:
«Encara no he aconseguit gaire cosa i no hi ha res de què pugui estar realment orgullós, almenys no en aquest moment de la meva vida.»
Precisament per això el llibre resulta tan proper. Explica què li va passar quan va passar d’un apartament ple d’objectes, comparacions i insatisfacció a conservar només una petita part del que posseïa. I el que va descobrir és que, en deixar anar coses, també van començar a desaparèixer altres pesos que no eren materials: la necessitat de comparar-se, la preocupació per les aparences, una part del soroll mental i fins i tot una determinada idea sobre què necessitava per ser feliç.
La proposta de Sasaki arriba en alguns moments a un minimalisme molt més radical del que probablement la majoria voldríem adoptar. Però no crec que calgui imitar-lo.
El que val la pena és observar què descobreix quan porta la pregunta fins al final.
Perquè Adéu, coses parla d’objectes, sí. Però sobretot parla de la relació que tenim amb ells i, en el fons, de la relació que tenim amb nosaltres mateixos.
El motiu pel qual m'agrada aquest llibre és perquè és com qualsevol de nosaltres. Només una persona normal que intenta esbrinar les coses del món.
Tot i que Sasaki sembla tenir una certa fascinació per Steve Jobs i l’univers Apple, i que alguns dels seus exemples porten el minimalisme fins a extrems que no tothom voldrà compartir, el llibre em va semblar molt més ric del que esperava. Es nota que ha estudiat el tema a fons i, sobretot, que no en parla des de la teoria: l’ha portat a la seva pròpia vida.
També em va descobrir alguns conceptes que em van interessar especialment, com el minimalisme de color, el minimalisme de la informació —molt relacionat amb la reducció de la fatiga de decisió— i el concepte LOHAS, sigles de Lifestyles of Health and Sustainability, és a dir, estils de vida orientats a la salut i la sostenibilitat.
I hi ha una frase de Sasaki que resumeix amb molta simplicitat una idea essencial del llibre:
«Si hi penses, no hi ha ni una sola persona que hagi nascut en aquest món amb alguna possessió material a les mans.»— Fumio Sasaki
Resum ràpid de Goodbye, Things: The New Japanese Minimalism
El missatge central de Sasaki és sorprenentment simple:
«Hi ha felicitat en tenir menys. Per això és hora de dir adéu a totes les coses que ens sobren. Aquesta és la versió mínima del missatge que m’agradaria transmetre en aquest llibre.»
Però Adéu, coses no és només un manual pràctic. També és un llibre molt personal. Sasaki reconeix que escriure’l forma part del seu propi procés de transformació i, fins i tot, d’una certa necessitat de trobar valor en la seva pròpia vida:
«També és, en part, el motiu pel qual vaig escriure aquest llibre. Tot i que no és la meva única motivació, vull demostrar-me a mi mateix que hi ha algun tipus de valor en la meva existència.»
Una part important del llibre s’organitza en 55 consells per acomiadar-nos de les nostres coses, 15 consells més per avançar en el camí minimalista i 12 maneres en què la seva vida va canviar després de reduir dràsticament les seves possessions.
Què entén Sasaki per minimalisme?
La seva definició és clara: reduir allò que posseïm fins a l’essencial i eliminar l’excés per poder dirigir més atenció al que realment importa. Ho formula així:
«En aquest llibre, he definit el minimalisme com reduir els elements necessaris al mínim i eliminar l’excés per poder centrar-nos en les coses que són realment importants per a nosaltres.»
Per tant, per a Sasaki, un minimalista no és necessàriament algú que viu amb un nombre concret d’objectes, sinó una persona que sap què és essencial per a ella i redueix la resta en favor d’allò que considera realment important.
Aquesta distinció em sembla especialment interessant. El minimalisme deixa de ser una qüestió de quantitat i es converteix en una qüestió de criteri.
Abans del minimalisme
Una de les coses que dona força al llibre és que Sasaki no parteix d’una vida especialment ordenada ni serena. Explica amb molta franquesa que abans de començar aquest procés es comparava constantment amb els altres, se sentia insatisfet i tenia dificultats per concentrar-se.
«Sempre em comparava amb altres persones que tenien més coses o coses millors, i això sovint em feia sentir infeliç. No sabia com millorar la meva situació. No em podia concentrar en res i sempre perdia el temps.»
També descriu una mena de cercle viciós: com més coses tenia, més energia havia de dedicar-hi, però la seva atenció continuava centrada sobretot en tot allò que encara no posseïa.
«A mesura que les meves pertinences ocupaven cada vegada més espai, jo també em sentia més aclaparat. Gastava tota la meva energia en els meus objectes i, per molt que acumulés, la meva atenció continuava centrada en les coses que no tenia.»
Aquesta és probablement una de les idees més fortes del llibre: l’acumulació no necessàriament redueix la sensació de manca. De vegades, fins i tot l’alimenta.
Sasaki ho resumeix amb una frase molt reveladora:
«Eren totes les coses que no tenia les que s’interposaven entre mi i la meva felicitat. Així és com funcionava la meva ment abans.»
Per què posseïm tantes coses?
Aquesta és una de les preguntes centrals del llibre. Sasaki no creu que acumulem només perquè necessitem objectes, sinó perquè sovint els utilitzem per construir una imatge de nosaltres mateixos, comparar-nos amb els altres o reforçar el nostre propi valor.
«Per què tenim tantes coses quan no les necessitem? Quin és el seu propòsit? Crec que la resposta és força clara: estem desesperats per transmetre als altres el nostre propi valor. Fem servir els objectes per dir a la gent com de valuosos som.»
«Com més acumulem i més ens esforcem per construir una col·lecció que comuniqui les nostres qualitats, més les nostres possessions comencen a convertir-se en les qualitats amb què ens identifiquem. En altres paraules, allò que posseïm acaba equivalent a qui som.»
«El nostre objectiu passa a ser augmentar les nostres pertinences, perquè això equival a augmentar la nostra autoimatge. Com a resultat, acabem dedicant una quantitat enorme de temps i energia a mantenir i gestionar tots aquests objectes que hem acumulat. Quan els considerem equivalents a les nostres pròpies qualitats i comencem a creure que, d’alguna manera, són nosaltres mateixos, el nostre objectiu principal acaba sent mantenir-los i gestionar-los.»
«Se suposa que les nostres possessions són les nostres eines. Durant l’edat de pedra s’utilitzaven amb aquesta finalitat. Amb el pas del temps, però, el nostre món es va anar fent més abundant i els objectes van començar a utilitzar-se també per a una altra cosa: permetre’ns afirmar el nostre propi valor.»
«Totes aquestes coses acaben girant-se contra nosaltres. Ens convertim en esclaus de les nostres pertinences, obligats a dedicar temps i energia a cuidar-les. Ens perdem en les nostres possessions. Les nostres eines acaben convertint-se en els nostres amos.»
Hi ha una manera de sortir d’aquesta acumulació interminable?
Per a Sasaki, el punt d’inflexió arriba quan deixem d’associar el nostre valor personal amb allò que posseïm. A partir d’aquí, tenir menys deixa de semblar una pèrdua i pot començar a viure’s com una forma d’alliberament.
«Tothom va començar sent minimalista. El nostre valor no és la suma de les nostres pertinences. Les possessions només ens poden fer feliços durant períodes breus. Els objectes materials innecessaris ens absorbeixen temps, energia i llibertat. Crec que els minimalistes comencen a adonar-se’n.»
«Quan practiquem el minimalisme, passem menys temps distrets pels mitjans de comunicació o per la publicitat, perquè ens adonem que ja tenim tot el que necessitem. I, quan ens sentim així, podem ignorar molt més fàcilment la majoria d’aquests missatges que reclamen constantment la nostra atenció.»
«Quan et converteixes en minimalista, t’alliberes de tots els missatges materialistes que ens envolten. Tot el màrqueting creatiu i els anuncis molestos deixen de tenir efecte sobre tu. Les celebritats ja no et desperten enveja. Aparadors elegants, targetes de fidelització, productes nous i sofisticats, pisos de luxe en gratacels... res d’això ja no té gaire a veure amb tu, i pots passejar per la ciutat sentint-te còmode i lliure.»
La nova versió d’ell mateix, després del minimalisme
El canvi de Sasaki no es limita a tenir una casa més buida. Segons explica, reduir radicalment les seves possessions també va transformar la manera com es comparava amb els altres i com vivia el dia a dia.
«Vaig passar del maximalisme desordenat a una vida minimalista. Vaig dir adéu a gairebé totes les meves coses i, per a la meva sorpresa, vaig descobrir que jo també havia canviat durant el procés.»
«Ara que m’he desfet de bona part de les meves possessions, ja no em comparo amb ningú. Abans em sentia avergonyit quan comparava el meu miserable apartament amb la casa d’una altra persona. O veia un conegut comprant-se tot el que volia i sentia enveja. Però ara he pogut acomiadar-me d’aquell jo d’abans, perquè he deixat de participar en aquella cursa interminable de comparació i acumulació.»
«Des dels dies del meu antic apartament desordenat, crec que he reduït les meves possessions fins aproximadament un 5 % del que tenia abans. Això vol dir eliminar 950 objectes de cada 1.000. I saps què? Realment no n’hi ha ni un de sol que trobi a faltar.»
«Des que vaig reduir les meves possessions, s’ha produït un canvi dràstic en la meva vida quotidiana. Arribo a casa de la feina i em banyo. Sempre deixo la banyera neta i brillant. Quan acabo, em poso la meva roba preferida per relaxar-me a casa. Des que em vaig desfer del televisor, llegeixo un llibre o escric. Ja no bec sol. Me’n vaig al llit després de dedicar una estona a fer alguns exercicis d’estirament, aprofitant l’espai que abans ocupaven totes les meves coses.»
«Ara em llevo quan surt el sol i ja no he de dependre del despertador. Sense tants objectes materials, els raigs del sol del matí es reflecteixen sobre les parets blanques i il·luminen l’apartament. El simple fet de llevar-me al matí, que abans em costava molt, ara s’ha convertit en una rutina agradable. Guardo el futó. Em prenc el temps per esmorzar i assaborir l’espresso que preparo amb la meva macchinetta, i netejo els plats just després de menjar. M’assec i medito per aclarir la ment. Passo l’aspiradora cada dia. Faig la bugada si fa bon temps. Em poso roba ben plegada i surto de casa sentint-me bé. Ara gaudeixo fent cada dia el mateix camí per anar a la feina; em permet apreciar els canvis de les quatre estacions.»
Com compra les coses ara :
Després de reduir gairebé tot el que posseïa, Sasaki també canvia la manera de comprar. Ja no es tracta d’acumular, sinó d’escollir amb més criteri allò que realment val la pena conservar.
«Un objecte escollit amb passió representa la perfecció per a nosaltres... Crec que les nostres vides són millors quan les nostres pertinences desperten les nostres passions. Mentre ens limitem a posseir coses que realment estimem, és probable que no en vulguem més.»
«Les qualitats que busco en les coses que compro són: (1) que l’objecte tingui una forma minimalista i sigui fàcil de netejar; (2) que el seu color no sigui massa cridaner; (3) que el pugui utilitzar durant molt de temps; (4) que tingui una estructura senzilla; (5) que sigui lleuger i compacte; i (6) que tingui múltiples usos.»
Què és important per a tu?
Aquí el minimalisme deixa de ser una qüestió d’objectes i es converteix en una pregunta més personal: què és realment important per a tu i quin lloc vols donar-li a la teva vida?
«Les coses que són importants per a tu variaran. El procés de reduir la resta també serà diferent per a cadascú.»
«Reduir el nombre de possessions que tens no és un objectiu en si mateix. Crec que el minimalisme és un mètode perquè les persones trobin les coses que són realment importants per a elles. És un pròleg per crear la teva pròpia història única.»
«Si hi penses, és l’experiència la que construeix les nostres característiques úniques, no els objectes materials. Per tant, potser és natural que trobem la nostra pròpia originalitat quan ens despullem de totes les coses que ens distreuen.»
«I un cop siguis un minimalista que només tingui el que necessita, la teva atenció inevitablement passarà dels altres a tu mateix. Alliberat de les comparacions, començaràs a descobrir qui ets realment.»
Es tracta de felicitat, alegria i satisfacció
Per a Sasaki, el minimalisme acaba portant-lo a una pregunta molt més profunda que l’ordre o l’estètica: què necessitem realment per sentir-nos satisfets amb la nostra vida?
«No puc creure com ha canviat la meva vida. M’he desfet de les meves possessions i ara soc realment feliç.»
«Després d’haver-me desfet de la major part de les meves pertinences, sento una veritable satisfacció amb la meva vida quotidiana. El simple fet de viure em porta alegria.»
«Viure com a minimalista, només amb l’essencial, no només m’ha proporcionat beneficis superficials, com el plaer de tenir una habitació ordenada o la facilitat de netejar, sinó que també ha provocat un canvi més profund. M’ha donat l’oportunitat de pensar què significa realment ser feliç.»
«Pot semblar que exagero. Algú em va dir una vegada: “Tot el que has fet és llençar coses”, i és cert. Encara no he aconseguit gaire i no hi ha res del que pugui estar realment orgullós, almenys no en aquest moment de la meva vida. Però d’una cosa estic segur: des que tinc menys coses al meu voltant, he començat a sentir-me més feliç cada dia. A poc a poc començo a entendre què és la felicitat.»
«Després del que he viscut, crec que dir adeu a les teves coses és més que un exercici d’ordre. Crec que és un exercici per pensar en què és la veritable felicitat.»
També està experimentant alguns aspectes de la vida tranquila i senzilla, l'Slow living
A mesura que redueix possessions, Sasaki descriu una vida amb menys pressa, menys distracció i més temps disponible. El minimalisme comença així a acostar-se, gairebé de manera natural, a alguns principis de la vida lenta.
«Quan et converteixes en minimalista, l’energia que consumeixes també es redueix al mínim. No hauràs d’esforçar-te per viure d’una manera ecològica; et sortirà de manera natural. Si redueixes les teves possessions i t’adaptes a una vida senzilla i centrada, descobriràs que el pes sobre les espatlles es fa més lleuger i que vius d’una manera més respectuosa amb el medi ambient. I saps què? És una sensació força agradable.»
«Com que no tinc gaire, tinc el luxe del temps. Puc gaudir de la simplicitat de la meva vida quotidiana sense sentir-me estressat ni aclaparat. Aquell orgull inútil ha desaparegut i, com que ja no em preocupo tant per les aparences, he pogut fer el pas agosarat d’escriure aquest llibre.»
«No estàs envoltat de totes les coses que normalment et distreuen, de totes aquelles coses que reclamen constantment la teva atenció. Per això els allotjaments quan viatges sovint resulten tan còmodes. Deixes la maleta i surts a passejar pel barri. Et sents lleuger, com si poguessis continuar caminant indefinidament. Tens la llibertat d’anar on vulguis. El temps sembla estar del teu costat i no tens les tasques habituals ni les responsabilitats laborals que et pesen.»
Calcula el teu cost mínim de vida
Aquí Sasaki connecta el minimalisme amb una idea molt concreta de llibertat: saber quant necessites realment per viure. Com menys elevat és aquest mínim, més marge tens per decidir com vols treballar i viure.
És una idea propera al moviment FIRE (Financial Independence, Retire Early), és a dir, independència financera i jubilació anticipada.
«Hi ha un concepte important anomenat cost mínim de vida, que fa referència a la quantitat mínima de diners que necessites per viure. Crec que val la pena que tothom ho calculi almenys una vegada per si mateix, sumant el lloguer, l’alimentació, els subministraments, les despeses de comunicació, etc.»
«Com a resultat, ja ni tan sols m’he de preocupar per la jubilació. Soc optimista, perquè sé que només necessito guanyar 100.000 iens al mes. Avui dia hi ha moltes feines per a les quals només necessites una connexió a Internet, de manera que fins i tot pots viure en algun lloc de l’estranger on el cost mínim de vida sigui encara més baix. No té sentit suportar una feina terrible o treballar fins a l’extenuació només per mantenir el teu nivell de vida. Si tens menys i redueixes el teu cost mínim de vida, pots anar allà on vulguis. El minimalisme pot ser realment alliberador.»
Nous aprenentatges sobre la cultura japonesa
El llibre també obre una finestra a alguns elements de la cultura japonesa que encaixen de manera natural amb aquesta idea de simplicitat, atenció i reducció de l’excés.
Hi ha un cant budista que es recita abans dels àpats anomenat Gokan no Ge, o les Cinc Reflexions.
La cerimònia japonesa del te, el chadō, o «camí del te».
Danshari: «l’art de desfer-se del desordre, llençar i deixar anar les possessions».(Em sorprèn que aquest concepte no aparegui a La màgia de l’ordre*, de Marie Kondo.)
«Per a mi, el zen i la meditació han millorat tant el meu estat d’ànim que és com si estigués reinstal·lant el meu sistema operatiu personal.»
«Tots vam néixer en aquest món com a minimalistes, però els japonesos també vam portar durant molt de temps una vida minimalista. Els estrangers que van arribar al Japó abans de la industrialització se’n van sorprendre. Tot i que avui sigui difícil d’imaginar, la majoria de la gent tenia potser dos o tres quimonos, sempre nets i ben cuidats, i això constituïa pràcticament tot el seu armari. Viatjaven lleugers, tenien les cames fortes i podien caminar allà on necessitaven anar. Les cases eren estructures senzilles que es podien reconstruir amb rapidesa, i la gent no acostumava a viure tota la vida al mateix lloc. La cultura japonesa havia estat, en gran mesura, una cultura minimalista.»
Reflexió final
Si has arribat fins aquí, et deixo amb un últim experiment mental.
En una de les imatges del llibre apareix Hiji, un blogger minimalista japonès, assegut en una habitació gairebé buida. No hi ha televisor, però porta un visor al cap per veure els seus programes preferits. La imatge em va fer pensar.
Podem eliminar objectes físics, substituir llibres per una tauleta, discos per música en streaming, televisors per pantalles virtuals i reduir enormement tot allò que ocupa espai a casa nostra. Podríem arribar a viure envoltats de molt poques coses i considerar-nos, des d’aquest punt de vista, perfectament minimalistes.
Però això no significa necessàriament que hàgim simplificat la vida. Si substituïm un objecte per una altra cosa que continua reclamant la mateixa quantitat de temps i atenció, potser no hem guanyat gaire.
I aquí és on, per a mi, el minimalisme torna a una pregunta molt més essencial.
Podem reduir les nostres possessions. Podem reduir el soroll visual. Podem reduir el consum. Però hi ha una cosa que no podem ampliar: el temps.
Continuem tenint vint-i-quatre hores cada dia. La pregunta, al final, potser no és només quantes coses volem tenir, sinó a què volem dedicar la nostra vida.
També et pot agradar :
Pots seguir CALMM per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a Substack, Facebook, i Instagram.
Comentaris