“El Joc de les Màscares: desxifrant la Identitat Humana"
- Àlex Estebanell
- Oct 27, 2025
- 6 min de lectura
Actualitzat: Dec 28, 2025
Les màscares que portem cada dia. Rostres que ens oculten i ens revelen alhora. El joc etern de la identitat humana.
El joc de les màscares: desxifrant la identitat humana
Tornava l’altre dia de Bilbao amb avió. Des del seient, mirava el cel gris que sembla formar part del caràcter mateix de la ciutat. Un gris dens, pesant, que no només cobreix els edificis sinó que també s’escola, sovint sense adonar-nos-en, cap a l’estat anímic del que observa.
Estava assegut, absort en els meus pensaments, en aquell estat tan peculiar que apareix als avions: suspesos en l’aire, desconnectats del terra, amb la sensació que el temps s’afluixa.
Vaig notar, gairebé sense mirar, que el seient del meu costat canviava de disposició. Una dona elegant, d’una edat semblant a la meva, s’hi va asseure.
Van seguir els moviments habituals; el cinturó, la bossa, el telèfon, la cartera, petits gestos repetits mil cops que busquen acomodar el cos en un espai que no és mai del tot còmode. Després d’uns minuts, tot semblava tornar a una certa calma.
Jo desitjava quedar-me sol amb els meus pensaments. O, més ben dit, cuidar-los. No fos cas que em segrestessin, com ja començava a passar, i m’arrosseguessin per camins interns poc agradables. Hi ha moments en què un és especialment vulnerable a la pròpia ment, i aquell n’era un.
L’avió es va enlairar. Durant una estona, el cel gris va ocupar-ho tot. Petites turbulències alteraven la meva calma i el ritme del meu cor i respiració. Després, gairebé sense adonar-nos-en, el vam travessar i, de sobte, tot es va tornar blau. El contrast sempre em sorprèn. A sota, la densitat; a sobre, una claredat que sembla infinita.
Quan els cinturons es van descordar i la respiració va tornar al seu ritme habitual, vaig sentir una veu al meu costat:
—Quines turbulències… quin mal de cap que m’ha agafat.
Vaig girar lleugerament el cap.
—Hola, em dic Laura, com estàs?
Vaig respondre amb una salutació educada. Ella va continuar parlant. Era metgessa. Anava a un congrés internacional que se celebrava a Barcelona. Ho va explicar amb naturalitat, com si aquella presentació fos gairebé automàtica, un gest reflex.
Vaig pensar que la conversa acabaria aquí i que podria tornar al meu silenci. Però no. Just al final, va arribar aquella pregunta tan aparentment simple com carregada de conseqüències:
—I tu, què ets?
Me la va fer tot seguit d'explicar-me que ella, era metgessa. Per tant, la pregunta anava dirigida a indagar sobre quin era el meu ofici, a que em dedicava professionalment. Aquella pregunta va obrir, de cop, una finestra interior inesperada.
Què soc?
Em dedico professionalment a la consultoria. Així que, gairebé per inèrcia, li vaig respondre que era consultor. Ho vaig fer per educació, per no polemitzar, per disposar de temps i tornar a recollir el fil dels meus pensaments. Ella va semblar satisfeta. Es va relaxar. Com si la resposta hagués encaixat en una casella prevista.
I aquí va començar, en silenci, el veritable viatge.
El joc de les màscares
Hi ha un joc intrigant al qual tots hem jugat sense ser-ne conscients; el joc de les màscares. Un joc subtil, persistent, profundament arrelat en la nostra manera de viure.
Al llarg de la vida interpretem múltiples papers. Ens presentem a través del que fem, del rol que ocupem, del lloc que ens ha estat assignat —o que ens hem assignat— en el món. I, sovint, ens confonem. Confondre el que fem amb el que som és una de les confusions més habitual, i també més invisibles, de la nostra cultura.
Som la nostra feina. Som el nostre càrrec. Som el nostre estat civil. Som les nostres aficions. Som el nostre currículum. Som la història que expliquem quan algú ens pregunta qui som.
Però… realment ho som?
Vaig pensar que la identitat humana s’assembla molt a una ceba. Una ceba amb moltes capes. Les capes més externes són les que mostrem al món; les màscares socials, professionals, familiars. Són útils. Necessàries, fins i tot. Ens permeten moure’ns, relacionar-nos, funcionar. Però no són el centre.
Són només capes.
I, inevitablement, apareix la pregunta; què hi ha més enllà?
La punta de l’iceberg
Som éssers complexos. Estem formats per una intricada xarxa de records, emocions, experiències viscudes, aprenentatges i ferides. Tot això configura el nostre pensament inconscient, el nostre model mental.
Aquest model mental és com la immensa massa d’un iceberg que roman sota la superfície. El que diem, el que fem, la manera com reaccionem, com ens presentem, com ens definim… tot això no és més que la punta visible. La part que sobresurt. La major part roman amagada.
Això explica per què, sovint, ni tan sols nosaltres mateixos sabem exactament per què actuem com actuem. Per què una pregunta aparentment innocent ens desestabilitza. Per què una situació concreta ens incomoda sense saber ben bé per què.
La identitat autèntica no viu en la superfície. No viu en les etiquetes. No viu en els títols.
Viu en aquest nucli profund, silenciós, difícil de posar en paraules.
Descobrir-lo implica despullar-se. Treure capes. Deixar caure màscares. I això no sempre és còmode. De vegades és emocionant. D’altres, inquietant. Perquè quan les màscares cauen, ja no queda res darrere del que amagar-se.
El laberint de la identitat
La nostra societat reforça constantment la confusió entre fer i ser. Ens pregunten què som, quan en realitat ens pregunten a què ens dediquem. Ens valoren —i ens valorem a nosaltres mateixos— pel lloc que ocupem, pels resultats que obtenim, pels èxits visibles.
Som empresaris, mestres, funcionaris, polítics, jubilats, treballadors. I tot això és cert… però només en part.
Al final del dia, més enllà de qualsevol rol, som humans. Humans navegant per la complexitat de l’existència. Humans preguntant-nos, encara que sigui en silenci, com viure una vida que realment valgui la pena viure. Penso que, simplement, perque hem tingut la gran sort de viure.
Explorar aquest laberint interior és una de les tasques més enriquidores que existeixen. No perquè ofereixi respostes immediates, sinó perquè transforma la manera de mirar. És com buscar un tresor amagat dins nostre. Una joia que no es revela mentre portem màscares posades.
És un viatge cap al nucli del nucli.
Un viatge en que aprenem a abraçar tant la llum com l’ombra. En què els vels de la percepció ordinària es van afinant, diluint, fins que comencem a veure amb una claredat diferent.
Qui soc jo?
Podria respondre aquesta pregunta amb una llista de rols i títols. Però això tornaria a ser només la punta de l’iceberg.
La veritable resposta no està a la superfície. Roman amagada. Esperant. No perquè sigui un secret, sinó perquè no es pot trobar mentre seguim buscant fora.
Potser som una combinació única de passions, pors i somnis. Potser som la suma de les nostres experiències i relacions. Potser som una consciència que navega per l’oceà de l’existència, buscant sentit.
I, tanmateix, si continuem retirant capes… si continuem deixant caure màscares… apareix una pregunta encara més radical.
Quan arribem a l’última capa de la ceba —i també la traiem—, què queda?
Sense màscares
Et convido a explorar la seva pròpia identitat amb curiositat i coratge. No com un exercici intel·lectual, sinó com una pràctica viva. Constant. Permanent.
Deixar caure màscares. Desembolicar capes. Observar, amb honestedat, què passa quan ja no ens aferrem a cap definició.
Perquè, al final, la nostra essència no es troba en el que fem. Es troba en el que som quan deixem de voler explicar-nos.
I aquí arriba la paradoxa final.
Quan totes les capes han estat retirades, la raó ens diu que la ceba ja no hi és. Que ha deixat d’existir. Que no queda res que pugui ser assenyalat, definit, posseït.
On és la ceba?
Potser mai no ha existit i era un miratge. Potser només era un conjunt de capes sostingudes per la ment. I quan aquestes capes cauen, no queda un “alguna cosa”, sinó un espai. Un silenci. Un misteri.
El joc de les màscares és també el joc de la vida. I només quan deixem de voler definir-nos, comencem —potser per primera vegada— a reconèixer-nos.
Si tens curiositat per aprendre mes sobre la autoindagació, explora aquestes publicacions.
Com practicar l'autoindagació amb "Sigues com ets" de Ramana Maharshi
La pregunta definitiva: «Qui sóc jo? Els ensenyaments de Bhagavan Sri Ramana Maharshi»
“Charles Berner i les Diades. El descobriment interior mitjançant la comunicació conscient”
15+ Cites de Ramana Maharshi sobre l'Actor, el Lliure Albir i la Voluntat de Déu
Comentaris