La societat de l'espectacle

“El silenci entre pantalles”

Fa aproximadament un parell de setmanes vaig anar a fer unes gestions  al departament de trànsit, i vaig veure que hi havia una cua considerable. M’hi vaig instal·lar i vaig treure de la bossa el llibre que estava llegint. Mentre deixava que les seves paraules fessin efecte, la cua anava avançant.                                                                                                             

Tot d’una, se'm va acostar una noia i em va dir - disculpi la interrupció, però m’ha semblat que li agradaria veure això -. Em va ensenyar una foto que havia pres des del final de la cua. A la foto, les tres o quatre persones davant meu estaven mirant amb gran concentració el seu telèfon mòbil i les tres o quatre de darrere també. I jo al mig llegint el meu llibre. Era bastant inspiradora la foto.

Aquest episodi peculiar em va portar a reflexionar més tard, sobre l'omnipresència de les imatges en les nostres vides i com hi influeixen. En aquest món modern, estem envoltats per imatges ja sigui en diaris, revistes, televisió, cinema, publicitat o tanques al carrer. És com si visquéssim en un univers on les pantalles actuen com a altars, captant la nostra atenció amb una reverència gairebé religiosa.

L'experiència a la fila i la foto compartida van ressonar dins meu, portant-me a considerar el fenomen des d'una perspectiva filosòfica. Recordeu la famosa al·legoria de la caverna de Plató on els presoners veuen ombres projectades a les parets i creuen que això és la realitat? Més de dos mil anys després, l'ésser humà continua igual, tot i que les ombres d’ara són les imatges digitals que ens envolten constantment.

Vaig veure la vida moderna com una acumulació massiva d'espectacles, on la realitat es fusiona amb les imatges en una dansa complexa.

Vaig pensar en el fet que realment vivim en la societat de l’espectacle i que el concepte d'espectacle no es limita a un conjunt d'imatges, sinó que és una complexa relació social en la qual les imatges actuen com a intermediari. Omnipresents en la nostra societat, actuen com un mirall que reflecteix l'ordre econòmic i polític, generalment un turbo-capitalisme espantós i global i generen una il·lusió que emmascara la realitat.

En la meva exploració d’aquesta societat que hem construït i perpetuem aferrissadament, les imatges publicitàries, les xarxes socials i la cultura del consum, reforcen la idea que la felicitat prové de l'admiració aliena i no de la nostra autovaloració com a persones.

Reflexioneu si us plau sobre com la tecnologia i les xarxes socials, lluny de cultivar la sociabilitat, sovint ens aïllen i ens sumeixen en una passivitat contemplativa. Les estrelles de cinema i de música o els “influencers”, es converteixen en déus moderns, representant estils de vida que idealitzem i anhelem, perpetuant la separació entre el que és i el que sembla. I quan més joves són els usuaris, l’efecte pervers s’incrementa exponencialment.

No vull deixar de banda la part positiva, la facilitat de comunicació i millores productives associades, però em vull centrar més en la crítica per posar en valor els múltiples efectes negatius produïts i reflexionar sobre com actuar de forma més coherent i autèntica.

Les relacions socials s’adapten en funció de l'espectacle i la passivitat contemplativa reemplaça el diàleg i la deliberació. L'espectacle es presenta com una enorme positivitat indiscutible i inaccessible, justificant a la societat existent sense necessitat d'arguments complexos.

A mesura que aprofundia en la comprensió de la nostra societat, la influència de les xarxes socials va emergir com un capítol cabdal en la nostra realitat actual. La interconnexió digital, presentada com un mitjà per a la comunicació i l'intercanvi d'idees, se’m va revelar com un camp de batalla on es gesta una nova forma d'espectacle, una que assoleix nivells insospitats de control i manipulació i a la que al final ens pensem que contents i satisfets, aplaudim nosaltres. Però la realitat és que aplaudeixen i riuen uns altres.

Les xarxes socials, originalment concebudes com a plataformes per connectar les persones i compartir experiències, s'han transformat en eines de poder i manipulació massiva. Els algoritmes, dissenyats per mantenir els usuaris a les seves plataformes, aprenen de les nostres interaccions i ens submergeixen en bombolles d'informació que reforcen les nostres creences existents, n’implanten de noves i les tornen a reforçar en un bucle infinit, creant així una semi realitat personalitzada. I preparem-nos perquè en els cinc anys vinents, la IA potenciarà sobre manera aquest efecte fins a límits insospitats ara mateix.

La manipulació es disfressa de personalització i mentre naveguem per les nostres notícies personalitzades, estem exposats a un espectacle dissenyat per mantenir-nos entretinguts, complaguts i, sobretot, obedientment conformes amb les narratives dominants a cada una de les nostres societats. Les xarxes socials s'han convertit en el nou “pa i circ”, una distracció que ens manté ocupats mentre els fils del poder es teixeixen en segon pla completant de forma cruel, digital i posseïdora el poderós binomi futbol-hipoteca. És trist per a mi, veure com molts joves malgasten el seu temps, no en aprendre a pensar de forma objectiva, sinó en entrenar el seu dit a lliscar sense pausa per les pantalles dels mòbils per acabar parlant o escrivint sobre banalitats narcisistes inimaginables des del meu punt de vista.

La psicologia de les xarxes socials juga un paper crucial en aquesta manipulació. Els mecanismes de recompensa, com els “m'agrada” i les notificacions, activen els mateixos centres de plaer al cervell que el joc, generant una dependència addictiva. En aquest escenari, l'obediència no s'imposa, es cultiva de manera subtil, convertint-nos en participants actius de la nostra pròpia servitud digital. I especialment, afavoreix als governs dominants perquè ens arrossega a prendre decisions de vot centrades en el que interessa a l'individu a curt termini i no en el que interessa a la societat a llarg termini, que és el que necessita el nostre món. No ens adonem que vivim pels altres i morim a nosaltres mateixos, segrestats per un m'agrada o afalagats per una engruna de reconeixement.

La polarització deliberada esdevé una estratègia per mantenir la societat dividida, distreta per debats superficials, consumistes i hedonistes, mentre les decisions importants es prenen a l’ombra. La transparència esdevé una il·lusió, ja que la informació que se'ns presenta està filtrada i manipulada guiant-nos, obedients com xais, cap a la conformitat desitjada.

L'obediència a l'estat, en aquest context, no s'aconsegueix mitjançant la força bruta sinó a través de l'enginyeria social digital, on som persuadits i dirigits sense tan sols ser-ne plenament conscients per algoritmes ben treballats.

I què podem fer sobre aquesta situació increïble, una situació en la qual més que mai cal repetir moltes vegades una mentida perquè es converteixi en veritat.? I amb l’ús de la tecnologia, aquesta qüestió agafa una força i potència extraordinària en abastar un entorn que és el món sencer, a dos clics de distància.

Les meves dues recomanacions a l’acció, per evitar que aquest article sigui només teòrica, serien; la primera,  tenir la capacitat i coneixement crític per ser conscients de la situació i no adormir-nos en el xut de dopamina que produeixi la nostra ment la quantitat d’impactes ràpids que rebem amb les xarxes i desenvolupar la forta convicció que s’ha de regular d’alguna forma.

I la segona, és agafar la pràctica i la rutina d’un dia a la setmana sense mòbil, ni email ni connexions que no siguin naturals. Proposo dedicar durant aquest dia, una estona a passejar, a meditar, a llegir, a contemplar la natura o simplement a no fer res, a estar present. Una presència que com més ens pensem que obtenim, en realitat més perdem. Crec que hem de dedicar més temps a aprendre a pensar. Hem de resistir la síndrome d’abstinència digital en la nostra societat de l’espectacle.