El meu ikigai 2026 : Una visió del món actual mirant al futur

El centre en un món fragmentat

Reflexions des de l’experiència sobre el sentit, la responsabilitat i el naixement de CALMM

Durant dècades he revisat periòdicament el meu propòsit vital. No com un exercici teòric, sinó com una pràctica de lucidesa. La vida canvia, les circumstàncies evolucionen i nosaltres també. Per això, de tant en tant, convé aturar-se i tornar a preguntar-se amb honestedat què té sentit continuar fent, què ha deixat de tenir-ne i cap a on volem orientar els anys que tenim al davant.

Al llarg del temps he utilitzat diferents marcs per fer aquesta revisió, però un dels que més m’ha ajudat és el que avui coneixem com a ikigai: la recerca del punt on convergeixen allò que estimes, allò que saps fer, allò que creus que el món necessita i allò que pots oferir amb sentit. Més que una fórmula, sempre l’he entès com una invitació a revisar la coherència entre la vida que portes i la vida que, en el fons, sents que et correspon viure.

Aquest exercici m’ha servit moltes vegades per reajustar el rumb, simplificar prioritats i tornar a l’essencial. La revisió que he fet aquest 2026, però, ha estat especialment reveladora. Potser perquè arriba després d’una trajectòria llarga i diversa, en un moment en què ja no em preocupa tant acumular noves experiències com comprendre què m’han ensenyat totes elles.

La meva manera de veure el món s’ha format en espais molt diferents. En una recerca espiritual sostinguda al llarg de tota la vida, transitant per mestres i tradicions fins a trobar en el sufisme una resposta profunda a la pregunta sobre qui soc, i en la pràctica zen una manera de consolidar i aprofundir aquesta experiència. També s’ha format en la meva trajectòria com a directiu, empresari i consultor, treballant durant anys amb organitzacions, equips i projectes complexos en diferents llocs del món.

A aquesta experiència s’hi afegeixen els viatges per molts països, que m’han permès conèixer maneres prou diverses d’entendre la vida, la comunitat, el temps, la riquesa o la felicitat. Però la meva manera de veure el món també s’ha format en l’àmbit més proper i essencial: la família. La meva dona, la meva filla i el meu fill m’han acompanyat, m’han sostingut i han donat profunditat a molts dels camins que he recorregut. El seu suport ha estat constant, però sobretot han contribuït decisivament a fer de la meva una vida plena, arrelada i compartida.

Per això, quan avui reviso el meu ikigai, no puc pensar només en allò que he fet, après o aportat. També he de reconèixer tot allò que he rebut, els vincles que m’han sostingut i les persones amb qui la vida ha adquirit un sentit més complet.

I, d’una manera especialment significativa, hi ha també els dotze anys de cooperació internacional al Senegal, impulsant la Fundació Talibés per contribuir a oferir una vida més digna als infants talibés i afavorir el desenvolupament dels joves a través de l’educació. Aquesta experiència m’ha ensenyat que el servei no és una idea abstracta. És continuïtat, compromís, presència i responsabilitat davant de persones concretes.

Durant molt de temps vaig viure aquests àmbits com a camins diferents. D’una banda, la recerca interior. De l’altra, l’empresa i la consultoria. En un altre espai, els viatges, el contacte amb altres cultures, la vida familiar i l’experiència de cooperació. Amb els anys, però, he anat entenent que no eren trajectòries separades. Totes em conduïen cap a una mateixa pregunta: com podem viure amb més consciència, responsabilitat i sentit enmig d’un món cada vegada més complex?

El que segueix no és un programa ni una teoria tancada. És una manera d’explicar com entenc avui alguns dels grans temes del nostre temps: la consciència, la societat, l’economia, l’espiritualitat, la responsabilitat individual i el servei. I també és una manera d’explicar per què totes aquestes inquietuds han acabat convergint de manera natural en CALMM, l’art de viure amb consciència.

CALMM és el lloc on, amb els anys, han anat trobant-se moltes de les preguntes que m’han acompanyat. És també, probablement, el resultat més honest de la revisió del meu ikigai.

La pregunta de fons

La gran pregunta del nostre temps no és només què som capaços de fer, sinó per a què volem viure.

Vivim en una època extraordinàriament intel·ligent i, al mateix temps, sorprenentment desorientada. Disposem de més informació, més tecnologia i més capacitat d’intervenció que en cap altre moment de la història, però això no sembla haver resolt la nostra necessitat de sentit. Al contrari, sovint convivim amb una sensació creixent de fragmentació, acceleració i desconnexió.

La tecnologia ha transformat el món i ha ampliat enormement les nostres possibilitats. Però no pot respondre per nosaltres la pregunta essencial: com viure una vida que valgui la pena?

CALMM neix d’aquesta pregunta.

No és només una marca, ni una escola espiritual, ni un moviment ideològic. És un espai de síntesi, reflexió i consciència. Un lloc on intentar relacionar allò que sovint apareix separat: la vida interior i l’acció, l’espiritualitat i la feina, el coneixement i la transformació, la llibertat individual i la responsabilitat envers els altres.

Aquest projecte no sorgeix d’una estratègia ni d’una teoria elaborada des de la distància. Neix d’anys d’observació, experiència professional, recerca interior, vida compartida i contacte amb realitats humanes molt diferents. Amb el temps he anat comprenent que moltes de les preguntes que m’han acompanyat —sobre el sentit, la consciència, l’economia, la societat, l’espiritualitat o el servei— convergeixen en una mateixa intuïció: la necessitat de recuperar un centre.

CALMM és, simplement, una manera de compartir aquesta recerca.

---

1. La base: el silenci i l’experiència directa

El silenci no és una creença ni una idea que calgui acceptar. És una experiència. No exigeix adherir-se a cap doctrina, sinó aturar-se prou per descobrir què apareix quan el soroll exterior i interior perd intensitat.

Durant molts anys, la meva recerca espiritual m’ha portat a transitar per mestres, tradicions i formes de pràctica diferents. Amb el temps he anat entenent que, més enllà dels llenguatges, els símbols o les explicacions, totes apuntaven cap a una experiència directa: la possibilitat de conèixer-nos abans de les històries que expliquem sobre nosaltres mateixos.

Vaig trobar en el sufisme una resposta profunda a la pregunta sobre qui soc. No com una definició intel·lectual, sinó com una experiència que va modificar la meva manera d’entendre la identitat, la vida i la relació amb els altres. Avui, la pràctica zen m’ajuda a consolidar i aprofundir aquesta comprensió. Em retorna a la senzillesa de seure, observar i deixar que l’experiència sigui tal com és, sense necessitat de convertir-la immediatament en una explicació.

Per això no entenc la meditació com una evasió del món. Al contrari, és una manera d’aprendre a habitar-lo amb més lucidesa. No ens aparta necessàriament dels problemes, les responsabilitats o els conflictes, sinó que pot ajudar-nos a relacionar-nos-hi sense reaccionar de manera automàtica.

Sense algun grau de silenci interior, fins i tot les iniciatives més benintencionades poden acabar convertint-se en agitació, urgència o soroll. I sense consciència, qualsevol projecte corre el risc de reproduir les mateixes pors, ambicions i inèrcies que pretenia transformar.

CALMM parteix d’una convicció senzilla: la transformació real comença a l’interior, però no s’hi acaba. Quan canvia la manera com mirem, escoltem i decidim, també canvia la manera com treballem, ens relacionem, exercim responsabilitats i participem en la vida col·lectiva. Les conseqüències d’una transformació interior són, inevitablement, socials.

2. El problema contemporani: la fragmentació

Una de les característiques més profundes del nostre temps és la fragmentació. No em refereixo només a la polarització política o a la dispersió provocada per les pantalles, sinó a separacions més profundes que afecten la manera com entenem i organitzem la vida.

Veig, sobretot, quatre fractures.

• Hem separat l’espiritualitat de la vida quotidiana, com si la recerca interior pertanyés només a espais apartats i no hagués d’influir en la feina, els diners, les relacions o les decisions. Hem separat l’economia de l’ètica, com si produir, créixer i obtenir beneficis fossin activitats independents de les seves conseqüències humanes i socials.

• També hem separat el coneixement de la transformació. Mai no havíem tingut accés a tanta informació, però saber més no implica necessàriament comprendre millor ni viure d’una manera més conscient. Podem llegir, escoltar i acumular idees sense permetre que cap d’elles modifiqui realment la nostra conducta.

• Finalment, hem separat l’individu de la comunitat. Hem guanyat llibertats personals extraordinàries, però sovint les hem construït sobre vincles cada vegada més febles. Defensem l’autonomia, però ens costa sostenir la interdependència. Ens relacionem amb moltes persones i, tanmateix, podem sentir-nos profundament sols.

  
  

La modernitat ens ha ofert drets, possibilitats i formes de llibertat que cal preservar. Però també ha contribuït a dividir allò que necessita ser comprès com un conjunt. Vivim hiperconnectats i, alhora, existencialment aïllats. Consumim cultura sense integrar-la. Treballem i produïm sense preguntar-nos sempre al servei de què ho fem.

Recuperar el centre no significa rebutjar la modernitat ni idealitzar el passat. Significa tornar a relacionar aquestes dimensions: fer que la vida interior tingui conseqüències en la vida quotidiana, que l’economia recuperi una orientació ètica, que el coneixement ens transformi i que la llibertat individual pugui conviure amb una comunitat real.

Aquestes són, per a mi, quatre de les fractures més profundes de la cultura contemporània.

---

3. Coneixement: menys acumulació, més síntesi

Vivim envoltats de coneixement. Mai no havíem tingut accés a tants llibres, cursos, articles, conferències i idees. Però acumular informació no significa necessàriament comprendre millor, i comprendre millor tampoc garanteix que visquem d’una manera diferent.

El coneixement també pot entretenir-nos, i no hi ha res de dolent en això. El problema apareix quan confonem el consum continu d’idees amb una transformació real. Podem saber molt sobre consciència, lideratge, espiritualitat o relacions i continuar reaccionant exactament de la mateixa manera davant del conflicte, la por o la incertesa.

Amb els anys he entès que la meva tasca no consisteix tant a produir més contingut com a depurar-lo. Enmig de l’excés d’informació, sovint el que necessitem no és una altra capa de dades, sinó un marc que ens ajudi a ordenar, relacionar i comprendre allò que ja tenim al davant.

Sintetitzar no és resumir. No consisteix simplement a fer una idea més curta o més fàcil. És distingir què és central i què és accessori, connectar àmbits que habitualment apareixen separats i eliminar el soroll perquè l’essencial pugui veure’s amb més claredat.

Aquesta capacitat de síntesi ha estat present en bona part de la meva trajectòria professional. Com a directiu, empresari i consultor, moltes vegades he hagut d’entrar en contextos complexos, amb interessos contraposats, informació incompleta i nivells elevats de tensió. Sovint, la dificultat no era la manca de coneixement, sinó la incapacitat per ordenar-lo, comprendre què estava passant realment i trobar una direcció compartida.

CALMM neix també d’aquesta experiència. Intenta oferir marcs de comprensió clars, integradors i exigents. No pretén reduir la complexitat ni donar respostes simples a problemes profunds. Pretén fer la realitat una mica més habitable, perquè puguem orientar-nos-hi sense negar-ne els matisos.

4. Política: responsabilitat sense fanatisme

No crec en la polarització com a motor de transformació. La política, pot mobilitzar, donar identitat i crear una sensació immediata de pertinença, però sovint ho fa a costa de convertir l’altre en una caricatura i de reduir problemes complexos a consignes que només reforcen les conviccions pròpies.

Crec més en la responsabilitat, la integritat i la capacitat de sostenir tensions sense resoldre-les precipitadament. La política no pot limitar-se a identitats reactives, eslògans o adhesions emocionals. Necessita recuperar profunditat moral i intel·lectual, i també una comprensió més exigent de la naturalesa humana.

Al llarg de la meva trajectòria he treballat amb persones i organitzacions amb sensibilitats, interessos i visions molt diferents. Aquesta experiència m’ha ensenyat que els conflictes no desapareixen perquè els neguem, però tampoc es resolen necessàriament quan cadascú defensa amb més força la seva posició. Sovint, el primer pas consisteix a comprendre què hi ha sota el discurs: por, necessitat de reconeixement, sensació de pèrdua, desconfiança o dificultat per assumir responsabilitats.

Una societat madura no és la que elimina totes les seves tensions, sinó la que aprèn a integrar-les sense destruir els vincles que fan possible la convivència. No és la que crida més fort, sinó la que pensa amb més profunditat, escolta millor i assumeix les conseqüències de les seves decisions.

CALMM no és apolític, perquè viure amb consciència té inevitablement conseqüències socials. Però tampoc és partidista. No busca indicar al lector què ha de votar ni amb quina identitat s’ha d’alinear. Intenta recuperar un espai anterior a la consigna, des d’on sigui possible pensar amb més llibertat i actuar amb més responsabilitat.

La meva mirada es fonamenta en quatre principis:

• La llibertat interior com a condició d’una llibertat exterior que no sigui purament reactiva.

• La dignitat inalienable de cada persona.

• La responsabilitat individual davant de les pròpies decisions i,

• La comunitat real per damunt de qualsevol ideologia abstracta que oblidi les persones concretes.

5. Economia: consciència dins del sistema, no fugida del sistema

No crec que l’economia sigui l’enemic. L’economia és una forma d’organitzar recursos, necessitats, intercanvis i capacitats humanes. El problema apareix quan funciona desconnectada de l’ètica, de les conseqüències socials i de la vida que pretén sostenir.

Després de molts anys com a directiu, empresari i consultor, no parlo de l’empresa des de fora. He conegut la pressió pels resultats, la necessitat de prendre decisions difícils, els conflictes d’interessos, la competència, la incertesa i la responsabilitat de sostenir equips i projectes. També he vist de prop com la por, l’ego, l’ambició o la manca de sensibilitat poden deteriorar una organització.

Però també he comprovat el contrari. Una empresa pot ser un espai de depredació, desgast i deshumanització, però també pot convertir-se en un lloc de desenvolupament, creativitat, cooperació i servei. Pot reduir les persones a recursos o reconèixer-les com a éssers humans amb dignitat, capacitat i necessitat de sentit.

La riquesa no és immoral per si mateixa. Pot oferir llibertat, seguretat, oportunitats i capacitat de contribuir. El problema no és disposar de recursos, sinó viure’n desconnectat, acumular-los sense consciència o convertir-los en l’única mesura de valor.

Treballo des de dins del sistema. No per idealitzar-lo ni per defensar-ne totes les inèrcies, però tampoc per fugir-ne o destruir-lo. Em sembla més útil intentar habitar-lo amb consciència, introduir-hi criteri, responsabilitat i una comprensió més humana del que significa crear valor.

Una economia sana ha d’estar al servei de la vida. Això implica produir, innovar i créixer quan aquest creixement té sentit, però també saber posar límits, protegir els vincles i preguntar-nos per les conseqüències del que fem. No tot allò que és rendible és valuós, de la mateixa manera que no tot allò valuós pot mesurar-se en termes de rendibilitat.

En aquest context, la lentitud no és improductivitat. És la capacitat de donar a cada decisió, relació o procés el temps que necessita perquè la qualitat no quedi sacrificada a la velocitat. A vegades cal actuar de pressa. Però viure permanentment accelerats ens fa menys lúcids, menys creatius i, sovint, menys eficaços.

6. Societat: recuperar el centre

Vivim en una cultura que tendeix a evitar tot allò que incomoda. Evitem el silenci perquè ens obliga a escoltar-nos. Evitem la mort perquè qüestiona la fantasia que sempre hi haurà més temps. Evitem el dolor perquè ens recorda la nostra vulnerabilitat. I sovint evitem el conflicte interior perquè preferim atribuir el malestar al món abans que mirar què ens està passant realment.

Aquesta evitació no ens fa més lliures ni més forts. Ens fa més fràgils. Quan no aprenem a conviure amb la incertesa, la pèrdua, la frustració o el límit, qualsevol dificultat pot desorganitzar-nos. I quan una societat sencera perd aquesta capacitat, augmenten la reactivitat, la dependència, la polarització i la necessitat de respostes immediates.

Recuperar el centre no significa retirar-se del món, sinó habitar-lo amb més profunditat. Significa poder sostenir el silenci sense fugir-ne, assumir la responsabilitat de la pròpia vida, estar presents en allò que passa i reconstruir vincles que no depenguin només de la conveniència o de l’afinitat ideològica.

Des de CALMM proposo, sobretot,

• més profunditat en una cultura accelerada,

• més responsabilitat en una cultura acostumada a buscar culpables,

• més presència enmig de la dispersió i

• més comunitat real en una societat hiperconnectada però sovint mancada de vincles sòlids.

No prometo felicitat constant. Em sembla una expectativa poc realista i, fins i tot, una font addicional de frustració. CALMM aspira a una altra cosa: més maduresa per sostenir la vida tal com és, més pensament crític per no deixar-nos arrossegar per qualsevol relat i més criteri per decidir amb una mica més de lucidesa.

7. Integració: el meu lloc

No soc un mestre ni un gurú. No tinc una doctrina definitiva ni una resposta per a tot. Em considero un aprenent que ha descobert que una de les millors maneres de continuar creixent és ajudar altres persones a comprendre, decidir i avançar.

Amb els anys he entès que una de les meves funcions naturals és sintetitzar. No només resumir informació, sinó connectar àmbits que sovint es presenten separats, distingir allò essencial del soroll i transformar la complexitat en una direcció que es pugui comprendre i habitar.

Aquesta funció sintetitzadora ha estat present en tota la meva trajectòria. En la recerca espiritual, intentant reconèixer què hi ha de comú sota els llenguatges diferents de les tradicions. En l’empresa i la consultoria, ajudant a ordenar situacions complexes i a prendre decisions en contextos de tensió. En els viatges, aprenent a mirar més enllà de les certeses de la pròpia cultura.

CALMM és el lloc on intento integrar

• espiritualitat i empresa,

• interioritat i acció,

• tradició i modernitat,

• profunditat i pragmatisme.

  
  

No perquè aquestes dimensions siguin fàcils d’unir, sinó perquè separar-les produeix una vida incompleta. Una espiritualitat sense conseqüències pràctiques pot convertir-se en evasió. Una acció sense vida interior pot acabar sent reactiva. La tradició sense capacitat d’actualització es fossil·litza, i la modernitat sense arrels perd orientació. La profunditat sense pragmatisme corre el risc de quedar-se en abstracció, mentre que el pragmatisme sense profunditat pot reduir-ho tot a utilitat immediata.

El meu treball consisteix a acompanyar persones que, tant en la vida professional com en la personal, necessiten recuperar criteri, coherència i direcció. Persones amb responsabilitats, decisions difícils o preguntes profundes que no busquen fórmules ràpides, sinó una manera més clara de comprendre què està passant i com volen respondre-hi.

No ofereixo salvació. Tampoc pretenc dir a ningú com ha de viure. El que intento oferir és claredat: un espai per mirar millor, ordenar allò que sembla dispers i reconnectar les decisions quotidianes amb un centre més profund.

Aquestes són les quatre integracions que, amb els anys, han anat definint la meva manera de treballar i el sentit de CALMM.

8. La finalitat: una vida que valgui la pena viure

Una vida que valgui la pena viure no és una vida perfecta. No és una vida sense dolor, conflicte, pèrdua o incertesa. És una vida capaç d’integrar tot això sense perdre del tot la direcció.

Per a mi, és una vida viscuda amb consciència i responsabilitat, connectada amb un sentit que no depengui només de les circumstàncies, arrelada en la realitat i útil als altres. Una vida en què allò que pensem, allò que fem i la manera com ens relacionem no avancin en direccions oposades.

Si el silenci és el fonament, el servei n’és una conseqüència natural. Quan la mirada deixa d’estar centrada exclusivament en un mateix, apareix una altra manera de mesurar la plenitud. Ja no es tracta només de preguntar-nos què podem obtenir de la vida, sinó també què podem oferir-hi.

Amb els anys, la pregunta sobre què em fa feliç ha anat deixant pas a una altra: de quina manera puc ser útil? No perquè rebre hagi deixat de tenir valor, ni perquè donar ens faci moralment superiors, sinó perquè arriba un moment en què compartir, acompanyar i posar l’experiència al servei dels altres ofereix una satisfacció més profunda i estable.

Aquesta intuïció s’ha anat formant en molts àmbits de la meva vida. En la família, on he après que una vida plena no es construeix en solitari. En la feina, on he comprovat que el coneixement només adquireix sentit quan ajuda a aclarir, transformar o sostenir. En la recerca espiritual, que m’ha anat desplaçant de la necessitat d’afirmar una identitat cap a una relació més oberta amb la vida. I en la cooperació Àfrica, on el servei ha deixat de ser una idea per convertir-se en compromís, continuïtat i responsabilitat davant de persones concretes.

CALMM és això: un espai per aprendre a viure amb consciència en un món accelerat. Un pont entre el misteri i la vida quotidiana, entre la profunditat interior i les decisions concretes. Una proposta d’integració per a persones que no volen fugir del món, però tampoc resignar-se a viure-hi de manera automàtica.

No busco seguidors. Busco persones disposades a mirar amb més profunditat, a revisar les seves certeses i a assumir la responsabilitat de viure amb una mica més de coherència.

Amb els anys he anat entenent que moltes de les meves inquietuds —la recerca espiritual, la vida familiar, la trajectòria professional, els viatges, la reflexió filosòfica i el desig de contribuir al bé comú— no eren camins separats. Eren fragments d’una mateixa direcció.

Avui, aquesta direcció em sembla més clara. Té a veure amb recuperar el centre, integrar allò que la vida moderna tendeix a separar i posar l’experiència acumulada al servei d’una vida més conscient, responsable i compartida.

Per això puc dir-ho amb senzillesa: CALMM és el lloc on totes aquestes preguntes han acabat trobant-se.

I és també, probablement, el resultat més honest del meu ikigai.

Si tens interes en el disseny del teu propòsit vital, explora :

• Què és el concepte d'eriçó de Jim Collins? (i com es compara amb l'ikigai?)

• El veritable significat de l'ikigai: definicions, i mites sobre el propòsit de la vida japonesa

• “Ikigai: El secret japonès per a una vida llarga i feliç” d'Hèctor Garcia i Francesc Miralles

• Vida amb propòsit: les teves creences → els teus comportaments → en què et converteixes

• La història de l'olla trencada i com afinar el teu propòsit (conte curt)

• Què és l'efecte roda d'inèrcia de Jim Collins? (i com generar impuls per al teu propòsit vital)

Pots seguir CALMM  per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a  Substack, Facebook, i Instagram.