1. “El sufisme és perillós ?”
- Àlex Estebanell
- Nov 9, 2025
- 7 min de lectura
Actualitzat: Jan 24
Cerimònia sufí de dhikr, el record col·lectiu de Déu, símbol del viatge interior que inspira aquesta trilogia.
En aquest primer capítol, explorem per què el sufisme és “perillós”. Un camí vertiginós que desarma l’ego i obre el cor al coneixement experiencial de la realitat.
Aquest article forma part d’una trilogia dedicada al sufisme; una de les tradicions espirituals més profundes i desconegudes de l’Islam. En tres capítols, explorarem primer la seva essència i el seu esperit transformador; després, com es practica i quina és la seva estructura; i finalment, el viatge interior de la Tarbiya, el procés d’educació espiritual que condueix a la gran obertura del coneixement.
Capítol 1: El sufisme és perillós?
Capítol 2: La pràctica.
Capítol 3: La Tarbiya: el foc del coneixement.
El sufisme és perillós?
Perillós per a l’ego, no per a la pau
“Aneu amb compte amb el sufisme. És perillós.”
Aquesta era, tradicionalment, una advertència amistosa. No volia dir “vigila, que t’estafaran” ni “se t’endurà una secta violenta”, sinó una cosa molt més seriosa i íntima. Si entres de debò en aquest camí, la teva vida pot quedar esquinçada per la llum fins al nucli. No perquè et passi res dolent des de fora, sinó perquè allò que ets per dins quedarà remogut fins als fonaments.
Quan dic que el sufisme és “perillós”, parlo d’un perill per a l’ego, per a les certeses còmodes, per a les identitats rígides amb què ens sostenim. És un camí profund, vertiginós i trencador, que acostuma a deixar poc lloc a les mitges tintes.
Què és realment el sufisme?
El sufisme es presenta sobretot com una experiència espiritual viscuda, interior, que va més enllà del que la raó i els sentits físics poden abastar. No és una teoria per discutir en un cafè, sinó un camí de coneixement que es recorre amb el cos, la ment, el cor i l’ànima.
Aquest coneixement requereix una delicadesa especial, com tot allò que és profund i valuós, fruit d’aspiracions poderoses. No té res a veure amb els contes exòtics ni amb les llegendes romàntiques que sovint circulen a occident; dervixos que giren, poemes bonics a les xarxes socials i frases inspiradores descontextualitzades.
El sufisme tampoc és:
una teràpia “new age” de cap de setmana,
un conjunt d’exercicis de respiració o relaxació per reduir l’estrès,
danses pintoresques ni càntics agradables per passar una bona estona,
recitar poemes i relats bonics al voltant d’una estora.
Tot això pot existir, però si no es transcendeix, no és sufisme. El sufisme és viure el procés del coneixement amb noblesa i intensitat, fins a arribar a una calma i una pau que no depenen de les circumstàncies. És una tradició en la qual cada gest, cada acció i cada intenció poden tenir un significat abismalment profund.
La Jihad que gairebé ningú explica
Considero que una de les paraules més maltractades del món contemporani és “Jihad”. S’ha associat a violència, fanatisme i guerra, però en el seu nucli original, Jihad vol dir “lluita”, i especialment lluita interior.
En el sufisme es parla de dues Jihads:
La Jihad interna: la lluita amb un mateix per purificar el cor, refinar el caràcter, fer-se millor com a ésser humà. És la lluita contra la pròpia ignorància, l'egoisme i les ombres i pors més profundes i tenebroses que habiten el subconscient de les persones.
La Jihad externa: l’esforç per transformar i millorar el món i la societat humana, defensant la justícia, la dignitat i el bé comú.
Quan aquí parlo de Jihad, parlo sempre d’aquesta lluita interior. El sufisme és, sobretot, aquest esforç continuat i exigent per netejar la mirada i el cor. És una peregrinació radical cap endins, en què ningú no et pot substituir i que, si es fa seriosament, transforma la vida per sempre. No hi ha marxa enrere. Quan has vist segons quines coses sobre tu mateix i sobre la realitat, és impossible tornar a ser exactament el d’abans.
Un “perill” preciós. El vertigen davant l’Absolut
Per què dic, doncs, que el sufisme és perillós?
Perquè el seu caràcter profund conté un enigma misteriós al centre, la sorpresa de descobrir quí ets realment. Perquè pot esdevenir un huracà interior que es desferma en aquells que s’hi llancen fins a les últimes conseqüències. No és un perill destructiu, sinó un risc preciós; el vertigen davant la bellesa del que és Absolut.
El sufisme, al capdavall, és el treball per arribar a ser Insān al-Kāmil, l’ésser humà equilibrat, “perfecte” en el sentit dels seus atributs i accions. Metafòricament, perquè la imperfecció forma part essencial de la nostra condició humana. Però l’ideal hi és. Un ésser humà que ha ordenat el seu interior, ha pacificat el seu cor i la seva ment i viu en coherència amb allò que sap i ha experimentat. On no hi ha el més petit dubte.
Això implica —literalment— que, en algun punt del camí, la persona ha de “morir abans de morir”. Morir a la seva subjectivitat, a les imatges rígides de si mateixa, a les projeccions que l’ego fabrica. A les suposicions inconscients. Observar amb absoluta atenció i presencia la caiguda i dissolució dels vels de la percepció condicionada. Es diu que “els homes dormen i quan moren, es desperten”. El sufisme proposa despertar abans de la mort física.
Comunitat sufí a Medina Baye, Kaolack, interior del Senegal. Celebració de l’ʿAïd al-Fitr, el dia en què es demana perdó per les ofenses comeses durant l’any, amb el compromís de no repetir-les.
Foto: © Àlex Estebanell, 2016.
El sufí viu al món, però no és del món
El sufisme no és fuga del món ni retirada permanent a una cova. El sufí, en la seva forma més completa, és un cercador en la vida quotidiana i habitualment,
Forma una família.
Treballa, aporta prosperitat a la societat.
Està plenament integrat en el medi social on viu.
Es diu que el sufí és en el món, però no és del món. No està aferrat obsessivament a les coses, però tampoc les menysprea. Viu amb els peus ben ferms sobre la terra, però amb el cor orientat cap a una realitat més àmplia.
Per això el sufisme no es limita a l’esfera “espiritual” en sentit estricte. Engloba també:
la integració social,
la defensa de la comunitat,
la justícia social,
La intel·ligència clara i atenta,
el lliure pensament i la recerca sincera,
la contribució a una comunitat humana més sàvia, més conscient, més generosa, més rica interiorment, més col·laborativa i, sobretot, més pacífica.
Si un suposat “camí espiritual” porta a l’odi, a la violència o a la deshumanització de l’altre, podem afirmar sense cap dubte que és el contrari del sufisme.
Islam extern i sufisme intern
Històricament, el sufisme s’ha descrit com la part esotèrica de l’Islam, la seva dimensió interna. De manera molt simple, podem imaginar-ho així:
La part exotèrica és la Sharia, la doctrina i la pràctica externa. Normes, ritus, pregàries, valors. El seu paper és donar un marc virtuós a milions de persones i centrar-les entorn d’uns valors universals i d’unes pràctiques que orienten la vida quotidiana cap a la noblesa i la virtut. Això ho fan totes les grans tradicions. Cristianisme, judaisme, hinduismes diversos, budisme (tot i que sovint es defineixi més com a filosofia que com a religió) i moltes altres.
La part esotèrica, interna, és el sufisme. És el mètode per anar més enllà de la forma externa i arribar al nucli viu de la realitat espiritual. Al nucli del nucli, com molt be apunta el llibre que porta aquest nom del gran mestre sufí Ibn al-ʿArabī, escrit al voltant de l'any 1195. No nega la forma, simplement la transcendeix.
Sense aquest context, parlar de sufisme queda coix. Sense Islam no hi ha sufisme, tal com l’han entès les grans escoles tradicionals; és la via interna d’una mateixa revelació, no una cosa separada o folklòrica perquè els occidentals juguem al new age.
Què busca, en el fons, el sufisme?
El sufisme, com totes les grans vies de coneixement, apunta a les preguntes de sempre:
D’on vinc?
On vaig?
Quina és la raó de la meva vida?
Quina ha de ser la meva relació amb els altres éssers humans i amb la natura?
Què és Déu, o la divinitat, o el Gran Misteri, o el Gran Arquitecte, com cadascú vulgui anomenar-ho?
En el context d’aquestes preguntes, el món tal com el percebem de manera ordinària es revela com quelcom circumstancial, relatiu i evanescent. El sufí no menysprea el món, però el veu com el que és. Un escenari on es despleguen formes canviants. Fenòmens efímers.
L’objectiu és arribar a una objectivitat absoluta; una comprensió directa de la Realitat que no depèn de les projeccions mentals ni dels condicionaments personals. El sufí aspira a un coneixement experiencial de la Realitat Divina, no només a creure en ella. Aspira a saber qui és realment. Com a aclariment, quan em refereixo a deu, realitat divina i similars, ho faig com a metàfora d'infinit, totalitat immutable, el tot, consciencia única o com es pugui anomenar "allò".
Per això el llenguatge dels sufís és sovint simbòlic. Parla d’estats interiors, de llums, de morts i renaixements, de vinyes i amants, d’oceans i gotes d'aigua, de focs i jardins. Aquest llenguatge permet múltiples nivells de lectura, segons el grau de desenvolupament de qui llegeix. Fins que, finalment, la persona que recorre seriosament el camí arriba a ser un ārif bi-Llāh. Un coneixedor de Déu, algú que s’ha fos absolutament en la Gnosi Divina.
Per què, doncs, “aneu amb compte”?
Perquè si el sufisme es pren seriosament, no pot convertir-se en un hobby espiritual. No és una activitat relaxant per a dissabtes al matí. No es escoltar el ney (flauta persa) ni recitacions d'en Rumí, com he comentat mes amunt. És una via que pot posar-ho tot en qüestió; la relació amb tu mateix, amb la teva història, amb el temps, amb el cos, amb la mort, amb els altres, amb el món.
És perillós per a l’ego, per a les màscares i les autoimatges. Es perillós perque soscavara i clarifica la teva identitat. Però és un perill que val la pena si el que busques és veritat, pau profunda i una vida viscuda des d’un altre lloc. Una vida que realment valgui la pena viure.
En el pròxim article veurem com es practica el sufisme. El paper de les escoles sufís (tarīqa), la figura del mestre, la importància de la sílsila (la cadena de transmissió espiritual) i en què consisteix el treball quotidià que transforma, de mica en mica, la teoria en experiència viva.
Si tens dubtes o preguntes, fes-les al mateix article i te les contestaré ben aviat.
També et pot interessar :
Comentaris