2. “La pràctica interior del sufisme. Escoles, mestres i la via del coneixement”
- Àlex Estebanell
- Nov 10, 2025
- 6 min de lectura
Actualitzat: Jan 24
Cerimònia sufí de zhikr, el record col·lectiu de Déu, símbol del viatge interior que inspira aquesta trilogia.
En aquest segon capítol, entrem al cor de la pràctica; el paper del mestre, la disciplina diària i la recerca continuada de la Realitat.
“La pràctica interior del sufisme. Escoles, mestres i la via del coneixement”
El camí interior de la transformació
Després d’haver vist què és realment el sufisme i per què pot ser “perillós” per a l’ego, arriba la pregunta inevitable:
Com es practica? Com es transita en aquest camí?
La resposta és senzilla de dir, però difícil de viure; el sufisme no s’aprèn, es transmet. És una experiència viva que passa d’un cor a un altre, a través d’una cadena ininterrompuda de mestres i deixebles.
La via (Tarīqa)
Cada confraria o ordre sufí s’anomena Tarīqa, que literalment vol dir “camí” o “via”. Una tarīqa és una escola espiritual amb una metodologia pròpia i una genealogia que remunta —com una arrel viva— fins al Profeta Muhammad. Aquesta línia de transmissió s’anomena Sílsila.
No hi ha sufisme autèntic sense Silsila. Es diu que "les fons estan seques", fent referència a que moltes ordres sufís, no produeixin resultats, degut a que s'ha trencat, amb els anys, les cadenes de transmissió i com a conseqüència, la metodologia s'ha perdut o tergiversat. Que el mestre pugui presentar una sílsila provada i documentada és la garantia que la llum del coneixement s’ha transmès de manera íntegra i que la pràctica conserva la seva eficàcia. Per això, cada mestre (el sheikh) ha de poder demostrar la seva pertinença a aquesta cadena. Ho fa amb un document que es diu Ijāzah (إجازة) i que autoritza a transmetre el coneixement, i per tant a revelar els secrets i metodologies per portar als seus aprenents al Despertar Espiritual.
El deixeble no “tria” el sufisme com qui tria una escola o un curs. El sufisme et tria a tu, si realment és el teu moment.
El paper del mestre
En el sufisme, el mestre no és un gurú ni una figura d’autoritat arbitrària. És un company avançat de viatge, algú que ha fet el camí fins al final i pot reconèixer per on transites. El seu paper és assenyalar-te els obstacles invisibles i ajudar-te a veure allò que tu mateix no pots veure.
Hi ha tres graus de mestratge:
El primer grau: pot iniciar altres deixebles i introduir-los al camí. Això, culmina amb la cerimònia d'iniciació
El segon: el mestre ja s’ha realitzat i pot impartir la Tarbiya, l’educació espiritual directa.
El tercer grau: acompanya als que s'han il·luminat, ajudant-los a consolidar i integrar la seva experiència en la vida quotidiana.
El deixeble, o murīd, ha de demostrar sinceritat, perseverança i capacitat de treball. El mestre l’observa, el prova i, sovint, el rebutja tres vegades abans d’acceptar-lo. No és crueltat; és una manera simbòlica de posar a prova la seva veritable intenció.
Gran Shaykh sufí Imam Tidiani Cissé, descendent directe del Sheik Ibrahim Niass, Imam de Kaolack i una de les figures més rellevants de la confraria sufí Tijaniyya al Senegal, de la branca Al-Fayda, que significa "el desbordament d'energía espiritual". Retrat del mestre assegut amb vestidures tradicionals, símbol de saviesa i autoritat espiritual, durant una audiència a casa seva, a Kaolack. Foto: © Àlex Estebanell, 2016.
L’exigència de context
Per entrar de debò en una tarīqa, cal una base sòlida.El candidat ha de ser musulmà practicant, no per qüestió de fe formal sinó perquè la pràctica islàmica crea el marc necessari per sostenir l’experiència interior: disciplina, pregària, record (Zikr) constant, sentit del servei.
Sense aquest context, el treball espiritual quedaria totalment desarrelat.
Aquesta és una diferència fonamental respecte a molts camins moderns occidentals, on s’intenta accedir directament a l’experiència mística sense fonament ètic ni estructura.
El treball quotidià
El treball del sufí combina pregària, zikr i acció conscient.
Les cinc oracions diàries de l’Islam mantenen el ritme, el centre i la humilitat.
A això s’hi afegeix el Zikr, literalment “record”, una recitació repetida dels noms divins o de frases sagrades.
Es fa amb un rosari (subha en àrab o curus amb wolof, idioma oficial a Senegal) i en moments concrets del dia o la nit, amb un nombre determinat de repeticions.
El zikr pot ser sonor o silenciós. En el primer cas, la vibració de les paraules actua sobre diferents parts del cervell, desconnectant un dels hemisferis, l'esquerre, perquè el dret, actuï a ple potencial. Es diu metafòricament, que actua sobre el cos subtil i sobre el cor. En el segon, la recitació sorgeix des del silenci interior. En ambdós casos, l’objectiu és el mateix; afinar la presència, silenciar la ment, i deixar que la consciència recordi allò que sempre ha sabut.
També hi ha pràctiques de treball en grup, setmanals, semblants al treball que pot fer uns shanga budista zen. Quan el grup està ben harmonitzat, es diu que s’ha establert la baraka, la benedicció o energia espiritual compartida, que ajuda a consolidar el treball interior de cadascú.
Primer pla d’un rosari sufí utilitzat per comptar les recitacions espirituals (zhikr). Es veuen les boles distribuïdes en grups i les petites prolongacions que marquen els centenars de repeticions. Foto: © Àlex Estebanell, 2010.
Les escoles sufís
El món islàmic està ple de branques i escoles que mantenen viu el llegat. Qadiriyya, Naqshbandiyya, Shadhiliyya, Chishtiyya, Tijaniyya, i moltes altres. Cada escola posa l’accent en aspectes diferents de la pràctica. La contemplació silenciosa, el servei comunitari, el zikhr constant, l’amor diví expressat en la poesia, els moviments o la música entre altres.
En el meu cas, vaig trobar la meva llar espiritual a l’escola Tijaniyya, concretament en la branca Al-Fayda, que vol dir “efusió” o “desbordament del coneixement espiritual”. Aquesta tradició, molt arrelada al Senegal, Indonèsia, Marroc i a Algèria, treballa amb un conjunt de ciències (culūm), secrets (asrār), realitats (haqā’iq), gnosi (ma‘rifa) i llums (anwār). El seu fundador fou el Sheikh Ahmad Tijani, a principis del segle XIX. El seu mètode és altament eficient, i al mateix temps, hermèticament secret, només accessible en determinades circumstàncies, al criteri d'un mestre realitzat.
Però, més enllà de les escoles, l’essència és sempre la mateixa: transcendir el jo separat i reconèixer la presència en la totalitat.
El símbol del cercle i el punt
Si haguéssim de representar el sufisme amb un dibuix senzill, seria així:
Un cercle, que simbolitza la doctrina, la forma externa, la llei.
Un punt al centre, que és el coneixement o gnosi divina.
I una línia que va des del cercle fins al punt central. És la via del sufí, el camí que uneix la perifèria amb el centre, la forma amb el fons.
Aquesta línia és la pràctica. Recórrer-la implica passar per diferents estats interiors; la gratitud, la paciència, la sinceritat, la humilitat, la pobresa interior, la noblesa del cor i moltes més. El mestre guia el deixeble a través d’aquests estats fins al nucli del nucli, on comença el procés més misteriós i transformador: la Tarbiya.
El pas següent
La Tarbiya és el cor viu del sufisme: l’educació espiritual directa que condueix el deixeble cap a la seva pròpia realització, fins a l’experiència del Fath al-Arbak —“la gran obertura espiritual”. Aquest és el moment concret on es produeix Fana, la Il·luminació. És un procés que no es pot descriure sense trair-ne el secret, però sí que es pot narrar.
En el pròxim article, el tercer de la serie, compartiré la meva pròpia experiència de Tarbiya. Com va ser el treball amb el mestre, quines proves vaig viure i com, un dia qualsevol, la comprensió va esclatar en un instant de llum que va canviar per sempre la meva percepció de la realitat.
Si tens dubtes o preguntes, fes-les al mateix article i te les contestaré ben aviat.
També et pot interessar :
Comentaris