Quaderns de pensament: Per què existim, si no hi ha ningú que ho decideixi?

Notes des del límit del pensament

Benvinguts a la sèrie Calmm Premium Quaderns de pensament. Fidel al seu nom, aquestes publicacions seran més de pensament i escriptura lliures:

• Quines són les idees o conceptes que semblen sorgir repetidament?

• Com podem pensar en les preguntes profundes que semblen no tenir resposta?

• Quines són les paradoxes que cal tenir en compte per a la vida quotidiana?

Anem a submergir-nos-hi.

L’1 de gener, mentre molta gent encara dormia el cansament de les festes, jo estava assegut davant l’ordinador treballant en el primer dels tres resums del llibre "Una nova terra", d'Eckhart Tolle. Després d’unes hores, vaig sentir aquell cansament subtil que no és del cos, sinó de l’atenció. Vaig tancar el portàtil i em vaig asseure a meditar una estona.

L’olor del tatami que tinc a casa per meditar, va ser la primera olor conscient d’aquest 2026. Una olor senzilla, seca, gairebé invisible, però sorprenentment present. Aquell detall, aparentment banal, va marcar l’entrada a un altre ritme.

Aquella meditació no va ser fàcil. Em va costar molt deixar passar els pensaments, no enganxar-m’hi, no seguir-los. I, malgrat tot, tres o quatre preguntes tornaven una vegada i una altra. No amb soroll, sinó com flocs de neu que cauen lentament: suaus, persistents, sense acabar de fondre’s.

Eren preguntes molt antigues. Preguntes que em vaig fer fa molts anys i que, d’alguna manera, ja estaven “resoltes”. Però aquell matí tornaven a ser-hi. No com un problema a solucionar, sinó com una presència viva. Vaig adonar-me que eren preguntes clau. D’aquelles que no es poden respondre des del pensament conceptual, perquè neixen just al límit del que el pensament pot sostenir.

El que vaig percebre no va ser una voluntat d’escriure, ni tan sols unes ganes. Va ser un impuls molt més silenciós. Intentar, un cop més, posar paraules a allò que havia estat viscut fa anys, però ara, des d’un altre lloc. No per explicar-ho millor, sinó per aprofundir i compartir.

El text que segueix és el resultat d’aquest impuls. La primera publicació de 2026. Difícil, potser incòmode. Però també honesta. Un regal de Reis estrany, poc lluent, però punyent.

Perquè hi ha una pregunta que, tard o d’hora, apareix quan la idea de la il·luminació deixa de ser un concepte atractiu i comença a fondre's amb la vida real.

Si és cert —com és ben entès per aquells que han viscut una realització profunda— que no som el cos, ni la forma, ni la història personal, sinó la consciència mateixa, com s’explica que estiguem vius? Per què existeix aquesta vida concreta, amb un cos, amb matèria, amb temps i amb emocions? Per què la consciència, quan es manifesta de manera local, apareix com una existència separada, com una experiència individual?

Des de l’experiència directa, una cosa es fa evident. No som la forma, però la forma existeix. El cos no és qui som, però és l’instrument a través del qual la vida s’expressa en aquest pla. No hi ha cap contradicció aquí. La consciència no s’oposa a la matèria; la matèria és consciència condensada, sotmesa a lleis físiques perquè l’experiència pugui tenir lloc.

No existim separats perquè la unitat s’hagi fragmentat, sinó perquè la unitat es manifesta com a multiplicitat. La separació no és ontològica, és funcional. Permet el moviment, la relació, el temps, la història. La consciència no “entra” en un cos; el cos apareix dins la consciència com una forma transitòria a través de la qual la vida es reconeix a si mateixa.

I, tanmateix, aquí apareix una segona pregunta, encara més incisiva. Si tot això és d'aquesta manera, qui decideix que existim? Si hi ha algú que decideix, llavors hi ha dualitat; un “jo” que vol i una consciència que executa.

Aquesta pregunta neix d’un malentès molt subtil. No hi ha ningú que decideixi que existim. I no hi ha dos: ni un jo separat, ni una consciència actuant sobre el món. La dualitat apareix només quan la ment intenta explicar l’experiència amb categories causals: qui, per què, amb quina intenció.

L’existència no és un acte voluntari, sinó una expressió espontània. No hi ha un “abans” en què algú triï manifestar-se. Manifestació i ésser són el mateix moviment, vist des de dos angles: des de la forma, aparició; des de l’essència, immutabilitat.

Com dues cares d’una mateixa moneda: diferents en aparença, inseparables en realitat.

El “jo” no és una entitat separada de la consciència, sinó un patró transitori dins d’ella. No hi ha dues realitats relacionant-se, sinó una única realitat apareixent com a subjecte, cos, món i experiència.

I aleshores sorgeix la pregunta límit. La més difícil d’acceptar. Tenim sort o desgràcia de viure una vida? Per què jo tinc una vida manifestada, amb capacitat d’estimar, gaudir, patir i perdre, i altres no? El nucli de la pregunta no és per què jo, sinó per què altres no.

Aquí la ment busca una justificació última. Un criteri. Un repartiment. Però la resposta més honesta és també la més desarmant. no hi ha un “per què” personal. La vida no s’assigna. No hi ha éssers esperant néixer. No hi ha un conjunt d’“altres” als quals se’ls hagi negat l’existència.

La vida apareix. I quan ho fa, ho fa com aquesta forma concreta que ets tu: singular, irrepetible, sense comparació possible. Dir que “jo he tingut la sort o la desgràcia de viure” encara col·loca un jo separat com a beneficiari o víctima. El que realment passa és més radical. La vida es viu a si mateixa aquí, ara.

Els “altres” que no viuen no són absents. No hi són en absolut. Allà on no hi ha manifestació, no hi ha ningú a qui li falti res. Per això, des de la consciència no dual, viure no és un privilegi comparatiu. És una expressió. I patir, estimar, gaudir o morir no són arguments a favor o en contra d’haver nascut, sinó moviments dins del mateix camp unificat de consciencia.

Quan això es veu amb prou profunditat, la pregunta “per què jo?” no obté resposta. No perquè estigui resolta, sinó perquè ja no queda ningú separat que l’hagi de formular. El misteri no desapareix. Però la necessitat d’explicar-lo sí. I potser és aquí, just aquí, on la pregunta troba finalment repòs.

Potser, si has llegit fins aquí, no tens cap resposta nova. I potser això és exactament el que cal.

Aquestes notes, no pretenen convèncer ningú, ni demostrar res. Només assenyalar un lloc. Un lloc incòmode, silenciós, sense solucions ràpides. El mateix lloc on, tard o d’hora, totes les explicacions cauen.

Si alguna cosa s’ha mogut mentre llegies —una incomoditat, un vertigen lleu, una intuïció difícil de posar en paraules— no ho desestimis. No és confusió. És el senyal que una pregunta rellevant ha estat tocada.

El despertar no comença amb respostes, sinó amb una honestedat radical. La disposició a deixar de conformar-se amb el que ja sabem. A mirar de cara allò que no podem resoldre amb idees, creences o relats espirituals ben construïts.

Treballar aquest 2026 no vol dir afegir pràctiques, ni acumular coneixement, ni perseguir cap experiència especial. Vol dir una altra cosa molt més exigent. Observar amb rigor on encara busquem seguretat, identitat o consol. Veure on seguim esperant que algú —o alguna cosa— decideixi per nosaltres.

No cal entendre-ho tot. No cal arribar enlloc. Només cal no apartar la mirada.

Si hi ha un camí, no és cap itinerari espiritual brillant. És l’acte senzill i valent de tornar, una vegada i una altra, a la pregunta que no es pot respondre. De quedar-s’hi. De deixar que treballi dins teu.

Potser el despertar no és aconseguir res. Potser és deixar de fugir.

I si aquest any et convida a alguna cosa, que no sigui a ser millor, més savi o més espiritual. Que sigui a ser radicalment honest amb el fet nu d’estar viu.

A partir d’aquí, el camí —si n’hi ha— ja farà la seva feina.