La teva vida és un sistema. El que et sosté per sota i gairebé ningú no veu
Hi ha dilluns que comencen diumenge a la nit. Estàs assegut al sofà, amb la setmana per davant, i notes que el cos ha arribat abans que tu a tot el que ve. Un pes lleuger a les espatlles. Un cansament que no ve de cap esforç concret. Has dormit poc, o has dormit prou i et lleves igualment amb la sensació que has de tornar a començar a empènyer.
Hi havia uns diumenges a la nit, fa molts anys, en què tot estava en ordre i jo no podia descansar. La casa en silenci, i jo a la cuina repassant mentalment la setmana que començava. Les reunions, les trucades que no podia oblidar, qui havia d’avisar qui. Tot funcionava, sí. Però vaig començar a notar una cosa incòmoda.
Tot funcionava perquè jo hi era. No perquè hi hagués un sistema que aguantés, sinó perquè hi havia algú que ho sostenia amb el cos, amb les hores, amb el son. Si em hagués posat malalt un parell de setmanes, no sé què hauria passat. I aquesta idea, que de lluny sembla un elogi, de prop pesa molt.
Em va costar anys entendre que això no era una vida ben portada. Era una vida que només es mantenia dreta mentre jo no afluixava.
Potser a tu també et passa. A mi m’ha passat. I quan passa, tendim a buscar la causa a fora, a la feina, a la família, al moment que vivim. De vegades hi és, és clar. Però molt sovint la pregunta que cal fer és una altra, i bastant més incòmoda. Què sosté tot això el dia que jo no tinc forces per empènyer?
Una vida no és una llista
Tenim el costum de pensar la vida com una llista. La feina, la casa, la parella, els amics, la salut i, al final de tot, allò que ajornem per a quan tinguem temps. Cada cosa en el seu calaix, i cada calaix amb la seva urgència.
Però una vida no es comporta com una llista. Es comporta com un sistema. Dit de manera simple, un conjunt de peces que s’influeixen entre elles i que canvien amb el temps. Una conversa difícil et deixa sense son, la son que falta et fa més reactiu l’endemà, i aquest endemà mal portat torna a la conversa del dia següent. Res no passa en un sol calaix.
Per això convé no confondre el complicat amb el complex. Un rellotge és complicat. Si l’obres i saps què fas, el pots arreglar d’una vegada. Una vida és complexa, com ho és un jardí. Demà haurà plogut, algú se n’haurà anat, i alguna cosa que semblava resolta demanarà atenció una altra vegada.
Una vida no es resol. Es cultiva.
Tres dimensions
Per posar una mica d’ordre en aquest jardí, m’agrada mirar la persona des de tres dimensions. La física, la mental i l’espiritual. Són tres, i les compto així amb intenció, perquè em sembla que tot el que cal cuidar hi cap.
La física és el cos que et porta i tot el que li demanes sense preguntar-li. Com dorms, com menges, quant et mous, com el deixes descansar. No cal fer-ne una religió. Cal només no tractar-lo com una màquina que no s’espatlla mai.
La mental és el que passa al cap. L’atenció, les idees, les històries que t’expliques sobre tu i sobre el que et passa. Aquí es decideix, a poc a poc, si vius amb la ment prou ordenada per pensar o amb tantes coses obertes que ja no escoltes res del que et dius.
L’espiritual és la dimensió més mal entesa, i no té res d’estrident. És la del sentit. Allò que fa que el que fas formi part d’alguna cosa més gran que el teu dia. Pot passar per la meditació, per la natura, per una creença o per un silenci d’uns minuts al matí. No importa el nom que li posis. Importa que hi sigui.
Aquestes tres dimensions no viuen per separat, i això és el que més costa de veure. Dorms malament i, al cap de tres setmanes, la ment es torna rígida. Et quedes sense silenci i el cos ho paga amb tensió. Perds el fil del perquè fas el que fas i comences a menjar, a beure o a treballar per tapar un buit que no sabries explicar.
Una dimensió descuidada no es queda quieta. Es fa notar a les altres dues.
Quan el caos és casa teva
Fa uns anys va venir a veure’m una empresària del món de la moda. Li diré pel seu nom, Cristina, perquè ella mateixa ha explicat aquesta història. Havia convertit una passió en un projecte que va créixer més de pressa del que mai hauria imaginat. Les vendes pujaven soles. I, sense res que ordenés aquell creixement, tot va acabar depenent d’una sola cosa, que ella hi fos cada dia.
Treballava entre vuitanta i cent hores a la setmana. Tractava el seu equip com una família i carregava a les espatlles la cura de tothom. El que més em va colpir va ser com ho vivia. Ho va dir ella mateixa, amb unes paraules que no he oblidat. «La meva zona de confort era estar ocupada de manera permanent. Era caòtic, però no ho veia com un problema, perquè aquell era el meu dia a dia.» El caos no li semblava una avaria. Li semblava la seva vida.
Aleshores va ser mare, i allò insostenible va deixar de poder sostenir-se. Si retallava hores, tot s’ensorrava, perquè res no estava pensat per funcionar sense ella. Volia que el projecte tirés endavant. Però volia, sobretot, donar a les seves filles la infància que es mereixien. Alguna cosa havia de canviar, i de pressa.
Quan ho miro des d’aquí, no hi veig una dona que ho fes malament. Hi veig una vida sense sistema, que només s’aguantava perquè ella hi posava el cos, la ment i l’ànima cada dia, sense marge ni descans. I això no és exclusiu de qui dirigeix una empresa. Li passa a qui cuida pares i fills alhora, a qui no sap dir que no, a qui porta tota una casa al cap. Què va canviar quan ella va començar a mirar quina part era seva, ho deixo per a l’article sobre el protagonisme.
El que fas un dimarts qualsevol
Si la vida és un sistema, els hàbits en són la maquinària silenciosa. No es veuen des de fora i gairebé mai surten en una conversa. Però decideixen com et trobes cada dilluns.
Prefereixo la paraula «hàbit» a la paraula «estratègia», perquè és més honesta. L’estratègia és el que dius que faràs. L’hàbit és el que fas un dimarts qualsevol, quan ningú no et mira.
Hi ha una cosa que vaig aprendre tard. Les arrels no es reguen directament. Es reguen des de dalt.
No et tornes serè pensant molt en la serenitat, sinó asseient-te a meditar un dia que et sembla que no tens temps. Tampoc no et cuides decidint-ho una vegada, sinó fent allò petit i repetit que, amb els mesos, acaba canviant qui ets.
No cal gran cosa. Una caminada després de dinar. Deixar el mòbil fora de l’habitació quan vas a dormir. Uns minuts de silenci abans que comenci el dia. Són hàbits petits fins al ridícul, i justament per això es poden repetir.
Endreçar la casa
Aquest és el primer tram del camí, i el menys lluït. Endreçar la casa consisteix, abans que res, a deixar de viure de la urgència. No és créixer, ni aconseguir res de nou. És parar l’hemorràgia i construir un terra ferm sobre el qual, més endavant, podràs posar pes.
Ningú no et felicitarà pels incendis que no hi ha hagut. Les nits que ja no són dolentes i els diumenges que ja no pesen són resultats que gairebé no es noten, perquè consisteixen en coses que han deixat de passar.
Hi ha una manera senzilla de saber com ho tens. Pregunta’t si podries permetre’t dues setmanes lentes, per una grip forta, un viatge llarg o un parèntesi que necessitis, i que, quan tornessis, la teva vida continués dempeus. Si la resposta és que no, no és cap retret. És una informació, i bastant valuosa.
El que ve després
Una vida amb un sistema que la sosté no et fa feliç per art de màgia. Però et deixa una cosa que abans no tenies, que és marge. I el marge és el que et permet fer la feina més fina, que és mirar cap on vas, com mires i què tries.
Aquests seran els propers passos de la sèrie. Primer, el protagonisme, perquè sense un autor no hi ha camí.
Però abans, convé que aquesta pregunta tingui una resposta, encara que sigui petita i insegura. Quina de les tres dimensions fa més temps que et crida i no li has fet cas?
Un gest concret per a aquesta setmana ...
Si has arribat fins aquí, et proposo una cosa petita. Aquesta setmana, agafa un full i escriu-hi tres títols, cos, ment i vida interior. A sota de cadascun, apunta una sola cosa que ja fas i et cuida, i una altra que fa temps que ajornes. No les corregeixis ni les facis bonics. Guarda el full i torna-hi d’aquí a un mes.
Gràcies per llegir-me. I gràcies, també, per voler cuidar el que et sosté.
Explora també :
Pots seguir CALMM per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a Substack, Facebook, i Instagram.
Comentaris