"El desenvolupament de l’ego postautònom" de Susanne Cook-Greuter (Resum del llibre)

13 hours ago

27 min de lectura

Fa molts anys que faig un treball sobre l’ego. Un treball per conèixer-me millor a mi mateix i no caure en les nombroses trampes habituals. Quedar sota el seu control sense adonar-me’n, no tenir eines per respondre amb saviesa, no saber distingir entre les creences i la realitat, i un munt de coses semblants que, si em segueixes, de ben segur t’interessen i ja coneixes.

Durant tot aquest temps he begut de moltes tradicions, perquè gairebé totes en parlen quan expliquen el procés de desenvolupament profund de l’ésser humà.

Fa uns anys, un dia que meditava assegut al coixí, em va venir un pensament que em va cridar l’atenció. En comptes de deixar-lo passar, com faig habitualment, vaig agafar la llibreta i el llapis que tinc al costat quan medito, i vaig anotar això.

"Verificar i buscar informació sobre l’evolució de l’ego. No des d’un punt de vista tradicional ni religiós, sinó científic. Quins llibres o estudis hi ha sobre el tema, d’autors reconeguts i amb autoritat?"

La recerca em va portar a Susanne Cook-Greuter i a la seva obra Postautonomous Ego Development, que en català podríem anomenar El desenvolupament de l’ego postautònom. Vaig triar-la per endinsar-me en l’estudi de l’ego des de la mirada de la ciència. El que em va sorprendre és que explica el mateix que moltes tradicions, d’una manera clara i entenedora. No vull dir amb això que sigui fàcil de llegir. Hi vaig haver de tornar moltes vegades.

Sobre l’autora

Susanne Cook-Greuter és psicòloga del desenvolupament i una de les grans referents mundials en l’estudi de la maduresa adulta. Va estudiar llengües i pedagogia a la Universitat de Zuric, i després desenvolupament humà i psicologia a Harvard i a Cambridge. Es va doctorar a Harvard, on va treballar de prop amb Robert Kegan.

És coneguda per haver refinat el model de desenvolupament de l’ego de Jane Loevinger i, sobretot, per haver descrit amb precisió les etapes més avançades, les que van més enllà de l’autonomia i del jo convencional. Des de 1980 ha treballat amb el test de completar frases de la Washington University, que va convertir en el MAP, una eina per avaluar la maduresa, i n’ha analitzat més d’onze mil en més de dos-cents contextos acadèmics i empresarials. Va ser membre fundador de l’Integral Institute de Ken Wilber, que cita sovint la seva recerca, especialment les distincions fines que ha fet en les etapes més altes de l’ego.

El seu treball és una peça clau en el camp del desenvolupament adult, del lideratge conscient i de la comprensió de l’evolució interior.

Per què és important aquest llibre ?

Postautonomous Ego Development és la seva tesi doctoral, i es considera un estudi de referència sobre les característiques de les persones i els líders més desenvolupats. Dona una base científica i un mapa clar del que vol dir créixer més enllà de les estructures habituals de la personalitat.

És un llibre influent perquè ajuda a entendre com es transformen la identitat, la percepció i el sentit del jo quan la consciència s’eixampla i es fa més madura.

Per què te’l recomano

Perquè és una lectura que amplia l’horitzó. Si t’interessa entendre com evoluciona la ment adulta, què fa possible una vida més conscient i com apareixen maneres de mirar més madures i més lliures, aquest llibre t’hi pot acompanyar. Posa paraules a processos que molts de nosaltres vivim sense tenir llenguatge per explicar-los.

I això, per a qui fa anys que hi treballa des del coixí, és un regal. El que ve a continuació és el que en vaig treure, ordenat per temes i amb les seves paraules sempre que ha estat possible.

Guia de lectura :

Tot el contingut entre cometes és de l'autor (si no, està mínimament parafrasejat).
Tot el contingut està organitzat en temes propis (no en capítols de l'autor).
He afegit èmfasi en negreta per facilitar la lectura/lectura.

Contingut del resum del llibre:

Introducció al llibre
La teoria de l'ego i el desenvolupament de l'ego
Etapes de desenvolupament convencionals
Etapes del desenvolupament postconvencional
Etapes del desenvolupament postautònom
Etapa(es) de desenvolupament transcendent(s)

Aquest és un resum del llibre El desarrollo postautónomo del ego: un estudio de su naturaleza y medición ( Amazon ). No està publicat en castellà, però, si el vols llegir sencer amb el teu navegador habitual i el traductor activat, no hi tindràs cap problema. Jo ho he fet així.

1. Introducció al desenvolupament de l’ego postautònom

Tot comença amb un descobriment. Cook-Greuter recorda així el moment en què va conèixer la teoria del desenvolupament de l’ego de Jane Loevinger, el punt de partida de tota la seva recerca.

«La sensació d’eufòria i de déjà-vu que vaig sentir quan vaig conèixer la teoria del desenvolupament de l’ego va ser extraordinària. Per fi hi havia una teoria que m’explicava el món i que donava un sentit coherent a una part de la conducta humana més gran que cap altra que hagués conegut. En molts sentits, em va ajudar a fer el mapa de les meves pròpies percepcions, reaccions, sentiments i pensaments.»—Susanne Cook-Greuter

Sobre la tesi

El llibre és, de fet, la seva tesi doctoral. Ella mateixa en descriu l’ambició.

«Aquest estudi fa una contribució tant teòrica com pràctica a la psicologia positiva de l’adult. Cartografia i aclareix el desenvolupament de la personalitat madura i postautònoma, i proporciona distincions d’etapa i categories temàtiques per avaluar-lo. A més, aquests criteris poden ser útils per entendre com veuen la realitat persones madures d’altres contextos i d’altres cultures.»—Susanne Cook-Greuter

L’objectiu era omplir un buit en una zona del desenvolupament humà poc estudiada i encara menys entesa.

«En aquesta tesi vaig explorar el fenomen poc freqüent del desenvolupament postautònom de l’ego, per crear una teoria i una manera de mesurar-lo més adequades. Volia oferir una alternativa a la concepció de Loevinger sobre els nivells més alts de l’ego.»—Susanne Cook-Greuter

I assenyala amb honestedat el punt on el seu camí se separa del de la seva mestra.

«El que puc dir amb certa seguretat és que la meva versió de la teoria és força convergent amb la de Loevinger fins a l’etapa conscient. És a partir d’aquí que les dues teories comencen a diferir.»—Susanne Cook-Greuter

Unint Orient i Occident

Potser la part més suggeridora de la tesi és el pont que estén entre dues tradicions que sovint s’han mirat de lluny. D’una banda, la psicologia occidental. De l’altra, els camins contemplatius d’Orient.

«Tant els teòrics constructivistes del desenvolupament com els investigadors que estudien els camins orientals cap a la maduresa suggereixen que les persones poden desenvolupar una actitud envers la realitat que va més enllà dels límits racionals occidentals, cap a la transcendència de l’ego.»—Susanne Cook-Greuter

Per a Occident, créixer vol dir individuar-se i integrar-se cada vegada més. Per a Orient, el «jo» permanent és un fenomen de transició, una ficció que orienta i que es pot reconèixer com a il·lusió i, potser, transcendir. La tesi mostra que aquests dos moviments, el que va de baix a dalt i el que va de dalt a baix, no s’oposen.

«Es basa en evidències empíriques i porta amb naturalitat d’una concepció occidental del desenvolupament fins als models orientals.»—Susanne Cook-Greuter

Allò que per a Occident és el final del camí, per a Orient és la porta.

2. La teoria de l’ego i el desenvolupament de l’ego

Hi ha una pregunta que travessa tot el llibre. Com interpretem el que vivim? Cook-Greuter explica d’on li ve l’interès.

«M’apassiona com interpretem la nostra experiència, com donem sentit als dilemes existencials i fins a quin punt som conscients de la nostra pròpia construcció de sentit. Per això em vaig inclinar de manera natural cap a la psicologia constructivista del desenvolupament, una branca que posa al centre la construcció de sentit i les diferències que hi ha entre les persones en aquesta activitat vital.»—Susanne Cook-Greuter

I explica també per què aquesta teoria arriba a tanta gent.

«La teoria del desenvolupament de l’ego sembla ressonar amb moltes persones, sobretot quan descriu la recerca de la identitat i les moltes formes canviants que pren. Té una qualitat de versemblança, de proximitat a la vida.»—Susanne Cook-Greuter

L’ego

Abans d’anar més lluny, cal aclarir una paraula. Quan sents «ego», potser penses en vanitat o en orgull. Aquí vol dir una altra cosa, molt més àmplia.

Qui sóc. L’ego, entès com una estructura de fons, revela la síntesi que fas en cada moment de «qui sóc». Al llarg de la vida, tots naveguem buscant representacions cada vegada més ajustades de qui som i de com és el món.

El centre que ho processa tot. És el principi que organitza la personalitat i que orquestra com percebem la realitat. Representa l’esforç humà per entendre’ns a nosaltres mateixos i el món on vivim, encaixant cada experiència nova en el sistema de sentit que ja tenim. Coordina alhora el que sentim, el que pensem i el que fem.

Una funció que sintetitza. La seva feina principal és generar un sentit coherent. És la facultat que reuneix l’experiència de totes les fonts en un conjunt que tingui lògica. Integra contínuament el que li arriba de fora i de dins, ho classifica i hi busca ordre.

Procés i representació. L’ego té dues cares. Com a procés, organitza, sintetitza i integra l’experiència i fa de mediador entre el món exterior i l’interior. Com a representació, és el «jo» i el «mi», la identitat que en resulta. Per això, quan canvia el nivell d’integració, també canvia la identitat.

Coherència i defensa. Treballa amb força per crear i mantenir la coherència, i es defensa amb energia de tot allò que la posa en dubte.

Una construcció. L’ego no és una cosa que es pugui tocar. Com tants altres objectes, sobretot els abstractes, és una construcció humana, global i amb moltes cares.

Una nota sobre el llenguatge, la formació del jo i com convertim la realitat en coses

L’hàbit del llenguatge. El llenguatge és probablement el mitjà més poderós amb què ens socialitzem en una visió concreta de la realitat. Cada vegada que parlem, reforcem entre tots el mapa compartit del món. Quan arribem a l’escola, ja hi estem tan habituats que no podem imaginar la vida sense paraules. No recordem la nostra existència abans del llenguatge, ni com vam aprendre la llengua materna. Per a la majoria de nosaltres, aquest hàbit continua sent inconscient i automàtic tota la vida, i la naturalesa construïda de la realitat quotidiana es manté amagada.

Com es forma el jo. El període en què un infant aprèn a valer-se mínimament per si mateix, a través de la relació amb els altres, és el mateix en què es forma el seu «jo». Per això el jo individual no es pot entendre separat dels contextos socials i lingüístics on ha nascut. Des del primer dia, els infants són modelats per pertànyer al seu grup, a força de conductes i paraules repetides sense parar. Allò que s’ha de considerar important i real s’aprèn sempre a través del llenguatge, i té un poder enorme sobre l’infant.

La objectivació de la realitat. Al principi, depenem d’una definició del que és real acceptada pel nostre entorn. Un cop l’hem absorbida, aquesta visió ja no és una opinió més. Es converteix en el filtre de tota l’experiència i deixa fora qualsevol alternativa. La realitat apareix llavors com un conjunt d’objectes diferents, permanents i amb límits clars. El que la llengua diu del món ha esdevingut evident, automàtic, objectiu i immutable. Això és el que l’autora anomena reificació o objectivació. Vol dir tractar com una cosa real, sòlida i independent allò que no ho és. I el procés no s’atura en els objectes que veiem. Continua, sense que ens n’adonem, i va cobrint aspectes cada vegada més abstractes de l’experiència.

El mapa s’ha fet tan familiar que ja el prenem pel territori.

L’ou no té por de res. La cara l’hem posat nosaltres.

La teoria del desenvolupament de l’ego

La seva raó de ser és oferir un model plausible de com els adults es diferencien entre ells de manera sistemàtica. Si et preguntes què vol dir ser humà, necessites poder explicar les moltes maneres en què les persones donen sentit a la seva experiència. «Desenvolupament de l’ego» és el nom de l’element comú que travessa la seqüència d’etapes i les diferències entre individus.

Visió general

Una teoria constructivista. El seu punt de partida és que interpretem activament la realitat i en construïm el sentit. Sembla innegable que gairebé tothom intenta organitzar l’experiència en una visió coherent. Necessitem orientació i sentit. Percebem, ordenem, jutgem i sintetitzem tot el que ens arriba, i ho fem a través d’una sèrie de reinterpretacions cada vegada més complexes del que és real. Qualsevol diferència que entra a la consciència, o l’integrem posant-li un nom, o la filtrem. En el sentit més ampli, desenvolupar-se és anar obrint la capacitat d’abraçar horitzons mentals més vastos i de sondejar profunditats del cor cada vegada més grans.

El llenguatge construeix la realitat. Allò que dius, i com ho dius, revela com emmarques el món. El contingut i l’estructura del teu llenguatge mostren la teoria implícita que tens de tu mateix i de la realitat. Diferències subtils en la manera d’expressar-se reflecteixen diferències importants en la comprensió. En parlar, revelem el que sabem que sabem i el que decidim ignorar. Però, sobretot, revelem el que falta, el que no apareix a la nostra pantalla mental perquè no sabem que no ho sabem. A vegades filtrem una idea perquè amenaça la imatge que tenim de nosaltres. Més sovint, senzillament, no la registrem. Per això prendre consciència del paper del llenguatge és una pista clau del desenvolupament madur. Saber com influeix en el que observem i en el que ignorem, en el que estimem i en el que rebutgem, afegeix una dimensió important a la comprensió de la condició humana.

Les transformacions reals del sentit. La teoria se centra en què mou les persones i què els importa, en què poden percebre i què queda fora del seu radar, i en quina consciència tenen de la seva pròpia manera de construir sentit. Explica com passem d’una interpretació de la realitat a la següent, des de les formes inicials i poc diferenciades fins a les més madures i rares. I mostra com fem mapes de sentit cada vegada més complexos, en què ens fixem a cada etapa i com justifiquem les nostres posicions.

Tres dimensions alhora. L’ego és un sistema psicològic amb tres dimensions diferents però lligades, que hi són sempre. La cognitiva parla de com aprens, raones i coneixes el món i a tu mateix. L’afectiva, de les emocions i de l’experiència d’estar al món. L’operativa, de què veus com el propòsit de la vida, quines necessitats persegueixes i cap a on vas. Aquestes tres preocupacions apareixen en totes les cultures. Recórrer tota la gamma d’etapes es pot veure com un camí legítim, no meditatiu, que passa per les portes de la raó i porta cap a una consciència més alta, més enllà dels símbols.

Té final o no en té? La teoria resta oberta a revisions i a noves anàlisis, perquè tota teoria és una construcció, un mapa útil que es pot redibuixar. Però, alhora, té un final lògic. Si segueixes fins al capdavall la perspectiva creixent sobre el jo, el desenvolupament de l’ego s’acaba quan l’ego s’adona de la seva pròpia necessitat de perpetuar-se a través de la imatge que fa de si mateix. És a dir, quan es torna transparent per a si mateix.

Patrons principals

Una perspectiva sobre el jo que s’eixampla. És la lògica de fons que explica com es desplega el jo, permet veure si una etapa és realment diferent de l’anterior i ajuda a preveure la següent. A cada etapa la perspectiva s’amplia, i aquest eixamplament permet entendre de manera diferent el que s’observa. Es passa d’un jo simple i indiferenciat a identitats cada vegada més complexes. La pregunta per la identitat apareix a totes les etapes, sempre amb un grau de matís diferent.

Autonomia i homonomia. L’autonomia és diferenciar-se, separar-se, guanyar independència i domini. L’homonomia, una paraula menys coneguda, és el moviment contrari i complementari. Vol dir integrar-se, connectar, pertànyer, estar en relació. A cada etapa es renegocia l’equilibri entre totes dues. Les etapes alternen l’èmfasi entre la diferenciació i la integració, entre allò de què et separes i allò a què t’uneixes. Créixer mentalment és anar fent distincions cada vegada més fines entre conceptes i, alhora, agrupar-les en sistemes de sentit més amplis. Com més diferenciada és una persona, més elements de fonts diverses pot integrar en un conjunt coherent.

Més complexitat i més consciència de la construcció. Amb el desenvolupament, la manera de percebre la realitat es fa més complexa i les suposicions antigues es van desmuntant a nivells cada vegada més profunds. Les persones es tornen més conscients dels supòsits que mai havien examinat, de les maniobres defensives amb què protegeixen el seu equilibri psíquic i de la profunditat de la seva programació cultural i lingüística. També senten més necessitat d’expressar-se de manera completa, com si una complexitat interior demanés atenció.

Característiques de les etapes

El centre de gravetat. Una «etapa de l’ego» és el marc de referència que utilitzes de manera més automàtica en la vida quotidiana, la teva manera preferida de respondre a la vida. Cadascú funciona al nivell que millor li explica el món en les àrees que li importen. Hi ha una certa dispersió al voltant d’aquest centre. El raonament de les etapes anteriors encara és accessible, perquè forma part de la teva història, però no pots entendre del tot el raonament que va més enllà del teu.

Créixer cap als costats i créixer cap amunt. El creixement horitzontal afegeix informació i contingut a la visió que ja tens. El vertical la transforma i la reorganitza en una integració més àmplia. La major part del creixement adult és horitzontal. La teva manera de veure s’enriqueix, inclou més àmbits, més detalls i més connexions, i com més alta és l’etapa, més espai hi ha per a aquesta expansió. Només en rares ocasions es produeix un canvi vertical. Passa quan les discrepàncies que no encaixen persisteixen i ni la integració ni les defenses les poden absorbir. Llavors tot el sistema de sentit es reestructura en una teoria nova, més àmplia i més inclusiva.

Una sola direcció. Les persones avancen de les etapes inferiors a les superiors sense saltar-se’n cap, i la seqüència és la mateixa per a tothom. Es va de les formes menys diferenciades de conèixer el món a les més diferenciades, del simple al complex.

Cada etapa inclou l’anterior. El desenvolupament és jeràrquic. Cada etapa es construeix sobre la base de l’anterior i es converteix en la base de la següent. No l’esborra. La integra com a contingut dins d’una perspectiva més àmplia i més profunda. Per això cada etapa és alhora un tot en si mateixa i una part d’un sistema més gran. L’estructura que dominava en l’etapa inferior passa a ser un element de la següent, i aleshores la persona pot mirar enrere i descriure com ha canviat la seva manera d’entendre’s.

Maneres diferents de conèixer. Les etapes no són només graus de més o de menys. Cadascuna és una manera qualitativament diferent de saber qui ets, com funciona el món i com saps el que saps. Una epistemologia diferent, una visió del món diferent.

Etapes de diferenciació. Cadascuna afegeix una capa de perspectiva. Les persones remarquen la seva diferència respecte a la manera anterior de veure les coses i la poden observar des de fora, però encara hi estan lligades, precisament perquè s’hi oposen. Subratllen límits, distincions i independència. Com que la seva necessitat de relació no queda satisfeta, solen expressar més tensió i més afecte negatiu.

Etapes d’integració. Cadascuna amplia el marc temporal i relacional de l’autoconeixement. Les persones prenen un context social nou com a base. Com que hi ha més equilibri entre la separació i la connexió amb els altres, solen expressar un afecte més positiu.

Horitzontal i vertical, en una imatge

Pensa en una casa. Créixer horitzontalment és amoblar-la millor. Hi poses més llibres, més quadres, més racons. La casa s’omple, però la vista des de la finestra és la mateixa.

Créixer verticalment és afegir-hi un pis. No hi poses res de nou, només puges, i el paisatge canvia. Allò que abans quedava a l’altura dels teus ulls ara és a sota teu, i el pots observar.

Gairebé tot el que aprenem al llarg de la vida és horitzontal. El vertical és rar, i sol arribar quan el que vius ja no hi cap, per molt que t’ho expliquis.

Créixer és poder tenir allò que abans et tenia.—Robert Kegan (parafrasejat per Cook-Greuter)

Una nota sobre Robert Kegan

La teoria del jo en evolució de Robert Kegan és, probablement, la més pròxima a la de Loevinger. També acompanya el jo com a constructor de sentit des dels inicis fins a les formes més madures. Les «perspectives sobre el jo» s’assemblen molt als «ordres de consciència» de Kegan. Totes dues distingeixen entre allò que és subjecte i allò que es pot prendre com a objecte.

Kegan ho formula d’una manera molt clara. Créixer mentalment és fer que allò que era subjecte esdevingui objecte, de manera que el puguis tenir en comptes que et tingui a tu. Allò on estaves submergit sense saber-ho en una etapa es converteix, en la següent, en una cosa que pots observar i organitzar conscientment. Kegan ho descriu en termes de què es pot prendre com a objecte. Cook-Greuter, en termes d’allò de què et separes i allò cap a on t’integres. Com més gran és la diferenciació, més distància tens respecte al que mires i més perspectiva sobre l’experiència.

La relació subjecte-objecte. És el mecanisme de fons que fa que, a cada etapa, s’entengui de manera diferent l’experiència cognitiva, afectiva, interpersonal i interior.

El subjecte. És allò que et té. Està amagat a la vista i no ho pots examinar ni negociar.

L’objecte. És allò que tu tens. Ho pots mirar, reconèixer i treballar a cada etapa del desenvolupament.

Créixer és poder tenir allò que abans et tenia.

Com llegir aquest mapa

Si només et quedes amb una imatge d’aquest article, que sigui aquesta. Tot el que ve a continuació hi és dins, en petit.

Mira-la com un pont. Comença a l’esquerra, en vermell, amb la persona que només sap mirar-se a si mateixa. Puja pels grocs i els verds, i al cim hi trobes l’etapa 4, la de qui s’ha fet càrrec de la pròpia vida i la dirigeix. A la part esquerra tot creix en independència i en coneixement. Aprens a sostenir-te sol, a decidir, a explicar-ho tot.

Just en aquest cim, el camí gira. A la dreta, en blaus i violetes, ja no creix la independència sinó la interdependència i la maduresa. Per aquí es va veient que el que tu creies que era «la realitat» era una manera de construir-la. Això és el que els anomenats «constructes» fan visible, i la unitat és l’altre extrem del camí.

Hi ha una dada que, per a mi, és la més important de tot el dibuix. Aproximadament el 75-80 % de les persones som a la part convencional, un 15-20 % a la postconvencional, i a la transcendent no arribem ni a l’1 %. No ho diu per posar nota a ningú. Ho diu perquè ens recorda que viure en una etapa no és cap defecte, i que les altres no són cap premi.

Mira on creus que ets, i després mira només la següent.

3. Les etapes convencionals

El nivell convencional reuneix les etapes més habituals en adolescents i adults. Són les que millor representen les convencions d’una cultura, les pràctiques, creences, normes i valors que defineixen què vol dir ser adult en un lloc i un moment concrets. D’aquí el nom. La teoria suposa que tots els éssers humans tendeixen cap a més complexitat i integració, però és en aquest nivell on més varia la manera com aquesta tendència s’expressa segons la cultura i l’època.

Un sentit fet a la mida de la vida moderna. Són les formes de construir sentit que necessita un adult per exercir els rols de les societats modernes.

Un condicionament inconscient. Aquestes etapes, de la infància a l’edat adulta, es recorren sobretot de manera inconscient, com a resultat de la maduració i del condicionament cultural. Les diferències de socialització són probablement les que més pesen en les diferents maneres de percebre’s, dins d’una cultura i entre cultures.

Separats, independents, responsables. Et penses com un jo separat i independent, que controla les seves accions i en respon. Et sents l’actor que dirigeix la pròpia vida. Et veus com un sistema clarament separat i autònom, i veus els altres com a sistemes amb identitat pròpia.

La força de l’explicació racional. Analitzes causes i conseqüències, tries mètodes, prens decisions raonades i ets bo trobant explicacions. Confies que un enfocament racional i científic acabarà responent totes les preguntes, i que allò que avui és un misteri demà serà explicable. Ets conscient de com veus el món ara, però tens poca idea de com ha canviat la teva perspectiva al llarg dels anys.

La vida com una tasca. Sovint la vida mateixa es viu com una feina per fer o com un problema tècnic per resoldre.

4. Les etapes postconvencionals

A la literatura reben molts noms. Tercer nivell, postformals, dialèctiques, sistèmiques, interindividuals, autònomes, integrades, paradigmàtiques. Cook-Greuter fa una distinció que aclareix el seu ús del terme.

«Les teories postformals emfatitzen les formes de coneixement contextuals i orientades al procés, i cada vegada presten més atenció a la vida interior de les persones. Exploren la construcció de sentit no només en la seva mecànica, sinó també en el seu valor humà i en l’experiència viscuda. Per subratllar aquesta distinció, prefereixo reservar el terme “postformal” per a les teories que descriuen formes més complexes de raonament lògic, i fer servir “postconvencional” per a les que també tracten qüestions de sentit, de valor i de pes experiencial.»—Susanne Cook-Greuter

Un gir cap a la integració. El pas de les etapes convencionals a les postconvencionals és una fita cognitiva. Els dos primers nivells són un allunyament progressiu de la unió simbiòtica amb la mare, cap a una separació i una diferenciació creixents del jo. Ara es dona el moviment contrari, cap a una nova unió conscient amb una realitat última. A partir d’aquí comença també un moviment cap a una certa simplicitat i un desmuntatge general de les visions anteriors. L’alternança entre diferenciació i integració continua, però la persona es fa capaç d’acollir un univers d’experiència cada vegada més ampli.

Una visió sistèmica. El jo ja no es veu com una entitat aïllada, sinó com una part d’un sistema, construït socialment i en relació viva amb els seus contextos. Comences a adonar-te que interpretes el sentit de les coses, i que aquesta interpretació depèn de la cultura i de la teva experiència. El que una cosa significa depèn del lloc des d’on la mires. Els objectes encara semblen permanents, però el que signifiquen ja apareix com una construcció. Les variables es veuen interdependents, la causalitat es viu com un cercle més que com una línia, i els límits es fan oberts i flexibles. En aquesta mirada, ningú no pot ser objectiu del tot. Qui observa sempre participa en allò que observa. En els nivells més avançats, sistemes sencers de pensament i de conducta, com el raonament moral o el llenguatge entès com a hàbit, es poden prendre com a objecte de reflexió. I pots ser conscient alhora del més concret i del més efímer de la teva experiència.

Prendre consciència del condicionament. Adonar-te de la teva pròpia aculturació és un punt d’inflexió. Quan entens que ets intèrpret de la realitat, que hi poses el teu propi sentit i que la teva visió pot ser molt diferent de la majoritària, el teu univers canvia de cop. Veus que el condicionament cultural és inevitable. Alguns adults comencen llavors a revisar deliberadament les respostes apreses i a fer-se les preguntes de fons sobre el coneixement i la realitat. Un pas més enllà és veure com les cultures depenen del llenguatge per crear les seves realitats. Això obre la possibilitat de desenganxar-se de la mediació automàtica dels símbols i de tornar a tocar la realitat de fons d’una manera més directa.

La realitat com a construcció. T’adones que tota abstracció, sigui un concepte o una teoria complexa, és sempre una representació parcial del tot, retallada per qui mira. Tots els objectes són construccions humanes, sobretot els abstractes, com l’ego o l’espai i el temps. Tots es basen en una reificació del flux de l’experiència i en capes i capes d’abstracció. Comences a veure el biaix profund que hi ha en la manera com el llenguatge construeix un món d’objectes.

Desfer la separació entre subjecte i objecte. El desenvolupament postconvencional és un desmuntatge gradual de la mentalitat racional i analítica moderna. Es desfan els hàbits mentals, les veritats donades per fetes i els límits nets entre subjecte i objecte que es van establir quan es formava el jo adult. Es desfà també la ficció, socialment compartida, que separa qui coneix d’allò que és conegut. Aquesta divisió subtil es manté mentre et penses com algú que «fa» o que «es converteix» en alguna cosa, en lloc de ser testimoni del teu propi ésser mentre es desplega.

Capes més profundes del jo. Aquest creixement pot continuar tota la vida, descobrint capes més profundes del jo a través de la reflexió i del retorn que et dona l’entorn. Guanyes capacitat per representar-te a tu mateix i la realitat amb més precisió i menys actitud defensiva.

Més experiència a l’abast. Com més madura és una persona, més territoris de l’experiència pot representar i comprendre. Cada vegada queden menys aspectes amagats, negats o separats de la consciència. El coneixement de la realitat es fa més ampli i més profund, perquè cal defensar-se de menys coses per mantenir el propi sistema de sentit.

Més flexibilitat i més fonts. Pots fer distincions i connexions entre estímuls de fonts molt diverses i integrar-les en un marc coherent. L’ego hi té accés des de nivells de consciència més subtils. Les sensacions i els sentiments del cos, el pensament racional, les fantasies, els somnis, l’ensomni i altres estats de consciència, espontanis o cercats.

Fer-se càrrec del propi camí. Les persones en aquestes etapes assumeixen la responsabilitat del seu viatge vital. Són més conscients de la seva interdependència i de la seva vulnerabilitat que les de les etapes convencionals, i alhora se senten autores del seu destí.

En el model de Cook-Greuter, aquí s’hi situa l’etapa 5, l’autònoma.

5. Les etapes postautònomes

Si s’hagués de resumir aquest tram en una sola frase, seria aquesta.

«Cada manera de saber és una manera de no saber.»—Susanne Cook-Greuter

Més consciència i un desmuntatge gradual. Les etapes postautònomes són maneres estables de veure el món, clarament més complexes i més integrades. Creix la comprensió de com està construïda la realitat quotidiana i es qüestiona cada vegada més la idea d’un món d’objectes permanent. Inclosa la idea d’un jo durador i objectiu.

No què saps, sinó com fas sentit. L’atenció ja no va cap al que saps, sinó cap a la manera com dones sentit al món. Quan mires la teva pròpia mirada, t’adones que el que semblava clar i definit canvia segons on posis el focus. La zona enfocada guanya relleu i la resta es desdibuixa. Així es fa evident el caràcter subjectiu i dirigit de la teva atenció, dels teus pensaments i de les teves reaccions. I també el preu de cada elecció.

Més enllà de la visió sistèmica. La recerca d’una visió cada vegada més objectiva de la realitat, i d’una identitat integrada i permanent, pot deixar pas a la comprensió que aquest objectiu és inútil. Hi apareix una manera de veure’s més immediata, fluida i oberta al procés. L’atenció se centra en com el sentit es reconstrueix contínuament i en com tots els conceptes, també la pròpia identitat, són productes del llenguatge. En una transformació rara, la visió sistèmica pot donar pas a una noció del jo completament flexible. Les persones veuen a través de la seva tendència a solidificar la realitat i el jo, i se senten més vives i més autèntiques en un procés obert de ser testimonis i, finalment, de ser.

Fascinats per la pròpia ment. Et comença a fascinar com funciona la teva ment i com dones sentit a la realitat a través de teories i d’interpretacions cada vegada més complexes. T’interessen especialment els hàbits mentals automàtics que has anat incorporant durant tota una vida de condicionament. D’aquests, els més resistents, i els últims a ser reconeguts, són els hàbits del llenguatge que divideixen la realitat en parelles i la solidifiquen.

La ment i el llenguatge com a eines. Com que ja ets autònom i coneixes de prop l’autoengany i les defenses, no cal que neguis el valor del jo o de la raó quan en veus els límits. La ment i el llenguatge es reconeixen com a eines essencials per adaptar-se i per relacionar-se. Però ja no es donen per descomptats.

El poder i el perill del llenguatge. Entens plenament que tot concepte i tota teoria es basen en una manera de retallar el camp unificat de fons, el Fonament creatiu, que és arbitrària i alhora útil. I et preocupa veure que els biaixos estan incrustats en la manera mateixa com construïm sentit amb les paraules.

Les paradoxes de la condició humana. En el terreny de les representacions, els humans sempre creem paradoxes. Quan etiquetem, comparem, mesurem, analitzem i preveiem, l’atenció es desvia del que realment és cap al que suposem que hi ha. Neix així una apreciació de la paradoxa inevitable i de la complementarietat dels oposats. La figura i el fons, els dos pols d’una mateixa realitat, es veuen en relació viva.

Qüestionar el control. Ja no estàs segur de tenir el control, ni tampoc de voler-lo tenir. Et veus atrapat per hàbits mentals automàtics que, en el fons, ja saps que no són adequats.

Una tolerància més profunda. T’adones que aprendre i saber més sobre tu i sobre la realitat per la via racional no et porta, per si sol, a més comprensió ni a més saviesa. Però com que saps que buscar autoconeixement forma part de la condició humana, aprecies la necessitat dels altres de donar sentit a la seva vida amb els recursos que tenen. Toleres més profundament les seves solucions, sense ser cec a les seves mancances ni ignorar les diferències reals entre les persones. A vegades apareix una certa enveja de la senzillesa o de la innocència dels qui són menys conscients, perquè el pes de saber i d’entendre pot ser gran.

La realitat com un continu. Tendeixes a viure la realitat com un continu sense divisions, com una consciència d’unitat. El Fonament creatiu, «das All», el Tao o qualsevol dels noms que els humans hem trobat per dir aquesta intuïció d’una unitat de fons.

Interdependència i humilitat. Les persones molt evolucionades viuen amb gran profunditat la interdependència entre elles i els altres, i la complexitat dels pensaments, sentiments i records que hi ha en joc. Es poden preguntar per la seva pròpia arrogància. Sovint rebutgen l’egocentrisme i la importància personal de l’etapa anterior, quan s’adonen de la seva petitesa dins del conjunt de l’experiència humana.

El desànim i l’anhel d’anar més enllà. Pots desanimar-te en veure fins a quin punt estàs lligat al teu ego, i en constatar que no el pots superar a força d’esforç i de vigilància. Anheles transcendir aquest ego sempre atent i sempre conscient de si mateix. Per experiències anteriors, les experiències cim, coneixes un estat de ser radicalment diferent de qualsevol forma de coneixement anterior, i sembla que contingui la resposta a aquest anhel. Com més alta és l’etapa, menys probable és que aquestes experiències es facin servir per engrandir l’ego. A partir de l’etapa de consciència dels constructes, aquesta temptació es preveu, es detecta i es combat.

Veure-ho tot amb claredat no és el mateix que estar en pau.

En el model de Cook-Greuter, aquí s’hi situa l’etapa 5/6, la de consciència dels constructes.

6. Les etapes transcendents

També se’n diu quart nivell, postpostconvencional, postsimbòlic, metaracional, transpersonal o de transcendència de l’ego.

Un ego autònom i ben integrat és la condició prèvia per desenvolupar formes de coneixement de si mateix basades en la unitat. El desenvolupament complet de l’ego en el terreny personal pot obrir la porta a la seva transcendència, tal com la descriuen la psicologia transpersonal i les escoles de saviesa antigues. La psicologia transpersonal fa temps que proposa com a horitzó del desenvolupament una visió de la realitat menys solidificada i menys materialitzada.

En el model de Cook-Greuter, aquí s’hi situa l’etapa 6, la unitiva.

Nota personal

Hi ha una cosa d’aquest llibre que no m’esperava.

Que algú arribés, per la via de la psicologia constructivista i amb un test de completar frases, al mateix lloc on arriben gairebé totes les tradicions que parlen d’una consciència universal, de la no-dualitat o com cadascuna en digui. Elles hi arriben des de la pràctica i des del silenci. Ella hi arriba des de la ciència. I es troben.

Com a practicant de zen, el que més em va remoure van ser les passes.

Perquè el camí cap a aquell «qui sóc» tan buscat i tan esquiu alhora no arriba de cop. Va arribant a poc a poc, mentre les capes de l’ego es van diluint o fent mes transparents i ell mateix va passant d’amo a servent. Primer no el veus. Ni tan sols saps que hi és. Després en comences a sospitar alguna cosa. I un dia el veus, de manera clara i irreversible, i ja no el pots ignorar. Si el procés continua, allò que s’ha vist acaba integrant-se en la vida de cada dia. En el zen en diem daikensho. I el que queda és un fluir amb el que va passant, i a vegades una lleugera absència d’acció volitiva, com si les coses es fessin soles.

Llegint aquestes etapes vaig reconèixer el mateix recorregut, dit amb un altre vocabulari.

I llavors em va venir al cap una cosa que em va semblar extraordinària. Això ja ho teníem. Fa gairebé mil anys que ho tenim, dibuixat i explicat, al conte del domador de bous. Les seves imatges descriuen el mateix procés, pas a pas, i es poden posar al costat d’aquestes etapes gairebé una per una. Fins i tot el nombre s’hi acosta, nou aquí i deu allà, i una de les del conte ni tan sols surt al gràfic que t’he ensenyat.

Un home busca un bou que no ha perdut mai. En troba el rastre. El veu. L’ha de sotmetre. L’amansa, el munta, i al final ja no hi ha ni bou ni domador.

I encara queda una última imatge, que per a mi és la més important de totes. L’home torna al mercat, amb les mans obertes.

Que aquesta sigui l’última no és cap casualitat. L’etapa unitiva de Cook-Greuter tampoc no acaba en cap lloc especial. Acaba aquí.

Si t’hi vols entretenir, i comparar, explora La doma del bou.

On és l’ego?

Hi ha una pregunta que el llibre no es fa i que, després de tantes pàgines, em sembla inevitable. Si l’ego construeix tot el que veiem, on és? Té un lloc al cervell? Viu a la ment? O és una cosa encara més difícil d’assenyalar?

La neurociència l’ha buscat durant dècades, i la resposta desconcerta. No hi ha cap punt del cervell on visqui el «jo». No hi ha cap centre de comandament amagat darrere dels ulls. El que sí que s’ha trobat és un patró, una xarxa de regions que s’activen juntes quan la ment divaga i, sobretot, quan pensa en si mateixa. Se’n diu xarxa neuronal per defecte, perquè és la que treballa quan no estem fent res en concret. És la que repassa la conversa d’ahir, s’avança a la reunió de demà, compara, jutja i s’explica, una vegada i una altra, qui és.

El 2021, un equip de Yale encapçalat per Judson Brewer va estudiar aquesta xarxa en meditadors experimentats. Els seus dos nodes principals, l’escorça prefrontal medial i el cingulat posterior, s’hi mostraven menys actius que en les persones que no meditaven. La ment que no para de parlar de si mateixa s’aquietava. La persona continuava allà, present, però havia deixat d’explicar-se.

Això canvia la pregunta. L’ego no és un lloc. És una activitat. Més que una cosa que tens, és una cosa que fas, moment a moment, quan la ment teixeix un relat i s’hi identifica. És exactament el que descriu Cook-Greuter quan parla de l’ego com a procés, una funció que sintetitza l’experiència i que, a força de repetir-se, acaba semblant sòlida.

Les tradicions contemplatives fa segles que ho intueixen. I la ciència, per un camí molt diferent, arriba a una porta semblant. Quan busques l’ego per agafar-lo, no hi és. Només trobes el moviment de buscar-lo.

Potser per això l’ego madur no és un ego més fort, ni més savi, ni més ben construït.

És un ego que s’ha vist fer. I quan una cosa es veu fer, deixa de manar tant.

T’hi convido avui mateix. La propera vegada que et sorprenguis explicant-te qui ets, què et mereixes o què pensaran de tu, atura’t un moment i pregunta’t on és exactament aquest que parla.

Busca’l amb calma.

I mira què hi trobes.

El que queda després de llegir

Si has arribat fins aquí, gràcies. No és un text curt ni lleuger, i ho sé. Jo també vaig haver de tornar moltes vegades al llibre de Cook-Greuter abans que em comencés a parlar.

Fins aquí arriba el resum. He intentat ser fidel al que ella diu i deixar que fos la seva veu la que sonés, amb les seves paraules sempre que ha estat possible. No cal que ho entenguis tot a la primera, ni que et situïs en cap etapa. Amb que alguna idea t’hagi fet aturar un moment, ja n’hi ha prou. Potser aquesta setmana la tornaràs a trobar en una conversa, en una reacció teva o al coixí.

Queda una cosa a mig camí, però. El llibre descriu els nivells en bloc, el convencional, el postconvencional, el postautònom, i les etapes, una a una, les deixa fora. I són justament les que permeten reconèixer-se. Les he anat a buscar en un treball posterior de la mateixa autora, i les trobaràs a Nou maneres de dir «jo», la segona part d’aquesta sèrie. Cada etapa amb el seu nom, el seu do i la seva ombra.

Si aquesta primera part explica com funciona l’ego, la segona t’ajuda a veure des d’on mires tu.

M’agradarà saber què t’ha ressonat. Me’n pots deixar un comentari, o escriure’m directament. I si creus que a algú li pot fer bé, comparteix-l’hi.

Gràcies per llegir-me. I gràcies, també, per mirar-te.

Et pot interessar també :