Nou maneres de dir «jo» Les etapes del desenvolupament de l’ego, una a una
A la primera part vam veure què és l’ego i com es desenvolupa. Aquesta segona part és el mapa desplegat. Nou maneres de construir qui ets, de les primeres i més simples fins a les més rares.
Guia de lectura :
Tot el que va entre cometes és de l’autora. La resta és un resum fidel de les seves idees, a vegades amb una paràfrasi mínima.
No he seguit l’ordre dels capítols del llibre. L’he organitzat per temes, que és una manera més planera d’entrar-hi.
Hi he afegit negretes per facilitar-ne la lectura.
Hi trobaràs també una infografia i un mapa de les etapes que he preparat per acompanyar el text.
Contingut del resum del llibre:
Com llegir aquestes etapes
Els primers anys
· 1 Simbiòtica
· 2 Impulsiva
· 2/3 Autocèntrica
Les etapes convencionals
· 3 Centrat en el grup
· 3/4 Centrat en l’habilitat
· 4 Autodeterminat
Les etapes postconvencionals
· 4/5 Autoqüestionador
· 5 Autorealitzador
Les etapes postautònomes
· 5/6 Conscient dels constructes
L’etapa transcendent
· 6 Unitiu
I ara, en quina etapa soc?
Com llegir aquestes etapes
Abans d’entrar-hi, quatre coses que convé tenir al cap. Sense elles, aquest mapa es llegeix malament.
No és una escala per pujar. Cada etapa té els seus propis assoliments i les seves pròpies limitacions. Cap no és millor que una altra. Des de l’última, de fet, es veu que totes són parts necessàries del mateix procés.
No et pots saltar cap etapa. S’hi passa per totes, en ordre. I un cop has travessat una etapa, es queda amb tu, dins el teu repertori de respostes, encara que ja no sigui la teva lent principal.
Cada una inclou l’anterior. L’autora ho compara amb un joc de nines russes, cadascuna encaixada dins d’una de més gran. Cada etapa és un tot en si mateixa i, alhora, una part d’un sistema més ampli.
No et busquis en una sola casella. El que tens és un centre de gravetat, la manera de respondre que fas servir de manera més automàtica. Al voltant hi ha dispersió. En una bona conversa pots funcionar molt amunt, i en una discussió a casa, molt avall.
«Cada etapa té els seus propis èxits i triomfs sobre les etapes anteriors, així com les seves limitacions i vulnerabilitats.»—Susanne Cook-Greuter
Els primers anys
Nivell preconvencional · 5 % de la població adulta
Les tres primeres etapes es recorren a la infància, i per això passen gairebé desapercebudes. En els adults són poc freqüents, però existeixen.
1 · Simbiòtica. El nadó no es viu com algú separat. No hi ha encara un «jo» i un «món». Hi ha fusió.
2 · Impulsiva. Apareix el primer jo, rudimentari i físic. El món és el que vull ara, i el que ho impedeix és un obstacle.
3 · Autocèntrica. (autoprotectora o oportunista) Aquí el món es viu com un lloc hostil, on hi ha tu i hi ha els altres. L’atenció va a no ser enxampat i a aconseguir el que necessites. Les normes són coses a esquivar, no a acordar. Els altres compten, sobretot, pel que et poden donar.
És fàcil llegir aquesta etapa amb condescendència, i seria un error. És la que ens ensenya a protegir-nos, i qualsevol de nosaltres hi torna quan se sent amenaçat de debò.
Les etapes convencionals
75-80 % de la població adulta
Aquí hi ha la gran majoria de nosaltres. Són les etapes que una cultura reconeix com a «ser adult», i les que els nostres sistemes educatius, jurídics i laborals donen per bones.
3 · Centrat en el grup
Conformista, diplomàtic · perspectiva de segona persona ampliada
Aquesta és una etapa d’integració. Ja tens prou habilitats per moure’t pel món i ocupar-te de les coses del dia a dia, i ara vols jugar activament segons les regles.
La teva identitat es defineix per la teva relació amb un grup. La família, l’empresa, el partit, la colla, l’equip. El que diu el grup és el que és cert, i les normes s’accepten sense inspeccionar-les gaire. Mires els qui admires del teu entorn i vols ser com ells.
Hi ha una cosa nova i important aquí. Per primera vegada veus els altres com a persones que compten per dret propi, no només pel que et poden donar. És la primera etapa realment socialitzada, la que sap compartir i protegir mútuament.
El preu és que el món es divideix en dos. L’autora ho diu sense embuts: o ets aliat i amic i ens aproves a nosaltres i el que fem, o ets l’enemic. Esperes que et diguin per on anar, perquè encara no et sents preparat per prendre posició i parlar amb veu pròpia.
El do: la pertinença, la lleialtat, la capacitat de cuidar i de ser cuidat. L’ombra: el «nosaltres contra ells», i una veu que encara és la del grup.
3/4 · Centrat en l’habilitat
Autoconscient, expert · perspectiva de tercera persona
Aquesta és una etapa de diferenciació, i és un punt d’inflexió important. Per primera vegada pots fer un pas enrere i mirar-te a tu mateix com un objecte, des de certa distància. Comences a notar els teus patrons i a reflexionar sobre el teu comportament i el dels altres.
Encara és una reflexió rudimentària, perquè la major part de la teva energia continua anant cap enfora. Però és el començament.
Ara ja no vols ser com els del grup. Vols ser tu. I et defineixes pel que saps i pel que saps fer. L’ofici, el títol, l’especialitat, la manera correcta de fer les coses. Vols fer-les ben fetes i que et reconeguin per això.
Aquesta transformació, la de passar d’una identitat de grup a trobar la teva pròpia veu, és la tasca d’una adolescència sana, i és el moviment més recompensat de l’Occident modern.
Té una cara fosca que és fàcil de reconèixer. Si la teva identitat és el que saps, una crítica tècnica no se sent com una crítica tècnica. Es viu com un retret a tota la persona.
El do: l’ofici, el criteri propi, la primera veu que és teva. L’ombra: la comparació constant, i creure que ja ho tens tot entès.
4 · Autodeterminat
Conscienciós, triomfador · perspectiva de tercera persona ampliada
Tornem a una etapa d’integració, però ara no t’integres al grup on vas néixer, sinó a un context que has triat tu, per afinitat d’idees i amb criteris propis. És l’etapa objectiu de gran part de la cultura occidental.
Passa una cosa aquí que no havia passat mai. És la primera etapa en què entens que pots continuar creixent, de ment i de cor, com a adult. Fins ara el creixement era una cosa que t’havia passat. Ara és una cosa que pots fer.
Amb la perspectiva de tercera persona ampliada apareix la consciència plena del temps lineal. Pots mirar enrere i endavant la teva vida sencera, explorar les experiències i les decisions passades, i pensar en el jo ideal que t’agradaria arribar a ser. Robert Kegan en va dir, amb un encert que fa somriure, «autocreació».
Ets racional, independent i et mous per objectius. Decideixes amb dades, i creus que amb l’esforç adequat les coses milloren. Els nostres sistemes educatius estan dissenyats per produir exactament això, adults racionalment competents i autosuficients. I, als Estats Units i a bona part d’Occident, és l’etapa més ben recompensada econòmicament.
Aquí la vida es viu sovint com una tasca per complir o un problema tècnic per resoldre.
I aquí hi ha també el límit de tot el nivell convencional. Acceptes els fets i el món exterior com a reals i, sobretot, no veus la naturalesa adquirida de les teves pròpies creences. Encara hi ha el gran mite de la ciència convencional, que tot problema es podrà resoldre amb l’invent tecnològic adequat. Si no ara, segur que més endavant.
El do: l’autoria de la teva vida, la responsabilitat, la capacitat de millorar. L’ombra: la ceguesa al propi condicionament, i la sospita que el món aniria millor si tothom pensés com tu.
Les etapes postconvencionals
15-20 % de la població adulta
Aquí el camí gira. Les dues primeres meitats de la vida van ser una separació progressiva, de la fusió amb la mare fins a un jo ben definit. Ara comença el moviment contrari, cap a una integració més gran i cap a desmuntar aquella separació.
4/5 · Autoqüestionador
Individualista, pluralista · perspectiva de quarta persona
Aquest és el gran punt d’inflexió, el que separa el convencional del postconvencional. I té una particularitat dura: és la primera vegada que el moviment vertical i el qüestionament d’idees no examinades ja no reben el suport de la societat.
Fins ara, créixer era el que tothom esperava de tu. A partir d’aquí, créixer et fa estrany.
La perspectiva de quarta persona et permet situar-te fora del sistema on vas créixer i mirar-te a tu i el teu entorn cultural des d’una nova altura. Allò familiar es mira amb una lent nova, i molts dels supòsits que donaves per fets queden en dubte.
El que et comença a interessar ja no és tant què saps, sinó com has arribat a creure el que creus. Com se saben les coses i com es demostren.
I llavors arriba el descobriment propi d’aquesta etapa: la relativitat dels punts de vista. No pots evitar filtrar el que observes a través de la teva lent personal. I si acceptes la validesa dels punts de vista dels altres, ja no pots ignorar l’enorme diversitat de persones, creences i valors. Totes semblen igualment vàlides.
També veus una cosa incòmoda. Tots els grups i societats entenen que la seva feina és modelar les ments i els cors dels seus membres. I tu has estat modelat molt més del que creies.
Aquí es deixa l’anàlisi purament racional per una mirada més completa, on compten els sentiments, les sensacions del cos i el context.
L’etapa té dues formes.
L’individualista vol gaudir de la seva experiència subjectiva. Es pot confiar en el que es viu aquí i ara, les sensacions, els pensaments, els sentiments. Es passa de la preferència per «fer» a centrar-se en «ser i sentir». L’atenció va dels resultats als processos i a les relacions. Sovint es retiren de la vida empresarial o de les rutines ordinàries per buscar cap endins els seus dons o les respostes a les seves preguntes.
El pluralista es fixa en la multiplicitat de veus i contextos. Com que sap que el seu punt de vista és una interpretació, no el vol imposar, i busca respectar i comprendre totes les posicions. La consciència de la diversitat humana és la gran aportació d’aquesta etapa.
Totes dues tenen la seva trampa. La de l’individualista és que, com més explores, més confús et pots arribar a trobar. Quan el sentiment dominant és que tot és relatiu i que no hi ha res a què aferrar-se, el cinisme i el nihilisme poden acabar sent una manera de defensar-se de la sensació d’anar a la deriva en un mar desconegut, sense amarratge i sense timó.
La del pluralista és la paràlisi. Si tothom té raó, ningú no s’atreveix a decidir, per por de semblar unilateral o opressiu. I una de les expressions més problemàtiques d’aquesta etapa és jutjar que tota jerarquia és opressiva pel sol fet de ser-ho.
El do: veus el teu condicionament i respectes la diversitat de debò. L’ombra: anar a la deriva, o no poder decidir res.
5 · Autorealitzador
Autònom, estrateg · perspectiva de quarta persona ampliada
Aquí la mirada es torna sistèmica. Comprens múltiples sistemes de relacions i processos interconnectats, tant fora com dins teu, i els vius com a connectats.
L’autora diu que aquesta és la primera perspectiva veritablement centrada en el món. Altres etapes poden expressar valors globals; aquí els encarnes. Has interioritzat el pensament sistèmic, i això et permet percebre patrons i tendències de llarg termini que els altres encara no veuen. Sovint t’ho valoren i en diuen «visió estratègica».
Hi ha un reconeixement molt important aquí, i és el primer nivell on es dona del tot. Reconeixes la necessitat i el valor de l’existència de totes les etapes, tant en la diversitat de la societat com en el teu propi camí.
Pots posseir i integrar moltes parts disperses de tu mateix. I crees significat de manera autònoma, independent de les idees convencionals. No pots canviar la realitat, però tens llibertat per interpretar-la i per decidir qui vols ser.
Veus la paradoxa i l’ambigüitat com una dimensió inevitable de la vida, i les comences a tolerar. Moltes persones autònomes viuen la vida com un viatge indefinit.
I apareix un motor nou. Vols perfeccionar-te com a instrument de canvi, perquè entens que has de ser tant com puguis per ser més útil als altres. Voler ajudar els altres a evolucionar és dels motivadors més forts d’aquesta etapa.
Aquí també hi ha l’ombra, i és molt concreta. Quan aquesta necessitat que els altres arribin a ser tot el que poden ser topa amb resistència, apareix la impaciència amb el ritme dels altres i la frustració per la seva aparent manca de voluntat de créixer, tot i els teus esforços. L’autora en diu un dels defectes centrals de l’etapa, juntament amb l’afecció a saber i a ser coherent. I afegeix una frase que fa pensar: els estrategs de vegades es presenten com a exemples d’humanitat i desprenen una certa olor de superioritat.
El do: la síntesi, la mirada llarga, el servei. L’ombra: la impaciència amb qui no vol créixer, i una superioritat que no se sent com a tal.
Les etapes postautònomes
5/6 · Conscient dels constructes
Conscient de l’ego, mag, alquimista · perspectiva de cinquena persona
Aquesta és l’última diferenciació del camí. I com a tal, torna a posar en dubte tot allò que fins ara semblava cert i segur. De fet, una incertesa que ho impregna tot és una de les seves característiques.
L’autora distingeix dues maneres d’encarnar-la.
Conscient del constructe. Saps que el significat no és inherent a les coses, sinó que es construeix i s’inventa. I alhora, amb un enginy i una dedicació enormes, intentes crear superteories, mapes multidimensionals, tapissos de la realitat. Vols integrar qualsevol teoria que coneguis en una teoria de tot cada cop més completa. Hi ha qui s’hi passa la vida.
Fins que, per a qui busca sentit i no només coneixement, apareix una pregunta petita i devastadora: i què? De què serveix tanta complexitat cognitiva a la vida quotidiana i a entendre la condició humana?
Adonar-te de la futilitat de descriure la realitat amb mapes cada vegada més complexos pot fer patir molt. Veus el límit, i no el pots transcendir amb els mateixos mitjans racionals que t’hi han portat. Cal una relació completament diferent amb el coneixement.
Conscient de l’ego. Aquí et gires cap endins. Comences a veure a través dels teus propis intents de crear significat, i prens consciència de les divisions i paradoxes que hi ha al fons del pensament. Entens, visceralment, l’absurditat d’intentar comprendre la realitat només amb la ment.
I t’adones d’una cosa que és el cor de tot el llibre. Que l’«ego» ha estat funcionant alhora com la unitat central que processa tot el que entra, i com el punt de referència des del qual es construeix la identitat. L’ego com a procés i l’ego com a representació.
Quan l’ego es torna transparent per a si mateix, pot desitjar la seva pròpia transcendència. Però aquí hi ha la trampa més fina de totes, i l’autora la descriu molt bé.
«Com més s’esforça per aconseguir una comprensió més gran i busca el despreniment de l’ego, més lligat s’està a allò que busca.»—Susanne Cook-Greuter
Com més t’esforces per anar més enllà, més encallat et quedes.
Hi ha moments de gràcia. Les persones en aquesta etapa expliquen, més que les d’etapes anteriors, que observen les desfilades de pensaments i sentiments que van i venen sense intentar dirigir-los. Són moments de llibertat de l’esforç constant de control de l’ego. Però duren poc. Tan bon punt els avalues i els jutges, la màgia es trenca.
També apareix l’enveja de la simplicitat d’abans, perquè el món propi es percep com a molt complex. I un indicador fiable que algú mira des d’aquesta altura, diu l’autora, és una humilitat profunda sobre els límits del coneixement.
El do: veus el llenguatge, veus el condicionament, i de tant en tant veus el qui mira. L’ombra: la desesperació de viure al límit entre el significat i la manca de sentit.
L’etapa transcendent
Menys de l’1 % de la població adulta
6 · Unitiu
Perspectiva còsmica, de testimoni
Aquí la realitat es viu amb regularitat com un continu sense divisions, el fonament creatiu. Això, el Tao, o qualsevol dels noms que els humans hem trobat per dir aquesta intuïció d’unitat.
Cada objecte, cada paraula, cada pensament, cada sentiment i cada teoria s’entén com una construcció humana que separa i crea límits on no n’hi ha. Posar nom i fer distincions continua sent necessari per viure, estudiar i comunicar-se. Però a l’origen no hi ha res a distingir.
Hi ha un canvi de verb que ho diu tot. Ja no s’observa. Es testimonia. Es pot metabolitzar l’experiència sense l’enfocament voluntari i les preocupacions de les altres etapes adultes.
I aquí hi ha la frase que més em va cridar l’atenció de tot el text, perquè toca directament la pregunta de la il·luminació que vam deixar oberta a la primera part. Les experiències d’estat que abans donaven a les persones percepcions i intuïcions místiques o unitàries, ara estan disponibles de manera constant en la postura de testimoni.
Allò que només s’albirava s’ha convertit en un lloc on es viu.
Les dues cares de la paradoxa s’integren. Els sentiments de pertinença i els de separació i singularitat es viuen sense tensió excessiva. La consciència racional ja no es percep com una cadena, sinó com un fenomen més, que passa a primer pla o a segon segons l’atenció del moment.
La relació amb els altres canvia de qualitat. Són relacions intenses i gens exigents, amb qualsevol persona, independentment del seu desenvolupament, edat o condició. Com que es veu la dignitat en totes les manifestacions de la vida, els altres se senten dignes i complets en la seva presència.
Des de fora, de vegades aquestes persones semblen distants, com si no estiguessin prou compromeses amb els afers de tothom. El que no es veu és que sovint actuen com a catalitzadors en la vida dels altres. Simplement per ser el que són, sense excuses.
I hi ha un detall que desmunta qualsevol temptació de fer d’això una meta. Des del punt de vista no dual, les etapes posteriors no són millors que les anteriors, perquè totes són parts necessàries de la realitat interconnectada.
L’autora tanca aquesta descripció amb una advertència budista que, després de tantes pàgines d’explicacions, és gairebé una broma.
«Comprendre és la il·lusió definitiva.»
I ara, en quina etapa soc?
És la pregunta que tothom es fa, jo el primer, i és la pregunta que no funciona.
No funciona per dos motius. El primer és que no la pots respondre des de dins. Pots entendre el raonament de les etapes que has passat, perquè formen part de la teva història, però no pots comprendre del tot el raonament que va més enllà del teu. El que hi ha més amunt, des d’aquí, es veu borrós.
El segon és que buscar-s’hi és, exactament, el moviment que les etapes altes descriuen. L’ego intenta apropiar-se fins i tot de les nocions espirituals més elevades per sentir-se bé amb si mateix. Chögyam Trungpa en deia materialisme espiritual. Si llegeixes aquest mapa i et col·loques amunt, el mapa ja ha fet la seva feina, però del revés.
N’hi ha una altra de millor. No és «on soc», sinó «què és el que encara no puc veure».
Perquè això és el que diu, de debò, tot aquest treball. Que el que et limita no és el que no saps. És el marc des del qual mires, i que no pots veure precisament perquè hi estàs mirant.
L’única etapa que pots treballar és la següent.
Et pot interessar també:
L'art de despertar: El Jo narratiu 1 - La veu interior que no ets tu
L'art de despertar: El jo narratiu 2 - Com es construeix el teu “jo”
L'art de despertar: El jo narratiu 3 - El silenci i el que hi ha darrere
"El desenvolupament de l’ego postautònom" de Susanne Cook-Greuter (Resum del llibre)
Pots seguir CALMM per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a Substack, Facebook, i Instagram.
Comentaris