Mirada i humilitat profunda
El color que no veus.
Aquest text forma part d’Arrels i ales, un llibre que vaig escriure a partir de més de vint anys acompanyant persones, equips i empreses, i que ara comparteixo en format de sèrie, en clau de vida i no d’empresa. La mirada és com anomeno a la humilitat profunda, reconèixer que els altres poden veure una part del món que tu no veus. Aquest article parla d’aquesta manera de mirar, i del preu que paguem quan la perdem. Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí. |
Mirada
El color que no veus
Hi ha discussions que no s’acaben mai perquè totes dues persones tenen raó. Cadascuna explica el que ha passat amb una precisió impecable, cadascuna té els fets de la seva banda, i totes dues surten de la conversa convençudes que l’altra no hi veu.
Amb el meu fill hem tingut més d’una vegada una conversa que jo començava amb les millors intencions i que acabava amb ell havent de defensar el seu dret a anar al seu ritme.
Té vint-i-sis anys. De vegades li recomano un llibre, una lectura, alguna cosa que a mi m’ha ajudat a entendre’m millor. M’agradaria acostar-li allò que jo he trigat tants anys a descobrir. Penso que, si ho pogués veure ara, s’estalviaria algunes voltes.
Ell m’escolta, però sovint em diu el mateix.
«Pare, ara no és el meu moment. Ja arribarà.»
I jo insisteixo. Amb afecte, amb arguments, amb aquella paciència aparent de qui està convençut que l’altre encara no ho ha entès prou bé. Em sap greu que perdi temps. Aquesta és la frase que em dic per dins, sense preguntar-me gaire qui ha decidit què vol dir perdre’l.
Un dia, en una d’aquestes converses, em va respondre una cosa que em va quedar a dins.
«Som d’una altra generació, pare. Ara tenim altres prioritats. El que a tu et va bé no és el que jo necessito ara.»
No hi havia gaire misteri en el que em deia. S’havia explicat bé. Però jo encara vaig trobar alguna cosa per afegir. Em costa reconèixer-ho, perquè em considero una persona que escolta. En aquella conversa, mentre ell em parlava del seu moment, jo buscava la manera de fer-li entendre el meu.
La seva resposta em va continuar acompanyant. Temps després, aprofundint en els treballs de Susanne Cook-Greuter sobre el desenvolupament de l’ego, vaig començar a entendre què m’havia faltat. Jo llegia les seves prioritats des del lloc on era jo, amb tot el camí que havia fet per arribar-hi. I esperava que algunes de les preguntes que ara m’importaven també li importessin a ell.
Em va saber greu adonar-me que havia necessitat una lectura per començar a escoltar una cosa que el meu fill ja m’havia explicat.
Ell coneixia millor que jo el moment que vivia. Sabia què el movia, què li interessava, què encara no li deia res. Jo veia els llibres que no llegia i les coses que no feia. Em faltava preguntar-li amb prou curiositat per tot allò que sí que estava vivint.
En vam tornar a parlar. Aquesta vegada vaig voler entendre què volia dir quan em parlava de les seves prioritats. Vaig deixar que acabés, també quan alguna cosa em despertava les ganes de tornar a aconsellar-lo.
«Ara entenc millor el que em deies. Em sap greu haver insistit tant.»
Ens vam acabar entenent. I a mi em va quedar una incomoditat que encara em fa bé recordar. Havia anomenat «perdre el temps» una part de la seva vida que jo no sabia comprendre.
Era jo qui havia perdut la mirada.
A l’article anterior et deixava amb una sospita incòmoda. El protagonisme et torna el poder sobre la teva part, però no et garanteix que aquesta part l'hagis observat correctament. Pots fer-te càrrec, amb tota l’honestedat del món, d’una situació que has llegit malament.
D’això va la mirada.
Humilitat profunda
Quan parlo de mirada, sovint utilitzo un sinònim que és encara més potent, li dono un nom que m’agrada molt. En dic humilitat profunda. És el gest de reconèixer que els altres poden veure una part del món que jo no puc veure.
No perquè siguin més llestos, ni perquè jo m’equivoqui. Senzillament miren des d’un altre lloc, amb una altra història i uns altres ulls. El meu fill coneixia el seu moment des de dins. Jo el mirava des del meu, i des d’allà no es veia.
Aquesta humilitat no té res a veure amb fer-se petit ni amb dubtar de tot. Pots tenir criteri, experiència i, sovint, molta raó. I alhora saber que la teva mirada té un límit, com el té la de tothom, i que una part del quadre només es veu des de l’altra banda.
Això és, al capdavall, la mirada. Una humilitat que no s’arronsa, però que tampoc no es tanca.
No veiem les coses com són
Hi ha una frase que s’atribueix al Talmud i que ho diu millor que cap manual. No veiem les coses com són, les veiem com som.
Allò que anomenem «la realitat» gairebé mai no és la realitat a seques. «La meva mare no m’escolta.» «Aquest veí és impossible.» «El meu fill no fa res.» Ho diem com qui llegeix un termòmetre, i en el fons és la realitat passada pels nostres ulls, per la nostra història i per l’estat d’ànim d’aquell dia. No és mentida. És una manera de veure-ho, i n’hi ha d’altres.
Tenir un punt de vista no és cap problema. El problema comença quan el confons amb l’únic que existeix.
A L’art de despertar vaig dedicar una publicació sencera a com la ment construeix el relat del que vivim, «La ment, narrativa de la realitat». No hi tornaré aquí. Ara m’interessa una cosa més petita i més quotidiana, el que passa entre dues persones quan cadascuna està segura del que veu.
El Dòberman
Fa anys vaig acompanyar un director a qui el seu equip anomenava, d’amagat, «el Dòberman».
No era mala persona. Era, senzillament, un home convençut que veia les coses tal com eren. El seu gran talent consistia a imposar el seu criteri i no deixar parlar ningú. Entrava a les reunions amb la conclusió ja presa, i la reunió servia, com a molt, perquè els altres se n’assabentessin.
Vaig trigar unes quantes xerrades amb ell a entendre on era el problema de debò. El mal ambient es veia d’una hora lluny, però només n’era la part visible. El que passava, en realitat, és que a aquell home ningú no li portava mai una mala notícia a temps. Tothom havia après que portar-li un problema sortia car, i per això els problemes li arribaven tard, quan ja eren cars de veritat.
S’assabentava l’últim de tot el que importava, i estava convençut que l’envoltaven inútils.
Aquella ceguesa li costava cada any una fortuna que ell atribuïa, religiosament, al mercat.
No cal dirigir cap empresa per reconèixer-se en aquesta escena. Passa a la casa on els fills han après que val més no explicar res, perquè cada notícia acaba en sermó. Passa a la parella on un dels dos fa anys que no diu el que pensa perquè ja sap com acabarà la conversa. Quan al teu voltant ningú no t’explica res, potser no és que no passi res. Potser és que ja han après quin preu té explicar-t’ho.
El bloc de dues cares
Hi ha un experiment clàssic que ho fa molt evident. Poses un objecte entre dues persones, amb una cara pintada de vermell i l’altra de verd, i els preguntes de quin color és. Cadascuna jura que és del seu color, i totes dues tenen raó.
Un nen petit no pot concebre que el de davant vegi una altra cosa. Creu que el seu verd és el verd de tothom. El que inquieta és quants adults, amb cabells blancs i molts anys d’ofici, continuen responent «verd» quan se’ls pregunta de quin color ho veu l’altre.
No els falta intel·ligència. Els falta el gest de suposar, encara que sigui un moment, que a l’altra banda hi ha un color que ells no arriben a veure.
Controlador o aprenent
Quan faig formació en lideratge o treballo amb equips directius, sovint els presento dos arquetips: el setciències arrogant i l’aprenent humil. Em serveixen per explicar una qualitat essencial d’un bon líder, la capacitat de fer-se moltes preguntes sense necessitar tenir totes les respostes. És una manera de liderar ben diferent de la del cap de tota la vida, acostumat a dir als altres què han de fer i poc disposat a escoltar allò que encara no sap.
El setciències arrogant fonamenta l’autoestima en tenir raó o, si més no, en convèncer tothom que la té. Dona moltes ordres i fa poques preguntes, i se sent a gust quan al seu voltant ningú no qüestiona el que diu. Per això cada error l’amenaça tant. Si el seu valor depèn de tenir raó, equivocar-se posa en dubte tot el que és.
L’aprenent humil fonamenta l’autoestima en la capacitat d’aprendre. Té opinions i les defensa, però les tracta com el que són, valoracions raonables i no veritats revelades. Li interessa entendre què veu l’altre, sobretot quan veu una cosa diferent. Pot reconèixer un error sense sentir que per això val menys, perquè corregir-se també forma part de fer bé la feina.
Aquesta actitud no el fa més tou. Sovint és més exigent, també amb ell mateix. Simplement, sap que la seva mirada és un tros d’un quadre més gran i que necessita els altres per veure’l millor.
El Dòberman era un setciències arrogant de manual. No li faltaven talent, ganes ni experiència. Li faltava poder equivocar-se sense que se li ensorrés el terra sota els peus, i per això no es podia permetre preguntar.
Mirar no és donar la raó
Aquí convé aturar-se, perquè aquest terreny també es presta a un malentès.
Tenir mirada, ser humil, no vol dir renunciar al teu criteri ni donar la raó a tothom per estalviar-te el conflicte. Qui diu que sí a tot tampoc no pregunta res. És una altra manera de no escoltar.
Mirar és preguntar de veritat, no per confirmar el que ja penses, sinó per descobrir el que encara no veus. Hi ha una pregunta que ho resumeix i que cada vegada m’agrada més per la seva senzillesa. Què veus tu que jo no veig?
Costa de fer-la, perquè qui pregunta sembla, per un instant, el que menys sap. I és just al revés. L’únic que continua aprenent és el que pot preguntar sense sentir-se més petit. Aquí és on la humilitat profunda deixa de ser una idea i es converteix en un gest. Reconeixes que l’altre pot veure-ho d’una altra manera i, amb afecte i curiositat, vols entendre per què pensa el que pensa, no fos cas que t’estiguessis perdent una cosa important.
On has deixat de preguntar
Hi ha un lloc on és fàcil perdre la mirada sense adonar-se’n, i és just allà on estàs més segur. En els temes on dubtes, encara preguntes. En els que ja tens clars, fa temps que no.
Pot ser com s’han d’educar els fills, per què aquella amistat es va refredar, què li passa realment al teu germà o qui va tenir la culpa d’aquella baralla familiar de fa anys. Són els temes on la conclusió es va prendre fa molt de temps i on, cada vegada que surten, només fas que confirmar-la.
Allà, gairebé sempre, hi ha un color que no veus. No perquè t’equivoquis necessàriament, sinó perquè has deixat de mirar. La certesa té aquesta trampa. Com més sòlida sembla, menys preguntes deixa fer.
Uns ulls manllevats
Tots tenim punts cecs, i per definició no els veiem. Per això la mirada no és un tret de caràcter que es té o no es té. És una pràctica, la d’envoltar-te de gent que s’atreveixi a dir-te el que no t’agrada sentir, i la d’agrair-l’hi en lloc de fer-li-ho pagar.
A casa, a la feina o entre amics, el senyal és el mateix. El dia que les persones que estimes et tornin a portar els problemes quan encara són petits, sabràs que has començat a mirar.
No veiem les coses com són. Les veiem com som. I l’única manera de veure-hi una mica més és demanar prestats, de tant en tant, els ulls d’un altre.
El que ve després
El protagonisme et torna la teva part. La mirada t’ajuda a sospitar que no veus el quadre sencer. Però totes dues poden quedar-se dins teu, molt ben enteses, sense que ningú de fora ho noti mai.
D’això parlarà el proper article de la sèrie. De la coherència i de la integritat que és el moment en què el que dius, el que decideixes i el que fas comencen a assemblar-se.
Mentrestant, hi ha una pregunta que val la pena deixar reposar uns dies. En aquella discussió que encara tens oberta, de quin color ho deu veure l’altre?
Un gest concret per a aquesta setmana ...
Et proposo un exercici petit, i més incòmode del que sembla. Pensa en aquell desacord que arrossegues amb algú de casa, el que no s’acaba perquè tots dos teniu raó, i escriu en un full la seva versió. La seva, no el teu resum de la seva. Com si l’haguessis de defensar tu davant d’algú altre, amb els seus arguments i amb el seu color.
I la propera vegada que aparegui una discrepància, pots provar de fer aquella pregunta tan senzilla, «Què veus tu que jo no veig?», i de callar fins que hagis entès de debò la resposta. Sense defensar la teva. Només escoltant.
Gràcies per llegir-me. I gràcies, sobretot, per voler mirar també des de l’altra banda.
Explora també :
Pots seguir CALMM per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a Substack, Facebook, i Instagram.
Comentaris