La cacera del lleó

Recordo que un dia, quan tindria vuit o nou anys, va succeir un fet excepcional. El pare va arribar de treballar al final de la tarda molt trasbalsat. Resulta que a la devesa, a Girona, hi havia el circ, com cada any. Ens va dir, nerviós, que havien avisat a tots els veïns perquè s’havia escapat un lleó. 

Va tancar portes i finestres, va agafar la destral que teníem al rebost i abaixant tot seguit les llums de la casa. Cada estona, entrava a la meva habitació per vigilar que tot estes en ordre, amb la destral a les mans. S’asseia al meu llit per protegir-me. Recordo amb molta nitidesa aquesta imatge, tant l’ambient, com la presència del meu pare. Però sobretot, recordo que un lleó va irrompre a la meva vida. 

1a Etapa - Intuir l’existència del Lleó 

La intuïció que hi havia un lleó, va perdurar durant els següents anys. Intuïa que a algun lloc, hi havia un lleó que em volia mal, que volia ser jo. A mesura que va passar el temps i em vaig fer gran, aquesta intuïció, en comptes de disminuir, va augmentar. Estava segur que prop de casa meva, un lleó m'assetjava.

2a etapa - Descobrir les primeres petjades. 

Vaig decidir sortir a buscar al lleó. Durant molt de temps, el vaig buscar per deveses, boscos i per molts altres indrets. Tot sol, confós. No poques vegades vaig acabar perdut per les contrades, trist i obsessionat amb la recerca d’un lleó que potser, només existia a la meva imaginació. Però tan forta era la convicció de la seva existència, que vaig continuar buscant. 

3a Etapa - Veure al lleó. Constatar la seva existència sense dubtes. 

Un dia, prop dels boscos de les Gavarres, vaig veure primer una petjada difusa al fang i vaig seguir en la seva direcció. Al cap d’una estona, una altra petjada i tot seguit, un rastre. Eren petjades de lleó sens dubte. Atemorit i excitat, vaig tornar a casa a reflexionar. Després de tants d’anys, per fi una prova física de la seva existència es mostrava.

Estava exultant i vaig posar-me a desenvolupar un pla per caçar-lo. O ensinistrar-lo, que també recordo que se'm va passar pel cap. Vaig decidir aprendre a caçar i vaig dir-li al millor caçador de senglars de Canet d'Adri, en Pere, si em volia ensenyar a ser un gran caçador. I durant molt de temps, al seu costat, ell em va ensenyar a caçar, no al senglar, sinó al lleó. 

Recordo que em va dir molt seriós: “El lleó, és una bèstia molt astuta, i les sap totes per amagar-se al bosc. Per passar desapercebut. Perquè no t'adonis que existeix, però quan menys t’esperes, et salta a sobre i et devora sense contemplacions. Ni t'assabentes que t’ha mort. Recorda sempre que si un dia l’arribes a ferir, assegura’t de que estigui mort, perquè si no, quan es recuperi, no tinguis cap dubte que se’t mengera”. 

4a Etapa - Lligar al lleó

Va passar temps, i ja més preparat en l’art de la cacera, vaig endinsar-me un dia al bosc on havia vist les petjades, prop dels Àngels. Amb gran disciplina, vaig rastrejar amb atenció i presència fins que un dia, vaig sentir sens dubte la seva ferum. L’olor de la bèstia era inconfusible i era la prova final de la seva existència.

Tres dies més tard, el vaig veure passar com una ombra, silenciós i letal. Era un lleó de color quasi negre, amb gran cabellera i la força, astúcia i potencia que correspon a aquesta bèstia. Jo, ja no era aprenent en l’art de la cacera, era quasi un mestre. I amb astúcia, intenció i perseverança, vaig aconseguir domar-lo anys després i posar-li un anell amb una corda al nas. 

5a Etapa - Cavalcar sobre el lleó i tornar a casa.

Amb temps i paciència, el vaig poder ensinistrar. Inicialment, ell estirava la corda i jo anava al darrere. Però al final del procés d’ensinistrament, era jo qui tenia el control i ell, dòcil i obedient em seguia. L’havia fet passar d’amo a servent. Fins i tot, li pujava al llom per anar fins a casa. Vaig observar també, que amb el temps, a mesura que m’anava obeint més, el color del lleó canviava. S’anava aclarint. 

Va passar de marro molt fosc, quasi negre, a marro clar, beix i color crema fins que finalment, es va tornar de color blanc. I vaig observar que els canvis de color, es produïen al mateix temps que l’anava ensinistrant més i més. Quan vaig aconseguir pujar-li al llom, el dirigia cap a casa només amb el moviment dels meus malucs. En aquells temps, no vaig entendre quin era el motiu del canvi de color. Ara, amb més anys d'experiència, ja ho entenc perfectament.  

6a Etapa - El lleó oblidat i jo tot sol de nou. Ja no hi ha res per controlar ni buscar, el problema del lleó ha desaparegut. 

Anys després de la cacera, quan ja tenia ben ensinistrada a la bèstia i m’havia oblidat d’ella mateixa i també de mi mateix, un dia mentre tornava del bosc ben assegut sobre al seu llom, el lleó va tenir una reacció imprevisible. Tot d’una es va girar, i rugint amb una mirada horrorosa, va intentar trencar-me el coll d’un cop d’urpa. 

Sort que jo era àgil i fort per les caminades i destre per l’entrenament que havia rebut d’en Pere el caçador. Me’n vaig poder escapar i vaig pujar un l’arbre alt, on ell no podia atrapar-me. I des d'allà, vaig esperar terroritzat, fins que la gana el va fer marxar per anar, segurament, a procurar-se aliment. 

Dalt de l’arbre, vaig reflexionar sobre les paraules d’en Pere. "Si caces al lleó, assegurat que l’has ben mort i no està ferit, perquè si es recupera, se't menjarà sens dubte." I vaig decidir amb fermesa, matar al lleó. L’endemà, ben armat, el vaig anar a enfrontar i quan el vaig veure, li vaig disparar entre els ulls. Vaig matar al lleó. Me’n vaig assegurar que estava ben mort, i content i alleujat, vaig tornar cap a casa.

7a Etapa - Lleó oblidat, vigilància perduda

Amb el lleó suposadament mort, em vaig deixar anar.  Vaig guardar les armes, vaig abandonar la vigilància i em vaig convèncer que la cacera havia acabat. Durant els anys següents, me’n vaig oblidar completament. Content i satisfet, vivia mirant les llums i els colors de la vida, gaudint de cada dia despreocupat, instal·lat en la calma enganyosa de qui creu que ja ha arribat al final del camí.

Una tarda, pedalant tranquil·lament pels alzinars del voltant de casa, vaig parar a beure una mica d’aigua. Mentre em portava l’ampolla als llavis, vaig notar una cosa impossible; la ferum de la bèstia. Una olor inconfusible, antiga, que em va travessar com un llamp. Se’m van eriçar tots els pèls del cos, el cor em bategava descontrolat, i vaig quedar totalment petrificat.

En recuperar-me del xoc, vaig deixar la bicicleta allà mateix i vaig fugir com un boig, empès per un pànic difícil d'explicar amb paraules. Ja a casa, més serè, intentava convèncer-me que era una juguesca dels sentits. Era impossible. Havia matat al lleó. M’hi havia assegurat. O això pensava…

L’endemà vaig tornar al lloc, decidit a demostrar-me que no havia passat res. Però les paraules d’en Pere, el caçador, ressonaven dins meu com un mantra premonitori. En arribar, vaig buscar a tort i a dret, anhelant no trobar res. Fins que la realitat em va colpejar: petjades fresques al fang… i una metxa de pèls negres, aspres i pudents, enganxada a una branca.

El lleó era viu.I jo, una vegada més, l’havia subestimat.

8a Etapa - La cacera torna a començar. 

Desesperat en constatar que realment no l’havia mort, amb la sensació d’haver perdut anys de feina i amb tots els sentits en alerta, vaig prendre el ferm propòsit de tornar-lo a caçar, aquesta vegada sense deixar que se m’escapés. M’ho vaig prometre fermament. Reflexionant sobre els fets, em vaig adonar que no era tan bon caçador com em pensava i vaig comprometre'm a convertir-me, aquesta vegada sí, en un gran caçador. 

Vaig recordar allò que un dia li va dir un llop a l’altre: - M'encanta caçar sol, però es caça molt més en manada. L’altre llop li va contestar; - depèn del que vulguis caçar, però les grans preses, requereixen de solitud, perquè són les més difícils de caçar i t’hi jugues la vida.

9a Etapa - Les bones intencions. 

Durant els següents anys, vaig cercar com ho podia fer per caçar amb grup, amb més recursos, més ulls, orelles i nassos per veure, escoltar i ensumar millor. Per abatre definitivament la bèstia i per afilar de nou les meves armes, enfortir les meves cames i esdevenir molt més fort per no errar de nou. Perquè si errava, seria devorat definitivament pel lleó. D’això n’estava segur.

10a Etapa — Tornar al poble amb les mans buides

Amb el temps, la nova cacera va donar fruits profunds. Vaig entendre que el lleó no era un enemic, ni una bèstia a matar, ni tampoc un ésser a dominar. Aquell animal ferotge que m’havia perseguit tota la vida era, senzillament, tot allò que jo no volia veure de mi mateix. El seu rugit era el meu propi crit. La seva urpa era la meva pròpia por.

Un dia, passejant pel les profunditats del bosc d'alzinars i roures, on tantes vegades havia corregut atemorit, va passar una cosa que no havia previst. Vaig deixar de buscar-lo. No per cansament ni per rendició, sinó perquè alguna cosa en mi s’havia suavitzat. En el silenci del bosc, vaig sentir clarament que ja no hi havia cap “dos”; ni caçador ni lleó, ni jo perseguint ni res perseguit.

Va ser aleshores quan, sense esforç i sense lluita, el vaig veure de nou. No era negre. Ni blanc. Ni ferotge. Ni dòcil. Simplement era, tal com era. Ens vam mirar durant una estona llarga i serena, sense por i sense intenció. Després, igual que havia arribat, el lleó es va girar i va desaparèixer entre els arbres sense fer soroll. Va girar cua i es va esvaïr entre les branques baixes. Jo, aquesta vegada, no vaig fer res. No vaig sentir cap emoció, ni perill, ni por. Només una gran tranquil·litat. 

Aquell dia vaig comprendre que la veritable feina no era caçar cap lleó, sinó aprendre a caminar pel món sense fugir-ne. No haver de controlar res. No haver de modificar res. No haver d’obtenir res.

I així, sense cap èxtasi especial ni cap llum mística, vaig tornar a casa. No sobre el llom del lleó, ni amb la seva pell sobre l’espatlla. Vaig tornar amb les mans buides, que és la manera més plena de tornar.

Des de llavors, la vida quotidiana és el meu bosc i el meu mercat. Comprant peix, parlant amb els veïns, treballant, estimant, perdent coses i retrobant-ne d’altres. No cal cap gest extraordinari. El gest ordinari ja és ple. La presència que abans buscava desesperadament enmig de la cacera, ara sorgeix sola mentre xiulo en caminar o espero el canvi de color del semàfor.

He entès que la desena etapa no és un final, sinó la capacitat de viure sense dividir la vida en “moments espirituals” i “moments normals”. La vida és una de sola. I el lleó —l’ego, la por, la identitat, la lluita— és part d’aquesta unitat. Quan ja no el rebutges ni l’idolatres, simplement es dissol en la llum de la vida de cada dia. Tot esdevé una experimentació viva i fecunda de tots els fenòmens que la vida posa al nostre abast.

Així és com he tornat al mercat. No per predicar res a ningú, ni per mostrar cap assoliment, sinó perquè aquí és on sempre havia de ser. Entre la gent, amb el peix humit de mar, el pa encara tebi i la llum que s’esfilagarsa entre les parades.

Somric, pago el que compro i torno cap a casa. Això és tot.I és més que suficient.

Final del conte...

Si alguna cosa he après en aquest viatge és que cadascú ha de seguir les seves pròpies petjades. La cacera del teu lleó —o del teu bou— és única i intransferible. No arrenca per decisió ferma, sinó per una incomoditat que ja no es pot ignorar.

Para, escolta’t, observa les teves rutines, les teves pors, els teus automatismes. Tots deixen rastre. I si tens el coratge d’entrar al bosc amb presència i constància, tard o d’hora, també tu descobriràs que el camí no porta enlloc més que aquí. Una vida viscuda amb més senzillesa, mes autenticitat, més calma i més llibertat.