top of page

La loteria ovàrica: un experiment mental de Warren Buffett



Sovint, quan treballo amb equips d’alt rendiment en programes que poden durar més d’un any, arriba un moment en què la feina va més enllà dels objectius professionals. A mesura que ens anem coneixent i travessem diferents etapes, intento comprendre millor les persones que tinc davant, sobretot perquè m’he compromès a ajudar-les, en la mesura que pugui, a construir una vida millor, més plena i amb més sentit.


I hi ha una cosa que em trobo amb una freqüència sorprenent. Una part important de les persones adopten, gairebé sense adonar-se’n, una posició de víctima davant les circumstàncies. Arriben tard perquè hi havia trànsit. No han lliurat un informe perquè la impressora no tenia tinta. No han pogut fer una determinada feina perquè algú no els ha respost a temps. I podria continuar amb tot un reguitzell d’exemples del que, mig en broma, acostumo a anomenar «el món de les excuses».


Sovint també hi apareix la queixa. Tenen massa pressió, els altres no els entenen, no guanyen prou diners, les coses sempre són més difícils del que haurien de ser.

Amb els anys he après a identificar aquesta actitud també per una cosa molt senzilla: en el seu discurs apareix molt poc la paraula «jo».

«Hi havia molt trànsit.» «La impressora s’ha quedat sense tinta.» «No m’han enviat la informació.»


Però costa més sentir:

«Jo he arribat tard perquè no he mirat abans com estava el trànsit.» «Jo no he pogut lliurar l’informe perquè no m’he preocupat de comprovar si teníem tinta.» «Jo no he previst què faria si aquella informació no arribava a temps.»


La diferència sembla petita, però no ho és. En un cas, la vida ens passa. En l’altre, comencem a recuperar una part de responsabilitat sobre la nostra manera de viure-la.


Quan el programa avança i ja hi ha prou confiança, acostumo a buscar algun moment adequat per introduir una altra perspectiva. Intento ajudar-los a deixar de mirar durant una estona tot allò que els falta i observar, simplement, tot allò que ja tenen. Salut, en molts casos. Una família. Una feina més o menys ben remunerada. Un sostre. Una societat desenvolupada —amb moltes coses a millorar, evidentment, com totes— on mengem cada dia, obrim l’aixeta i tenim aigua potable, obrim la nevera i hi trobem aliments, i entrem en supermercats plens de productes que, durant gran part de la història humana, haurien semblat inimaginables.


I, tanmateix, una part considerable de les nostres preocupacions quotidianes pot acabar sent que el cafè està fred, que no tenim prou cobertura al mòbil, a quin restaurant anirem amb la família o els amics el cap de setmana, o quina pel·lícula veurem al cinema o en alguna plataforma.


No dic això per menystenir els problemes de ningú. Cadascú porta la seva història, les seves dificultats i les seves ferides. Però sí que crec que de tant en tant és saludable ampliar una mica el camp de visió.


Quan aconseguim fer-ho, passa una cosa interessant. A poc a poc, el discurs d’algunes persones comença a canviar.


Fa unes setmanes vaig tenir un d’aquests casos. Després d’una conversa especialment directa, em vaig quedar pensant com podia explicar millor una idea que feia temps que intentava transmetre: que, encara que la nostra vida tingui problemes reals, molts de nosaltres hem nascut en unes circumstàncies extraordinàriament favorables si les comparem amb el conjunt de la humanitat, tant actual com passada.


Buscant una manera senzilla d’explicar-ho, vaig arribar a un concepte de Warren Buffett que em va semblar perfecte: la loteria ovàrica.


La idea és tan simple com incòmoda. Abans de néixer, no hem escollit el país, la família, el sexe, la salut, les capacitats, l’època històrica ni bona part de les circumstàncies que determinaran les nostres oportunitats. Ens ha tocat una bola.


I només després comença tot el que acostumem a anomenar «la nostra vida».

De fet, he escrit aquesta publicació pensant en aquella persona amb qui vaig tenir la conversa. Potser, si ho explica Warren Buffett, li farà una mica més de cas que a mi.


Espero que també et sigui útil.

He trobat algunes versions diferents que Warren Buffett ha compartit al llarg dels anys.


La resta d'aquesta publicació en descriu dues.





La loteria ovàrica: un experiment mental de Warren Buffett


La «loteria ovàrica» és un breu experiment mental popularitzat per Warren Buffett.

La idea està molt vinculada al pensament de John Rawls, filòsof de Harvard i autor d’A Theory of Justice, especialment al seu conegut «vel d’ignorància». També trobem antecedents anteriors, com l’expressió Ovarian Roulette, utilitzada pel doctor Reginald Lourie durant la dècada de 1960.


A La bola de neu, la biografia de Buffett escrita per Alice Schroeder, ell mateix ho explica així:


«Quan era petit, vaig tenir moltes coses a favor. Vaig créixer en una llar on es parlava de coses interessants, tenia uns pares intel·ligents i vaig anar a bones escoles. No crec que hagués pogut tenir uns pares millors. Tot això va ser enormement important.

No vaig rebre diners dels meus pares, ni realment en volia. Però vaig néixer en el moment adequat i en el lloc adequat.

Vaig guanyar la loteria ovàrica.»

— Warren Buffett, citat per Alice Schroeder a La bola de neu


La Loteria Ovàrica de la Reunió Anual de Warren Buffett el 1997


En aquesta versió, pots escoltar Warren Buffett explicant la història (començant al minut 4:15 del vídeo). La transcripció completa també està disponible a sota del vídeo. Ajusta la traducció i els subtítols per a una millor comprensió.





«Imagina que naixes d’aquí a 24 hores i que se t’ha concedit un poder extraordinari: el dret de determinar les normes —les normes econòmiques— de la societat en què viuràs. I aquestes normes es mantindran durant tota la teva vida, la dels teus fills i la dels teus néts.»


Tens, doncs, aquestes 24 hores per decidir quina estructura tindrà aquesta societat. Però, com passa en gairebé totes les històries de genis, hi ha una trampa.


No saps si naixeràs negre o blanc. No saps si seràs home o dona. No saps si naixeràs amb una gran intel·ligència o amb limitacions cognitives. No saps si tindràs una bona salut o alguna discapacitat. No saps si naixeràs als Estats Units o a l’Afganistan.


En altres paraules, d’aquí a 24 hores participaràs en el que jo anomeno la loteria ovàrica.


És l’esdeveniment més important en què participaràs mai. Determinarà moltes més coses de la teva vida que l’escola on estudiïs, l’esforç que facis o moltes de les decisions que prendràs després. Trauran una bola d’una cistella de la loteria que probablement conté 5.700 milions de boles, i aquella bola seràs tu.


Ara bé, tenint això present, quina mena de societat construiries?


Probablement voldries crear un sistema capaç de produir una gran abundància de béns i serveis, i que aquesta abundància continués augmentant durant la teva vida, la dels teus fills i la dels teus néts, perquè cada generació pogués viure millor que l’anterior. Voldries, per tant, un sistema que produís allò que la gent vol i necessita, i que fos capaç de fer-ho en quantitats cada vegada més grans.


Però també voldries que aquest mateix sistema tractés les persones que no han guanyat la loteria ovàrica de la manera com t’agradaria ser tractat si tu fossis en la seva situació. Perquè molta gent no guanya aquesta loteria.


Quan Charlie Munger i jo vam néixer, les probabilitats de néixer als Estats Units eren de més de trenta a una. Només haver guanyat aquesta part de la loteria ja representava un avantatge enorme. A l’Afganistan, probablement no hauríem tingut cap valor especial. Podríem haver estat fent xerrades sense que ningú ens escoltés. Hauria estat un món completament diferent per a nosaltres.


També vam tenir sort amb l’època en què vam néixer i amb el fet d’haver nascut homes.

Quan jo era petit, les dones podien ser professores, secretàries o infermeres, i gairebé això era tot. Aproximadament la meitat del talent del país quedava exclòs, en gran part, de pràcticament totes les altres ocupacions.


També vam tenir sort d’haver nascut blancs. Ningú no ens va concedir cap mèrit per això. Simplement va passar.


I encara vam tenir sort d’una altra manera: vam néixer amb una determinada manera de pensar, sobre la qual tampoc no vam tenir cap control, que ens permet ser especialment bons valorant empreses. És aquest el talent més important del món? No. Simplement és un talent que aquest sistema econòmic valora molt.


Ara bé, fins i tot després de reconèixer tot això, continues volent un sistema en què persones com Bill Gates, Andy Grove o Tom Murphy puguin posar els seus talents al servei de la societat i desenvolupar-los al màxim. Seria absurd que persones amb capacitats extraordinàries acabessin fent feines que no les aprofitessin només perquè portéssim l’ideal d’igualtat fins a l’extrem.


El repte, em sembla, és trobar un cert equilibri: un sistema que permeti que les persones amb els talents necessaris per produir els béns i serveis que la societat demana els puguin desenvolupar, produir en abundància i tenir incentius per continuar fent-ho al llarg de la seva vida; però que, alhora, tingui cura de les persones que van perdre la loteria i s’asseguri que, només perquè en aquell moment els va tocar un bitllet menys afortunat, no hagin de viure una vida dramàticament pitjor que la de les persones que van tenir més sort.


La loteria ovàrica en una conferència de Warren Buffett amb estudiants, l’any 1998


«Suposem que falten 24 hores perquè neixis i que un geni se t’apareix i et diu: “Sembles una persona prometedora i tinc un gran problema. He de dissenyar el món en què viuràs, però he decidit que és massa difícil. Dissenya’l tu.”»


Així doncs, tens vint-i-quatre hores per decidir quines haurien de ser les normes socials, econòmiques i polítiques d’aquest món. Tu, els teus fills i els teus néts viureu sota aquestes normes.


Tu preguntes: «Puc dissenyar qualsevol cosa? Hi ha d’haver alguna trampa.»


I el geni et respon que sí, que n’hi ha una. No saps si naixeràs negre o blanc, ric o pobre, home o dona, amb una discapacitat o sense, amb una intel·ligència extraordinària o amb limitacions importants. L’únic que saps és que trauràs una bola d’una cistella de loteria que conté 5.800 milions de boles. Participaràs en la loteria ovàrica.


I probablement serà el fet més determinant de tota la teva vida, perquè decidirà si neixes aquí o a l’Afganistan, si tens un coeficient intel·lectual de 130 o de 70, i moltes altres circumstàncies sobre les quals no tindràs cap control.


Quina mena de món dissenyaries? Crec que és una bona manera d’abordar les qüestions socials, perquè, com que no saps quina bola et tocarà, voldràs crear un sistema capaç de produir molts béns i serveis perquè la gent, en general, pugui viure bé. També voldràs que aquesta prosperitat continuï creixent perquè els teus fills visquin millor que tu i els teus néts millor que els seus pares.


Però, al mateix temps, voldràs que aquest sistema no deixi enrere la persona a qui, simplement per atzar, li hagi tocat una bola menys afortunada i que no estigui especialment ben preparada per prosperar dins d’aquell sistema concret.


Jo vaig néixer amb unes característiques que encaixen extraordinàriament bé amb el sistema en què em va tocar viure. Vaig entrar en un món en què una de les meves habilitats —assignar capital— té molt valor. Però no hi ha res d’intrínsecament extraordinari en aquesta capacitat.


Si tots estiguéssim atrapats en una illa deserta i no en poguéssim sortir mai, probablement la persona més valuosa seria aquella capaç de cultivar més arròs. Jo podria dir: «Sé assignar capital!», però dubto que això us impressionés gaire.


Per tant, vaig tenir la sort de néixer en el lloc i en el moment adequats.

Bill Gates diu que, si hagués nascut fa tres milions d’anys, probablement hauria acabat sent el dinar d’algun animal. «No pots córrer gaire ràpid, no pots enfilar-te als arbres, no pots fer gran cosa. Et devorarien el primer dia.» Va tenir sort de néixer avui. I jo també.


Tornem, doncs, al barril. Imaginem què hi ha dins totes les persones del món. Si poguessis tornar-hi a posar la teva bola i després en traguessin cent a l’atzar, de les quals n’hauries d’escollir una, hi posaries de nou la teva?


D’aquestes cent boles, només unes cinc correspondrien a persones nascudes als Estats Units. Aproximadament la meitat serien dones i l’altra meitat, homes. La meitat tindrien una intel·ligència inferior a la mitjana i l’altra meitat, superior. Hi tornaries a posar la teva bola? La majoria de vosaltres no ho faríeu.


I això significa que, ara mateix, asseguts en aquesta sala, en certa manera esteu dient: «Soc dins de l’u per cent més afortunat del món.»


Així és com jo ho veig. He tingut sort d’haver nascut on vaig néixer. He tingut sort amb els meus pares, sort amb moltes altres circumstàncies i sort d’haver nascut amb unes capacitats que, dins d’una economia de mercat, tenen un valor especialment alt.


Quina és la moral de la història?

En el moment d’escriure aquest article, la població mundial —el nombre de «boles» dins d’aquesta loteria— era d’uns 7.800 milions de persones. I només pel fet d’estar llegint aquestes línies, formes part de la part de la població mundial que té accés a Internet.


En alguns aspectes, per tant, has guanyat la loteria. En d’altres, probablement sentiràs que no has tingut tanta sort.


Una part enorme de la nostra vida depèn de circumstàncies que no podem controlar i de les quals, per tant, difícilment ens podem atribuir tot el mèrit —ni tampoc tota la culpa—. Probablement molt més del que acostumem a reconèixer en el dia a dia.

Sabem també que el punt de partida de cadascú pot tenir una influència extraordinària sobre les oportunitats i els camins que s’obriran després. Tenir-ho present és un exercici d’humilitat, però també una manera diferent de mirar-nos a nosaltres mateixos i de mirar els altres.


En el cas de Buffett, aquesta idea va acabar influint profundament en la seva manera d’entendre la política, la riquesa i la filantropia:


«La loteria ovàrica havia arribat a donar forma a totes les seves opinions sobre política i filantropia. L’ideal de Buffett era un món en què els guanyadors fossin lliures de competir, però contribuïssin a reduir la distància ajudant els qui havien tingut menys sort.» — Alice Schroeder, La bola de neu


Potser aquesta és una de les conseqüències més interessants de l’experiment mental de Buffett. Si has tingut la fortuna de treure una bona bola en aquesta loteria, què en fas?

Una possible resposta és contribuir, en la mesura que puguis, a ampliar les oportunitats dels qui no han tingut la mateixa sort.


I és aquí on la idea de Buffett es troba amb una de les intuïcions més conegudes del filòsof John Rawls: el «vel d’ignorància».


«Una societat justa es basa en principis que tothom podria acceptar si partís d’una posició imparcial, darrere d’un “vel d’ignorància”, és a dir, sense saber qui seria ni quin lloc ocuparia dins d’aquella societat.» — Eric Rosenbaum, parafrasejant John Rawls i Warren Buffett


També et pot agradar:





Pots seguir CALMM  per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a  Substack, Facebook, i Instagram.





Comentaris

bottom of page