L'essència de la meditació: "El cor de l'oració" de Rupert Spira (resum del llibre)

Àlex Estebanell
Jun 2
17 min de lectura

Aquest és un resum del llibre El cor de l'oració (L'essència de la sèrie de la meditació) de Rupert Spira

( Amazon ).

Pots accedir també aquestes publicacions complementàries de en format Premium sobre Rupert Spira:

· Com veure amb l'analogia de la pantalla de Rupert Spira (+ infografia)

Aqui tens una introducció en vídeo. Ajusta el traductor del teu navegador per una óptima comprensió :

https://youtu.be/Yc_qOYoujk8?si=NSluNkp5Ukx04N4u

Guia de lectura :

Totes les cites entre cometes són de l'autor (tret que s'indiqui el contrari).
Tot el que no va entre cometes està parafrasejat (de les cites de l'autor).
He afegit èmfasi en negreta per facilitar la lectura/lectura.
Tot el contingut està organitzat en temes propis (no en capítols de l'autor).
Si no has llegit abans autors com Rupert Spira, algunes idees poden semblar abstractes, paradoxals o fins i tot contra-intuïtives. Per això, en alguns punts he incorporat notes personals per ajudar a contextualitzar i fer més accessible el contingut.

Contingut del resum del llibre:

Què és l'oració?
El Nom Diví
Subjecte i objecte
Separació i Unió
El Camí

Nota personal de lectura :

Quan Rupert Spira utilitza la paraula “Déu”, no sempre ho fa en el sentit religiós habitual. No es refereix necessàriament al Déu d’una tradició concreta, ni a una figura separada del món, sinó a la realitat última de l’experiència: la consciència, la presència o el fons silenciós des d’on tot apareix.

Això pot generar confusió si el lector prové d’una tradició cristiana, musulmana, jueva o d’una sensibilitat no religiosa. Per això convé llegir aquesta paraula amb amplitud. En aquest context, “Déu” no és tant una creença com una manera d’assenyalar allò que moltes tradicions han expressat amb noms diferents: Ser, Consciència, Presència, Misteri, Amor o Unitat.

En la meva experiència amb el sufisme, he vist que passa una cosa semblant. En el procés de transformació espiritual —la tarbiya, l’educació o refinament interior sota la guia d’un mestre— el llenguatge pot estar ple de referències a Déu. El mestre parla de Déu, invoca Déu, orienta tota la pràctica cap a Déu. Però arriba un moment en què un comença a adonar-se que aquella paraula no assenyala només el Déu anomenat Allah en un sentit doctrinal o confessional, sinó una realitat molt més profunda: allò que sempre ha estat i sempre serà, el Primer i l’Últim, el Manifest i el No Manifest, el fons viu de tot el que existeix.

En l’Advaita Vedanta, aquesta mateixa intuïció queda expressada en la gran afirmació Tat Tvam Asi, que literalment vol dir “Tu ets Això”. És a dir: allò que busques com a realitat última no està separat del que ets en el més profund. No parla simplement d’un “jo” personal, sinó d’una identitat més radical entre la consciència íntima i l’Absolut.

Per això, quan en aquest article aparegui la paraula “Déu”, pot llegir-se no com una afirmació dogmàtica, sinó com una invitació a reconèixer allò que les tradicions han intentat assenyalar amb llenguatges diferents. No es tracta tant de creure en una idea, sinó d’obrir-se a una experiència directa.

L’essència de la meditació: el cor de l’oració segons Rupert Spira

Què és l’oració?

«L’oració és comprendre i sentir que l’únic ésser en nosaltres és l’ésser de Déu, i reposar-hi com a tal.»

Per a Rupert Spira, l’oració no és principalment un acte verbal, ni una petició, ni una conversa amb una realitat externa. És, abans que res, un reconeixement de la nostra naturalesa essencial.

«L’oració és simplement reposar en el “jo sóc” abans de les paraules “jo sóc”. Romandre com això. Simplement ser.»
Tot el que cal, segons Spira, és desplaçar suaument el focus de la nostra atenció.
«Tot el que cal és suavitzar el focus de la nostra atenció des del contingut de l’experiència i posar l’èmfasi en el “jo sóc”.»
Aquest “jo sóc” no és una idea filosòfica abstracta, sinó una experiència immediata i directa.
«Cadascun de nosaltres pot dir, per experiència directa, que “jo sóc”. I cadascun de nosaltres pot dir amb certesa que sóc perquè sé que sóc. El “jo” que sap que sóc és el mateix “jo” que sóc.»
«Què és Déu? “Jo sóc”, abans de les paraules “jo sóc”.»
«Déu és reposar en “jo sóc”; allò que fa una persona és romandre com “jo sóc”.»
Per això, la manera com entenem Déu està íntimament lligada a la manera com ens entenem a nosaltres mateixos.
«La nostra comprensió de Déu, i per tant la nostra comprensió de l’oració, depèn de la nostra comprensió de nosaltres mateixos.»
Des de la perspectiva individual, pot semblar que l’oració és un moviment cap a Déu. Però, en una comprensió més profunda, el moviment és diferent.
«Des de la perspectiva individual, l’oració és un moviment d’un mateix cap a Déu. En realitat, l’oració és buidar-nos de nosaltres mateixos, l’enfonsament de nosaltres mateixos en l’ésser de Déu.»

Oració interior i exterior: via negativa i via positiva

Spira diferencia dos moviments dins l’experiència de l’oració.

«L’oració interior és el camí que recorrem de “No sóc alguna cosa” a “No sóc res”. L’oració exterior és el camí de “No sóc res” a “Sóc tot”. La primera és el viatge cap a Déu; la segona, el viatge en Déu.»
Aquest doble moviment descriu dues fases complementàries de la vida espiritual.
«Quan el viatge cap a Déu arriba a la seva fi, comença el viatge en Déu. Per al viatge cap a Déu, ens allunyem del pensament i de la percepció, mentre que el viatge en Déu requereix que tornem enrere i reconeguem que compartim el nostre ésser amb tothom i amb tot.»
Aquí apareixen dues grans tradicions contemplatives: la via negativa i la via positiva.
«Si el camí de la negació, la Via Negativa, culmina en la comprensió que Déu no és res —no és una cosa—, aleshores el camí de l’afirmació, la Via Positiva, culmina en la comprensió que Déu ho és tot.»
«El camí de la negació és el camí de la pregària o de la rendició; el camí de l’afirmació és el camí de la lloança o de l’amor. En la pregària, ens enfonsem en les profunditats de l’ésser; en l’amor, abracem tothom i tot com aquest ésser.»

L’analogia de la roba

Per explicar aquesta visió, Spira utilitza una metàfora molt visual.

«Un ésser humà és l’ésser de Déu revestit d’experiència humana.»
«Déu es revesteix de nom i forma i apareix com l’univers. Quan Déu es despulla, es revela com a ésser. Revestir-se de nom i forma és l’activitat de la creació; despullar-se és pregària.»
«En l’oració, no ens convertim en el nostre ésser nu. No viatgem d’un tipus de jo a un altre, d’un ésser a un altre. El nostre ésser simplement queda despullat o descobert.»
«Hi ha un únic ésser, l’ésser de Déu, revestit temporalment de pensaments i percepcions, que sembla convertir-se en un jo temporal i finit, però que en realitat mai deixa de ser ell mateix.»
«Un ésser humà és l’ésser de Déu revestit temporalment d’atributs humans. L’ésser de Déu és un ésser humà despullat de les seves qualitats.»
«Només hi ha l’ésser de Déu, que es vela a si mateix revestint-se d’experiència humana i després es despulla d’aquesta experiència humana i es reconeix tal com és.»

Com pregar:

«En l’oració, viatgem cap endins a través de les capes de l’experiència: pensar, sentir emocionalment, sentir corporalment, percebre, actuar i relacionar-nos, fins que arribem al nostre ésser essencial i irreductible. Despullat de les qualitats que el nostre jo pren del contingut de l’experiència, aquest ésser es revela com l’ésser infinit de Déu.»
«Permetem que l’ésser emergeixi des del fons de l’experiència, on la major part del temps passa desapercebut, fins a ocupar el primer pla. I permetem, alhora, que el contingut de l’experiència —que habitualment ocupa la nostra atenció— s’esvaeixi cap al fons. Desvincular el nostre jo de les qualitats de l’experiència és l’essència de l’oració o de la meditació. En la vida quotidiana, l’experiència enfosqueix l’ésser; en l’oració, l’ésser eclipsa l’experiència.»
«Quan s’elimina tot allò que se’ns pot prendre, l’únic que resta és l’ésser de Déu. I nosaltres som això. Aquesta és la pràctica de la presència de Déu.»
«Si en la meditació o en l’oració hi ha la més mínima sensació d’avorriment, irritació o mancança, és perquè hem abandonat l’etern present i hem seguit el pensament cap al passat o cap al futur.»
«El desig és el moviment del nostre anhel cap a un objecte, i condueix al plaer. L’oració o la meditació és el retorn del nostre anhel al subjecte, i condueix a la pau i a l’alegria.»
«L’oració no és un moviment que va de nosaltres cap a Déu. És un despullar-nos de totes les qualitats que sembla que hem adquirit a través de l’experiència, fins que el nostre ésser es revela com l’ésser infinit de Déu.»
«Ja no hi ha espai per a cap moviment de l’individu cap a Déu. Qualsevol resta d’esdevenir arriba a la seva fi. El silenci que roman és la nostra pregària.»
«Déu es troba a la font del nostre anhel i mai no pot convertir-se en el seu objecte. Que qualsevol impuls d’allunyar-nos del simple ésser reposi en aquesta comprensió. No hi ha lloc per a l’esforç en l’oració, perquè l’esforç sempre aniria d’allò que és cap a allò que encara no és.»
«L’oblit de si mateix és el record de Déu. Aquest oblit de si mateix és l’essència de l’oració. També podríem dir que el record de si mateix —l’ésser infinit i impersonal— és l’oració definitiva. El buidament de si mateix és la plenitud de Déu.»
«Viure una vida d’oració significa estar en comunió constant amb l’ésser, sense permetre que es barregi amb l’experiència ni quedi velat per ella.»

El nom diví

«Jaume, Sofia, Pere i Joan són els noms que ens donem els uns als altres, però “jo” és el nom que ens donem a nosaltres mateixos.»

Déu / “Jo”

«En totes les grans tradicions religioses i espirituals, la realitat única, l’ésser suprem, rep nombrosos noms: Brahman, Buda, el Tao, Consciència, l’Ésser, Shiva, Al·là, Esperit, Amor, Jehovà. De fet, Déu mateix és un d’aquests noms. Tanmateix, per anomenar qualsevol cosa, primer ens n’hem d’allunyar i conèixer-la des de la distància. Per tant, qualsevol cosa que anomenem no pot ser el nostre jo i, com a tal, no pot ser el nom de Déu, perquè Déu és el nostre propi ésser. El veritable nom de Déu només pot ser el nom que es donaria a si mateix. Com es diria Déu a si mateix? “Jo”, perquè “jo” és el nom que allò que es coneix a si mateix es dona a si mateix. Per tant, el nom més sagrat de Déu és “jo”.»
«De tots els noms de Déu, “jo” és el més elevat i sagrat, perquè apunta al coneixement subjectiu que Déu té de si mateix. És el nom diví.»
«“Jo” és el nom que tot allò que es coneix a si mateix es dona a si mateix.»
«“Jo” és el nom de Déu en cadascun de nosaltres.»
Per a Spira, aquest “jo” no fa referència a la identitat psicològica, al personatge ni a la història personal.
«“Jo” es refereix a l’experiència subjectiva de simplement ser o de ser conscient, abans que aquesta experiència sigui qualificada.»
No és una idea. No és un concepte. És la presència immediata que acompanya tota experiència.
«El “jo” és el factor constant en tota experiència canviant.»
«El “jo” és el fil ocult que recorre tota la nostra vida. Sense ell, l’experiència seria un caos de pensaments, imatges i sentiments. L’experiència és sempre una cosa, no deu mil coses. L’experiència pren la seva unitat de la singularitat del “jo”.»

Ser / Consciència

«L’ésser es coneix a si mateix directament.»
Aquesta afirmació resumeix bona part de la metafísica contemplativa de Spira. La consciència no necessita un intermediari per saber que existeix.
«El nostre ésser no és “el nostre” ésser. És simplement ésser, l’ésser de Déu. L’ésser no ens pertany com a persones, de la mateixa manera que l’espai d’una habitació no pertany a les seves quatre parets.»
«L’ésser de Déu en nosaltres, com a nosaltres, es troba ara en la mateixa condició que abans que cadascun de nosaltres semblés, com a persona, haver nascut. Res no li passa mai a l’ésser. Pot quedar acolorit per l’experiència humana, però mai condicionat per ella.»
«El fet de simplement ser és sencer, perfecte i complet, sense necessitat de res, sense voler res i sense mancar de res.»
«No hi ha cap aspecte del nostre ésser que no estigui completament saturat de ser.»
«Un pensament no es coneix a si mateix; és conegut per la consciència.»
D’aquí neix també una invitació contemplativa molt característica de Spira:
«No permetem que la consciència de l’ésser quedi eclipsada per la consciència de l’experiència.»
«Cap experiència no t’ha qualificat, disminuït, ferit, canviat o engrandit mai.»

Subjecte i objecte

«Per conèixer qualsevol cosa, hem d’allunyar-nos de l’objecte o de l’experiència que és coneguda, com a subjecte o coneixedor separat. Només des de la distància aparent d’un subjecte separat es pot conèixer un objecte o una experiència.»

Relació subjecte-objecte:

«La ment refracta la realitat, l’ésser de Déu, fent que aparegui com una multiplicitat i diversitat d’objectes i jos. Així, la ment superposa les seves pròpies limitacions a la realitat que percep, fent que aparegui d’una manera coherent amb aquestes limitacions i que en sigui una expressió.»
«Per a l’U no hi ha objectes, perquè un objecte seria quelcom que existeix per dret propi. Si hi hagués objectes a més de l’U, aleshores l’U no seria u. En absència d’objectes, no es pot dir que sigui el subjecte, perquè no hi ha res de què pugui ser subjecte. Per tant, no hi ha cap relació subjecte-objecte per a l’U.»
«Mentre l’objecte persisteix, el subjecte continua.»
«Cap subjecte o objecte d’experiència separat no “destaca” mai d’allò que té la seva pròpia existència independent.»
«Aquesta absència absoluta d’alteritat és l’experiència de l’amor. Per tant, l’amor no és una relació sinó l’absència de relació, el col·lapse de la creença i el sentiment d’un mateix i de l’altre, de l’individu i de Déu.»
«Subjectivament, l’ésser s’experimenta com la “joïtat” del nostre jo, i objectivament com l’“és” de les coses... L’ésser que brilla en cadascun de nosaltres com la “joïtat” del nostre jo és el mateix ésser que brilla al món com l’“és” de les coses.»

Déu no és un objecte:

«Si ens acostem a algú o a alguna cosa, fins i tot si aquesta cosa és l’objecte últim del nostre anhel —Déu, la il·luminació, la salvació, etc.—, ens en separem com un subjecte separat de l’experiència. Com a tal, el nostre moviment o acostament és un moviment de separació.»
«El coneixement que Déu té de si mateix —el coneixement absolut— és desconegut per a la ment, que només pot conèixer en la relació subjecte-objecte.»
«Déu es troba a la font del nostre anhel; mai no pot ser objecte del nostre anhel.»
«De la mateixa manera que no podem prestar atenció a la consciència, sinó que prestem atenció des de la consciència; de la mateixa manera, l’ésser de Déu es troba a la font del nostre anhel i mai no pot ser un objecte del nostre anhel.»

Separació i Unió

«Hi ha ocultació i revelació, però mai separació ni unió. La separació i la unió pertanyen a una etapa preliminar de comprensió que atribueix al jo separat la seva pròpia existència independent.»

Ocultació i revelació:

«Per a qui coneix el seu ésser com l’ésser de Déu, el món perd el seu poder ocultador i esdevé un poder revelador.»
«En última instància, no hi ha cap jo separat que pugui estar separat de Déu o unit a Déu. Només hi ha l’ésser de Déu, que s’amaga en l’experiència humana i es revela. Morir abans de morir significa aprofundir en nosaltres mateixos, a través de les capes de l’experiència personal, fins que arribem simplement a ser, a l’experiència crua de “jo sóc”. Aquesta experiència és completament íntima, és el nostre mateix jo, però és impersonal i il·limitada. És l’ésser de Déu.»
«S’amaga a si mateix i es revela a si mateix.»

Separació i unió:

«Parlar de separació i unió, distància i proximitat, oblit i record és una concessió compassiva al jo separat. Des de la seva perspectiva, sembla que hi ha separació i unió, distància i proximitat, oblit i record. Déu no sap res d’aquestes coses, tot i que tot aquest coneixement és una refracció del coneixement que Déu té de si mateix.»
«L’individu i Déu no es poden unir, perquè mai no van estar separats des del principi. Com a concessió a l’individu aparent, allò que tradicionalment es coneix com a “unió amb Déu” és la revelació de la nostra unitat prèvia. Però ni tan sols això, perquè mai no hi va haver un moment en què hi hagués un ésser separat de l’ésser de Déu, ni per estar separat ni per ser unificat.»
«No es tracta que un individu estigui separat o unit a l’ésser de Déu. Aquesta comprensió s’expressa en la tradició vedàntica com Ayam Atma Brahma: el jo individual i la realitat última de l’univers són un i el mateix. En la tradició cristiana, “jo i el meu Pare som un”. En la tradició sufí, “Qui es coneix a si mateix, coneix el seu Senyor”.»
«Buscar Déu és establir-se com un ésser separat de l’ésser de Déu. Si estiguéssim separats de l’ésser de Déu, hi hauria dos o més éssers i, per tant, l’ésser de Déu no seria infinit i Déu no seria Déu. De la mateixa manera, veure l’altre com un altre és afirmar que hi ha dos éssers, cosa que és negar l’ésser de Déu.»
«Una de les principals pràctiques de les grans tradicions religioses i espirituals es podria resumir en la dita sufí: “Mor abans de morir”. Mor en aquesta vida com un jo aparentment separat. Reconeix que el teu ésser, havent perdut les qualitats finites que pren prestades del contingut de l’experiència, es revela com un ésser completament íntim, però impersonal i infinit. Aquesta és la mort del jo aparentment separat. El nostre propi ésser es revela com l’ésser de Déu, i el nostre viatge cap a Déu arriba a la seva fi en aquest reconeixement. Aleshores comença el viatge interminable en Déu, en què la ment, el cos i el món són progressivament eclipsats en la presència de Déu. Els nostres pensaments, sentiments, activitats i relacions s’alineen gradualment amb aquesta nova comprensió i es converteixen en el mitjà pel qual es porta al món i es comparteix amb la humanitat. No hi ha una gran unió amb Déu després de la mort. Perquè hi hagués una unió amb Déu en el futur, primer hauríem de presentar-nos com un ésser separat. La unió implica separació. No hi ha dos éssers —un ésser separat i l’ésser de Déu— que ara estiguin separats i que algun dia s’uniran.»

Dualitat i no-dualitat:

«Una ment acostumada a descansar en la presència de Déu, a submergir-se en el cor i a perdre les seves limitacions, es va netejant gradualment i progressivament dels conceptes dualitzants que divideixen l’experiència en jo i l’altre, ment i matèria, Déu i el món. Quan aquesta ment torna a sorgir del cor de l’ésser, emergeix amb perspicàcia, inspiració, comprensió i creativitat.»
«La comprensió no-dual és la revelació de la unitat de la realitat, la unitat de l’ésser, darrere i dins de la multiplicitat i diversitat de les aparences... En la seva saviesa i humilitat, els antics mestres de la tradició vedàntica simplement s’hi referien com a advaita, o “no dos”, preferint dir el que no és en lloc del que és, evitant així que quedés confinat a la ment finita.»
«L’ensenyament no-dual és el mitjà pel qual veiem a través de les aparences aquesta única realitat. En altres paraules, la comprensió no-dual és sempre la mateixa comprensió —la revelació de la unitat— mentre que l’ensenyament no-dual varia: és el mitjà pel qual ens acostem a aquesta unitat.»
«En la pròpia experiència de l’ésser de si mateix, no hi ha dualitat i, per tant, no sap res de la no-dualitat: ni subjecte ni objecte, ni persona, ni jo, ni món. No té res a convertir-se, res a renunciar, res a assolir, res a adquirir. No coneix la foscor i, per tant, no té il·luminació. No busca res, no sap res, no resisteix res, no entén res.»
«No necessitem il·luminar-nos. Ja som la llum del jo, la llum de l’ésser pur.»
«Amb la ment coneix deu mil coses, però amb el cor sent només una realitat.»
«L’U apareix com els molts.»

El Camí

«Primer el nostre ésser es perd en el món; després el nostre ésser torna a si mateix i, despullat de les limitacions que manlleva del contingut de l’experiència, es revela com l’ésser de Déu; aleshores el món es perd en l’ésser de Déu.»

Etapes del camí en poques paraules:

«Al principi d’aquesta investigació, els objectes de l’experiència dels quals ens allunyem es consideren diferents de la realitat única. Fem una distinció entre la realitat única i tota la resta.»
«Tot i que aquest és un pas legítim, finalment l’hem d’abandonar. Si només hi ha una realitat, aleshores tot ha de ser això. De què cal allunyar-se i qui se n’allunyaria?»
«En les etapes posteriors de la nostra exploració, hem de girar-nos cap a l’experiència de la qual abans ens havíem allunyat i reconèixer-la no com un vel de l’ésser de Déu, sinó com la resplendor de l’ésser de Déu.»

Camí de devoció (basat en la separació):

«Molts de nosaltres reconeixem que el nostre anhel o insatisfacció no es poden satisfer amb objectes, substàncies, activitats i relacions. En conseqüència, ens acostem a una tradició religiosa o espiritual. Tanmateix, finalment ens adonem que fins i tot la nostra tradició religiosa o espiritual és un objecte subtil, més refinat que els objectes en què abans buscàvem pau i felicitat, però que alhora és quelcom objectiu al qual dirigim la nostra atenció o oferim el nostre amor. En última instància, hem de deixar anar la nostra devoció als nostres mestres, ensenyaments, pràctiques i tradicions.»
«Com a individus, mirem l’univers i ens preguntem d’on prové. Presumim que tot allò que crea l’univers l’ha de precedir i transcendir. Per tant, la idea convencional d’un Déu creador que es troba més enllà del món, a una distància infinita de nosaltres mateixos, sorgeix com a resultat de la creença en nosaltres mateixos com a individus. Així, sorgeix la trinitat de l’individu, el món i Déu, cadascuna conseqüència inevitable del punt de vista de l’individu. Creient que Déu és el creador del món i de nosaltres mateixos, entrem en una relació devocional amb ell. Podríem dir que l’estat més elevat de l’individu és entrar en una relació de devoció amb aquest Déu creador, lliurant la seva voluntat a la voluntat de Déu. Aquesta relació, que està consagrada en gran part de la gran literatura religiosa del món, situa l’individu en la relació correcta amb Déu: una relació de devoció, adoració, agraïment, lloança i rendició.»
«Aquest camí de devoció i rendició purifica i atenua gradualment l’individu fins que sorgeix la pregunta: “Si l’ésser de Déu és infinit, com hi pot haver lloc per a un ésser individual dins seu?”»
«De la mateixa manera que no és possible tenir un subjecte sense un objecte, o un objecte sense un subjecte, tampoc és possible tenir un estimat sense un amant o un amant sense un estimat. Potser el més difícil per a algú en el camí de l’amor o la devoció és reconèixer que, en mantenir l’objecte de la seva devoció, s’està mantenint a si mateix com a subjecte separat de l’experiència i, en última instància, com a tal, negant el seu estimat.»
«Dedicar-se a un Déu extern a nosaltres depèn de l’existència d’un jo separat de Déu.»

Rendició:

«En aquesta comprensió, la distinció entre el devot i Déu disminueix gradualment fins que no hi ha cap diferència entre ells. En absència de qualsevol distinció entre qui resa i qui és resat, el devot i l’estimat s’acosten fins que hi ha un gran reconeixement: el nostre ésser és l’ésser de Déu. No hi ha lloc per a un individu en aquesta comprensió. Només hi ha l’ésser infinit de Déu i nosaltres som això. Aquesta és la rendició definitiva.»
«Arribem a entendre que no hi ha lloc per al finit en l’infinit. L’individu no és un ésser finit que existeix a una gran distància de l’ésser infinit, sinó que és una limitació aparent de l’ésser infinit de Déu, l’únic ésser que existeix. L’individu no es rendeix; és rendit.»
«L’autoentrega és simplement renunciar a la creença i al sentiment que som separats o diferents de l’ésser infinit de Déu.»
«Primer abandonem la nostra resistència, després abandonem allò que resisteix, i després abandonem la rendició.»

Sense camí ni distància:

«Tard o d’hora, totes les tradicions espirituals i religioses culminen en un únic reconeixement: no hi ha cap camí des de la persona que semblem ser fins a l’ésser que essencialment som. No hi ha distància del nostre jo al nostre jo. No hi ha cap pràctica que ens pugui portar del sentit de ser un individu a l’ésser infinit de Déu, perquè el primer és simplement una limitació aparent del segon.»
«No hi ha distància entre l’ésser de Déu i si mateix i, per tant, no hi ha lloc per a un mètode, un camí, una pràctica o una disciplina.»
«Tota experiència té lloc “aquí”. Mai no trobem el lloc que anomenem “allà”, perquè sempre que arribem “allà”, sempre és “aquí”. L’experiència “jo sóc” sempre té lloc aquí i ara, no “aquí” com un lloc en l’espai, o “ara” com un moment en el temps, sinó aquí i ara, el lloc sense lloc on jo, ésser infinit, sóc eternament.»
«El lloc on va començar seria ell mateix; la seva pràctica, esforç o disciplina serien ell mateix; i el lloc on va arribar seria ell mateix. Per tant, no hauria fet res ni hauria anat enlloc.»
«El que sembla, des del punt de vista de l’individu, un esforç que fa cap a Déu és, de fet, l’atracció gravitatòria de l’ésser de Déu actuant sobre l’individu aparent. Aquesta atracció gravitatòria de l’ésser de Déu en la seva pròpia forma contractada —l’individu— és la gràcia.»
«El que per a l’individu sembla un esforç és l’atracció gravitatòria del nostre propi ésser, l’ésser de Déu, en la seva forma contreta i limitada, el jo o ego separat.»
«El nostre anhel de Déu és l’amor de Déu per nosaltres. És l’atracció del nostre ésser que ens convida a tornar de l’aventura de l’experiència al santuari del cor, a tornar a casa. El nostre anhel mai no troba el que busca; hi descansa.»