La metàfora del somni de Mary i Jane (Resum de Rupert Spira)
- Àlex Estebanell
- 7 days ago
- 9 min de lectura
Durant els anys que he anat aprofundint en el coneixement d’un mateix, per dir-ho d’alguna manera, he explorat diverses tradicions, tant en la seva dimensió pràctica com teòrica.
Una de les primeres tradicions que, cronològicament, ha mantingut un enfocament especialment clar, concís i transparent sobre la no-dualitat és l’advaita vedanta. El budisme zen també hi ressona profundament, tot i que, històricament, beu en part d’aquesta mateixa font. I el sufisme, cronològicament encara més modern, també apunta amb gran bellesa cap a aquesta mateixa comprensió.
Personalment, considero aquestes tres tradicions com algunes de les vies més clarament orientades cap al despertar espiritual. En tinc un coneixement modest però suficient per poder-ne parlar, encara que sigui de forma bàsica, amb respecte i dignitat.
Si situem aquesta exploració en el temps —des dels Upanishads, la Bhagavad Gita i el ioga, passant per mestres intermedis fins a figures contemporànies— veiem un mateix intent recurrent: adaptar la transmissió d’aquest coneixement al llenguatge i sensibilitat de cada època.
Personalment, soc molt admirador de Rupert Spira, perquè ha desenvolupat un discurs extraordinàriament clar i especialment adaptat al nostre temps, capaç d’ajudar a fer el click: comprendre la no-dualitat tant des del punt de vista intel·lectual com experiencial.
Els seus recessos són coneguts per l’impacte transformador que generen.
Dins de CALMM, vull reservar un espai especial a la seva obra. I en aquesta publicació, m’endinso amb tu en una de les seves metàfores més conegudes i potents: el somni de Mary i Jane
Aquesta publicació és una síntesi elaborada a partir de diversos vídeos públics de Rupert Spira, on descriu aquesta metàfora amb matisos lleugerament diferents.
Pots accedir també aquestes publicacions complementàries de en format Premium sobre Rupert Spira: · Síntesi de Rupert Spira: tot sobre la no-dualitat (+ infografies) |
Guia de lectura:
He parafrasejat mínimament algunes cites directes.
Ho he reorganitzat tot de la manera més fluida i coherent possible.
He afegit èmfasi en negreta per facilitar la lectura.
Nota prèvia: aquesta no és una lectura convencional ni especialment lineal. Rupert Spira parla des d’una perspectiva no dual que pot resultar contraintuïtiva si no has explorat abans qüestions com la consciència, la identitat o l’observació de la ment.
No és tant un text per “entendre” de manera purament intel·lectual, com una invitació a contemplar una manera diferent de mirar l’experiència. Si algunes idees et semblen paradoxals o difícils de situar al principi, és perfectament normal. Llegeix-ho amb calma.
La metàfora del somni de Mary i Jane (Resum de Rupert Spira)
Introducció :
«Aquesta és una metàfora que crec que té gairebé més poder explicatiu que qualsevol altra, inclosa la de la pantalla i la imatge.» — Rupert Spira |
És una metàfora que assenyala la similitud entre l’estat de somni —moltes persones, una sola ment— i la perspectiva que proposa la no-dualitat: moltes ments aparentment separades, una sola Consciència.
La metàfora
La ment de Mary = Consciència infinita. La ment de Jane = ment finita |
La Mary s’adorm a Londres i somia que és la Jane, caminant per un bosc del Perú.
Des del punt de vista de Jane, sembla que està observant milers de coses a la selva peruana: un món de multiplicitat i diversitat, ple d’objectes aparentment separats, del qual ella mateixa n’és només un més.
Des de la seva perspectiva, allò que passa dins seu està fet de ment, mentre que allò que hi ha fora seu sembla estar fet de matèria; és a dir, de coses aparentment diferents d’ella mateixa.
La Jane pensa:
«La meva ment observa el món a través dels meus ulls; per tant, la meva ment deu estar continguda dins del meu cap. La meva ment existeix dins del meu cos.»
Però, en realitat, la Jane no té una ment pròpia. No és una persona separada.
La ment de la Jane i tot el que sembla tenir lloc dins i fora d’ella, tot té lloc en la ment de la Mary. Tot és la ment de la Mary! La Jane hi veu prenent la consciència de la Mary, però en realitat és la Mary qui experimenta això a través de la Jane.Tot el que la Jane realment veu és l’interior de la ment de la Mary.
Des del punt de vista de la Jane, no té ni idea que és una contracció temporal, finita, localitzada i limitada de la ment de la Mary. No sap res de la Mary, tot i que tot el que és, és la Mary.
Si la Jane s’adona que la seva ment realment pertany a la Mary, aleshores allò que veu s’alliberarà de les limitacions que la seva ment aparentment separada hi superposa, i deixarà d’aparèixer com una multiplicitat d’objectes independents.
La Mary es desperta. De què semblava que estaven fetes realment les coses que observa a la selva peruana:? De la ment única i indivisible de la Mary.
Era la seva pròpia ment, única i indivisible, la que s’apareixia a si mateixa com una multiplicitat i diversitat d’objectes a través de la Jane.
La Mary, a Londres, no pot conèixer el bosc peruà; només pot conèixer la seva pròpia ment.
Si la Mary vol conèixer el bosc peruà, ha d’adormir-se en la naturalesa de la seva pròpia ment i imaginar-se que és la Jane; només des del punt de vista de la Jane, la Mary pot conèixer el bosc peruà.
La Mary ignora lliurement el coneixement de la seva pròpia ment i assumeix la forma de la Jane; és a través de la ment de la Jane que la Mary coneix l’interior de la seva pròpia ment.
La ment de la Mary impregna la ment de la Jane; és tot el que hi ha en la ment de la Jane, però la ment de la Mary s’estén molt més enllà de la ment de la Jane.
La ment de la Mary s’estén per tot l’univers que la Jane percep. Tot plegat és la ment de la Mary.
Des del punt de vista de la Mary, tant el subjecte com l’objecte són dins d’ella: el món està fet de la seva pròpia ment (Consciència).
Anant més enllà amb la metàfora :
Imaginem que el somni continua, però la Jane morís. La Jane mor, de manera que el cos de la Jane sembla abandonar la ment de la Mary, però la ment de la Mary roman intacta, exactament com sempre.
De fet, el cos de la Jane no abandona realment la ment de la Mary, perquè no hi ha res a fora; no pot sortir de la ment de la Mary. Per tant, allò que sembla ser la mort de la Jane és simplement la deslocalització de la ment de la Mary.
La ment de la Mary deixa de localitzar-se en la forma de la Jane; la Mary deixa de localitzar-se com la ment de la Jane.
A la Mary no li passa res: no mor ni canvia.
El significat :
Cadascun de nosaltres és la Jane: una ment finita o un punt de vista dins del Somni de Mary. En un moment determinat, es produeix aquest reconeixement: la ment de la Jane no existeix com una entitat separada. Aquesta és l’experiència de pau. És el reconeixement que les nostres ments són la ment de Mary: les nostres ments finites són només modulacions d’una Consciència infinita, indivisible i inherentment pacífica. Així com el bosc peruà és l’activitat de la ment de Mary, l’univers és l’activitat de la Ment de la Consciència. |
Finit i infinit, localitzat i no localitzat
Hi ha alguna cosa més enllà de la ment finita, però no és una cosa anomenada “matèria”, sinó una cosa anomenada Consciència. Tu, la teva ment finita, ets el mitjà a través del qual la Consciència coneix el món. |
La Consciència assumeix la forma de la ment finita i sembla convertir-se en un subjecte d’experiència separat, des del punt de vista del qual coneix un objecte o un món separat.
Des del punt de vista de la Consciència infinita, és com si somiés l’univers dins d’ella mateixa. En altres paraules, l’univers és l’activitat de la seva pròpia Ment. És una Ment vasta, amb M majúscula: una Consciència vasta que somia, imagina i manifesta l’univers dins d’ella mateixa.
Quan la Consciència infinita “desperta” a si mateixa, s’adona que, per tal de manifestar l’univers, “jo” m’he dividit en dos: no només en un subjecte d’experiència, sinó en nombrosos subjectes d’experiència aparentment separats. “Jo” m’he localitzat com a nombrosos subjectes d’experiència separats; és a dir, cadascun de nosaltres. La porció no localitzada de mi mateix és allò que apareix a aquests subjectes com el món. Així doncs, tot això és allò que sembla l’activitat no localitzada de la Consciència des de cadascuna de les nostres perspectives localitzades. Quan es veu des de cadascuna de les nostres perspectives localitzades, l’univers sembla estar fet de coses externes a nosaltres anomenades “matèria”.
El nostre somni i el somni de Déu
Tots som somnis en la Ment de Déu. |
El nostre somni
Quan tenim un somni a la nit, somiem un món dins de la nostra pròpia ment. Però, per veure aquest món, hem d’entrar en la nostra pròpia imaginació i veure el món somiat des de la perspectiva d’un subjecte d’experiència aparentment separat dins d’aquell món.
Podria ser que ara estiguéssim vivint una mena de somni despert, i que allò que, des del punt de vista de cadascun dels nostres cossos, sembla una multiplicitat i diversitat d’objectes, en realitat estigués fet de la substància única, infinita i indivisible anomenada “Consciència”, o “l’ésser infinit de Déu”, o simplement “Jo”? No és això coherent amb la nostra experiència? Ningú aquí no ha experimentat mai —ni podria experimentar mai— res més que el coneixement de l’experiència. El coneixement és l’única substància que ningú ha trobat mai.
El somni de Déu
Una precisió de llenguatge: |
Quan aquí apareix la paraula “Déu”, no s’utilitza en un sentit religiós convencional, sinó com una manera simbòlica de referir-se a la Consciència infinita o a la realitat última de què parla tota la metàfora. |
Cadascuna de les nostres ments és com un punt de vista dins del somni de Déu, a través del qual Déu es coneix a si mateix com el món.
Cadascuna de les nostres ments és com una finestra a través de la qual Déu es veu a si mateix com el món. I cadascuna de les nostres ments realitza o actualitza un segment del potencial infinit de Déu. Déu necessita la nostra ment per conèixer-se a si mateix com el món, però no necessita la ment per conèixer-se tal com és.
Cadascuna de les nostres ments és un somni dins la Ment (amb M majúscula): la Consciència infinita i indivisible. En altres paraules, cadascuna de les nostres ments és l’activitat a través de la qual la Consciència és capaç de realitzar un segment del seu potencial infinit. La Consciència mira a través de cadascuna de les nostres ments finites i es veu a si mateixa com el món. Això és el que volen dir els sufís quan afirmen: “Només hi ha la cara de Déu.” La Consciència infinita assumeix lliurement la forma de la ment finita i, a través de la ment finita, es veu a si mateixa com el món.
Del llibre de Rupert Spira, Ser jo mateix i Ser conscient de ser conscient
“El gran reconeixement al cor de totes les tradicions religioses i espirituals és que el ‘sóc’ del nostre jo i l’‘és’ de les coses són la mateixa realitat infinita i indivisible, feta de pura consciència o esperit. Aquesta realitat, que brilla a l’interior com el coneixement ‘Jo soc’ i a l’exterior com el coneixement ‘Allò és’, queda modulada pel pensament i la percepció i apareix com una multiplicitat i diversitat d’objectes i jos, igual que tot allò que apareix en un somni nocturn és l’activitat d’una sola ment indivisible.”
“La ment manté amb la consciència la mateixa relació que el personatge d’un somni —des del punt de vista del qual es coneix el món somiat— manté amb la ment del somiador. Tot allò que hi ha en el personatge del somni és la ment del somiador, però el personatge no ho sap. Mentre el personatge del somni se centri exclusivament en el contingut objectiu de la seva experiència, mai no reconeixerà la naturalesa de la seva pròpia ment ni, per tant, la realitat del seu món, i mai no trobarà la pau i la felicitat que anhela. Per conèixer la seva pròpia naturalesa, ha de desviar l’atenció dels objectes de l’experiència cap a allò amb què aquests objectes són coneguts. Ha de conèixer la naturalesa del coneixement amb què es coneixen tots els coneixements i experiències. Ha de prendre consciència de l’experiència de ser conscient, que és l’essència de la seva pròpia ment.”
“Per conèixer l’experiència objectiva, la consciència infinita assumeix la forma de la ment finita, però per conèixer-se a si mateixa no necessita assumir la forma de la ment. En altres paraules, en la forma o activitat de la ment, la consciència coneix pensaments, imatges, sentiments, sensacions i percepcions, però en aquesta forma no es pot conèixer a si mateixa. La consciència no es pot conèixer a si mateixa en la forma de la ment perquè la ment és una aparent limitació de la consciència, igual que un personatge en un somni no pot conèixer la ment del somiador perquè n’és una limitació. Tot el que el personatge del somni sap és un reflex de les limitacions de la seva pròpia ment i, per tant, no pot conèixer la ment il·limitada del somiador, tot i que la seva pròpia ment n’està feta. Les limitacions de la seva pròpia ment li impedeixen conèixer la seva realitat il·limitada. Per la mateixa raó, la ment finita mai no pot conèixer la consciència il·limitada, tot i que n’és una modulació. De la mateixa manera que es podria dir que una pel·lícula és l’activitat de la pantalla, o un corrent l’activitat de l’oceà, la ment és l’activitat de la consciència. Com a tal, la ment és la consciència en moviment; la consciència és la ment en repòs.”
Comentaris