10 temes amb propòsit i 25 cites principals de "L'home a la recerca de sentit" de Viktor Frankl

Fa uns deu anys, quan em vaig certificar en el model de business coaching de L’empresa conscient, la brillant obra de Fred Kofman, vaig adonar-me que tant ell com els professionals que impartien la formació i les pràctiques citaven sovint Viktor Frankl. Ens van recomanar llegir L’home a la recerca de sentit.

La veritat és que va ser un gran regal. Jo no coneixia Frankl ni la seva obra. Des d’aleshores, he llegit i rellegit el llibre diverses vegades, i alguna cosa del seu missatge m’ha quedat a dins. Com una brúixola activa que continua apuntant cap a preguntes essencials sobre la vida, preguntes que crec que no hauríem d’oblidar mai.

Després de preparar un resum profund i detallat de L’home a la recerca de sentit, vaig sentir que encara valia la pena anar una mica més enllà. D’aquí neix aquesta publicació prèmium, pensada per complementar aquell resum i facilitar un accés més ràpid i ordenat a un corpus de coneixement humà que considero especialment valuós. Un resum profund i detallat de L'home a la recerca de sentit de Viktor Frankl

Qui ets quan t’ho prenen tot?

• «La majoria dels presoners patien una mena de complex d’inferioritat. Tots havíem estat, o ens havíem imaginat que érem, “algú”. Ara ens tractaven com si no fóssim ningú. La consciència del propi valor interior està arrelada en realitats més elevades, de naturalesa espiritual, i no pot ser destruïda per la vida al camp. Però quants homes lliures, i encara menys presoners, posseeixen aquesta consciència? Sense pensar-hi conscientment, el presoner mitjà se sentia completament degradat.»— Viktor Frankl

Als camps de concentració, un ésser humà quedava reduït a un número. Viktor Frankl era el presoner 119.104. Quan va arribar al seu primer camp, calcula que prop del 90 % de les persones que formaven part del seu transport van morir durant les primeres hores.

Tot i això, va ser capaç de trobar-hi sentit.

• Al llibre, Frankl esmenta dues enquestes fetes entre estudiants universitaris.

  En una investigació de la Universitat Johns Hopkins, realitzada entre 7.948 estudiants de 48 universitats, el 78 % va afirmar que el seu objectiu principal era «trobar un propòsit i un sentit a la vida».

• Una altra enquesta va mostrar que el 60 % dels estudiants de Frankl manifestaven un grau considerable de buit existencial: una sensació de manca de sentit últim, de buit interior i d’absència d’una raó profunda per viure.

  
  

Així doncs, gairebé tothom busca sentit o propòsit, però no tothom l’ha trobat.

• «Aquests són els fets, i probablement expliquen per què els periodistes nord-americans, especialment els de les cadenes de televisió, solen començar les entrevistes enumerant aquestes dades i preguntant-me: “Doctor Frankl, el seu llibre s’ha convertit en un autèntic èxit de vendes. Què sent davant d’aquest èxit?”. Jo els responc que no considero que l’èxit comercial del llibre sigui un mèrit o una realització personal, sinó més aviat una expressió de la misèria del nostre temps. Si centenars de milers de persones recorren a un llibre el títol del qual promet abordar la qüestió del sentit de la vida, és perquè aquesta pregunta els crema per dins.»

  
  

Per què?

• «Pel que fa a les causes de la sensació de manca de sentit, es podria dir, encara que sigui simplificant molt, que les persones tenen prou recursos per viure, però no tenen res pel qual viure. Tenen els mitjans, però els falta el sentit.»

Avui, tots tenim una responsabilitat individual.

• «Aquesta és la gran responsabilitat d’un temps com el nostre: sabem quantes dificultats hem de suportar i, alhora, quantes oportunitats tenim a les nostres mans. “Qui té un perquè per viure pot suportar gairebé qualsevol com”, va dir Nietzsche. La consciència de la nostra responsabilitat sense precedents —davant del futur de la nostra pròpia vida, d’una família, d’una obra, d’una societat més àmplia, d’un poble, d’un estat o fins i tot de la humanitat— permetrà a l’ésser humà d’avui suportar el “com” de les circumstàncies més difícils, donar-los forma i superar-les. Aquesta és la nostra lluita, plena de deures i responsabilitat.» — Viktor Frankl, assaig de 1946

10 temes amb propòsit de  L'home a la recerca de sentit de Viktor Frankl

25 cites principals de L'home a la recerca de sentit de Viktor Frankl

1. «En definitiva, l’ésser humà no s’ha de preguntar quin és el sentit de la seva vida, sinó que ha de reconèixer que és a ell a qui se li formula la pregunta. En una paraula, la vida interpel·la cada persona, i només podem respondre-hi responent amb la nostra pròpia vida. A la vida només podem respondre assumint la nostra responsabilitat.»

2. «No importava realment què esperàvem de la vida, sinó què esperava la vida de nosaltres. Havíem de deixar de preguntar-nos quin era el sentit de la vida i començar a veure’ns com aquells a qui la vida interpel·lava cada dia i a cada hora... Viure significa, en última instància, assumir la responsabilitat de trobar la resposta adequada als problemes que se’ns presenten i de complir les tasques que la vida planteja constantment a cada persona.»

3. «La veritat és que l’amor constitueix la meta última i més elevada a la qual l’ésser humà pot aspirar... La salvació de l’ésser humà és a través de l’amor i en l’amor.»

4. «L’amor va molt més enllà de la persona física... Troba el seu sentit més profund en el seu ésser espiritual, en el seu jo interior.»

5. «L’autotranscendència de l’existència humana significa que ser humà sempre apunta i es dirigeix cap a alguna cosa o algú més enllà d’un mateix, ja sigui un sentit per realitzar o un altre ésser humà amb qui trobar-se. Com més s’oblida una persona de si mateixa —lliurant-se a una causa que vol servir o a una persona que estima—, més humana esdevé i més plenament es realitza... L’autorealització només és possible com a efecte secundari de l’autotranscendència.»

6. «No persegueixis l’èxit. Com més hi apuntis i el converteixis en un objectiu, més fàcilment se t’escaparà. Perquè l’èxit, com la felicitat, no es pot perseguir. Ha de sorgir, i només ho fa com a efecte secundari no intencionat de la dedicació a una causa més gran que un mateix o com a resultat del lliurament a una altra persona.

La felicitat ha de sorgir, i el mateix passa amb l’èxit. Has de deixar que arribi sense convertir-lo en una preocupació. Vull que escoltis allò que la teva consciència et demana i que ho duguis a terme tan bé com puguis. Aleshores arribarà un moment en què veuràs que, a la llarga —a la llarga, insisteixo—, l’èxit et seguirà precisament perquè t’havies oblidat de perseguir-lo.»

7. «La felicitat no es pot perseguir; ha de sorgir. Cal tenir una raó per ser feliç. Quan aquesta raó es troba, la felicitat apareix per si mateixa. Com podem veure, l’ésser humà no busca pròpiament la felicitat, sinó una raó per ser feliç, especialment mitjançant la realització del sentit potencial que conté cada situació concreta.»

8. «El sentit de la vida difereix d’una persona a una altra, d’un dia a l’altre i d’una hora a la següent. Per tant, el que importa no és el sentit de la vida en general, sinó el sentit específic de la vida d’una persona en un moment determinat.»

9. «Aquestes tasques, i per tant el sentit de la vida, varien d’una persona a una altra i d’un moment a l’altre. Per això és impossible definir el sentit de la vida de manera general. Les preguntes sobre el sentit de la vida no es poden respondre amb afirmacions universals.

La “vida” no és una realitat vaga, sinó una cosa molt concreta, igual que les tasques que ens planteja també són reals i específiques. Aquestes tasques configuren el destí de cada persona, que és diferent i únic. Cap persona ni cap destí no es pot comparar amb cap altre. Cap situació no es repeteix, i cadascuna exigeix una resposta diferent.

De vegades, la situació en què es troba una persona li exigeix que doni forma al seu destí mitjançant l’acció. En altres ocasions, pot ser més adequat aprofitar una oportunitat per a la contemplació i realitzar-se d’aquesta manera. I, de vegades, simplement se li demana que accepti el seu destí i carregui la seva creu.

Cada situació es distingeix per la seva singularitat, i sempre hi ha una resposta adequada al problema concret que planteja.»

10. «Fins ara hem vist que el sentit de la vida canvia constantment, però que mai no deixa d’existir. Segons la logoteràpia, podem descobrir aquest sentit de tres maneres diferents: creant una obra o duent a terme una acció; experimentant alguna cosa o trobant-nos amb algú; i adoptant una actitud determinada davant del sofriment inevitable.»

11. «La recerca de sentit és la motivació principal de la vida humana, i no una “racionalització secundària” dels impulsos instintius. Aquest sentit és únic i específic, perquè només aquella persona pot realitzar-lo. Només així adquireix una significació capaç de satisfer la seva voluntat de sentit.»

12. «No hauríem de buscar un sentit abstracte de la vida. Cada persona té una vocació o una missió específica, una tasca concreta que espera ser realitzada. En aquesta tasca, ningú no la pot substituir, de la mateixa manera que la seva vida no es pot repetir. Per això, la tasca de cadascú és tan única com l’oportunitat concreta que té de dur-la a terme.»

13. «Aquesta singularitat que distingeix cada persona i dona sentit a la seva existència és tan important en l’obra creativa com en l’amor humà.

Quan prenem consciència que una persona és insubstituïble, apareix en tota la seva magnitud la responsabilitat que té envers la seva pròpia vida i la seva continuïtat. Qui és conscient de la responsabilitat que té envers un ésser humà que l’espera amb afecte, o envers una obra que encara no ha acabat, difícilment podrà renunciar a la vida. Coneix el “perquè” de la seva existència i, per això, podrà suportar gairebé qualsevol “com”.»

14. «Un ésser humà no és una cosa entre altres coses. Les coses es determinen entre si, però l’ésser humà, en última instància, s’autodetermina. Allò en què es converteix —dins dels límits de les seves capacitats i del seu entorn— depèn del que fa de si mateix.

L’ésser humà porta dins seu totes dues possibilitats. Quina d’elles arriba a realitzar-se depèn de les seves decisions, no de les condicions.»

15. «L’ésser humà no està completament condicionat ni determinat, sinó que es determina a si mateix, tant si cedeix davant les circumstàncies com si s’hi enfronta. En altres paraules, en última instància, té capacitat d’autodeterminació.

L’ésser humà no es limita a existir, sinó que decideix constantment com serà la seva existència i en què es convertirà en el moment següent. De la mateixa manera, tota persona conserva la llibertat de canviar en qualsevol instant.»

16. «Aquesta insistència en la responsabilitat es reflecteix en l’imperatiu categòric de la logoteràpia:

• “Viu com si ja visquessis per segona vegada i com si la primera haguessis actuat tan malament com estàs a punt d’actuar ara.”

  
  

Em sembla que poques coses poden estimular tant el sentit de responsabilitat com aquesta màxima. Ens convida, primer, a imaginar que el present ja és passat i, segon, que aquest passat encara pot ser modificat i esmenat.

Aquest principi ens enfronta tant a la finitud de la vida com al caràcter definitiu d’allò que fem amb la nostra vida i amb nosaltres mateixos.»

17. «La llibertat, però, no és l’última paraula. Només és una part de la història i la meitat de la veritat. La llibertat representa l’aspecte negatiu del fenomen, mentre que el seu aspecte positiu és la responsabilitat.

De fet, la llibertat corre el perill de degenerar en simple arbitrarietat quan no es viu des de la responsabilitat. Per això recomano que l’Estàtua de la Llibertat, a la costa est, es complementi amb una Estàtua de la Responsabilitat, a la costa oest.»

18. «Què és, doncs, l’ésser humà? Tornem a plantejar-nos la pregunta. És un ésser que decideix constantment què és.

Porta dins seu tant la possibilitat d’enfonsar-se fins al nivell més inhumà com la d’elevar-se cap a una vida gairebé santa. L’ésser humà és qui va inventar les cambres de gas, però també és qui hi va entrar amb el cap ben alt, amb el Parenostre o el Shemà Israel als llavis.»

19. «A una persona se li pot prendre tot menys una cosa: l’última de les llibertats humanes, la llibertat d’escollir la pròpia actitud davant de qualsevol conjunt de circumstàncies i de triar el seu propi camí.»

20. «Certament, l’ésser humà és finit i la seva llibertat és limitada. No es tracta de ser lliure de les condicions, sinó de ser lliure per prendre una posició davant d’elles.»

21. «Podem veure, doncs, que la salut mental es basa en un cert grau de tensió: la tensió entre allò que ja hem aconseguit i allò que encara ens queda per assolir, o la distància entre allò que som i allò que hauríem d’arribar a ser.

Aquesta tensió és inherent a l’ésser humà i, per tant, indispensable per al benestar mental. No hauríem de dubtar a confrontar una persona amb un sentit potencial que espera ser realitzat. Només així podem despertar la seva voluntat de sentit.

Considero una idea errònia i perillosa pensar que el que l’ésser humà necessita, sobretot, és equilibri o, com s’anomena en biologia, “homeòstasi”: un estat sense tensió. El que necessita realment no és viure sense tensió, sinó esforçar-se i lluitar per un objectiu valuós, per una tasca escollida lliurement.

No necessita alliberar-se de qualsevol tensió a qualsevol preu, sinó sentir la crida d’un sentit potencial que espera ser realitzat. No necessita homeòstasi, sinó allò que jo anomeno “noodinàmica”: la dinàmica existencial d’un camp de tensió en què un pol està representat pel sentit que espera ser realitzat i l’altre, per la persona que ha de realitzar-lo.»

22. «La vida humana, en qualsevol circumstància, no deixa mai de tenir sentit. I aquest sentit inesgotable de la vida inclou també el sofriment i la mort, les privacions i el fet de morir.»

23. «D’alguna manera, el sofriment deixa de ser sofriment en el moment que troba un sentit, com ara el sentit d’un sacrifici.»

24. «Quan una persona descobreix que el seu destí és patir, ha d’acceptar el sofriment com la seva tasca, la seva tasca única i singular. Ha de reconèixer que, fins i tot en el sofriment, és única i està sola davant d’allò que li correspon viure.

Ningú no la pot alliberar del seu sofriment ni patir en lloc seu. La seva única oportunitat resideix en la manera com porta la seva càrrega.»

25. «Només podem exigir heroisme a una persona, i aquesta persona som nosaltres mateixos.»

Cinc cites addicionals

• «El logos és més profund que la lògica.» Logos: sentit.

• «Puc dir, amb la consciència tranquil·la, que vaig reconèixer les oportunitats que se’m presentaven; vull dir que les vaig convertir en realitat.»

• «Res del que ha estat no es pot desfer ni eliminar. Jo diria que haver estat és la forma més segura de ser.»

• «Mantinguem-nos alerta, en un doble sentit: des d’Auschwitz sabem de què és capaç l’ésser humà, i des d’Hiroshima sabem què hi ha en joc.»

• «La nostra generació és realista perquè hem arribat a conèixer l’ésser humà tal com és realment. Al capdavall, és l’ésser que va inventar les cambres de gas d’Auschwitz, però també és l’ésser que hi va entrar dret, amb el Parenostre o el Shemà Israel als llavis.»

  
  

Potser aquesta és la pregunta que Frankl ens deixa oberta: no tant què podem esperar de la vida, sinó com respondrem a allò que la vida ens demana avui. El sentit no sempre apareix com una gran revelació. Sovint pren la forma més concreta d’una responsabilitat, una persona, una obra pendent o una actitud que només nosaltres podem assumir.

Continua llegint:

Resum complet del llibre L' home a la recerca de sentit

Tots els resums de llibres

Pots seguir CALMM  per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a  Substack, Facebook, i Instagram.