El conte de l’home ric i el temple sense sostre

El-Hadji Malik Sy. Mestre i Chef de Village. Un mestre com Keita Kondé, de Iwol, al país Bèdik. La seva mirada, serena i profunda, guarda la memòria viva d’un poble que ha après a escoltar el temps, la terra i el silenci. Foto feta a Bokidiawe, Futa-Toro, al nord de Senegal. Frontera amb Mauritània. © Àlex Estebanell, 2014

Fa aproximadament uns deu anys, vaig fer un viatge al triangle on conflueixen Mali, Senegal i Guinea Conakry. L’objectiu era visitar a una de les tribus Bèdik, a l’anomenat país Bassari. Viuen dalt de les Muntanyes de les Abelles i anàvem a passar uns dies amb ells per gaudir del temps, de l’espai i de la desconnexió digital. Són una ètnia d’origen mandinga que viu des de fa més de tres-cents anys aïllada dalt de les muntanyes. Un dels seus tres pobles es diu Iwol, que és on anàvem. 

Vaig fer aquest viatge amb dues persones molt estimades. La meva filla Adriana que tindria al voltant de catorze anys i el meu mestre en el sufisme en Txerno Yahya Kane. També ens feia de guia en Ngor Diouf, al que coneixia des de feia molt de temps i amb qui havia viscut aventures increïbles. En Txerno Yahya és d’ètnia Fula, el Ngor d’ètnia Serer i l’Adriana i jo d’ètnia estrangera; és a dir Toubab i que vol dir simplement blancs. Pujar fins al poble d’Iwol no és cosa fàcil. 

Una vegada fets els tràmits per ser convidats i quedar amb els portadors que ens acompanyarien en l’ascens, ens vàrem instal·lar a Kedougou. És la població més gran que hi ha relativament a prop i té mercat. Després, anàrem a comprar els dos regals que els hi portaríem. El primer, eren espelmes perquè els nens i nenes poguessin fer els deures una vegada la foscor envaïa el poble. L’altre, dos bidons de vi de palma de 25 litres cada un.

L’endemà, després de rodar unes quantes hores per les complicades pistes de grava, vàrem acampar a sota les muntanyes. No teníem autorització per iniciar l’ascens fins a les 6 de la tarda. L’hora en la qual el sol salvatge afluixava les urpes i deixava respirar una mica als éssers que habitàvem la zona. 

Poc abans de l’hora varen arribar els dos nois Bèdik que ens guiarien. I després de saludar-nos es posaren els bidons de vi de palma a l’esquena llestos per iniciar l’ascens. 

Faria curt si digués que la pujada va ser dura. Va ser esfereïdora. I més encara per nosaltres que no hi estàvem acostumats ni aclimatats a la zona. Obrien camí entre pedres, branques i matolls baixos a cop de matxet. Havíem de parar cada 15 o 20 minuts per recuperar l’alè i hidratar-nos, tal era l’esforç en l’ascens. I ells, veient la nostra debilitat i conscients de la seva força, reien per sota el nas, sorneguerament, observant de reüll com patíem. 

Les seves amples espatlles, lluents i brunes, dansaven davant els nostres ulls com si els bidons no continguessin res més que plomes.

Unes tres hores de suplici més tard, ens acostàvem al poble que ens acolliria. Estava entrant l'hora blava, que és aquell instant tan apreciat pels que ens agrada la fotografia i que oscil·la entre el moment en què el sol s’apaga i l’obscuritat cau. El cel no és encara negre del tot, sinó que té un preciós color blau fosc. Aquesta llum emfatitza el color de les coses després que els ulls s’acostumin a la foscor.   

En acostar-nos al cim, que era més aviat un altiplà, els guies ens varen fer aturar. Ens explicaren que pel lloc on havíem de passar hi hauria la classe del mestre del poble amb els joves i ens varen preguntar si volíem parar a saludar. Com que vàrem dir un “i tant” molt entusiasmat, ens van fer esperar fins que retornaren amb el permís concedit.

–Que estrany que facin classe a aquestes hores, no– ? Li vaig dir a un d’ells. –Bé, va contestar, no és la classe de l’escola normal, que es fa als matins. És una classe que forma part del procés d’iniciació. La iniciació té com a objectiu que els nois joves, una vegada iniciats, passin de l’estat de nens a homes– Va explicar-nos. –Tot seguit, a partir de l’endemà, va continuar, passaran dues setmanes sols a les muntanyes. Però sense saber que són vigilats i protegits d’amagat pels seus germans més grans, perquè no hi perdin la vida. 

Joves iniciats de la ètnia fulani, durant la seva estada a la natura en solitari. Senegal, pistes de Kedougou, Pais Bassari.  © Àlex Estebanell, 2014

La cultura Bèdik, és de tradició oral i el coneixement passa de mestres a deixebles d’aquesta forma i res queda escrit. Quan mor un ancià és com si es cremés una biblioteca per a vosaltres, va dir amb posat seriós i respectuós al mateix temps.– Aclarit el tema, ens vàrem encaminar fins a la zona on es faria la classe, que en aquest cas, ja ens varen avançar que seria un conte que explicaria el mestre.

En arribar a l’altiplà observarem la següent escena. La classe, era un espai circular delimitat al terra que faria aproximadament uns trenta metres de diàmetre. Sense parets ni sostre i situat al bell mig del bosc. L’espai estava emmarcat amb pedres clavades a terra, unides per un petit solc. Al centre, una estora i una torxa gran assenyalaven el lloc del mestre. En una de les dues meitats del cercle, hi havia uns vint joves al voltant dels dotze anys asseguts a terra en silenci. L’altra meitat estava delimitada per canyes seques en abundància disposades de forma que tancaven el cèrcol a la part interior de les pedres. L’hora blava s’anava extingint per donar pas a l'obscuritat. 

Era com si fos un temple sense parets en el que el sostre, era el mateix cel amb els planetes i signes zodiacals dibuixats a les estrelles, I per terra, tenia la realitat mateixa de l’univers material. Com és a dalt és a baix semblava explicar la potent imatge que es desplegava davant dels nostres ulls. 

El mestre va convidar-nos a seure a la zona dels joves després que el vàrem saludar respectuosament.

Anava vestit amb una túnica tradicional finament brodada amb fil de color blau cel i era tota ella blau marí fosc, del mateix color de l’hora blava. Semblava que un petit tros de cel hagués caigut i que l’hagués dipositat amb fina elegància a sobre les seves espatlles. Era gran d’estatura i ample d’espatlles, lleugerament encorbat pel pas dels anys. Tenia aquella edat indefinida en la qual es comença a entrar en la vellesa però sense presses. Se li veia l’energia continguda del que està present. L’elegant austeritat i precisió en els moviments, pròpia d’aquells que no baden gaire i són conscients de la seva força i estat, eren evidents a l’ull observador. 

La mirada viva i franca il·luminava els trets nobles i seriosos del que està acostumat a liderar a través del servei incondicional als altres. Del que ha adquirit ja l’autoritat en tots els seus aspectes. I el seu cap, estava coronat amb un gran barret de dignitat, segurament fet de generositat i cosit amb el resistent fil de la serenitat. Si tal era l’aspecte exterior del mestre, imagineu-vos quins devien ser els seus estats interiors.

De veu lenta i profunda s’expressava en un idioma desconegut per a mi, però vaig estar segur que les seves paraules no passaven mai de llarg per la seva gent i quedaven latents dins dels seus cors. El significat precís dels seus mots, s’activaria segurament per a cada un quan estiguessin preparats per comprendre-les.

Un cop asseguts, el mestre va encendre la torxa central i va donar per iniciada la classe. Els joves es varen posar en cercle i s’agafaren les mans entre ells deixant un espai sense tancar. Nosaltres, ens hi vam afegir per fer el mateix. Només va quedar un espai per tancar i completar la figura circular. Finalment, el mestre va ocupar l’espai agafant amb les seves mans las del primer i últim noi de la cadena i el silenci es va fer al temple sense sostre. 

Va xiuxiuejar en veu baixa una plegaria i va bufar suaument en totes les direccions, d’esquerra a dreta i a la inversa. Després, quan vàrem preguntar pel significat de tots els ritus, ens van explicar que abans de començar la classe, el mestre activava d’aquesta forma l’energia còsmica. L’univers i els avantpassats presents dins de L’Infinit Espai de Consciència Unificada l’ajudarien perquè el procés d’aprenentatge quedés ben integrat en els joves. Aquesta energia impregnaria al grup passant per cada un com si fossin un de sol i circularia a través de les mans agafades. La funció del mestre era activar aquesta energia. N’era l’endoll i l’interruptor al mateix temps. I es crearia un vincle indissoluble d’amor i companyonia que perduraria tota la vida pels joves. Serien verdaders germans, serien verdaders guerrers en el futur.

Quan va acabar la plegaria el mestre ens va dir per signes que ens asseguéssim tots, que anava a començar la classe. Però abans, dediquem tots junts uns moments a mirar cap endins–, va apuntar. –Que el que és el Primer i l’Últim, l'Aparent i l'Ocult, el Manifestat i el No Manifestat, vessi l’amor sobre tots nosaltres. I els llaços que s´han creat, que ningú els desfaci mai–, va dir el Venerable Mestre. 

I així, tots vàrem asseure. Vaig veure que els nois, ajudants i ell mateix, tancaven els ulls per mirar cap endins. Probablement en un diàleg interior fèrtil, sostingut dins un instant profund d’introspecció. L’Adriana, m’agafava la mà i semblava que tots érem un de sol. 

I jo vaig fer el mateix. Però no vaig tancar els ulls per no perdre’m res d’aquell moment màgic. I així, des d’aquell espai unificat de consciència, observava els sons, els colors, les sensacions i les emocions. Sentia els lleugers moviments dels meus estats d’ànim, fins i tot, els batecs del cor i l’aire fresc i lluminós que entrava pel nas en inhalar i l’aire calent i grisós que sortia després en l’exhalació. Tots aquests fenòmens apareixien com petites onades sobre la superfície d’un mar en calma i desapareixien suaument, sense alterar de cap manera la quietud de l’aigua. Sense deixar cap rastre formaven part del mateix mar. Aquests fenòmens que anomenem la vida quotidiana eren observats per mi sense cap implicació. 

La classe estava a punt de començar. I tot d’una, el cercle que formaven les canyes va començar a cremar en ser enceses per un dels ajudants del mestre. Es va fer una forta claror destinada a què dins del cercle la visibilitat fos bona, propiciant així que les tenebres desaparegueren. Aquest era el sistema natural que utilitzaven per obtenir la llum i poder aprendre. Semblava que les canyes cremant indiquessin el camí cap a l’arc de l’ascens i el patiment que comporta transitar-lo. I tots nosaltres situats a la part oposada, representàvem segurament la multiplicitat pròpia de l’arc del descens present en el simbolisme de moltes tradicions. 

El mestre va començar dient - Estimats joves; una vegada hi havia un home tan pobre, tan pobre, tan pobre, que només tenia diners. Era en veritat un pobre home ... 

Senegal. País Bassari. Poble d'Iwol. Foto © Àlex Estebanell, 2014

Més tard, acabada la classe dels joves a mitjanit, vàrem trobar-nos tots al voltant del foc. Cremava amb força al centre del poble de cabanes còniques amb sostre de palla. En un lloc més apartat, envoltats d'ombres i olors desconegudes, em vaig asseure amb el mestre acompanyat del traductor i li vaig preguntar: –mestre, vos hi veieu bé? (*)– Em va mirar als ulls, amb un esguard lluminós i franc i em va contestar; 

–Tinc l'oïda de la natura i del cel. Entenc el llenguatge dels ocells. Llegeixo les petjades dels petits animals en la terra i les taques lluminoses que projecta el sol entre el fullatge de les plantes. Sé interpretar el xiuxiueig dels quatre grans vents i dels quatre vents secundaris i també, el moviment dels núvols a través de l’espai. Perquè en mi tot és signe i llenguatge. Identifico l’olor de l’aigua sota la sorra i sento en la meva pell els fins ajustos que Déu disposa en l’aire per anunciar l’arribada de les tempestes. Quan miro als ulls d’un altre ésser humà, comprenc les seves qualitats més profundes, els seus dubtes i esperances, així com les seves pors i temors més amagats. I de vegades, puc proporcionar-li guia pel seu camí. 

I sé tot això perquè realment sé qui soc. No ho sé per idees apreses o creences prestades, sinó per experiència directa. Ho porto en la sang, en els ossos i en la respiració. Soc aquí, complet, despert i conscient d'allò que és la realitat. -

I aquestes belles paraules, magnificades en ser traduïdes al nostra meravellós i riquíssim idioma, varen parlar per si soles i em donaren la resposta. Efectivament, el mestre hi veia molt bé. Tenia ben esbatanades les portes de la percepció. Una forma de percepció diferent de la que estem normalment acostumats. 

En els dies següents, el mestre que es deia Keita Kondé i jo, ens vàrem fer amics. Abans de marxar, jo li vaig regalar el meu rosari, que era de matèries nobles i tenia una llarga història. I ell em va regalar el seu ganivet, amb el mànec fet d’un ullal d’una mena de senglar gegant que hi ha per les contrades i que havia caçat ell personalment, demostrant així el seu valor. Guardo aquest record des de fa anys, i quan el tinc a les mans, em transporta a aquells moments màgics. 

Aquest és el ganivet que em va regalar el mestre Kondé. Foto © Àlex Estebanell, 2025

Pel que fa als bidons de vi de palma, no cal buscar-hi cap significat. Aquella nit només eren el pretext d’una festa. Vam riure, vam menjar, vam saltar i vam ballar. Ens vam explicar històries de les nostres cultures, de les vides viscudes i de les famílies que ens sostenen. Els cors van parlar abans que les paraules, i, com sol passar a les nits que no volen ser recordades, sinó viscudes, el vi de palma va córrer lliure, potser més del compte.

I així s’acaba aquest conte breu i senzill, amb quasi les mateixes paraules amb què el vaig començar. "El conte" obre la acció i posa el relat en moviment; "del compte" en fa la conclusió i el tanca. Del que s'ha narrat en queda el relat, i del relat, el balanç; un cercle que es tanca, com l'enso del zen. I que cadascú pot llegir i interpretar segons el moment en què es trobi.

Nota (*) Aquesta expressió —“Mestre, hi veieu bé?”— no s’ha d’entendre en el sentit literal de “hi veieu bé amb els ulls”, sinó com una pregunta interna entre iniciats i mestres.

Fa referència a una manera discreta d’indagar si l’altre “veu” en el sentit profund; si té claredat, si ha madurat la comprensió, si parla des de l’experiència real i no només des de conceptes. És, per tant, una pregunta que un mestre pot fer a un altre mestre per prendre la mesura del seu coneixement, del seu grau o del seu nivell d’experiència viscuda.

Aquesta mena de llenguatge acostuma a passar desapercebut per a qui no està iniciat. Els no iniciats —o els qui no ho són de debò— sovint no saben de què s’està parlant, perquè prenen les paraules al peu de la lletra o les interpreten com una formalitat. Però en realitat s’està apuntant a una altra cosa; a la qualitat de la mirada, a la consistència interior, a la profunditat del “veure”.