Els estats del despertar 2 — Obertura: quan la presència comença a brillar

Àlex Estebanell
May 3
4 min de lectura

Actualitzat: May 4

*“Quan els límits es difuminen, ja no hi ha un lloc des d’on mirar. Només hi ha el que apareix.”*

Aquest text forma part de L’art de despertar, un assaig que vaig escriure fa uns anys a partir d’investigació i experiència personal, i que ara comparteixo en format de sèrie.

En aquesta sèrie explorem els estats del despertar: diferents formes de funcionament de la consciència que poden ajudar a entendre què està passant per dins en determinats moments del camí.

Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí.

Els estats del despertar 2 — Obertura: quan la presència comença a brillar

«Hi ha moments en què ja no estàs buscant… i, tot i així, alguna cosa es revela amb més claredat.»

En aquesta segona etapa, tot allò que va començar a intuir-se en la fase anterior es torna més evident, més present, més estable. No és un canvi brusc, sinó una continuïtat que s’intensifica. El que abans apareixia de manera subtil, ara comença a sostenir-se amb més força.

L’orientació cap al present ja no és un intent. No cal esforçar-s’hi. Simplement passa. La vida deixa de fragmentar-se entre passat, futur i pensament, i es comença a viure com un flux únic, continu. Ara la vida és, i tu amb ella. I ho sents amb claredat.

Una de les transformacions més notables d’aquesta etapa és la percepció que els límits entre el “jo narratiu” i el món comencen a difuminar-se. Aquella separació que semblava tan sòlida —entre un “jo” que observa i un món observat— perd consistència. S’obre pas una percepció més directa, més unificada.

Ja no hi ha la sensació tan forta d’un observador situat dins del cos, mirant cap enfora. En lloc d’això, tot apareix com una única expressió, sense centre. Veure, escoltar o sentir deixa de viure’s com una acció que algú fa des de dins. Simplement passa.

La idea que el “jo” està ubicat dins del cap, dirigint el cos i els pensaments, comença a dissoldre’s. En el seu lloc, emergeix la sensació que tot succeeix dins d’una mateixa presència àmplia, de la qual formes part.

*“Veure-hi no és enfocar millor, sinó deixar de ser el centre.”*

Amb aquest canvi de percepció, també es transforma la relació amb l’acció. Les decisions ja no es viuen com quelcom exclusivament personal. Apareix la sensació que les coses succeeixen a través teu, com si la vida es desplegués per si sola.

Les decisions sorgeixen d’una intuïció immediata, d’una claredat interna que no sempre respon a criteris racionals, però que es percep amb una força difícil d’ignorar. No garanteix encerts, però es viu com una direcció real, autèntica.

La ment continua funcionant, però des d’un lloc més silenciós. Els pensaments autoreferencials —especialment aquells lligats a la història personal o al judici constant sobre un mateix— apareixen amb menys freqüència i perden intensitat. La narrativa del jo deixa de ser convincent.

Les històries, tant pròpies com alienes, perden interès. Això pot transformar les relacions. Algunes evolucionen, d’altres simplement es dissolen. Fins i tot la manera de parlar canvia. Expressions centrades en el “jo” —“jo”, “meu”, “a mi”— comencen a perdre presència de forma natural, substituïdes per formes menys personals, carents d'un protagonista concret.

Les emocions també canvien de textura. El malestar es torna més esporàdic, més lleuger. L’atmosfera emocional general tendeix cap a la calma, la gratitud, una alegria serena. Aquella amabilitat de fons que, en la primera etapa, apareixia com un murmuri gairebé imperceptible, ara ocupa un lloc central.

Fins i tot quan alguna cosa incomoda, aquesta pau no desapareix. Continua allà, intacta, darrere de qualsevol turbulència.

Amb la dissolució progressiva del relat personal, també es transformen les motivacions. Molts objectius que abans venien impulsats per la sensació de carència perden sentit. Això pot generar, durant un temps, una certa desorientació o una disminució de l’energia.

Però en aquest espai que s’obre, comença a emergir una forma de motivació diferent. Més neta, més coherent, menys reactiva. A vegades es manifesta com una intuïció vital, com una direcció que no necessita justificació.

Aquesta etapa ofereix un equilibri especialment valuós. Hi ha una profunditat clara en l’experiència del despertar, però encara no ha desplegat tota la seva intensitat. Alhora, es manté una plena funcionalitat en el món.

A diferència d’etapes posteriors, aquí encara hi ha accés a la riquesa emocional, al pensament clar i a l’afecte personal. Això fa que sigui una fase especialment propícia per sostenir relacions, desenvolupar projectes o liderar processos amb lucidesa i sensibilitat.

Tot es viu amb més lleugeresa, però també amb més presència. Ja no cal acumular experiències, ni posseir, ni aconseguir per sentir-se complet. El que és essencial es percep com a disponible aquí i ara, sense esforç.

La vida no és menys intensa, però sí molt més simple.

I aquesta simplicitat té una força difícil d’explicar.

Tot i això, cal tenir present que aquesta etapa no és encara la culminació del procés. La vivència plena del que moltes tradicions anomenen Il·luminació emergeix, habitualment, en fases posteriors del camí. Tot sovint, en la següent etapa.

Explora les publicacions de la sèrie :