Els estats del despertar 3 — Expansió: quan el jo es dissol en el que és
- Àlex Estebanell
- May 3
- 7 min de lectura
Actualitzat: May 4
Aquest text forma part de L’art de despertar, un assaig que vaig escriure fa uns anys a partir d’investigació i experiència personal, i que ara comparteixo en format de sèrie. En aquesta sèrie explorem els estats del despertar: diferents formes de funcionament de la consciència que poden ajudar a entendre què està passant per dins en determinats moments del camí. Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí. |
Els estats del despertar 3 — Expansió: quan el jo es dissol en el que és
En aquesta etapa, alguna cosa essencial s’ha alliberat.
El pes emocional que abans condicionava l’experiència ha disminuït de manera notable, i bona part dels patrons psicològics que estructuraven la percepció s’han dissolt o han perdut força. El present ja no és un lloc al qual tornar, ni un estat que cal cultivar. És, simplement, la base natural des de la qual es viu.
La pau i el benestar no només es mantenen. Es profunditzen.
Però el que realment canvia aquí no és només la qualitat de la calma, sinó la naturalesa de l’experiència emocional. Ja no es tracta d’emocions en el sentit convencional. El que apareix és alguna cosa més subtil, més àmplia, més difícil de delimitar: una presència afectiva constant.
Inclou amor, gratitud, alegria i compassió, però no es redueix a cap d’aquestes formes emocionals. És com una tonalitat de fons, una mena d’aroma emocional suau i continu que acompanya la consciència sense interrupció.
No és una emoció que vingui i vagi. És el clima en què tot passa. Aquest amor no és personal. No està dirigit a ningú en concret ni neix d’una història. No s’escull estimar. No hi ha un subjecte que estima un objecte.
Senzillament, s’és amor.
Com si la consciència mateixa estigués impregnada d’una tendresa impersonal, sense forma, sense direcció, però profundament viva. Aquesta qualitat és sovint present, però no sempre estable. Si no hi ha prou presència, es pot difuminar lleugerament. I, de vegades, és a través de la pràctica —meditació, oració o altres formes de recolliment— que torna a estabilitzar-se i a ocupar el seu lloc natural, descarregant el viatger de petites ombres que, en agafar presència, poden esdevenir lleugerament incòmodes i generar una tensió subtil, no sempre perceptible.
El que queda del jo
En les primeres fases d’aquesta etapa, encara poden aparèixer restes d’emocions negatives. Però són breus, lleugeres, poc denses. Sovint emergeixen com a activacions puntuals de condicionaments molt profunds.
El seu contrast amb la pau habitual fa que es notin més. És paradoxal: el que abans era la norma ara es percep com una excepció. I precisament per això, cada petit moviment intern es veu amb una claredat nova.
Algú que havia arribat a aquest estat ho descrivia així:
“Quan ja no hi ha patiment i la pau és gairebé constant i contínua, qualsevol petit sobresalt pot tenir un impacte intern sorprenent.”
El pensament relacionat amb el jo pràcticament ha desaparegut. Però les poques traces que en queden es perceben amb més nitidesa que mai. No perquè siguin més fortes, sinó perquè tot al voltant és silenciós.
En aquest paisatge interior net, fins i tot una petita núvol es fa visible. I, tanmateix, no és un problema. És una oportunitat.
Una última expressió del vell jo que apareix no per interferir, sinó per ser vista… i potser dissolta del tot.
Una experiència que es bifurca
A partir d’aquí, l’experiència pot adoptar matisos diferents. Per a alguns, tot queda impregnat d’una sensació profunda de sacralitat. La presència que ho envolta tot es percep com viva, com divina, com una realitat íntima i profunda, encara que sense forma.
Altres no utilitzen aquest llenguatge. Parlen d’una consciència omnipresent, d’una percepció directa que tot el que existeix participa d’una mateixa essència.
Dues maneres d’explicar el mateix. En tots dos casos, el que es viu és una fusió.
Però no és exactament la mateixa no-dualitat de l’etapa anterior. Aquí apareix, de manera subtil, una nova forma de relació. Com si tornés a emergir una certa distinció entre “jo” i “allò altre”, però dins d’una connexió tan íntima que ja no hi ha separació real.
Hi ha dos… però aquests dos no estan en conflicte.
Estan en comunió. És una paradoxa: unitat i dualitat deixen de ser oposades.Es reconeixen com a parts d’un mateix moviment. El jo narratiu s'ha convertit en el jo experimental.
El llenguatge de la tradició
Aquells que provenen de camins espirituals sovint descriuen aquesta etapa com una comunió amb la divinitat.
Alguns parlen de presència de Déu. Altres, de formar part viva d’un esperit més gran.
En el sufisme, aquesta experiència rep el nom de Fana: la dissolució en Déu.
En el zen, s’expressa com satori: la realització del buit, on forma i buit són u.
En la tradició contemplativa del cristianisme, aquesta experiència es descriu com una unió amb Déu —una comunió transformadora en què l’ànima participa de la vida divina (theosis), tal com expressen autors com Mestre Eckhart o Joan de la Creu.
En el Vedanta, es reconeix com la identitat entre Atman i Brahman: el descobriment que allò que ets i allò que és, són una mateixa cosa.
Ho situo en aquestes tradicions —totes elles orientades al despertar— perquè cada lector, des de la seva pròpia mirada, ho pugui reconèixer i integrar amb més facilitat.
Però més enllà del llenguatge, l’essència és la mateixa: una fusió amb una realitat que transcendeix el jo personal.
Des d’una mirada no religiosa, això pot viure’s com una consciència compartida amb tot el que existeix. No com una idea, sinó com una experiència directa.
El món ja no es percep com a objectes separats, sinó com una expressió d’una mateixa presència.
Tot participa d’una mateixa vibració.
Una presència que transforma
Les persones que habiten aquesta etapa solen irradiar alguna cosa difícil d’explicar.
No busquen aprovació, però valoren la harmonia.No intenten canviar el món, però el seu impuls natural és ajudar, facilitar, suavitzar.
La seva presència té un efecte subtil en l’entorn. No fan res en particular, però la tensió baixa i les relacions es tornen més fluides i fàcils al seu voltant.
Són persones senzilles en la manera de relacionar-se, amb una alegria discreta i una confiança tranquil·la. La seva forma d’estar és, en si mateixa, una forma de comunicació.
No necessiten explicar res. Ja ho estan transmetent.
La dificultat subtil
I, tanmateix, aquesta etapa també té les seves tensions.
En alguns casos, especialment quan el procés s’ha viscut en solitud, pot aparèixer una forma subtil de rigidesa. La connexió amb aquesta veritat interna pot ser tan intensa que deixa poc espai per a altres mirades.
Des de dins es viu com a claredat. Des de fora, pot semblar exigència.
Això es manifesta sobretot en relacions properes: parelles, família, vincles íntims. La brúixola interior es torna tan fiable que pot aparèixer la tendència a desestimar altres perspectives.
No és per ego, sinó per una convicció profunda. Però si no hi ha una bona integració en la relació, aquesta claredat pot acabar ignorant el punt de vista dels altres o generant friccions innecessàries.
Una nova forma d’acció
La sensació que “tot està bé” ja no és un fons tranquil. És el centre mateix de l’experiència.
No és una idea. És una certesa. Tot és com ha de ser. Fins i tot les ombres. I això no porta a la passivitat.
Moltes persones continuen implicades en projectes, causes o relacions. Però ho fan des d’un lloc diferent. Sense ansietat pel resultat. Sense necessitat de controlar. Hi ha acció, però no tensió. Hi ha implicació, però no lluita. L’acció neix d’un impuls natural, no d’una carència.
En aquest punt, la història personal comença a perdre pes de manera natural. El pensament autoreferencial es dilueix, i amb ell, la necessitat constant d’explicar-se, de justificar-se, de sostenir una identitat.
El relat deixa de ser necessari. Amb el temps, fins i tot pot arribar a resultar tediós. El que queda és una forma d’estar en el món molt més directa, sense projecció, sense necessitat de validació, sense aquest impuls constant de construir qui ets davant dels altres i davant teu mateix. I, contra el que podria semblar, això no genera distància ni fredor. Al contrari. Obre la porta a una forma d’amor més neta, més oberta, més lliure d’expectatives.
Però és aquí on apareix una de les paradoxes més profundes del procés. En alguns camins —especialment els de naturalesa devocional—, després d’una experiència intensa d’unió amb el diví, poden desaparèixer les creences espirituals que fins aleshores havien donat sentit al camí. No perquè es rebutgin. No perquè es neguin. Sinó perquè, simplement, deixen de ser necessàries.
Quan l’experiència és directa, el marc conceptual cau.
Ja no hi ha una idea de Déu que cal sostenir. El que queda és la vivència mateixa, nua, immediata, sense intermediació.
A partir d’aquí, moltes persones tenen la sensació d’haver arribat a algun lloc definitiu. I, en part, no s’equivoquen. El que es viu és una plenitud profunda, estable, silenciosa. Una forma de felicitat que ja no depèn de les circumstàncies, ni dels resultats, ni de cap condició externa.
No cal que res canviï. No cal aconseguir res més. Ja no falta res.
I, tanmateix, la vida continua. No es tracta de deixar de fer, sinó de deixar de buscar. L’acció es manté, però ha canviat el seu origen. Hi ha, però, una última subtilesa que sovint passa desapercebuda.
Aquesta obertura emocional, tan espontània i total, pot dificultar en alguns contextos la capacitat de posar límits clars. El mateix amor que ho impregna tot pot, de vegades, interferir amb decisions que requereixen estructura, contenció o distància. És una paradoxa silenciosa: allò que allibera també pot desbordar.
I, malgrat tot, per a molts aquest és el punt més lluminós del viatge.
No com un final, sinó com una manera de viure. Un espai on la vida es desplega amb senzillesa i profunditat, on la pau ja no és un estat puntual, sinó l’atmosfera constant del ser.
Un lloc on tot està, d’alguna manera, complet.
Com deia el mestre zen Yunmen:
“Cada dia és un gran dia.”
I potser és així de simple.
Quan el jo es dissol en el que és, la vida deixa de ser una cerca… i es converteix, finalment, en el que sempre havia estat.
Explora les publicacions de la sèrie :
L'art de despertar: Els estats del despertar 1 — Latència: l’inici invisible
L'art de despertar: Els estats del despertar 2 — Obertura: quan la presència comença a
L'art de despertar: Els estats del despertar 4 - Integració: viure des del Silenci que ja ets
L'art de despertar: Els estats del despertar 5 — Transparència: absència plena, presència total
Comentaris