Els estats del despertar 1 — Latència: l’inici invisible
- Àlex Estebanell
- May 2
- 8 min de lectura
Actualitzat: May 4
Latència: l’inici invisible
Aquest text forma part de L’art de despertar, un assaig que vaig escriure fa uns anys a partir d’investigació i experiència personal, i que ara comparteixo en format de sèrie. En aquesta sèrie explorem els estats del despertar: diferents formes de funcionament de la consciència que poden ajudar a entendre què està passant per dins en determinats moments del camí. Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí. |
INTRODUCCIÓ DE LA SÈRIE
Els estats del despertar
Hi ha moments a la vida en què alguna cosa canvia.
No és un canvi extern. Tot segueix igual: la feina, les responsabilitats, el ritme. Però, per dins, apareix una sensació difícil d’explicar. Com si allò que fins ara donaves per fet deixés d’encaixar del tot.
No és una crisi en el sentit habitual. És més aviat una esquerda. Una pregunta silenciosa que s’obre pas:
És això tot?
A partir d’aquí, comença un procés.
No és lineal. No és ràpid. I, sobretot, no és igual per a tothom. Però té patrons comuns. Moviments interns que es repeteixen. Formes de veure i d’experimentar la realitat que moltes persones reconeixen quan els hi poses nom.
Aquesta sèrie parla d’això.
Dels estats del despertar.
No com un model teòric o espiritual, sinó com una manera d’entendre què et pot estar passant per dins. Per posar paraules a experiències que sovint són confuses. I, sobretot, per evitar un error molt habitual: pensar que hi ha alguna cosa “malament” en tu. No hi és.
El que sovint passa és que estàs veient més del que veies abans.
En aquesta sèrie recorrem cinc estats. No són etapes rígides ni jeràrquiques. No es tracta d’arribar enlloc ni de convertir-se en ningú diferent. Són, més aviat, formes de funcionament de la consciència que poden aparèixer, desaparèixer i combinar-se.
De vegades avançaràs. De vegades semblarà que retrocedeixes. És normal.
El valor no és “estar en un estat superior”, sinó reconèixer on ets i entendre què implica això en la teva manera de viure, pensar i reaccionar.
Perquè quan poses llum, passa alguna cosa molt simple però molt potent:
deixes de confondre’t amb el que et passa.
I aquí comença el canvi real.
Els estats del despertar 1 — Latència: l’inici invisible
«Hi ha moments en què res sembla haver canviat… però tot és diferent.»
Abans d’entrar en aquesta primera etapa del viatge del despertar, cal fer una breu menció a un estat previ que no desenvoluparé en detall, ja que, en realitat, queda fora del viatge mateix. És el que podríem anomenar condicionament total: viure sense saber-ho. Paradoxalment, és aquí on es troba la majoria dels éssers humans. No perquè hi hagi cap error, sinó simplement perquè el procés encara no ha començat.
En la primera etapa del viatge del despertar —la que anomeno latència— moltes persones no s’adonen, en un primer moment, que alguna cosa ha canviat. El trànsit pot ser sobtat o gradual, clar o imperceptible, i afecta per igual persones de qualsevol edat, cultura o condició. No hi ha un perfil específic per a aquesta obertura. He conegut tant persones cultes com altres sense formació, tant joves com persones grans, que han entrat en aquest estat sense saber gaire bé com ni quan ha passat.
El que caracteritza aquesta etapa no és l’absència d’emocions negatives ni una transformació espectacular, sinó alguna cosa molt més subtil: una sensació de fons, constant, que tot està bé. No es tracta d’un optimisme forçat ni d’una resignació davant la vida, sinó d’una certesa silenciosa, com si en el més profund d’un mateix existís un punt que es manté en calma, passi el que passi a la superfície.
Aquest fons pot passar desapercebut, sobretot si la persona ja era relativament feliç abans. Així i tot, quan es produeix un cop emocional —una pèrdua, una ruptura, un fracàs—, aquest nivell profund no desapareix. Es manté. Tot i que apareguin el dolor, la tristesa o la ràbia, hi ha alguna cosa que no es veu afectada. Alguna cosa que continua en pau.
Per a aquells que ho experimenten, aquest nivell comença a sentir-se com el més real, fins i tot més que els pensaments, les emocions o les històries que construeix la ment. A vegades, el món exterior comença a semblar una mica menys sòlid.
En aquesta etapa, aquesta sensació de benestar acostuma a romandre en segon pla. Però hi ha moments —breus, intensos— en què passa al primer pla i ho impregna tot. Quan això passa, moltes persones comencen a explorar, a buscar maneres de fer-la més present. Sense saber-ho, comencen a caminar cap a la següent etapa del despertar.
Un dels canvis més significatius que aporta aquesta primera etapa és una disminució evident —encara que a vegades subtil— de la influència del jo narratiu. No sempre desapareix del tot, però perd força. Els pensaments continuen presents, però ja no arrosseguen la mateixa càrrega emocional ni la sensació de ser una veritat absoluta. El món mental es torna més lleuger, més silenciós, com si algú hagués abaixat el volum de fons.
Aquest descens en la intensitat del pensament acostuma a anar acompanyat d’una sensació nova, difícil de descriure amb precisió. És una quietud de base, una amplitud que ho envolta tot. Alguns la perceben com una presència, altres com una expansió sense centre. Sigui com sigui, es reconeix amb claredat que abans no hi era.
La recerca espiritual —o existencial— també canvia de to. Moltes persones que arriben a aquesta etapa deixen de sentir aquella urgència interior per trobar respostes, per omplir buits, per perseguir un sentit. Si abans es percebien com si els faltés alguna cosa —com si visquessin amb un buit al pit—, ara aquest buit sembla haver-se dissolt. Ja no necessiten entendre tant. Poden, simplement, estar.
Quan la transició ha estat més intensa, alguns descriuen aquesta etapa com el descobriment de la veritat. No com una idea, sinó com una evidència silenciosa. Allò que abans preocupava —inclosa la por a la mort— comença a perdre pes. L’ansietat, els temors i les obsessions es dilueixen o apareixen com ecos llunyans, generats per un jo que ja no ocupa el centre de l’experiència.
Un altre canvi notable és la relació amb el temps. L’atenció, que abans saltava sense descans entre passat i futur, comença a ancorar-se amb més facilitat en el present. Els records personals apareixen amb menys freqüència. Algunes persones pensen que tenen problemes de memòria, però no és així. Simplement, l’interès pel relat de la pròpia vida ha disminuït. La història personal deixa de ser l’eix sobre el qual gira la identitat.
Estar aquí, en aquesta etapa de latència, és com haver deixat de córrer sense adonar-se’n. Com si alguna cosa en l’interior hagués decidit, finalment, seure en silenci.
Un dels canvis més cridaners en aquesta etapa és la pèrdua d’interès per les històries. No només per la pròpia biografia, sinó també per les narratives en general. Allò que abans fascinava —notícies, pel·lícules, sèries— comença a semblar pla, fins i tot irrellevant. Algunes persones que han arribat a aquesta etapa expliquen que, de manera espontània, han deixat de consumir continguts que abans ocupaven gran part del seu temps: sèries, revistes, xarxes socials.
Però potser el més significatiu és el que passa en l’àmbit relacional. Les converses quotidianes, sovint centrades en relats personals o en la recerca constant de validació, comencen a generar una certa distància. No és menyspreu, sinó més aviat desinterès. Es fa evident fins a quin punt la cultura humana gira entorn de la construcció d’històries sobre un mateix i sobre els altres. I quan el jo perd força, tot aquest teixit narratiu comença a desprendre’s.
Recordo un company, en Carles, a qui observava sense dir-li res perquè jo tenia la intuïció que havia entrat en aquesta etapa sense saber-ho. Un dia em va dir, sense cap context previ: “No sé per què, però des de fa un temps m’he adonat que la majoria de converses amb els meus amics em semblen insulses, sempre girant al voltant dels mateixos temes, sense contingut real.”
Aquest és un senyal clar d’algú que ha començat el viatge, encara que no tingui cap mapa per comprendre’l.
Això pot generar tensions en les relacions. Algunes persones no entenen el canvi, d’altres se senten desplaçades. No és estrany que el buscador, sense proposar-s’ho, comenci a allunyar-se de vincles antics i a apropar-se a persones amb una sensibilitat més afí. A vegades això es viu com un cert aïllament, però no com una cosa dolorosa. Al contrari. Hi ha en tot això una pau difícil d’explicar.
Aquesta pau, però, no és absoluta ni permanent. Encara poden aparèixer emocions intenses, especialment davant estímuls relacionats amb el passat. El condicionament antic no desapareix d’un dia per l’altre. Però les emocions negatives solen ser més breus, menys denses, i es dissolen amb més rapidesa. Fins i tot davant experiències difícils, hi ha una part de la consciència que no es veu arrossegada.
Amb el temps, els desencadenants perden força. Allò que abans desestabilitzava durant dies, ara dura minuts. És com si alguna cosa s’hagués tornat resistent a la tempesta. O potser, simplement, com si ja no hi hagués ningú lluitant contra ella.
En aquesta etapa també pot canviar la percepció d’un mateix. La identitat, que abans semblava confinada dins del cos, comença a sentir-se més àmplia. A vegades és una sensació subtil, altres vegades és profunda i transformadora.
També pot aparèixer una nova sensació de connexió entre el món interior i l’exterior. Allò que abans semblava separat —pensaments, emocions, percepcions— comença a viure’s com part d’un mateix camp. Per a algunes persones amb una base religiosa, això es tradueix en un vincle renovat amb el que anomenen diví. Per a altres, simplement en una experiència d’unitat.
El que és comú és una confiança profunda. La sensació que tot està succeint tal com ha de succeir.
Encara que externament res no hagi canviat, internament alguna cosa ha fet clic.
I aquest clic ho transforma tot.
Notes sobre aquesta etapa
Hi ha algunes observacions que poden ajudar a reconèixer amb més claredat si et trobes en aquest punt del procés —o si estàs acompanyant algú que hi és.
Una de les qualitats més profundes, i alhora més difícils d’identificar, és una certa amabilitat de fons. No és una emoció concreta ni un pensament positiu. És més aviat una textura subtil que acompanya l’experiència, com si tot estigués, en el fons, bé.
Encara que la superfície es mogui —emocions, pensaments, situacions— aquest fons es manté.
Moltes persones no s’adonen que han entrat en aquesta etapa. Sobretot si ja venien d’un estat relativament estable. També és habitual pensar que, si encara hi ha emocions negatives, això “no pot ser despertar”. Però és un malentès. La clau no és el que passa a la superfície, sinó aquest fons que no desapareix.
A partir d’aquí, sovint comença un procés més profund: la desactivació progressiva de condicionaments psicològics. Aquest procés acostuma a desplegar-se en cicles (dos, tres, set anys), durant els quals es van reconfigurant patrons mentals i emocionals.
Durant aquest temps, es redueix el pensament autorreferencial, la necessitat de definir-se, de agradar o de controlar. Apareix més espai interior. Més silenci.
També pot aparèixer una nova forma de motivació. Ja no basada en la carència, sinó en una direcció més interna, més genuïna.
La vida continua, però alguna cosa en tu ha deixat de pressionar.
Aquest és el llindar.
Explora les publicacions d'aquesta sèrie :
L'art de despertar: Els estats del despertar 2 — Obertura: quan la presència comença a brillar
L'art de despertar: Els estats del despertar 3 — Expansió: quan el jo es dissol en el que és
L'art de despertar: Els estats del despertar 4 - Integració: viure des del Silenci que ja ets
L'art de despertar: Els estats del despertar 5 — Transparència: absència plena, presència total
Comentaris