Els estats del despertar 5 — Transparència: absència plena, presència total

Àlex Estebanell
6 days ago
6 min de lectura

“Sense centre, sense filtre: tot apareix i desapareix sense deixar rastre.”

Aquest text forma part de L’art de despertar, un assaig que vaig escriure fa uns anys a partir d’investigació i experiència personal, i que ara comparteixo en format de sèrie.

En aquesta sèrie explorem els estats del despertar: diferents formes de funcionament de la consciència que poden ajudar a entendre què està passant per dins en determinats moments del camí.

Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí.

Etapa V – Transparència: absència plena, presència total

L'Etapa Cinc —i les que poden venir després— no són una continuació natural del viatge. Representen alguna cosa diferent. Alguna cosa que, des de l’experiència humana habitual —fins i tot des d’estats avançats del despertar—, costa imaginar.

Pel que es pot observar, ningú inicia el seu despertar directament en aquesta etapa. Tots els que hi arriben ho fan després d’haver travessat la quarta, o alguna de les anteriors. Per això, per extrema que pugui semblar l’Etapa quarta, no és un destí. És una abansala. Un llindar que dissol el que hi havia abans i deixa espai per a una altra cosa, encara més profunda, més lliure i més inesperada.

Des d’aquesta perspectiva, el despertar deixa de ser una arribada i es revela com un procés obert.

Com vaig sentir dir més d’una vegada al mestre Thierno Yahia Kane, en el context del sufisme, referint-se a Fana —l’estat precursor d’aquest—, no és el final del viatge, sinó el principi. És com si una gàbia amagada al cor s’obrís i un ocell sortís volant cap a una llibertat sense límits.

Potser el zen també ho apunta, però no ho descriu amb aquest nivell de detall fenomenològic. Són estats que probablement van molt més enllà del kensho. Potser aquesta cinquena etapa del despertar podria correspondre a aquell concepte que molts practicants hem sentit més d’una vegada: “sense ment, sense forma, sense rastre”.

Però això, en realitat, correspondria afirmar-ho a un mestre. Jo només n’apunto una possible aproximació.

Parlar d’aquestes etapes implica entrar en un territori encara poc cartografiat, on només podem apuntar indicis. Fragments d’una realitat que encara no té llenguatge estable.

Un dels trets més sorprenents d’aquesta etapa és l’aparició d’una mena de reintegració radical. No és un retorn al jo ni a les emocions tal com es coneixien. És una reorganització completa de la percepció, del pensament i de la sensibilitat. Fins i tot processos bàsics, com la manera com es construeix la percepció sensorial, poden transformar-se des de l’arrel.

En alguns casos, emocions que semblaven haver desaparegut reapareixen. Però ho fan amb una qualitat completament diferent. No tornen com abans, ni recuperen la càrrega que tenien. Són formes noves, més transparents, menys vinculades a cap centre. Com si la consciència, en reconstruir-se, deixés de viure’s com a fragmentada i donés lloc a una nova manera de sentir.

La sensació que descriuen alguns exploradors és que aquí ja no es tracta de transcendir, sinó de recrear. La consciència sembla reconstruir-se des d’un nivell tan profund que tot el que s’havia viscut abans —fins i tot el més subtil— es revela com una estructura provisional, útil però superada.

En aquest punt, la transparència esdevé una qualitat central. No hi ha resistència, no hi ha filtre, no hi ha cap opacitat entre l’experiència i el que és. Tot passa a través, sense quedar-se. Tot apareix i desapareix amb una lleugeresa que no deixa rastre.

Aquesta absència de rastre modifica profundament la relació amb el temps. El passat no només perd importància: perd consistència. El futur no s’anticipa. I el present ja no és un punt entre dos moments, sinó l’única dimensió en què tot es desplega.

Per això, alguns descriuen aquesta etapa com una forma d’absència plena. No hi ha ningú… i, tanmateix, no hi falta res. No hi ha centre, però tampoc dispersió. És una presència total, sense referència.

Pocs han arribat fins aquí. Però el fet que aquesta etapa existeixi ja transforma la comprensió del viatge. Mostra que no hi ha un final definitiu. Que la il·luminació no és una cima, sinó un procés viu, en expansió constant.

Més enllà de la dissolució, del silenci, fins i tot de la no-dualitat… el viatge continua.

I, tanmateix, aquest territori també té una altra cara.

A mesura que s’avança cap a aquestes capes més profundes, molts exploradors reconeixen que no és la primera vegada que es dissolen estructures internes. Però aquí el procés canvia d’escala. La reintegració afecta nivells tan profunds que desafien qualsevol referència anterior.

Cada avanç pot implicar un nou cicle de descomposició i reorganització. I ja no es tracta només de deixar anar històries, emocions o idees. El que comença a transformar-se són les capes més bàsiques del sistema: la manera com es configuren els sentits, la percepció del cos, fins i tot funcions com la respiració o el ritme cardíac.

En alguns moments, pot aparèixer una sensació estranya: com si el cos i la consciència haguessin deixat d’estar perfectament alineats. No com una ruptura, sinó com una reconfiguració en curs. El que abans funcionava de manera automàtica es torna, durant un temps, incert. Afinant molt, diria que inestable en alguns instants.

En aquest punt, el viatge deixa de ser només transformador i pot esdevenir fràgil.

Alguns mestres de diferents tradicions han descrit episodis en què aquestes transicions afecten temporalment funcions fisiològiques. En casos extrems, poden aparèixer períodes de desorientació, pèrdua de coordinació o estats de desconnexió profunda.

En la majoria de situacions, aquests processos es resolen amb el temps. Però no sempre són immediats. Hi ha casos en què la recuperació de la funcionalitat bàsica ha requerit setmanes o mesos. Durant aquest període, la vida quotidiana pot veure’s alterada, i la simplicitat que caracteritzava etapes anteriors dona pas a una certa vulnerabilitat.

Això introdueix una dimensió que sovint no es té en compte: la necessitat de suport.

A mesura que el procés avança, la tendència natural és cap al silenci, cap a la retirada, cap a una menor dependència del món exterior. El llenguatge, les relacions, fins i tot el pensament estructurat, poden començar a percebre’s com a innecessaris o com una interferència.

Però sense un entorn que sostingui, aquesta obertura pot tornar-se fràgil.

Quan ja no hi ha estructura que sostingui… només queda el que és.

El pas més enllà d’aquestes etapes no s’ha de trivialitzar. Requereix, en molts casos, una xarxa de suport que inclogui no només comprensió emocional, sinó també estructura pràctica i, si cal, atenció mèdica. No sempre es disposa d’això. I és aquí on apareix una tensió real: entre la profunditat del procés i les condicions de la vida quotidiana.

Recordo haver vist escenes així al Senegal, en el context del sufisme. Persones que, després de travessar estats molt profunds associats a Fana, quedaven durant dies en una mena de suspensió. No era absència en el sentit ordinari, sinó una presència tan radical que feia difícil qualsevol funcionament habitual.

En aquests casos, el fet que el procés es doni en un context profundament devocional sembla intensificar encara més l’experiència. La persona no només travessa una dissolució del jo, sinó també una revelació que, en aquest marc, és central: allò que havia viscut com a Déu deixa de ser percebut com una realitat separada.

El que emergeix —difícil de posar en paraules— és el reconeixement que no hi ha distància entre el que busca i el que és. Que allò que anomenava Déu no és fora, sinó que es revela com a inseparable de la pròpia experiència.

Aquesta comprensió, quan no és només conceptual sinó viscuda, pot amplificar enormement la intensitat del procés.

En aquests moments, la figura del mestre esdevé essencial. No tant com a guia conceptual, sinó com a suport directe perquè el cos i la ment puguin reorganitzar-se. La seva presència ajuda a tornar, a poc a poc, a una forma de normalitat funcional.

El desig de continuar no desapareix. Però tampoc hauria d’anul·lar la necessitat de cuidar el cos i el context en què aquest procés es desplega.

Hi ha, en aquesta etapa, una invitació implícita a una forma de responsabilitat diferent. No basada en el control, sinó en l’atenció. No en dirigir el procés, sinó en permetre que es desplegui sense forçar-lo.

No hi ha urgència. Un cop la consciència s’ha despertat, no torna enrere.

I potser aquesta és una de les claus més importants d’aquesta etapa: comprendre que el viatge ja no depèn d’un esforç personal. No necessita ser impulsat, ni accelerat, ni completat.

Continua per si mateix.

I en aquesta continuïtat, cada pas és alhora dissolució i origen.

Explora les publicacions de la sèrie :