Protagonisme i responsabilitat. De la queixa a l’elecció
Actualitzat: 5 days ago
Aquest text forma part d’Arrels i ales, un llibre que vaig escriure a partir de més de vint anys acompanyant persones, equips i empreses, i que ara comparteixo en format de sèrie, en clau de vida i no d’empresa. Hi ha una diferència enorme entre explicar la teva vida com una cosa que et passa i explicar-la com una cosa que fas. Aquest article parla d’aquest canvi de lloc. Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí. |
Hi ha una frase que diem molt i que gairebé mai no mirem de prop. Comença per «és que». És que ell no em va avisar. És que a casa ningú no mou un dit. És que aquest any ha estat impossible. La dius, qui t’escolta assenteix, i la conversa continua cap a un altre lloc.
Fa uns anys vaig acompanyar un empresari que venia a les reunions amb una carpeta. Gruixuda, d'anelles, amb les pestanyes de colors ben ordenades. A cada pestanya, un problema. El banc, que li havia retallat el crèdit en el pitjor moment. El proveïdor, que apujava els preus cada sis mesos. La persona de confiança que havia marxat amb la competència, i que no havia marxat sola.
Cada quinze dies obria la carpeta per una pestanya diferent i m'exposava el cas amb una precisió que ja voldrien molts informes. I gairebé sempre tenia raó.
Un dia no el vaig seguir per la pestanya que tocava. Li vaig preguntar què tenien en comú totes aquelles històries. Es va quedar callat, passant fulls endavant i endarrere, com qui busca una factura que sap arxivada i no troba. Al final va aixecar la vista i em va dir, mig en broma, que l'única cosa que totes tenien en comú era que li tocaven a ell. Va riure. I de seguida va deixar de riure.
Perquè acabava de dir, sense voler, l'única cosa important d'aquell matí.
A mi em va passar igual uns anys abans, el dia que algú em va asseure davant de les meves pròpies carpetes i em va fer la pregunta que jo portava temps esquivant amb molt separador de colors.
El que té d'incòmode aquesta frase no és que sigui falsa. És que acostuma a ser certa.
La trampa de tenir raó
Davant d’un problema hi ha dues maneres d’explicar-lo, i només dues. Pots mirar cap a fora o pots mirar la part que et toca.
Qui mira cap a fora gairebé sempre té raó, i aquesta és la trampa. És veritat que l’altre va arribar tard. És veritat que ningú no et va ajudar, que aquell any va ser dur, que la teva germana podria haver trucat. Totes aquestes explicacions són certes i totes tenen una cosa en comú, que és que et deixen sense res a fer. Si el problema és tot a fora, la solució també, i només et queda esperar que el món canviï o queixar-te que no ho fa.
Així es protegeix la pròpia innocència, i es paga un preu que gairebé ningú no compta. Qui no s’inclou al problema tampoc no es pot incloure a la solució.
Hi ha una altra manera de dir-ho que em sembla encara més clara. Quan culpes algú del que et passa, el poses a ell al comandament del teu problema. Li dones la clau i et quedes a fora esperant que l’obri.
El bolígraf
Quan em toca fer una xerrada sobre víctimes i protagonistes, ovelles o xais com li solo dir col·loquialment, faig una prova. La pots fer ara mateix. Deixo caure un bolígraf sobre la taula i pregunto per què ha caigut.
La primera resposta que arriba és sempre la mateixa. Per la gravetat. O que el bolígraf ha caigut. Normalment una resposta sense subjecte. No sol aparèixer un jo que executa una acció.
I és certa. I no et dona cap poder, perquè mentre existeixi la gravetat, i va per llarg, no hi ha res que ningú pugui fer.
Però n’hi ha una altra d’igual de certa. Ha caigut perquè l’he deixat anar jo.
La gravetat posa la causa on no la puc tocar. «L’he deixat anar jo» me la torna a les mans. Gairebé tot el que ens passa admet les dues explicacions alhora, i la pregunta no és quina és més verdadera. És la que et deixa alguna cosa per fer. En aquest cas, estar més atent, agafar el bolígraf amb més força i alguna cosa més que se t’acudirà.
Quan la Cristina es va incloure
A l’article anterior et vaig parlar de la Cristina, l’empresària de la moda que treballava entre vuitanta i cent hores a la setmana i que vivia el caos com si fos la seva vida. Vaig deixar a mitges la part que més importa.
Quan vam començar a treballar junts, imagino que esperava que jo li ordenés les coses des de fora. Es va trobar amb una altra cosa. En les primeres converses va veure allò que costa tant de reconèixer, que la major part dels seus problemes no venien de l’equip, ni del mercat, ni de les hores que li faltaven. Venien de la seva manera de portar-ho tot. Ho va dir ella mateixa, amb una honestedat que encara admiro. «Em vaig adonar que el meu equip no tenia ningú que el dirigís. Soc la seva líder, però esperava, equivocadament, que es gestionessin sols.»
Aquell instant, quan algú deixa de mirar cap a fora i s’inclou dins el problema, té nom. És el protagonisme, o la responsabilitat incondicional dins dels esdeveniment. Respons(h)abilitat, com solo escriure-ho de vegades. L’art de ser responsable.
El dia que va deixar d’explicar el que li passava per culpa dels altres i va començar a preguntar-se quina part era seva, la Cristina no es va tornar més dura ni més tova. Es va tornar capaç d’actuar. A partir d’aquell dia tenia alguna cosa a les mans, que és exactament el que el victimisme no dona mai.
No cal dirigir cap empresa per reconèixer-se aquí. Passa a la parella que fa anys que espera que l’altre canviï primer. Passa a qui diu que la seva família és impossible i mai no ha provat de dir en veu alta el que li fa mal. Passa cada vegada que expliques la teva vida sencera sense aparèixer-hi tu enlloc.
Responsabilitat no és culpa
Aquí convé aturar-se, perquè aquest terreny es presta a un malentès que he vist tòrcer-se moltes vegades.
Protagonisme no vol dir carregar amb la culpa de tot. Això no és responsabilitat. És el victimisme girat del revés, la víctima mirant-se el melic, i fa tant de mal com l’altra versió. No tot el que et passa és culpa teva, faltaria més.
El que diu el protagonisme és més fi i més útil. Responsabilitat i culpa no són la mateixa paraula. No som responsables de les nostres circumstàncies, sinó de la manera com les afrontem. No tries les cartes que et reparteixen. Tries com les jugues.
La culpa mira enrere i reparteix retrets. La responsabilitat mira endavant i et torna capacitat de resposta.
La graderia
Si això és tan clar, es pot preguntar per què triem tan sovint el paper de víctima. La resposta incòmoda és que resulta còmode.
La graderia és més segura que el camp. Des de dalt pots criticar l’entrenador, l’àrbitre i fins i tot l’estat de la gespa sense arriscar res, perquè quan l’equip perd la culpa no és mai teva. El que s’oblida és que des de la graderia tampoc no es guanya cap partit.
Tinc una frase d’aquelles que piquen com les puces. No hi ha mediocritat que no vingui ben embolicada en una bona excusa. No perquè no existeixin motius reals, que existeixen, sinó perquè la vida que no arrenca sol ser una col·lecció d’excuses impecablement justificades.
Res d’això és una qüestió de caràcter, de gent forta i gent feble. És una elecció, i com tota elecció es pot refer cada matí.
Dues palanques, no una
Hi ha una manera de mirar-ho que em sembla útil quan algú em diu que ho ha intentat i no ha sortit bé.
El resultat que obtens és el desafiament que tens davant més la teva habilitat de resposta. Si l’habilitat supera el desafiament, surt bé. Si el desafiament la supera, no.
Això vol dir que tens dues palanques a les mans, i no una. Pots augmentar la teva habilitat de resposta, que és el camí lent, el de l’aprenentatge i la pràctica. O pots dimensionar millor el desafiament que acceptes, que és el camí que gairebé ningú no es planteja perquè sembla una rendició.
No ho és. Qui s’apunta a tot i després no arriba no té un problema de voluntat, sinó de mida. Dir que no a una cosa que avui no pots sostenir és, també, una manera de respondre, i sovint la més honesta que tens a mà.
Dos èxits, i només un que et sosté
Hi ha una última cosa del protagonisme que no té res a veure amb guanyar.
Tota acció que fas persegueix dues coses alhora. Una és el resultat, allò que vols aconseguir i que depèn també del desafiament, de l’atzar i dels altres. L’altra és més silenciosa i depèn només de tu, que és expressar amb aquella acció els teus valors.
Al primer èxit l’anomeno l’èxit de fora. Al segon, integritat. I la diferència es nota el dia que el resultat no arriba. L’èxit de fora complau mentre dura. La integritat sosté també quan no has guanyat, perquè et deixa dret davant d’una cosa que ha sortit malament.
Persegueix la teva fita, és clar. Però persegueix-la com una manera de dir qui ets, no com l’única prova que vals alguna cosa.
L’última llibertat
Deixa’m tancar amb una cosa que se surt del terreny de la vida quotidiana, tot i que la sosté per sota.
Aquesta idea no la va formular cap consultor, sinó Viktor Frankl des d’un camp de concentració.
No pretenc comparar res del que tu i jo vivim amb aquell horror, seria una falta de respecte i, a més, una comparació falsa. Però el que Frankl va descobrir, i que sí que podem recollir amb cura, és que quan t’ho han pres absolutament tot encara queda una última llibertat que ningú no et pot arrabassar, que és la de triar l’actitud amb què respons al que et passa.
Si aquella llibertat existia fins i tot allà, costa de sostenir que no existeixi, guardant totes les distàncies, un dilluns qualsevol al matí.
El que ve després
El protagonisme et torna el poder sobre la teva part. El que encara no et dona és la certesa que la teva part l’estàs veient bé.
D’això va el proper article de la sèrie. De la mirada, i de la sospita incòmoda que la teva raó no és la realitat.
Però abans, una pregunta que val la pena deixar reposar uns dies. En allò que més t’ha fet queixar aquest mes, quina part és teva?
Un gest concret per a aquesta setmana ...
Si has arribat fins aquí, et proposo un exercici petit i gens còmode. Agafa un full i escriu a dalt una cosa que t’estigui passant i que atribueixis a una causa externa. Tal com te l’expliques habitualment, amb el seu «és que».
A sota, escriu què has fet tu, o què has deixat de fer, perquè això segueixi passant. Respon sense buscar consol. No és per culpar-te. És per saber on tens les mans.
Gràcies per llegir-me. I gràcies, sobretot, per voler mirar la part que et toca.
Explora també :
Pots seguir CALMM per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a Substack, Facebook, i Instagram.
Comentaris