Més de 25 cites de Spinoza sobre Déu, la necessitat i el lliure albir

Àlex Estebanell
May 2
8 min de lectura

Més de 25 cites de Spinoza sobre Déu, la necessitat i el lliure albir

Vaig descobrir Baruch Spinoza fa més de quatre anys. Hi vaig arribar després de rastrejar, per dir-ho així, els filòsofs de la unitat. Aquells que comparteixen una visió panteista del món: la idea que tot el que existeix és una única realitat, una mateixa substància.

Aquest recorregut em va portar des dels clàssics —especialment des d’Aristòtil— fins als moderns, passant per figures clau que han intentat comprendre aquesta unitat des de diferents llenguatges i perspectives. Després de llegir Ploti i les seves Enèades, vaig acabar arribant a René Descartes.

En endinsar-me en la seva obra —especialment en les Meditacions metafísiques— vaig adonar-me que hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar. Descartes planteja la realitat a partir de tres substàncies: la res cogitans (ment), la res extensa(matèria) i Déu. Era un plantejament potent, i molt proper a la idea d’unitat, però hi havia alguna cosa que “ballava”. La unitat no acabava de ser completa.

Quan vaig arribar a Ètica demostrada segons l'ordre geomètric, la seva obra més coneguda de Spinoza, tot va canviar. És una lectura exigent —no és gens fàcil—, però també profundament transformadora. Spinoza, a través d’un plantejament rigorós basat en la geometria, arriba a demostrar l’existència d’una sola substància: una única realitat que ho és tot.

Aquí és on apareix una distinció important. El panteisme sosté que Déu i la natura són el mateix. El panenteisme, en canvi, afirma que tot està dins de Déu, però que Déu és més que el conjunt de tot el que existeix. En el cas de Spinoza, el seu pensament s’acosta molt a un panteisme radical: no hi ha separació real entre Déu, la natura i la realitat.

En el meu cas, feia ja més de deu anys que havia viscut una experiència molt intensa d’unitat. Per això, llegir Spinoza no va ser només un exercici intel·lectual. Les seves paraules em van remoure profundament. Em van impactar i emocionar al mateix temps, perquè posaven forma i llenguatge a alguna cosa que jo ja havia intuït primer i viscut desprès.

Des de llavors, acostumo a recomanar-lo sempre que puc. No és una lectura fàcil, però sí una de les més profundes que he trobat. Per a mi, és, sens dubte, un dels filòsofs de referència.

Fa unes setmanes he publicat una sèrie de tres textos sobre el que anomeno el jo narratiu: aquesta veu interna amb què sovint ens identifiquem, que interpreta, jutja i construeix constantment la història de qui som.

En aquests textos explorava una idea que pot resultar incòmoda: que aquesta veu no és qui som, sinó una construcció. Un sistema que s’ha anat formant amb el temps i que funciona de manera automàtica, gairebé sense que ens n’adonem.

I és aquí on Baruch Spinoza esdevé sorprenentment actual.

Perquè, en el fons, el que Spinoza planteja és exactament això.

Que els éssers humans creiem que som lliures simplement perquè som conscients del que pensem i del que fem… però ignorem completament les causes que ens porten a pensar i a fer-ho.

És a dir: som conscients de la veu…però no de què la genera. I això ho canvia tot.

Perquè aquella veu interna que sembla decidir, opinar i dirigir la teva vida —allò que en els altres textos anomeno jo narratiu—, des de la mirada de Spinoza, no és lliure. No és autònoma. No és el centre real del que ets.

És el resultat.

El resultat d’una cadena infinita de causes: biològiques, emocionals, culturals, personals… que operen en segon pla.

Cites de Spinoza sobre la ignorància

«Els éssers humans s’equivoquen en pensar que són lliures. Aquesta creença consisteix simplement en el fet que són conscients de les seves accions, però ignoren les causes que les determinen.»

«Com he dit sovint, són certament conscients de les seves accions i dels seus apetits, però ignoren les causes que els determinen a voler alguna cosa.»
«Tots els éssers humans neixen ignorants de les causes de les coses i tots tenen el desig de perseguir allò que els és útil, i en són conscients. D’això se’n desprèn, en primer lloc, que els éssers humans creuen que són lliures perquè són conscients de la seva pròpia voluntat i del seu apetit, però mai pensen —ni tan sols en somnis— en les causes que els disposen a voler, perquè les ignoren.»
«La gent creu que és lliure simplement perquè és conscient de les seves accions, però ignora les causes que les determinen.»
«Imaginar alguna cosa com a lliure no és res més que imaginar-la simplement, ignorant les causes per les quals ha estat determinada a actuar.»
«Aquells que no coneixen les veritables causes de les coses ho confonen tot.

Cites de Spinoza sobre el lliure albir

«No hi ha cap voluntat absoluta o lliure a la ment; la ment està determinada a voler això o allò per una causa, que també està determinada per una altra causa, i aquesta al seu torn per una altra, i així successivament fins a l’infinit.»

«La ment és un mode de pensament específic i determinat. Per tant, no pot ser la causa lliure de les seves pròpies accions, ni pot tenir una facultat absoluta de voler o no voler, sinó que ha d’estar determinada a voler això o allò per una causa, que al seu torn està determinada per una altra, i així successivament.»
«Cap cosa particular —qualsevol cosa finita amb una existència determinada— pot existir ni actuar si no és determinada a existir i a operar per una altra causa, que també és finita i determinada; i aquesta, al seu torn, tampoc pot existir ni actuar si no és determinada per una altra, i així fins a l’infinit.»
«No existeix res en la naturalesa del qual no se’n derivi algun efecte.»
«La voluntat, com l’intel·lecte, és només un mode particular de pensar, i cap volició pot existir ni actuar si no és determinada per una altra causa, que al seu torn és determinada per una altra, i així successivament fins a l’infinit.»
«No hi ha cap volició —ni afirmació ni negació— a la ment, excepte allò que implica una idea, en tant que és una idea.»
«No hi ha cap facultat absoluta a la ment de voler o no voler, sinó només volicions particulars, és a dir, aquesta o aquella afirmació, aquesta o aquella negació.»
«La voluntat i l’intel·lecte no són res més que les volicions i les idees particulars. Però una volició particular i una idea particular són una mateixa cosa. Per tant, la voluntat i l’intel·lecte són una mateixa cosa.»

Cites de Spinoza sobre la necessitat

«Els éssers humans, com totes les altres coses, actuen per la necessitat de la natura.»

«Es diu que una cosa és lliure si existeix únicament per la necessitat de la seva pròpia naturalesa i està determinada a actuar per si mateixa. Però una cosa que està determinada per una altra a existir i a operar d’una manera específica i determinada és necessària, o més aviat obligada.»
«Si hi ha una causa determinada, necessàriament se’n segueix un efecte; i, inversament, si no hi ha cap causa determinada, és impossible que se’n segueixi un efecte.»
«Per a cada cosa que existeix, hi ha necessàriament una causa específica per la qual existeix.»
«Res a la natura és contingent; tot està determinat a existir i a operar d’una manera específica per la necessitat de la naturalesa divina.»
«La voluntat no es pot anomenar causa lliure, sinó només causa necessària.»
«Sigui com sigui concebut —ja sigui com a finit o com a infinit—, requereix una causa que el determini a existir i a operar, i, per tant, no es pot dir que sigui una causa lliure, sinó només una causa necessària o obligada.»
«Es diu que una cosa és necessària o bé per la seva essència o bé per la seva causa; ja que l’existència de qualsevol cosa es desprèn necessàriament o bé de la seva essència i definició, o bé d’una causa eficient donada.»
«En la mesura que la ment entén totes les coses com a necessàries, en aquesta mesura té més poder sobre les emocions, o bé n’és menys afectada.»
«La ment entén que totes les coses són necessàries i estan determinades a existir i operar per un nexe infinit de causes; i, per tant, en aquesta mesura aconsegueix que les emocions que en sorgeixen l’afectin menys i que hi estigui menys sotmesa.»

Cites de Spinoza sobre Déu

«Totes les coses, insisteixo, són en Déu, i tot el que succeeix, succeeix únicament segons les lleis de la naturalesa infinita de Déu i es dedueix de la necessitat de la seva essència.»

«La naturalesa de Déu i les seves propietats són aquestes: que existeix necessàriament; que és únic; que és i actua únicament per la necessitat de la seva pròpia naturalesa; que és la causa lliure de totes les coses; que totes les coses són en Déu i depenen d’ell, de manera que sense ell no poden ni ser ni ser concebudes; i, finalment, que totes les coses han estat determinades per Déu, no per la seva llibertat de voluntat ni pel seu caprici, sinó per la naturalesa absoluta o el poder infinit de Déu.»
«Totes les coses existeixen necessàriament de la naturalesa de Déu tal com és, i han estat determinades per la necessitat de la seva naturalesa a existir i operar d’una manera específica.»
«Totes les coses es deriven del decret etern de Déu amb la mateixa necessitat amb què es dedueix de l’essència d’un triangle que els seus tres angles són iguals a dos angles rectes.»
«Una cosa que ha estat determinada a operar d’una manera específica ha estat determinada necessàriament per Déu; i una cosa que no ha estat determinada per Déu no es pot determinar a si mateixa a operar.»
«Déu és, en sentit absolut, la causa primera.»
«Només Déu és causa lliure.»
«Déu és causa de si mateix i no per accident.»
«Déu és la causa de l’existència de totes les coses.»
«Una cosa que ha estat determinada per Déu a operar d’una manera específica no pot tornar-se indeterminada.»
«Allò que ha estat determinat a existir i a operar, ho ha estat així per Déu.»
«Només depèn del decret i la voluntat de Déu que cada cosa sigui el que és.»
«Actuem únicament a instàncies de Déu i participem de la naturalesa divina, i ho fem cada cop més com més perfectes són les nostres accions i com més entenem Déu.»
«Les lleis universals de la natura, segons les quals totes les coses existeixen i estan determinades, no són més que un altre nom per als decrets eterns de Déu, que sempre impliquen veritat i necessitat eternes. Així, dir que tot succeeix segons les lleis naturals és el mateix que dir que tot està ordenat pel decret i l’ordenança de Déu.»

Cal recordar també el context en què escrivia Baruch Spinoza, al segle XVII, en plena Europa marcada per la religió i els seus límits.

En aquella època, no era fàcil qüestionar la idea tradicional de Déu. Spinoza va ser excomunicat i rebutjat pel seu pensament, precisament per portar aquestes idees fins a les últimes conseqüències.

Potser per això utilitza constantment la paraula “Déu”. Una paraula que, en el seu cas, és molt més abstracta del que habitualment entenem. Fins al punt que, abans de parlar-ne, potser caldria aturar-nos i preguntar-nos què vol dir realment.

Avui en dia, potser utilitzaria paraules com realitat, naturalesa, consciència o totalitat per referir-se a aquesta presència absoluta, buida i alhora en constant moviment.

També et pot agradar: