El sistema de l'experiència 1 - El teatre on tot apareix

Àlex Estebanell
6 days ago
3 min de lectura

Actualitzat: 5 days ago

“Tot el que vius apareix en un mateix escenari.”

Aquest text forma part de L’art de despertar, un assaig que vaig escriure fa uns anys a partir d’investigació i experiència personal, i que ara comparteixo en format de sèrie.

En aquesta sèrie ens endinsem en el sistema que dona forma a la nostra experiència. Cervell, ment i consciència no són el mateix, però interactuen constantment. Entendre-ho és començar a veure amb més claredat què està passant per dins.

Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí.

El teatre on tot apareix

Hi ha moltes maneres d’intentar entendre el que som vivint en cada moment. Una de les més útils és imaginar-ho com un teatre. Una altra, potser encara més intuïtiva, és pensar-ho com una orquestra.

En tots dos casos, el que ens interessa no és la metàfora en si, sinó el que ens permet veure.

Imagina una orquestra en ple funcionament. Hi ha músics. Hi ha instruments. Hi ha música. I hi ha alguna cosa més, sovint invisible: el silenci que ho sosté tot.

Els músics i els instruments representen el cervell. Són l’estructura física, el sistema complex que fa possible que alguna cosa passi.

La música és la ment. És el flux de pensaments, emocions, records, imatges… tot allò que es mou, que canvia, que apareix i desapareix constantment.

I el silenci… és la consciència on tot això es desplega. Sense silenci, no hi ha música. Sense aquest espai, cap so podria aparèixer ni ser percebut.

En la vida quotidiana, la majoria de nosaltres vivim completament immersos en la música. Ens identifiquem amb el que sona. Ens emocionem amb la melodia. Ens perdem en el ritme. El que pensem, el que sentim, el que ens expliquem… tot això es converteix en “nosaltres”.

Però si hi parem atenció, tot això canvia constantment. La música no és fixa, no és estable… i no és qui som.

En algun moment —sovint de manera subtil— es produeix un petit canvi. Comencem a escoltar la música en lloc de ser-la. Veiem els pensaments com a pensaments. Les emocions com a emocions. Ja no són exactament “jo”, sinó coses que apareixen. Aquest desplaçament, aparentment senzill, és profund. És el pas de la identificació a l’observació.

I, tanmateix, encara hi ha una capa més que sovint passa desapercebuda. Perquè no només hi ha la música i qui l’escolta. Hi ha també l’espai on tot això passa.

El silenci. No com a absència de so, sinó com la condició perquè qualsevol so pugui existir.

Aquesta és una de les distincions més importants que podem començar a fer: diferenciar el que apareix —la música—, el sistema que ho fa possible —els músics i els instruments— i l’espai on tot es manifesta —el silenci. En altres paraules: ment, cervell i consciència.

Sense aquesta distinció, és fàcil confondre’ns. Confondre pensament amb realitat. Confondre emoció amb identitat. Confondre el que passa amb el que som. Quan aquesta separació comença a fer-se evident, apareix una mica d’espai.

I amb aquest espai, una altra manera de viure l’experiència.

En les següents peces d’aquesta sèrie aprofundirem en cadascun d’aquests elements: què és exactament la ment, què entenem per consciència, quin paper juga el cervell i com tot això interactua per crear la nostra experiència.

No com una teoria a memoritzar, sinó com una manera d’entendre —i potser transformar— la forma com vivim.

Explora tota la sèrie :