La brúixola. Saber cap on vas abans de posar-te a córrer

Aquest text forma part d'Arrels i ales, un llibre que vaig escriure a partir de més de vint anys acompanyant persones, equips i empreses, i que ara comparteixo en format de sèrie, en clau de vida i no d'empresa.

Visió, propòsit i valors no són paraules de taller d'empresa. Són la manera de saber cap on vas abans de posar-te a córrer. Una brúixola en mans de qui no es coneix apunta sempre cap on li convé creure.

Si vols llegir el llibre complet, disponible gratuïtament, el pots descarregar aquí.

La brúixola

Saber cap on vas abans de posar-te a córrer

Fa un temps vaig preguntar a un empresari que anava molt de pressa on volia veure's d'aquí a cinc anys.

Em va respondre amb una xifra. Una bona xifra, a més a més, perquè volia doblar la facturació. Li vaig dir que perfecte, i tot seguit li vaig fer una altra pregunta, en aparença més ximple. Li vaig demanar que em descrivís un dimarts qualsevol d'aquell futur. A quina hora arribava, a quina hora se n'anava, què feia a la tarda, de què s'havia alliberat per fi.

Es va quedar en blanc.

Sabia perfectament quant volia facturar i no tenia ni la més remota idea de per a què. Havia posat tota la força al rem i cap al timó. Així es pot anar molt de pressa, és clar. Però no necessàriament cap on un vol anar.

És una escena que he vist moltes vegades, amb variacions. I no passa només a les empreses. Passa a la vida de qualsevol, amb una xifra o amb una altra. Un sou, una casa, un ascens, un títol. Anem tan de pressa cap a allò que perseguim que ens oblidem de preguntar-nos si és allà on volíem arribar.

El mapa i la brúixola

Hi ha dues eines que solem confondre. Un mapa t'explica com és el terreny. Una brúixola t'indica cap on vas. No són el mateix ni serveixen per al mateix.

Aquesta sèrie és, en bona part, un mapa. T'ensenya les peces d'una vida i com encaixen entre elles. Però un mapa, per bo que sigui, no tria el destí. Pots conèixer tots els camins de la comarca i continuar sense saber a quin vols anar. Per a això cal una brúixola amb tres agulles. Visió, propòsit i valors.

Visió, cap on

La visió és la imatge del futur que vols construir. No la que creus que hauries de voler. No la que queda bé en una conversa de sobretaula. La que de debò et faria llevar-te demà amb ganes.

És el punt on gairebé tothom es salta el pas. I fixa't que dic la vida, no només la feina o el projecte.

Per a mi, una vida millor és, sobretot, poder fer servir el temps de maneres noves i més agradables. Si el que construeixes no t'hi acosta, per molt que creixi, t'està portant a un altre lloc.

Per això m'agrada tant la pregunta del dimarts. És molt més difícil d'esquivar que la de «on vols arribar». Una xifra es diu en un segon. Un dimarts s'ha de veure. I una visió que no canvia res del que fas aquest trimestre no és una visió. És un desig. I els desitjos, ja ho sabem, s'ajornen sols.

Propòsit, per què

La segona agulla és la que més s'oblida, i la que més sosté quan les coses es posen lletges.

El propòsit no és cap on vas, sinó per què t'has posat en marxa. És la raó que continua dreta el dia que els números apreten, que algú falla o que el cansament pesa més que la il·lusió.

Recordo en Josep Lluís, un empresari de Girona que va haver de muntar la seva empresa gairebé de zero, enfrontat a una competència que coneixia les seves febleses perquè venia de la mateixa casa. Quan ens vam asseure a treballar, el que va posar sobre la taula no va ser una xifra. Va ser que aquell projecte servís per donar-li a ell i a la seva família la qualitat de vida a la qual aspirava. Aquella era la seva agulla del per què. I va ser la que li va permetre aguantar els trams durs sense llençar la tovallola.

Una visió sense propòsit és una llista d'objectius que un mal any pot tombar. Amb propòsit, aquests mateixos objectius es tornen innegociables. Perquè ja no persegueixes una xifra. Persegueixes allò per al qual la xifra només era un mitjà.

Ja fa molts any, que em continuo fent la pregunta. La meva es, com ho faig per viure una vida que valgui la pena viure ?

Valors, allò que no estàs disposat a fer

La tercera agulla sembla la menys vistosa i és, a la pràctica, la més reveladora. Els valors no són la llista de paraules boniques del ideari. Són, molt concretament, allò que no estàs disposat a fer, encara que t'ho paguin bé, i allò que no deixaràs de fer, encara que surti car.

Ho diré sense embuts, perquè aquí es juga la credibilitat de la resta. Un valor només compta quan costa alguna cosa. És facilíssim tenir l'honestedat com a valor el dia que mentir no dona cap avantatge. El valor es veu el dia que dir la veritat et costa un client, i tot i això la dius.

Per això els valors no es declaren, es descobreixen. I es descobreixen mirant decisions, no cartells. Si vols saber els teus valors de debò, no miris què escriuries en un paper. Mira què has premiat i què has tolerat quan ningú no mirava.

Les tres agulles, juntes, formen la brúixola. La visió t'indica cap on, el propòsit per què camines, els valors per on no passaràs per arribar-hi. Cap de les tres camina per tu. Una brúixola no és un motor. El que fa, que no és poc, és que no et perdis quan el terreny es compliqui. I es complicarà.

Sota la brúixola, l'imant

Hi ha una cosa que les tres agulles no ensenyen, i que durant anys em va costar de veure en els meus clients tot i tenir-la al davant. Una brúixola pot estar ben dibuixada i, tanmateix, no marcar el nord. Perquè a sota hi ha un imant que la desvia sense que ningú se n'adoni. Aquest imant són les creences.

Els valors són la capa que es veu. Es poden anomenar, escriure i discutir. Les creences viuen més avall, en aquella zona en penombra de la nostra manera de mirar el món que gairebé mai no revisem, perquè no la vivim com una opinió sinó com la realitat mateixa. Són allò que donem per cert sense haver-ho decidit mai. Sobre nosaltres, sobre els altres, sobre els diners, sobre el que es pot i el que no es pot fer.

I tenen una particularitat incòmoda. Solen manar més que els valors. Pots tenir la confiança com a valor i creure, en el fons, que si no ho fas tu, sortirà malament. Quina de les dues creus que guanya el dia que toca delegar?

Amb el temps, a més, vaig trobar en Spinoza una manera de dir-ho més exacta i més humana. Ell parlava del que augmenta i del que disminueix la nostra potència d'obrar. Des de llavors parlo menys de creences limitants i més de creences que et donen potència i creences que te la lleven. El matís canvia la conversa. Ja no discutim si una creença és veritable o falsa, que és una discussió sense final. Ens preguntem una cosa molt més útil. Això que dono per cert, em fa més capaç o menys capaç de fer el que vull fer?

Treballant amb un editor de Barcelona, en Carles, em vaig adonar que repetia sempre la mateixa frase. La deia de maneres diferents, en una reunió, en un dinar o al final d'una conversa qualsevol, però per sota era sempre aquesta. —Jo no vaig poder formar-me com calia de jove, i per això sé poques coses. I això em deixa buit.

Quan algú torna una vegada i una altra a una frase així, no està descrivint el seu currículum. Està descrivint com es veu. Vaig estirar el fil i, en un parell de converses, va aparèixer a sota el que buscàvem amb totes les seves lletres. «Com que no vaig estudiar de jove, estic incapacitat per aprendre.» Aquesta era la creença, i li treia potència en tot. Un home convençut que ja no pot aprendre tampoc no es permet no saber davant dels altres.

Vam fer l'única cosa que es pot fer amb una creença, que és posar-la a prova. La vam mirar des de tots els angles buscant fets observables que la sostinguessin, coses que haguessin passat de veritat i demostressin que no era capaç d'aprendre. No en vam trobar cap. Ni un. I no va ser per manca de ganes de buscar, perquè ell feia anys que pagava aquella factura. Veure-ho li va canviar la cara. No havia descobert cap virtut nova. Havia descobert que la seva limitació era una suposició que se li va quedar enganxada al cap fa molt de temps i que ningú, ell menys que ningú, s'havia molestat mai a revisar.

Després va venir la substitució. La creença nova la va escriure ell. «Puc aprendre qualsevol cosa, res no m'ho impedeix, només és qüestió de pràctica.» I tot seguit, accions concretes, perquè una frase ben escrita en un quadern no canvia res per si sola.

Fa cosa d'un any em va arribar un missatge seu. No portava text, només una foto. El títol d'un MBA d'una de les escoles de Barcelona que imposen. I el que més m'agrada d'aquella història no és el títol. És que en Carles no es va quedar en aquella creença. Va fer després la llista sencera de les que li treien potència i un pla per anar-les substituint, una per una.

No et diré que això funcioni com un interruptor. Hi ha creences que es deixen anar en unes setmanes i altres que fa mitja vida que ens acompanyen i s'hi resisteixen amb bones raons, perquè en el seu dia ens van protegir d'alguna cosa. De vegades, el màxim que s'aconsegueix és veure-les actuar a temps. I ja és molt.

Una brúixola només marca el nord si no n'hi ha cap altre d'amagat a sota.

El dimarts, un altre cop

Aquell empresari que volia doblar la facturació, per cert, va acabar doblant-la. Però abans vam haver de dedicar unes quantes sessions a l'altra cosa, a descriure el dimarts. Perquè sense aquesta part, doblar la xifra només li hauria servit per tenir el doble de la vida que ja no volia.

I sense acció, no hi ha resultats

Si has arribat fins aquí, et proposo dues coses petites per a aquesta setmana.

La primera és mirar enrere. Imagina que d'aquí a cinc anys la teva vida funciona exactament com somies. No pensis en una xifra. Pensa en el teu dimarts. A quina hora et lleves i a quina te'n vas a dormir? De què t'has alliberat i a què dediques el temps que abans no tenies? Escriu-ho amb tot el detall que puguis.

La segona és fer la brúixola en mitja pàgina, sense buscar que soni bé. Cap on, per què i per on no. Guarda-la. La farem servir en cada decisió important d'aquí endavant.

Gràcies per llegir-me. I gràcies, també, per voler mirar cap on camines.