El camí del jove monjo: de la ment a la consciència

Lama del monestir de Drepung. Fotografia: Àlex Estebanell · Tibet Central, 2019 ©

Eren les set de la tarda. L’abat del monestir, el lama, estava assegut a la taula de la biblioteca. Era vell, amb una lleugera barba blanca i un esguard profundament clar i atent.

Al cap de poc va arribar el mestre, un home d’uns quaranta anys, que després de saludar-lo amb respecte es va asseure al seu costat. Portava un rosari entre les mans i era fill d’una de les famílies més influents del Tibet.

Uns minuts més tard va arribar el jove monjo, puntual. Tots tres vestien les seves túniques de color grana.

La llum entrava per les finestres i deixava l’espai cobert d’un to daurat i càlid. Estaven al centre de la gran biblioteca, plena de pergamins antics i mobles magníficament llaurats que havien escapat de la rapinya i la destrucció dels bàrbars xinesos.

La llum, ja baixa, recreava un ambient antic i polsós. L’abat i el mestre se sentien relaxats, gaudint de l’aroma d’encens i de llibres vells que omplia la sala. El jove monjo, en canvi, estava tens. S’esforçava per mantenir la calma, però el seu nerviosisme era evident. Era comprensible; aquell dia era especial.

Eren al gran monestir de Drepung, al cor del Tibet. El jove monjo, anomenat Tashi, després de set anys com a novici, pujaria al següent estadi. El de mestre. Amb el temps, aspiraria a assolir l’última etapa —convertir-se en lama. Tashi tenia disset anys com a molt, i havia ingressat al monestir quan en tenia deu, mogut per la fascinació per la tradició budista del seu país i, sobretot, pel consell del seu pare:— Busca la llum, busca el coneixement per sobre de tot i allibera't de l'ignorància —li havia dit.

Durant els seus primers set anys d’aprenentatge, Tashi s’havia entrenat en la primera fase de meditació de l’escola Gompa, la que es practicava al monestir. El seu mestre l’havia instruït durant el primer any perquè dominés la tècnica bàsica de meditació, i en els anys següents havia completat la fase formativa de concentració. L’objectiu era clar: calmar i dominar la ment.

Havia treballat amb constància i, un cop avaluat pel seu mestre —el segon monjo de la reunió i conseller de l’abat—, va ser considerat apte per passar a la següent etapa del seu desenvolupament.

Monestir de Drepung, Tibet Central. Fotografia: Àlex Estebanell · 2019 © -

Vista general del complex monàstic de Drepung, antic centre d’estudi i espiritualitat budista. L’aigua reflecteix la llum daurada del vespre tibetà.

L’abat prengué la paraula. Li va explicar dues coses essencials sobre l’etapa que tot seguit iniciaria; la que el conduiria de mestre a lama. La diferència entre les dues, digué, és que el mestre treballa per veure la llum, mentre que el lama ja l’ha descobert. El lama ha arribat al Nirvana, un estat d’alliberament i pau total, assolit en superar el sofriment.

— Saber que has arribat al Nirvana implica la realització de la il·luminació —li digué—, on es comprèn la veritable naturalesa de la realitat i s’experimenta la desaparició del desig i del sofriment. Aquest coneixement és subjectiu i només pot ser experimentat directament per aquells que han assolit aquest estat.

El mestre va intervenir. Feia tres anys que havia tornat de Londres, on havia completat la seva formació a Occident. Seguint la tradició dels fills de famílies rellevants, havia estudiat per consolidar contactes i influir en el futur del seu país, però també per integrar la saviesa antiga amb el coneixement científic modern. S’havia doctorat en neurologia per una prestigiosa universitat anglesa i, a la seva tornada, fou nomenat conseller de l’abat. La seva missió era trobar i formar els millors monjos per construir un futur més digne pel Tibet.

— T’explicaré què és la ment i què és la consciència —va dir al jove—, perquè seran les teves eines de treball en aquesta nova etapa. La meditació els donarà forma i direcció.

— La ment, que ja coneixes prou bé, és el conjunt de processos cognitius i emocionals que tenen lloc al cervell i que estan relacionats amb el pensament, la percepció, la memòria, la presa de decisions i altres funcions. És la capacitat individual per processar informació, aprendre, comprendre i experimentar emocions. Però no és res físic: és una experiència subjectiva creada per l’activitat cerebral.

— Has de considerar-la una funció més del cervell, encarregada d’organitzar la conducta cap a objectius determinats. És la ment la que produeix la sensació d’un “jo”, un ego al voltant del qual s’articula el moviment biològic i psicològic.

— Per dir-ho d’una altra manera, la ment és una propietat emergent del cervell, com la digestió ho és de l’aparell digestiu. Però compte; pot prendre el control per ella mateixa, i això és el més habitual, especialment en els occidentals.

— La consciència, en canvi, és una part específica de la ment que serveix per interpretar la realitat tal com és, no com la veiem. No oblidis mai que tot allò que l’home ignora, no existeix per a ell.

El mestre continuà:— Quan comprenguis això, podràs aplicar el que has après durant la teva etapa d’aprenent. Aprendràs a gestionar la teva ment, encara que sense comprendre del tot la seva naturalesa. Durant els propers set anys hauràs de recórrer les quatre etapes del procés de meditació de la nostra escola. Aquestes et portaran a conèixer, de manera experiencial, qui ets… o, més ben dit, què ets.

— El procés consta de quatre fases. La disciplina en cadascuna d’elles et permetrà avançar des de la semi inconsciència natural fins a la consciència plena. Meditar és enfocar la consciència per descobrir el que no és evident a una ment poc disciplinada. És entrenar-se per viure amb llibertat, amb plenitud, amb claredat.

— La primera fase és la concentració, que ja coneixes: enfocar la ment i mantenir-la quieta en un sol punt. Així descobreixes la seva naturalesa inquieta, la tendència de saltar com un mico de branca en branca.

— La segona és la contemplació. Amb la pràctica generaràs una consciència més àmplia que abastarà tot allò que apareix dins del teu camp mental. Igual que tenim camps visuals, auditius o sensorials, també tenim un camp mental que els inclou tots.

— Qualsevol experiència es manifesta dins d’aquest camp. Observar com es produeixen et permet prendre-les com a objectes de contemplació. Aleshores, la voluntat i la consciència, aparentment situades al centre d’aquest camp, esdevenen el subjecte que pot operar sobre els objectes. Això és essencial, perquè la majoria dels humans no fem aquesta distinció: reaccionem inconscientment a allò que creiem que passa al món. Confonguem els esdeveniments mentals i sensorials amb realitats externes, sense veure que són fenòmens efímers lligats a la seva pròpia impermanència.

— El tercer procés és la refinació. Hauràs d’aprendre a construir emocions positives a voluntat i transformar les negatives. Sabràs com generar felicitat i traslladar-la als altres. Entrenaràs la ment perquè s’apropi a les emocions nobles i s’allunyi de les que degraden.

— Finalment, arribaràs a la quarta etapa, la més subtil: la revelació. Té com a objectiu desil·lusionar la ment i deixar de caure en les seves trampes. És aprendre a no confondre l’arc de Sant Martí amb les gotes d’aigua i la llum.

— L’arc és una il·lusió òptica, no un objecte. En aquesta darrera etapa, la ment es revela amb la seva veritable naturalesa. És el moment culminant de la pràctica meditativa. Començaràs a dubtar de l’existència d’un “jo”, d’un centre de l’experiència. Quan busquis què hi ha en el lloc d’aquest jo, descobriràs un misteri profund en la seva dissolució. Llavors s’iniciarà un procés de revelació que et mostrarà la naturalesa última de la ment i de tu mateix.

El jove monjo assentia en silenci, intentant comprendre cada paraula.

L’abat, amb veu suau, conclogué amb dues preguntes:— Benvolgut jove, on eres abans de néixer?— No ho sé, venerable lama —va respondre.— I on seràs després de morir?— No ho sé, venerable lama.

— Quan puguis respondre a aquestes dues preguntes —va dir l’abat— hauràs arribat al Nirvana. Ja no seràs aprenent ni mestre. Seràs un lama, un que ha vist la llum i viu en pau. I aquest camí hauràs de recórrer-lo tu sol, sense ajuda externa.

Set anys més tard, a la mateixa biblioteca, tres monjos tornaven a seure al voltant d’una tassa de te. Un d’ells era encara l’abat; l’altre, el mestre; i el tercer, el jove monjo, ara ja no tan jove.

L’abat, després de saludar-lo, li preguntà:— On eres abans de néixer? I escoltà la resposta.— I on seràs després de morir? I també la va escoltar.

El monjo va respondre amb veu ferma i clara, sense vacil·lacions, amb la serenitat de qui ja ha vist la llum.

Aquell dia, Tashi es va convertir en lama.

Joves monjos al pati del monestir de Drepung. Fotografia: Àlex Estebanell · 2019 ©

Un grup de novicis conversa després de les tasques diàries. Les seves mirades i gestos capturen la senzillesa i la vitalitat de la vida monàstica.