La cacera del lleó. La bèstia que vaig voler matar i vaig acabar mirant als ulls.

Recordo que un dia, quan tindria vuit o nou anys, va passar una cosa excepcional. El pare va arribar de treballar al final de la tarda molt trasbalsat. A la Devesa de Girona on vivíem, hi havia el circ, com cada any, i ens va explicar, nerviós, que havien avisat tots els veïns perquè s’havia escapat un lleó.

Va tancar portes i finestres, va anar a buscar la destral que teníem al rebost i va apagar els llums de la casa. De tant en tant entrava a la meva habitació, amb la destral a les mans, per comprovar que tot anava bé, i s’asseia al meu llit per protegir-me. Recordo aquella imatge amb una nitidesa sorprenent, l’ambient de la casa a les fosques i, sobretot, la presència del meu pare.

Però el que recordo per damunt de tot és que aquella nit un lleó va irrompre a la meva vida.

1a etapa · Intuir que hi ha un lleó

La intuïció que hi havia un lleó em va acompanyar durant els anys següents. Intuïa que en algun lloc hi havia un lleó que em volia mal, que volia ser jo. I a mesura que em feia gran, aquella intuïció, lluny d’esvair-se, es feia més forta. N’estava segur. Ben a prop de casa, un lleó m’assetjava.

2a etapa · Sortir a buscar-lo

Vaig decidir sortir a buscar el lleó. Durant molt de temps el vaig buscar per deveses, per boscos i per molts altres indrets. Sol i confós. Moltes vegades vaig acabar perdut per aquelles contrades, trist i obsessionat amb la recerca d’un lleó que potser només existia a la meva imaginació. Però la convicció que existia era tan forta que vaig continuar buscant.

3a etapa · Descobrir les petjades

Un dia, prop dels boscos de les Gavarres, vaig veure una petjada difusa al fang i en vaig seguir la direcció. Al cap d’una estona en vaig trobar una altra, i després tot un rastre. Eren petjades de lleó, no en tenia cap dubte. Atemorit i excitat alhora, vaig tornar a casa per pensar-hi. Després de tants anys, per fi tenia una prova física de la seva existència.

Estava exultant, i em vaig posar a idear un pla per caçar-lo. O per ensinistrar-lo, que també recordo que em va passar pel cap. Vaig decidir aprendre a caçar i vaig demanar a en Pere, el millor caçador de senglars de Canet d’Adri, si em volia ensenyar l’ofici. Durant molt de temps, al seu costat, em va ensenyar a caçar. No el senglar, sinó el lleó.

Recordo que un dia em va dir, molt seriós:

—El lleó és una bèstia molt astuta i les sap totes per amagar-se al bosc i passar desapercebut. Perquè no t’adonis que existeix. Però quan menys t’ho esperes, et salta a sobre i et devora sense contemplacions, i ni te n’assabentes. Recorda sempre això. Si mai arribes a ferir-lo, assegura’t que és mort, perquè si es recupera, no en tinguis cap dubte, se’t menjarà.

4a etapa · Veure’l i lligar-lo

Va passar el temps i, ja més preparat en l’art de la cacera, un dia em vaig endinsar al bosc on havia vist les petjades, a prop dels Àngels. Vaig rastrejar amb disciplina, atenció i presència, fins que un dia en vaig sentir la ferum. L’olor de la bèstia era inconfusible. Ja no hi havia lloc per al dubte.

Tres dies més tard el vaig veure passar com una ombra, silenciós i letal. Era un lleó gairebé negre, de crinera immensa, amb tota la força, l’astúcia i la potència que corresponen a una bèstia com aquella. Jo ja no era un aprenent de caçador. Era gairebé un mestre. I amb astúcia, intenció i perseverança, anys després vaig aconseguir domar-lo i posar-li un anell al nas, lligat amb una corda.

5a etapa · Ensinistrar-lo i tornar a casa sobre el seu llom

Amb temps i paciència el vaig poder ensinistrar. Al principi era ell qui estirava la corda i jo qui anava al darrere. Al final del procés, en canvi, era jo qui tenia el control, i ell em seguia dòcil i obedient. L’havia fet passar d’amo a servent. Fins i tot hi pujava al llom per tornar a casa.

Amb el temps vaig observar una altra cosa. A mesura que m’obeïa més, el lleó canviava de color. S’anava aclarint. Va passar del marró fosc, gairebé negre, al marró clar, al beix i al color crema, fins que finalment es va tornar blanc. Cada canvi de color coincidia amb un pas més en l’ensinistrament. Quan per fi el vaig poder muntar, el guiava cap a casa només amb el moviment dels malucs.

En aquell moment no vaig entendre el motiu d’aquell canvi de color. Ara, amb més anys de camí, crec que l’entenc. Aquell negre no era el color del lleó. Era el fang que duia a sobre, tot allò tèrbol i sense polir que arrossegava des de feia anys. Cada dia de feina pacient en treia una mica, com l’aigua d’un toll que s’aclareix quan el fang es posa al fons. El blanc no era un color nou. Era el lleó quan ja no hi quedava res que l’enterbolís, tan net que la llum el travessava.

6a etapa · Creure que el lleó ja és oblidat

Anys després de la cacera, quan ja tenia la bèstia ben ensinistrada i me n’havia oblidat, i també m’havia oblidat de mi mateix, un dia que tornava del bosc ben assegut al seu llom, el lleó va reaccionar de manera imprevisible. De sobte es va girar i, rugint amb una mirada terrible, va intentar trencar-me el coll d’una urpada.

Sort que era àgil i fort de tant caminar, i destre gràcies a l’entrenament d’en Pere. Me’n vaig poder escapar i em vaig enfilar a un arbre alt, on ell no em podia atrapar. I allà dalt vaig esperar, terroritzat, fins que la gana, vaig suposar, el va fer marxar.

Dalt de l’arbre em van tornar les paraules d’en Pere. «Si el fereixes, assegura’t que és mort, perquè si es recupera, se’t menjarà.» I vaig decidir matar el lleó. L’endemà, ben armat, el vaig anar a trobar, i quan el vaig tenir davant li vaig disparar entre els ulls. Vaig matar el lleó. Em vaig assegurar que era ben mort i, content i alleujat, vaig tornar cap a casa.

7a etapa · La vigilància perduda

Amb el lleó suposadament mort, em vaig deixar anar. Vaig desar les armes, vaig abandonar la vigilància i em vaig convèncer que la cacera s’havia acabat. Durant els anys següents me’n vaig oblidar del tot. Content i satisfet, vivia mirant les llums i els colors de la vida, gaudint despreocupat de cada dia, instal·lat en la calma enganyosa de qui creu que ja ha arribat al final del camí.

Una tarda, mentre pedalava tranquil·lament pels alzinars del voltant de casa, em vaig aturar a beure una mica d’aigua. Quan m’acostava l’ampolla als llavis, vaig notar una cosa impossible. La ferum de la bèstia. Una olor inconfusible, antiga, que em va travessar com un llamp. Se’m van eriçar tots els pèls del cos, el cor em bategava descontrolat i em vaig quedar petrificat.

Quan em vaig refer del cop, vaig deixar la bicicleta allà mateix i vaig fugir com un boig, empès per un pànic difícil d’explicar. Ja a casa, més serè, intentava convèncer-me que els sentits m’havien jugat una mala passada. Era impossible. Havia matat el lleó. M’hi havia assegurat. O això creia…

L’endemà hi vaig tornar, decidit a demostrar-me que no havia passat res. Però les paraules d’en Pere ressonaven dins meu com un mantra premonitori. Vaig buscar per tot arreu, desitjant no trobar res, fins que la realitat em va colpejar. Petjades fresques al fang… i un floc de pèls negres, aspres i pudents, enganxat a una branca.

El lleó era viu. I jo, una vegada més, l’havia subestimat.

8a etapa · La cacera torna a començar

Desesperat en constatar que no l’havia mort, amb la sensació d’haver perdut anys de feina i amb tots els sentits en alerta, em vaig proposar tornar-lo a caçar, i aquesta vegada sense deixar que se m’escapés. M’ho vaig prometre. Repassant tot el que havia passat, em vaig adonar que no era tan bon caçador com em pensava, i em vaig comprometre a convertir-me, aquesta vegada sí, en un gran caçador.

Em va venir al cap allò que un llop va dir un dia a un altre llop.

—M’encanta caçar sol, però en manada es caça molt més.

—Depèn del que vulguis caçar —li va respondre l’altre—. Les grans preses demanen solitud, perquè són les més difícils i t’hi jugues la vida.

9a etapa · Les bones intencions

Durant els anys següents vaig buscar la manera de caçar en grup, amb més recursos, més ulls, més orelles i més nassos per veure, sentir i ensumar millor. Volia abatre la bèstia d’una vegada per totes, tornar a afilar les armes, enfortir les cames i fer-me molt més fort per no tornar a errar.

Perquè si errava, el lleó em devoraria definitivament. D’això n’estava segur.

I vaig trobar el grup. Caçadors que feia molts anys que s’hi dedicaven, tots amb experiència en caça major, gent que no s’acontentava amb els senglars. Amb ells vaig aprendre a mirar el bosc amb uns altres ulls. Els entrenaments eren més durs, les batudes més llargues, i al vespre, vora el foc, hi havia una cosa que no havia tingut mai. Confiança. La sensació de pertànyer a alguna cosa més gran que jo.

Van ser tres anys així. Tres anys bons. Fins que un vespre, mentre els altres reien al voltant de les brases, em va arribar una intuïció tan clara que no la vaig poder apartar. M’ho estava passant molt bé. Però el meu lleó era cada vegada més lluny.

Em van tornar les paraules del llop. Les grans preses es cacen en solitud.

I hi vaig tornar. Canviat en algunes coses, més fort en d’altres. Però sol.

10a etapa · Tornar al poble amb les mans buides

Amb el temps, aquella cacera solitària va donar fruits profunds. Vaig entendre que el lleó no era un enemic, ni una bèstia per matar, ni tampoc un ésser per dominar. Aquell animal ferotge que m’havia perseguit tota la vida era, senzillament, tot allò que jo no volia veure de mi mateix. El seu rugit era el meu propi crit. La seva urpa, la meva pròpia por.

Un dia, caminant per l’interior del bosc d’alzines i roures on tantes vegades havia corregut atemorit, va passar una cosa que no havia previst. Vaig deixar de buscar-lo. No per cansament ni per rendició, sinó perquè alguna cosa en mi s’havia suavitzat. En el silenci del bosc vaig sentir amb claredat que ja no hi havia «dos». Ni caçador ni lleó. Ni un jo que persegueix ni res perseguit.

Va ser llavors quan, sense esforç i sense lluita, el vaig tornar a veure. No era negre. Ni blanc. Ni ferotge. Ni dòcil. Simplement era, tal com era. Ens vam mirar una bona estona, serens, sense por i sense intenció. Després, tal com havia arribat, el lleó es va girar i es va esvair entre les branques baixes, sense fer soroll. Jo, aquesta vegada, no vaig fer res. No vaig sentir excitació, ni perill, ni por. Només una gran tranquil·litat.

Aquell dia vaig comprendre que la veritable feina no era caçar cap lleó, sinó aprendre a caminar pel món sense fugir-ne. No haver de controlar res. No haver de canviar res. No haver d’aconseguir res.

I així, sense cap èxtasi especial ni cap llum mística, vaig tornar a casa. No dalt del llom del lleó ni amb la seva pell a l’espatlla. Vaig tornar amb les mans buides, que és la manera més plena de tornar.

Des d’aleshores, la vida quotidiana és el meu bosc i el meu mercat. Comprar peix, parlar amb els veïns, treballar, estimar, perdre coses i retrobar-ne d’altres. No cal cap gest extraordinari. El gest ordinari ja és ple. La presència que abans buscava desesperadament enmig de la cacera ara apareix tota sola mentre xiulo caminant o espero que el semàfor canviï de color.

He entès que la desena etapa no és un final. És la capacitat de viure sense partir la vida en «moments espirituals» i «moments normals». La vida és una de sola, i el lleó —l’ego, la por, la identitat, la lluita— també en forma part. Quan ja no el rebutges ni l’idolatres, simplement es dissol en la llum de cada dia, i tot el que la vida et posa al davant es pot viure com una experiència viva i fecunda.

Així és com he tornat al mercat. No per predicar res a ningú ni per mostrar cap assoliment, sinó perquè és aquí on sempre havia de ser. Entre la gent, amb el peix humit de mar, el pa encara tebi i la llum que s’esfilagarsa entre les parades.

Somric, pago el que compro i torno cap a casa. Això és tot. I és més que suficient.

Final del conte

Potser has reconegut en aquest conte l’eco d’un relat molt antic de la tradició zen, els deu quadres del pastor i el bou. El vaig sentir per primera vegada de la boca de la meva mestra en el zen, la Berta, i la seva explicació em va ressonar tan endins, em va fer comprendre tantes coses, que vaig sentir la necessitat d’escriure’l a la meva manera. Aquesta publicació la vaig escriure pocs dies després d’aquell moment de claredat.

Si alguna cosa he après en aquest viatge és que cadascú ha de seguir les seves pròpies petjades. La cacera del teu lleó, o del teu bou, és única i intransferible. I no comença per una decisió ferma, sinó per una incomoditat que ja no es pot ignorar.

Les rutines, les pors i els automatismes deixen rastre, com les petjades al fang. Qui s’atura a escoltar-se i gosa entrar al bosc amb una mica de presència i de constància acaba descobrint, tard o d’hora, que el camí no porta enlloc més que aquí. A una vida viscuda amb més senzillesa, més autenticitat, més calma i més llibertat.

Torno sovint a aquella nit. El pare assegut al meu llit, a les fosques, amb la destral a les mans, vigilant portes i finestres per un lleó que no va entrar mai a casa. Ell l’esperava a dins de casa. Jo el vaig anar a buscar a fora durant molts anys.

Ara sé que aquella nit el lleó ja havia entrat. I que el que més em va protegir no va ser la destral, sinó la seva presència, asseguda al meu costat en silenci.

Pots seguir CALMM  per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a  Substack, Facebook, i Instagram.+