Només mig segon per perdre la llibertat. Qüestionant el lliure albir

Foto: Àlex Estebanell. Les pomes del lliure albir. Girona, 2025 ©

Cistell amb tres pomes vermelles, símbol de les decisions quotidianes i del dilema del lliure albir: escollim realment o només creiem que ho fem?

Ja fa uns dies, em vaig llevar aviat, i com habitualment faig, em vaig posar a preparar l’esmorzar. Una de les coses que solo menjar, és una poma amb iogurt. Vaig allargar la mà al vol on hi havia tres pomes i en vaig agafar una, per procedir a tallar-la. La poma, semblava que em mirava, al bell mig de la fusta de tallar. I quan el ganivet s’hi va acostar, tot d’una, vaig quedar paralitzat i el ganivet i la mà, immòbils a mig acte.  Tenia tres pomes davant meu feina uns instants, totes perfectes, vermelles i brillants. Sense pensar-ho, la meva mà es va dirigir a una d'elles i l’havia agafat. Però just quan anava a tallar-la, un dubte absurd em va aturar: Per què aquesta poma i no una altra?

Una cosa tan trivial com triar una poma em va fer qüestionar un dels pilars més arrelats de la nostra existència: el lliure albir. 

Aquesta pregunta, tan simple, em va portar a una altra molt més pertorbadora. ¿Vaig triar jo realment la poma? Perquè, si som sincers, com sabem que estem prenent les nostres pròpies decisions? Estem convençuts que tenim el control, que triem lliurement en cada moment de la nostra vida. No obstant això, la ciència, la filosofia, i moltes tradicions espirituals, ens conviden a considerar una cosa diferent; el lliure albir podria ser una il·lusió.

I em vaig posar a escriure sobre el tema després d’esmorzar, sense tenir idea que l’humil escrit, em barrinaria pel cap tants de dies.

Em vaig proposar fer l’escrit, com solo fer, sense afirmacions ni dogmes, només observant la qüestió, des de lluny, com un fenomen llunyà, sense implicacions personals, conceptes ni idees preconcebudes.

Últimament, sento parlar sovint de física quàntica i d’un tema que considero molt interessant, que és la relació que hi ha entre les creences espirituals i la ciència, que sembla que quan més passa el temps, més s’acosten. La tradició, de forma conceptual i la ciència, de forma empírica, i la filosofia, pel mig, sembrant el camp de dubtes profunds.

Així doncs, vaig decidir tractar el tema des d’aquests punts de vista, a veure on em portava la raó, com a prolongació d’una forta intuïció en tallar la poma. A veure si al final, el lliure albir és una quimera.

Si hi ha alguna cosa que ens agrada creure, és que som els capitans de la nostra pròpia nau. No obstant això, la neurociència ha demostrat el contrari. Un dels experiments més reveladors va ser realitzat per Benjamí Libet als anys vuitanta. En el seu estudi, els participants havien de moure un dit quan volguessin, mentre els investigadors mesuraven l'activitat del seu cervell amb els precisos aparells que ja disposaven en aquella època. El que van descobrir va ser sorprenent: abans que les persones fossin conscients de voler moure el dit, el seu cervell ja havia pres la decisió i havia donat l’ordre. La ment, ja havia pres la decisió mig segon abans, per ser exactes.

Aquesta troballa posà en atzucac la idea del lliure albir. Si el nostre cervell decideix per nosaltres abans que ens n'adonem, llavors, que tan lliures som? El que creiem que és una decisió conscient podria ser, en realitat, un guió escrit en la nostra ment abans que tan sols ho sàpiga.

És com si el lliure albir fos un truc, un espectacle on el “jo” conscient no és el director, sinó el públic que aplaudeix al final de l'obra, creient haver participat en la seva creació. L’experiment d’en Libet, va destrossar la nostra confiança.

La màquina de pinball de les nostres vides

Per entendre millor això, imagina que la teva ment és com una màquina de pinball, aquelles màquines recreatives que hi posaves una moneda i expel·lien boles d’acer que després rebotaven, amunt i avall segons premíem els botons d’esquerra i dreta per finalment caure al forat.

La bola sembla moure's lliurement, però cada rebot, cada gir, està dictat per les lleis de la física, la inclinació de la màquina i els obstacles en el seu camí. On és la llibertat en tot això?

De manera similar, les nostres decisions no són completament nostres. Estan condicionades per la nostra genètica, les nostres experiències passades, l'entorn i fins a factors tan prosaics com el nivell de sucre a la nostra sang. Des d’aquest punt de vista podríem dir que decidim, sí, però només dins dels límits que ja ens han estat imposats.

És com un riu que flueix per una vall. Pot semblar que l'aigua tria el seu curs, però en realitat està seguint les lleis de la física. No hi ha lliure albir al riu, només una il·lusió d'elecció.

Si fem un salt al món de la física quàntica, que és l’altra òptica científica amb la qual vaig abordar la qüestió, la situació es complica encara més. A nivell subatòmic, les partícules no segueixen un ordre clar; en lloc d'això, actuen de manera impredictible. El principi d'incertesa de Heisenberg ens diu que no podem conèixer simultàniament la posició i la velocitat d'una partícula amb precisió absoluta. Però encara que això pugui sonar com una espècie de “llibertat”, en realitat és només atzar.

I l'atzar no és lliure. Si l'univers funciona de manera probabilística, no significa que tu estiguis triant. Significa, simplement, que ni tan sols les partícules saben el que estan fent.

El "jo" que no decideix

Ara bé, què passa amb aquesta sensació tan real que som nosaltres els qui decidim? Aquí és on entra la neurobiologia per donar-nos el cop final. No existeix un "jo" central al cervell que controli les nostres accions. En canvi, som el resultat de múltiples processos neuronals que treballen junts perquè la ment creï la il·lusió d'un "jo" coherent.

Aquest "jo" és com un narrador que s'inventa una història per explicar el que ja ha passat. Creiem que decidim perquè necessitem sentir-nos al comandament, però en realitat només estem veient passar les escenes de la nostra pròpia pel·lícula, sense ser els guionistes. Es el "jo" que no decideix.

El mateix procés succeeix en reaccionar a les emocions i sensacions. Actuem, però realment ho fem de forma automàtica. I això, se’m va mostrar molt evidentment, quant, mentre meditava assegut després d’esmorzar, vaig voler observar com es generen els pensaments i sobretot, d’un sortia cada un d’ells, en el seu esdevenir davant l’observador. Doncs no vaig ser capaç. Com l’ull que no es pot observar a ell mateix, jo observava amb gran atenció el meu cos i la meva ments, i us ben asseguro que no vaig veure res de res.

Acceptar que el lliure albir podria no existir pot resultar incòmode. Ens agrada pensar que controlem les nostres vides, que les nostres decisions ens pertanyen. Però potser no necessitem aquesta il·lusió per viure plenament.

Aquesta idea, no és nova, no. És de les mes antigues de la humanitat. I ha estat proposada per moltes religions i camins espirituals. Aquest és el punt, on vaig veure la gran convergència entre la ciència i l'espiritualitat. I em vaig dir, que arrogants que som els éssers humans. Hem necessitat la raó, per acceptar quelcom que es diu des de fa mes de tres mil anys.

De fet, s'ensenya que el “jo” no és més que una construcció mental. No controlem els nostres pensaments, les nostres emocions o les nostres decisions; simplement emergeixen, com les onades a l'oceà. No pots dir-li a una ona com trencar, però això no li treu la seva bellesa.

Tornant al meu esmorzar, després de tota aquesta reflexió, finalment vaig veure la poma i me la vaig menjar. Per què aquesta i no una altra? Potser mai ho sabré. Però l'important no va ser triar, sinó gaudir el moment.

Al final, si el lliure albir és una il·lusió, no importa tant qui decideix. El que importa és viure el moment. El cada moment és ara, i cada lloc, és aquí. I en el meu cas, la poma estava deliciosa.

El lliure albir, o la falta d'ell, no hauria de ser motiu d'angoixa. Més aviat, és una invitació a deixar anar el control i entregar-nos al flux de la vida. Com el riu que no tria el seu curs, nosaltres tampoc necessitem triar per arribar a l'oceà. Potser no som tan lliures com creiem, però, igual que aquest riu, sempre avancem.

I aquesta darrera reflexió, em va portar al final de l’escrit. Potser no hem de pensar tant, no tant de voler saber coses, conceptes i perquès. Pot ser, el mes realista és esforçar-nos en simplement ser. En escoltar sense sentir, en veure sense mirar i en fer sense fer. En deixa anar una mica mes...