La Paraula

Imatge d'un patrici roma a les runes de Pompeia, envoltat de paraules.

Avui, 8 de març, ens reunim per celebrar, per recordar i, sobretot, per escoltar-nos. Quan des de l’Ajuntament van proposar-me que escrigués unes línies sobre la dona, la primera cosa que em va venir al cap van ser dues paraules, o millor dit, el pes que tenen les paraules.

Sovint pensem que el llenguatge és neutre, una simple eina per moure’ns pel món. Però fa poc sentia una reflexió que em va fer pensar: fixeu-vos en l'herència que arrosseguem des del dret romà amb dues paraules que fem servir sovint: Patrimoni i Matrimoni.

L’etimologia ens ho esclareix: Patrimoni, ve de “Pater” i fa referència als béns, al valor econòmic i al poder del “Pater Familias”. I Matrimoni, en canvi, és la relació per la qual la dona es vincula al patrimoni del seu marit.

Són paraules molt antigues, però encara viuen en el nostre llenguatge.

És neutre això ideològicament? No està expressant unes relacions de poder?

El control del llenguatge des que la humanitat existeix, és la forma més subtil de poder.

I per això, aquest és el poder invisible de la llengua: ens diu, sense que ens n'adonem, qui posseeix i qui pertany. Qui és el subjecte i qui és l'objecte. Qui és el protagonista de la història i qui n'és l'acompanyant.

Les paraules no són mai innocents, porten memòria. Porten la manera com una societat s’ha pensat a si mateixa durant segles. Durant molt de temps, moltes paraules han explicat el món des d’un sol punt de vista. I moltes dones han hagut de viure, treballar, pensar i estimar en una llengua que sovint no les posava al centre.

Com a home, reconec que sovint he viscut en una casa feta de paraules que m’afavorien. Una casa amb passadissos amples, còmodes, on gairebé mai no m’he sentit qüestionat.

Era una casa construïda molt abans que jo hi arribés. I potser per això no m’havia plantejat gaire com estava feta.

Però avui entenc que, si volem una societat realment justa, potser ens toca revisar aquest diccionari que hem heretat.

I revisar-lo no vol dir només canviar algunes terminacions o inventar nous articles determinats. Això pot tenir el seu lloc, però el repte és més profund.

El llenguatge per sort, no és una pedra, el llenguatge és viu. Canvia quan canvia la societat. Canvia quan noves veus prenen la paraula.En aquest sentit, crec que tenim un repte al davant que consisteix a construir una comunicació que sigui un pont, en lloc d’una tanca. Una comunicació on les paraules no serveixin per exercir poder, sinó per reconèixer l’altre com un igual. M’agradaria imaginar un món on "ser decidida" no es llegeixi com "ser difícil", i on nosaltres, els homes, aprenguem que la vulnerabilitat lluny de fer-nos menys homes, ens fa més humans.

Ser un home conscient avui, és tenir la valentia d'escoltar aquells silencis que les dones han hagut d'omplir durant massa temps. És triar paraules que construeixin una igualtat amable, que no exclogui ningú, però que doni tot l'espai que correspon a les nostres companyes, mares, filles i amigues.

Cada vegada que una dona explica la seva experiència, cada vegada que posa nom a allò  que viu, cada vegada que reclama ser escoltada, el llenguatge s’eixampla una mica més.

És com si la casa de les paraules tingués una finestra nova.

Potser el repte és escoltar millor. Entendre que darrere de cada paraula hi ha una història, una experiència, una mirada del món que potser fins ara no havíem sabut veure prou bé.

Quan les dones demanen ser anomenades, escoltades i reconegudes, no estan traient espai a ningú. Estan ampliant l’espai que compartim.

Potser per això, en el Dia Internacional de la Dona, hem de recordar les lluites i els camins oberts per tantes dones abans que nosaltres.

I també podem celebrar una cosa més senzilla i més profunda alhora: que encara estem aprenent a parlar entre nosaltres, amb més respecte, més atenció i sobretot amb més voluntat d’entendre’ns.

Perquè quan canvien les paraules, també canvia la manera de mirar-nos.

I potser el veritable “patrimoni” que podem deixar a les generacions que vindran no són les cases, ni els diners, ni les herències.

Potser el millor patrimoni que podem construir, entre dones i homes,és un món on la veu de ningú no sigui secundària.

Un món on cap dona hagi de demanar permís per ser escoltada.