Què passa quan morim?

Pilars de la Creació, Nebulosa de l'Àguila, Messier 16. Fotografia infraroja. NASA / Telescopi Espacial Hubble

Què passa quan morim?

Entre el no-res, la immensitat i allò que no té nom

Quan el meu pare va morir, fa un parell d’anys, em vaig sorprendre pensant:

«On has anat, pare?»

Havia estat un home profundament ateu. Sempre deia que morir devia ser com si algú apagués un interruptor: de sobte, el buit, la foscor, el no-res. Tot s’acabava en aquell instant.

Després de la seva mort, vaig recordar moltes vegades aquestes paraules. I també el final d’una pel·lícula que sempre m’ha captivat i que he vist, sol, amb amics i amb la família, en diferents moments de la meva vida: El senyor Ibrahim i les flors de l’Alcorà, protagonitzada per l’incommensurable Omar Sharif.

Al final de la pel·lícula, durant el viatge iniciàtic que emprèn amb el jove que ha acollit com un fill, el senyor Ibrahim jeu al llit de mort i li diu que se sent feliç perquè aviat es reunirà amb la immensitat.

Entre el no-res del meu pare i la immensitat del senyor Ibrahim s’obre una de les preguntes més antigues i insondables de l’ésser humà:

Què passa quan morim?

Siguin quines siguin les nostres creences —aquests relats amb què la ment intenta donar sentit al misteri—, quan arriba el moment de la desfeta material ens costa comprendre que una cosa tan extraordinària com el món de pensaments, records i sentiments que portem dins pugui desaparèixer completament.

Podem entendre intel·lectualment que la mort forma part de la nostra condició. Podem acceptar que som pols d’estrelles manllevada, matèria destinada a retornar a l’univers que la va crear.

Podem fins i tot imaginar un cosmos que, amb el pas d’un temps inconcebible, s’apaga lentament mentre les estrelles consumeixen la seva energia i deixen al seu darrere una foscor freda i austera.

Però aquesta comprensió continua sent una abstracció. Quan és el nostre cos —o el d’algú que estimem— el que s’acosta a la dissolució, les idees deixen de protegir-nos. La mort ja no és un concepte llunyà, sinó una absència concreta.

Animada per impulsos elèctrics i per interaccions transitòries de la matèria, la nostra ment finita no pot representar-se realment la inexistència. No pot imaginar una absència sense temps ni un buit sense cap observador que el contempli, perquè, en el mateix moment que intentem pensar el no-res, ja l’hem convertit en alguna cosa.

Fins i tot Walt Whitman, capaç d’acollir dins seu una multitud de contradiccions, va tenir dificultats per comprendre el buit.

«Faré poemes del meu cos i de la mortalitat», havia promès de jove, mentre celebrava la materialitat que compartim i afirmava que cada àtom que li pertanyia també pertanyia als altres. Des de la plataforma lluminosa de la joventut, podia imaginar que un dia es convertiria en «els cabells sense tallar de les tombes» i que els seus àtoms retornarien a la terra.

Però, quan aquell dia es va anar acostant i el cos va començar a afeblir-se, el poeta del cos i de l’ànima ja no semblava capaç d’acceptar serenament la dissolució completa de la seva individualitat. Va arribar fins i tot a riure’s d’allò que els altres anomenaven dissolució.

Finalment, també ell es va dissoldre, però ens va deixar els seus versos: paraules escrites quan les partícules del seu cos encara vibraven amb la cohesió elèctrica de la joventut i de la salut, versos que assenyalaven una veritat elemental: «Allò que revigoritza la vida revigoritza la mort.»

Walt Whitman (1819–1892) va ser un dels grans renovadors de la poesia moderna i una de les veus fundacionals de la literatura nord-americana. A la seva obra essencial, Fulles d’herba, va celebrar el cos, la natura, la llibertat i la profunda unitat entre tots els éssers. La seva poesia, expansiva i visionària, va trencar amb les formes tradicionals per intentar contenir la immensitat de l’experiència humana. En un dels passatges més coneguts de Cant de mi mateix, Whitman escriu: «Soc immens, continc multituds», una idea tan poderosa que, més d’un segle després, Bob Dylan li va retre homenatge amb la cançó I Contain Multitudes. Per aquesta capacitat d’unir matèria, consciència, contradicció i infinit, Whitman continua sent el meu poeta preferit.

Escolta I Contain Multitudes a Spotify

Tant de bo hagués pogut regalar a Whitman, mentre s’acostava al final de la vida, la novel·la Mr. g: Una novel·la sobre la creació, del físic i escriptor Alan Lightman.

És una faula màgicament realista sobre la creació de l’univers i, alhora, una meditació poètica sobre la nostra recerca de sentit, la fam de bellesa i allò que fa que aquestes vides tendres i transitòries mereixin ser viscudes.

Cap al final de la novel·la, el senyor G observa una dona gran al llit de mort. Davant seu, la pel·lícula de la seva vida —llarga, dolorosa i bella— es desenrotlla en el rodet de la memòria. La dona s’entristeix davant la proximitat del final i es resisteix a creure que tot allò viscut pugui acabar-se simplement així.

El senyor G, que abans de la creació només havia conegut el Buit, experimenta aleshores una forma de dolor que fins aquell moment li era desconeguda. «Com pot una criatura feta de substància i massa comprendre una cosa sense substància ni massa?», es pregunta. «Com pot una criatura que inevitablement morirà comprendre allò que existirà per sempre?»

Poc després, un somriure lleu travessa la cara de la dona i mor.

Lightman descriu aquell instant amb una precisió gairebé litúrgica.

" En el moment de morir, el cos de la dona contenia més de tres mil quadrilions d’àtoms. La major part eren oxigen, carboni, hidrogen i nitrogen, juntament amb calci, fòsfor i petites quantitats de molts altres elements químics creats a l’interior de les estrelles.

Durant la cremació, l’aigua del seu cos es va evaporar. El carboni i el nitrogen es van combinar amb l’oxigen i van ascendir cap al cel en forma de gas. El calci i el fòsfor van quedar reduïts a un residu que es va dispersar per la terra i el vent." —Alan Lightman, El senyor G : una novel·la sobre la creació

Però és aquí on la narració fa un gir extraordinari. Els àtoms que havien format aquella dona —o, més exactament, que ella havia manllevat durant un temps— van quedar alliberats del seu confinament temporal i van començar a escampar-se per l’atmosfera.

"Al cap de seixanta dies, ja se’n podien trobar en qualsevol grapat d’aire del planeta. Al cap de cent dies, alguns s’havien condensat en forma de pluja i havien retornat a la superfície de la Terra, on van ser beguts pels animals, absorbits per les plantes i incorporats a fulles, teixits, òrgans i ossos." —Alan Lightman, El senyor G: una novel·la sobre la creació

Els àtoms que durant unes dècades havien sostingut aquella vida van començar així a formar part d’altres vides.

Potser nosaltres mateixos respirem avui algun dels àtoms que un dia van omplir els pulmons de Walt Whitman. Potser una part del cos del meu pare ja forma part de l’aire, de la terra, d’un arbre o d’algú que encara no ha nascut.

En un passatge que evoca el sentiment central del poema Kinship, d’Ursula K. Le Guin, Lightman porta aquesta intuïció encara més lluny.

"Les dones embarassades mengen animals i plantes formats amb alguns dels àtoms de la dona morta i, un any després, els seus nadons també en contenen. Amb el pas dels anys, milions de nens incorporaran partícules que un dia van circular per aquell cos, i els fills d’aquests nens també en contindran.

Cap d’ells no sabrà d’on provenen aquells àtoms. No sentiran allò que ella va sentir, no heretaran els seus records ni conservaran cap rastre conscient de les seves pors, els seus amors o les seves culpes. Tampoc no recordaran aquell instant remot en què, dreta davant d’una finestra, va mirar un ocell que voltava una cisterna.

La seva ment no continuarà dins d’ells com una memòria personal. No obstant això, alguna cosa continuarà circulant.

Els seus àtoms viatjaran a través del vent, l’aigua i el sòl, i passaran per generacions senceres de criatures vives. Es trobaran, se separaran i tornaran a combinar-se en formes que ella mai no hauria pogut imaginar. Tot i no conservar cap record, formaran una mena de memòria; tot i ser impermanents, participaran en una permanència, i tot i estar dispersos, formaran part d’una totalitat."

Aquesta imatge em commou perquè uneix dos llenguatges que sovint considerem allunyats. La ciència ens mostra una realitat sotmesa a una transformació constant, en què res no es manté fix i cada cos està format per matèria temporalment reunida. Les tradicions contemplatives, per la seva banda, fa segles que parlen de la impermanència, la interdependència i el buit de tota existència separada.

No hi ha cap forma que existeixi per si sola. Cada ésser és el resultat momentani d’una xarxa gairebé infinita de causes, condicions, relacions i transformacions. Som aire respirat, aigua beguda, aliments ingerits i llum del sol convertida en vida. Som matèria que abans va ser estrella, roca, planta, animal i, molt probablement, el cos d’altres éssers humans.

No som, per tant, una entitat tancada, sinó una trobada transitòria de processos, elements i relacions; una configuració momentània de l’univers que, durant un temps, adopta un nom, una identitat i una història.

Una reflexió personal

Mentre escrivia aquesta publicació, m’he sentit estrany, i no sabria dir exactament per què. Potser perquè escriure sobre la mort —o sobre la vida després de la vida, com també en podríem dir— des de la plenitud de l’existència té alguna cosa de paradoxal.

Escrivim sobre la desaparició mentre encara som aquí, pensem en el silenci des del soroll de la ment i intentem imaginar l’absència des de l’experiència inevitable de ser presents.

Sabem que, quan el cos es dissolgui, la identitat que hem anat construint al llarg de la vida deixarà d’expressar-se tal com la coneixem. El nostre nom, la nostra història, els records, les emocions, els desitjos i les vivències que conformen el personatge que creiem ser estan íntimament vinculats al cos i al cervell.

Tot això, tard o d’hora, es desfarà. No ens endurem les possessions, els reconeixements, les preocupacions ni la imatge que hem construït de nosaltres mateixos. Probablement tampoc no ens endurem la memòria d’haver estat qui ara creiem que som.

Per això prefereixo parlar de dissolució més que de mort. La mort sembla un tall absolut, mentre que la dissolució suggereix que una forma desapareix, però que allò que la constituïa continua transformant-se.

I és aquí on la pregunta es torna encara més fonda, perquè, en vida, de vegades és possible experimentar —encara que només sigui durant un instant— què hi ha darrere de la identitat personal.

No es tracta necessàriament d’una idea, una creença ni una conclusió intel·lectual. Pot arribar com una experiència directa, una revelació íntima o un adonar-se sobtat. Durant un moment, el soroll del jo s’atura i es fa evident allò que és conscient del que succeeix: no el pensament, sinó allò que veu el pensament; no l’emoció, sinó allò que percep l’emoció; no la història personal, sinó la presència silenciosa dins la qual aquesta història apareix i desapareix.

Allò no té nom.

Els mestres zen en podrien dir buit, però no es tracta d’un buit mort, fosc o inexistent. El buit del zen no és el no-res nihilista, sinó l’absència d’una identitat separada, fixa i permanent. És buit de jo, però ple de realitat.

També en podrien dir talitat: les coses tal com són abans que la ment les divideixi, les jutgi i les converteixi en conceptes; la realitat immediata i nua, sense cap narrador que intenti posseir-la.

Quan aquesta presència es fa evident, encara que sigui fugaçment, no sembla tenir edat, forma ni biografia. No ha nascut amb el nostre nom ni sembla envellir amb el cos. Tampoc no es presenta com una cosa individual que ens pertanyi, sinó com una consciència oberta, sense centre ni límits recognoscibles, que no podem convertir en objecte perquè és, precisament, allò des d’on tots els objectes són percebuts.

No puc demostrar que aquesta consciència continuï després de la dissolució del cos. Seria deshonest convertir una experiència interior, per profunda que sigui, en una certesa sobre què passa després de la mort.

Però tampoc no puc ignorar allò que aquesta experiència revela mentre som vius: que potser no som únicament la identitat que pensem ser.

La persona podria ser com una ona que s’aixeca durant uns instants sobre la superfície del mar. Té una forma, una trajectòria i una durada concretes, i cap altra ona no serà exactament igual. Quan desapareix, però, l’aigua no desapareix amb ella.

La ciència ens diu que l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, i que els àtoms que avui formen el nostre cos continuaran participant en altres formes de vida i de matèria. Les tradicions contemplatives, des d’un llenguatge molt diferent, assenyalen una intuïció semblant: les formes apareixen i desapareixen, però la realitat que les sosté no pertany a cap forma particular.

Per això penso que potser el meu pare i el senyor Ibrahim tenien raó tots dos, encara que parlessin des de llenguatges aparentment oposats. El meu pare parlava del buit i el senyor Ibrahim parlava de la immensitat, però potser, en el fons, es referien a una mateixa realitat.

Quan la identitat es dissol, no queda el personatge que hem estat. No queda el nom, la memòria ni la història personal. En aquest sentit, sí: hi ha un buit. Però aquest buit potser no és una absència absoluta, sinó una obertura sense límits, buida de qualsevol jo separat.

Podríem dir, aleshores, que som immortals?

No com a persones. Aquest jo que estima, pateix, recorda i construeix una història és fràgil, temporal i irrepetible, i precisament per això la seva existència té tant valor. Però la matèria que ens forma no va començar amb nosaltres i no acabarà amb nosaltres. Els nostres àtoms viatjaran a través de generacions de cossos, paisatges i éssers vius. Sense saber-ho, altres persones respiraran, beuran i incorporaran alguna part del que un dia vam ser.

Potser allò que som en el fons —aquesta consciència sense forma que, de vegades, pot entreveure’s darrere de la identitat— tampoc no va començar amb el nostre nom. No ho sabem, i potser mai no ho podrem saber mentre continuem mirant aquesta pregunta des de la ment.

Potser la mort és el pas de la consciència a la inconsciència, tal com pensava el meu pare. Potser, durant aquell pas, hi ha un darrer instant en què comprenem l’infinit. Potser ens reunim amb la immensitat, com esperava el senyor Ibrahim. O potser aquestes paraules només són les formes que adopta la ment quan intenta acostar-se a allò que no pot comprendre.

Mentrestant, aquí som tu i jo, el senyor Ibrahim, Walt Whitman i Alan Lightman, el meu pare, que ja no hi és, i totes les persones que estimem i que un dia deixaran d’estar al nostre costat. Cadascun de nosaltres és una totalitat tremolosa, formada per partícules que són alhora absolutament vulnerables i indestructibles.

Desitgem permanència en un univers de canvi incessant, busquem certeses en una existència plena de misteri i necessitem significat, bellesa i alguna prova que haver viscut no ha estat en va.

D’aquesta fragilitat, d’aquesta fam i d’aquestes contradiccions neix tot allò que dona intensitat i profunditat a la vida: el nostre art i la nostra música, els poemes i les matemàtiques, les novel·les i els amors, la necessitat de comprendre, la capacitat de cuidar-nos i el desig de deixar alguna cosa bona després de nosaltres.

Potser aquesta és la nostra resposta més humana davant de la mort: no vèncer-la ni comprendre-la del tot, sinó crear, estimar i viure amb una intensitat serena mentre aquesta forma encara existeix.

I així, quan torno a preguntar «On has anat, pare?», ja no sé si la resposta és el no-res o la immensitat.

Potser una part de tu és ara aire, terra, pluja o vida. Potser allò que eres com a persona s’ha dissolt per sempre. I potser allò que ho sostenia tot ha tornat allà d’on, en realitat, mai no havia marxat.

Tambe et pot interessar :

• 15 reflexions profundes sobre la mort per entendre el significat de la vida i viure-la plenament.

• Quaderns de pensament: Per què existim, si no hi ha ningú que ho decideixi?

• L'art de despertat

Pots seguir CALMM  per correu electrònic utilitzant el camp de formulari que hi ha a sota d'aquesta publicació o a les xarxes socials (@Calmm.cat) a  Substack, Facebook, i Instagram.